IN FERNEM LAND

Esdeveniment musical a Barcelona, Il Califfo di Bagdad


Manuel Garcá

El proper 28 de juny, gràcies a la col·laboració del Festival de Granada i Caja Madrid, tenim la oportunitat d’assistir a un esdeveniment al Palau de la Música, absolutament imprescindible i ineludible. Christophe Rousset i els  seus Les Talens Lyriques ofereixen en versió de concert una raresa interessantíssima de Manuel García, l’òpera Il Califfo di Bagdad.

Per a tots aquells que no el coneguin, Manuel García va néixer a Sevilla el 22 de gener de 1775. El seu veritable nom era Manuel Rodríguez Aguilar. Musicalment va començar els seus estudis al cor de la Catedral de Sevilla i a l’any 1792 va debutar al teatre Cádiz, cantant l’òpera La Tonadilla. L’any 1778 es trasllada a Madrid.

Ben aviat comença les seves famoses gires per tot Europa. Comença a Paris, on es dona a conèixer com a baritenor (avui els baritenors serien barítons lírics amb facilitat al agut, però amb molta agilitat i capacitat per les coloratures vocals). Cal dir que les notes agudes que avui sentim en els cantants rossinians eren fetes en falset i mai en vida de Rossini, s’havien escoltat les partitures tenorils, tal i com les hem escoltat a partir de la “Rossini renaissance”, amb tenors com Chris Merritt o Rockwell Blake.

A Paris estrena les seves primeres òperes, en va arribar a composar 25. Posteriorment a Itàlia estrena, amb èxit esclatant, l’òpera que ara es representarà a Barcelona, Il Califfo di Bagdad.

A Itàlia, Rossini, el va escollir per estrenar el rol de Almaviva a Il Barbieri di Siviglia i el Otello. Imagineu que diferent era el concepte vocal en època rossiniana, el Almaviva un baritenor i el Figaro, un baix.

La dèria viatgera el porta fins a New York, on estrenarà òperes de Mozart, Rossini i les seves, és clar. El seu periple americà al portà fins a Mèxic, on estrenaria òperes en versió castellana, que ell mateix va traduir, per facilitar la comprensió del text al públic. Aquesta tasca ja l’havia començat a fer a Madrid, quan es varen prohibir les representacions en llengües estrangeres.

Manuel García, es va casar amb la soprano i actriu Manuela Morales a l’any 1797, però el matrimoni va durar en prou feines sis anys. Al any 1803 Manuel García s’emporta per la gira americana a la soprano Joaquina Briones (Maria Joaquina Sitjes) que es convertirà fins a la mort de Manuel García, en la seva companya sentimental i mare de les dues filles més famoses de la parella, María Malibran i Pauline Viardot.

Del primer matrimoni va néixer la soprano Josefa García Morales, que va cantar a l’any 1831, l’Amenaïde del Tancredi rossinià a Bologna al costat de la seva germanastre Maria Malibran que feia el rol de Tancredi.

El fill de Manuel García, Manuel Vicente García Sitjes, va ser baríton i pedagog. Es reconegut mundialment per haver inventat el laringoscopi. Després d’una brillant carrera artística es traslladà a viure a Londres per impartir classes de cant i on va morir.

La filla gran del matrimoni García-Sitjes va ser Maria de la Felicidad García Sitjes (Paris 1808), coneguda arreu com a MariaLa Malibran Malibran, al ser aquest el cognom del seu marit. La veu de la Malibran, seria considerada avui com de mezzo, encara que al inici de la seva carrera, era posseïdora d’una veu amb un registre extensíssim que anava des de la soprano aguda, al registre de contralt. Rossini es va quedar embadalit d’aquesta veu. Va ser sense cap gènere de dubtes, el símbol de l’opera romàntica del segle XIX.

La ViardotLa seva germana Pauline García Sitjes, coneguda com Pauline Viardot o La Viardot (nom del empresari Luis Viardot que va esdevenir el seu marit), va néixer a Paris a l’any 1829. Sempre es va considerar francesa i no va tenir mai la nacionalitat espanyola, a diferència de la Malibran, que la va conservar sempre. La Viardot va ser un fenomen vocal com la seva germana. Cantava papers de soprano, mezzo i contralt. És difícil imaginar com una cantant que va estrenar la Fides de Le Prophète de Meyerbeer, cantés La Sonnanbula (soprano dramàtica i no líric lleugera com la coneixem avui) o la Euridice de l’Òrfeo ed Euridice Gluck.

En qualsevol cas, la saga dels García, formen part de la història fascinant de l’òpera del segle XIX. La saga va continua amb els nets de Manuel García. Manuel García va morir a Paris el 9 de juny de 1832.

La oportunitat de conèixer la seva òpera més valorada, encara que sigui en versió de concert, dirigida per un dels directors més interessants en el camp de la música del XVIII com és Christophe Rousset, i amb la seva orquestra Les Talents Lyrics, representa una oportunitat única que no podem deixar escapar. Desconec els cantants que ho cantaran a Barcelona, però estan anunciats per les representacions del Festival de Granada (22 i 24 dejuny) i del  Tetaro de la Zarzuela de Madrid (26 de juny), Molena Storti, Emiliano González Toro, Manuela Custer, Anna Chierichetti, José Manuel Zapata, Mario Cassi i David Rubiera. De les representacions a Madrid s’editarà el disc.

Sense cap mena de dubte, una oportunitat única de conèixer aquesta ópera i la música d’un dels personatges més importants de la història de la música espanyola i de cabdal importància en el món de l’òpera. La nissaga García ha estat sense voler esser xauviniste, la família més rellevant en la història operística mundial, del segle XIX.

Els preus del concert són molt interessants. 30 € l’entrada més cara i 10 € les més econòmiques. No hi ha excusa, ja sabeu on heu d’anar el dijous 28 de juny.

(informació del concert del dia 28)

6 comments

  1. colbran

    Completísima exposición de Manuel García y familiares, que son otra de mis debilidades históricas y de quienes adquiero toda la información escrita que puedo conseguir. Sólo tengo que rectificarte una cosa,Ximo, aunque “Otello” la escribió Rossini pensando en García, éste no pudo estrenarla, pero fue uno de sus caballos de batalla cuando se hizo con el personaje. Incluso llegó a cantarlo con su hija María Malibran, en el papel de Desdémona. Sí que estrenó “Elisabetta, regina d´Inghilterra”, al lado de la madrileña Isabel Colbrán que se convirtió en su mejor amiga y confidente y fue la primera esposa de Rossini.
    En cierta ocasión, cantaban juntos García y Colbrán y se extraviaron las partituras para el día de un estreno, él escribió una partitura improvisada (las orquestas tenían entre 16 y 20 profesores por aquella época) y le dijo a Isabel: tu y yo somos dos profesionales, hoy hemos de salir de ésta, yo improvisaré y tu me sigues cantando lo que quieras; mañana será otro día.
    En su famosa gira por Méjico la compañía de García, prácticamente constituida por su familia, fue asaltada por unos maleantes, robándoles todo, incluso las partituras y Manuel García escribió de memoria las partituras completas de “Il barbiere…”, de “Don Giovanni” y de “Otello”, con lo que pudieron debutar.
    Sus hijos tuvieron una vida entre los extremos de María (28 años) y Manuel (101 años!).
    La Malibran pudo divorciarse de su esposo mediante una treta. Se había casado con él (para así poder escapar del riguroso comportamiento de su padre), asegurando que era francesa. Cosa incierta. Y para dejar al sr. Malibran testificó que su matrimonio no tenía validez porque ella era española. De este modo pudo casarse con el violinista Charles de Beriot, del que ya tenía un hijo. Falleció a causa de una comprensible coquetería. De resultas de una caída de caballo sufrió una herida, pero como temía que le amputaran la pierna, no quiso que la vieran los médicos y falleció de una gangrena tres meses después a los 28 años.
    Con tan escasa vida fue para el siglo XIX lo que Maria Callas para el XX.
    Manuel García tiene una producción musical interesantísima y sus partituras más celebradas en su momento fueron este “Califfo di Bagdad” que tenemos que ver y “El poeta calculista”, una zarzuela que contiene un polo (“Yo que soy contrabandista”), celebradísimo en su tiempo y que en el nuestro grabaron Ernesto Palacio y Teresa Berganza.
    Además, todos conocemos una pieza sin saberlo. La “Aragonesa” o preludio del tercer acto de “Carmen” Bizet la tomó prestada de un tema de García de una de sus obras que transcurre en Sevilla.

    M'agrada

  2. colbran

    Aclaro gazapo. La “Aragonesa” de “Carmen” es el preludio del cuarto acto (y no del tercero) que a veces se baila, como en el caso de la versión que en su día interpretó Pedro Lavirgen al lado de una lamentable mezzo (sic) llamada Elena Cernei
    en el Liceu.
    Gazapo aclarado.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Il Califfo di Bagdad, Palau de la Música « GTL Torn T

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: