El 25 de juliol de 1981 debutaven a Bayreuth Daniel Barenboim i Jean-Pierre Ponnelle. Wolfgang Wagner els hi va encarregar la nova producció de Tristan und Isolde.

Inicialment Wolfgang havia pensat en Harry Kupfer, Franco Zeffrelli o Robert Wilson, però finalment va ser Ponnelle l’escolli’t. Francament no em puc arribar a imaginar una posta en escena de Zefirelli a Bayreuth i menys del Tristan und Isolde, l’òpera més estàtica de la història. Zeffirelli hi hagués fet sortir en el primer acte 1000 mariners, en el segon 1000 caçadors i en el tercer un remat de 1000 bens pasturant.

Aquestes representacions es varen enregistrar entre els dies 1 al 9 d’octubre de 1983 i ara la DG les ha remasteritzades en format DVD. En el repartiment hi figuren René Kollo com a Tristan, Johanna Meier com a Isolda, Matti Salminen com a König Marke, Hermann Becht com a Kurwenal, Hanna Schwarz com a Brangäne, Robert Schunk com a Melot i ein junger seemann, Helmut Pampuch com a ein hirt i Martin Egel ein steuermann.

El primer que sorprèn d’aquesta posada en escena és el concepte radicalment oposat al concepte del Nou Bayreuth imposat per el mític Wieland Wagner. Sembla que estiguem a les antípodes del muntatge de Wieland, que sortosament podem veure en un vídeo filmat al Japó, però jo crec que tan sols l’embolcall és radicalment diferent, el concepte és el mateix, cercar l’essència. En un obra tan absolutament estàtica com el Tristan, s’ha de treballar a partir de gest, de les mirades i dels mínims detalls. Ponnelle, al que a vegades s’acusa de esteticista, fa un treball minuciós dels ambients, de la llum i de la gestualitat en tots els intèrprets, obtenint resultats extraordinaris.

Cal dir que a mi el primer acte és el que menys m’agrada. Un cop entrats en situació durant l’obertura, amb unes imatges d’un mar nòrdic, fred i boirós, el primer acte ens descobreix la coberta del vaixell, amb una proa en forma d’arbre, que d’una manera o altre ja no ens deixarà al llarg dels tres actes. El decorat em resulta massa descriptiu, massa naturalista, massa explícit, tot i aquesta proa arbrada. Una gran vela es desplega tot just iniciar-se el acte, creant un ambient més íntim. En el centre de l’escena, Isolda, amb una gran corona que l’oprimeix i una immensa capa que la te empresonada, espera el moment de la venjança. És una escena molt visual, magnífica, plàsticament bellíssima.

El segon acte s’ha fet famós i ha estat molt copiat. Un gran arbre ocupa ara l’escena. És un arbre frondós que depenen de la llum crea uns ambients sorprenents. Fins l’arribada del Rei Marke, totes les escenes tenen una màgia extraordinària, que s’escauen mil·limètricament amb la millor música que va escriure Wagner. Quan arriba el Rei, de sobta tot esdevé fred. S’ha esvaït el somni i l’arbre ja se’ns presenta sense la poesia que ha servit de marc, per embolcallar als amants durant la nit.El tercer acte, potser el que més m’agrada, l’arbre florit ha deixat pas a un tronc sec partit en dos i sobre una roca. És la morada del moribund i aspectant Tristan. L’escena te un to gris, de desesperació i soledat, de ferida de mort, que colpeix fortament. Tota l’escena final amb l’arribada somiada de Isolda, em sembla una troballa i els acords finals a plena llum, sense Isolda, amb el cadàver de Tristan envoltat de Kurnewal i el pastor, d’una bellesa plàstica inigualable.

En el format DVD es pot apreciar tot el treball fet per Ponnelle, que de ben segur en el teatre no es podia apreciar. Els gestos, les mirades, les expressions, són totes una autèntica meravella.

Daniel Baremboin fa una lectura apassionada i meticulosa de la partitura. Les cordes de la fabulosa orquestra de Bayreuth sonen amb una força  i un dramatisme colpidor. Potser m’estimo més la versió que fa ver en el mateix Bayreuth, onze anys més tard, però sense cap mena de dubte, les direccions de Barenboim són, amb la de Karajan a l’any 1951, també a Bayreuth, les que m’agraden més.

Els cantants ja no són el mateix.

Kollo, malgrat haver-lo fet en escena moltes vegades, no és la veu del heldentenor wagnerià. És un cantant excel·lent, de veu  lírica però que ha perdut la bellesa inicial (Walther von Stolzing de la gravació amb Karajan), d’un instrument mal tractat per un repertori inadequat. La interpretació dramàtica és notable, sobretot en el tercer acte, on deixa l’esteticisme que li assigna Ponnelle, deixant-se anar amb una actuació romàntica i onírica alhora. La veu no evidencia encara la desagradable oscil·lació que no trigaria a amargar-nos tantes gravacions i actuacions teatrals (sense anar més lluny, el Tristan que va cantar al costat d’una desorientada Caballé al Liceu al 1989). Si el comparem amb Klaus Florian Vogt, l’actual esperança del cant wagnerià, Kollo esdevé un dramàtic de soca arrel.

El cas de Johanna Meier és un altre. És una soprano lírica, que queda massa curta en eles escenes més dramàtiques, tot i així ella és molt disciplinada i ataca totes les temibles notes agudes amb seguretat i convicció. La seva prestació és més feble en una zona greu inexistent i sobretot en la manca del carisma necessari per interpretar un rol com aquest. En el Mild und leise decep la manca de transcendència, en una mera lectura de la partitura, i això que Barenboim s’esmera fins a límits d’emoció pura, ella no. No tinc cap dubte que el moment més important de la carrera de la Johanna Meier va ser aquesta Isolda. De fet no entenc com va ser contractada per fer aquest rol a Bayreuth.

Matti Salminen ha fet uns Köning Marke molt més convincents que aquest. Potser era massa jove i li mancava la pàtina que la vida s’encarrega de donar en aquests rols. La veu és impressionant, però no hi manquen aquells claxons, aquelles fixacions, tan característiques del cant del primer Salminen. Ara sembla que això ho hagi superat de manera més satisfactòria.

La Brangäne de Hanna Schwarz és tota correcció, però la seva veu no és especialment atractiva, és molt impersonal. L’actuació escènica és, això si, molt convincent.

Hermann Becht, en aquells anys massa actiu a Bayreuth, és un Kurnewal vocalment estentori i musicalment un pèl rude. Escènicament compon un Kurwenal commovedor.

Schunk, Pampuch i Egel, defensen professionalment els seus rols petits. 

És, sense cap mena de dubte, un bon Tristan und Isolde, per veure i escoltar, però a l’any 1994 Baremboin va encertar de ple en la seva nova aproximació a l’obra cabdal de Richard Wagner. Li varen saber trobar un equip ideal amb un altre Meier, però quina diferència!, la Waltraud ha esdevingut la cantant wagneriana més important dels darrers anys i  Jerusalem, en plena forma, varen ser una parella electritzant.

Youtube no em dona gaires alternatives alhora de mostrar la producció de Ponnelle. És l’únic tall que he trobat, justament del final del primer acte.
Espero que ho gaudiu.