Hi ha músiques, melodies, sons o instruments, que no saps el motiu per el qual et produeixen una especial atracció.

Jo no recordo quan es va iniciar la meva atracció cap al tango i el so del bandoneó. Jo crec que des de sempre. Algun dia ja cometré l’atreviment de parlar del tango, del de sempre, però avui, vull dedicar-li al post a Astor Piazzolla, aquest music, hores d’ara encara discutit i maleït per molts argentins, amants del tango tradicional i que s’han sentit traïts per aquest gran music, que ja fa 15 anys que va morir.

Quan Astor Piazzolla tenia 18 anys va assistir a un concert del gran pianista Arthur Rubinstein i es va quedar absolutament corprès. La gosadia de la joventut el va fer anar a veure al mestre i presentar-se amb una partitura sota el braç, un concert segons ell. Rubinstein el va rebre, el va atendre, es va posar davant del piano i va començar a tocar. Al cap de poc, es girà cap al jove i la va dir, vostè a d’aprendre música. El va recomanar a Alberto Ginastera.

Al 1954 després de 6 anys d’estudi, va anar a Paris a perfeccionar-se amb Nadia Boulanger, amb moltes obres sota el braç. La Boulanger li va dir que estaven bé, però que en totes aquelles notes, en totes aquelles obres, no hi havia Piazzolla. Quan li va mostrar un tango escrit per a ell, va dir-li, això és Piazzolla. El teu tango és la nova música i és sincera.

De tota l’obra que va escriure hi ha un famós tango o més ben dit un tango per a bandoneó i orquestra que s’anomena Adiós Nonino. La seva melodia central és d’aquelles que m’emocionen, em fan plorar i m’arriba directa al cor. Ja sigui en aquesta versió tan espectacular, tocada per ell mateix, acompanyat per la Das Kölner Rundfunk-Orcheser dirigida per Pinchas Steimberg, que aquests dies tenim destrossant l’Andrea  Chénier i que aquí, li perdono tot el mal que m’ha fet, o en la versió per a quintet, també amb Piazzolla i el seu conjunt. En ambdós casos l’emoció em pot.

versió per a quintet