Quan jo reclamo un cor estable per l’OBC no es un caprici, és una necessitat imperiosa que no es pot anar deixant, com l’etern orgue que no arriba mai i que ens deixa l’Auditori amb un forat no previst i l’excusa perfecta per que Moneo tingui un bon argument quan se li retreu que l’acústica del Auditori no és bona.

Ahir escoltant el Ein Deutsches Requiem amb l’Orquesta y Coro Nacional de España, sota les direcció de Josep Pons, vaig tenir una certa enveja. A l’OBC quan fa una obra d’aquesta ha de llogar un cor o més d’un, amb resultats no sempre del tot satisfactoris.
Una terra de tradició coral com Catalunya hauria de
disposar com a mínim d’un cor de concert professional. Si no vaig errat, l’únic cor professional de Catalunya és el del Gran Teatre del Liceu.
La fantàstica escola de directors corals que ha sortit de Catalunya ha de fer carrera professional fora. No ho acabo d’entendre. La política cultural del país passa per muntar grans aparadors per donar-nos a conèixer a l’exterior, sempre per demostrar qui som i a on som, però el consum intern de cultura no es cuida, no es treballa i així és bastant difícil fer país.
El Rèquiem Alemany de Johannes Brahms és una obra , com tot l’opus del autor d’una densitat, austeritat i calat impressionant. El protagonisme quasi exasperant del cor, fa que o disposis d’una massa coral excel·lent o millor fer un altre rèquiem més francès. El imponent Coro Nacional, ha complert amb nota alta el important compromís. Potència, a vegades fins hi tot excessiva, però també ductilitat i amb un pianíssim inicial d’aquells de fer-se respectar des de la primera nota. Brahms exigeix molt al cor, però si aquest compleix el resultat és senzillament espectacular. Al acabar el concert quan un contentíssim Josep Pons els ha fet alçar i la recompensa rebuda per el públic, que quasi omplia l’Auditori en la seva totalitat, ha estat unànime. Gran triomf quan a sortit Mireia Barrera, la seva flamant directora a rebre el premi al treball fet. Les quatre cordes homogèniament equilibrades no s’arruguen mai, ni en els moments més tensos, si bé és veritat que en algun moment jo hagués desitjat uns aguts una mica més mòrbids en lloc d’aquella demostració de potència aclaparadora. Excel·lents els tenors i les sopranos, així com les cordes greus, amb veus vellutades que avui he sentit perfectament, no com el dia dels Gurre-Lieder, amb quatre corals en lloc d’una. Des de l’última vegada que els vaig escoltar, han millorat molt i m’ha semblat rejovenit. Que tornin sovint.

L’Orquestra Nacional de España és una bona orquestra i Josep Pons l’ha remoguda una mica, encallada com estava en antics clixés i repertoris, però no m’ha semblat que avui tingués un so especialment distingit. És veritat que cada cop hi ha menys orquestres amb un so específic i això també deu ser degut a la manca de directors veritablement genials, que donin a les seves orquestrats aquell toc de personalitat que es puguin distingir unes de les altres. Tot i així estem parlant d’una orquestra que es pot presentar a qualsevol auditori del món, faltaria més, i tocar de manera brillant el que li sembli. Ahir, va tenir moments delicats i de potència, sempre atenta a les indicacions d’un implicat director, que sense ser el director que més em satisfàper aquest repertori, ha sabut portar en tot moment l’obra pel terreny d’austeritat emotiva que sempre m’ha semblat que pretenia l’autor.
En aquesta obra eminentment coral hi ha de participar dos solistes de rellevància. La soprano te reservat tant sols un número, el cinqué amb un “Ihr habt nun Trarigkeit” que la cantant anglesa, Joan Rodgers ha cantat de manera senzillament encisadora, amb uns portamentos de manual i amb una mòrbida emissió de la veu, que si bé és veritat que l’acompanyament orquestral l’ajuda molt, s’ha projectat sense cap dificultat en el Auditori on tantes il·lustres col·legues han quedat senzillament mudes a le sorelles del públic.
La figura enigmàtica i un pel terrorífica de Roman Trekel, l’extraordinari baríton alemany imposa tant com la seva veu. Emissió potent i veu molt dúctil que ha sabut sobrepassar en la zona central i aguda les forces orquestrals i corals, però no així la zona greu exigida per Brahms, on els baixos barítons troben la perfecte tessitura.
Ha estat un gran concert i un èxit, com sempre que ens visita l’Orquesta Nacional. Que tornin aviat.