IN FERNEM LAND

EL PALAU FA 100 ANYS


El proper dissabte es celebra el centenari del Palau de la Música Catalana, l’emblemàtica casa del Orfeó Català que va dissenyar l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner.

El Palau, com es coneix popularment al edifici, és el símbol arquitectònic d’un corrent artístic que va esclatar a Catalunya, com l’estil propi del nacionalisme, en efervescència fundacional i programàtica, als inicis del segle XX.

No estem parlant tan sols d’una sala de concerts de extraordinària qualitat arquitectònica. El Palau significa elLlu�s Millet bressol del cant coral, moviment fortament arrelat a les classes populars catalanes, representat pel primer cor del país, l’Orfeó Català, fundat el 15 de setembre de 1891 per Amadeu Vives i Lluis Millet, com el símbol i entitat més important de la Catalunya modernista.

L’equilibri i la funcionalitat dels espais contrasta amb l’anarquia aparent dels ornaments i les formes. L’esclat de la creació en les ceràmiques i vitralls, l’explosió de colors, no semblen oferir la tranquil·litat espiritual necessària per anar a escoltar música. Masses elements que distreuen l’atenció i la concentració, però res més lluny de la realitat, doncs el clima, l’esclat de la llum a la sala i les dimensions del auditori, fan que els concerts al Palau esdevinguin extraordinàriament íntims i propers.

Ara no ho veiem així, però si ho mirem amb ulls de 1908, aquella arquitectura, per força havia de sobtar, com ara ho ha fet el Museu Guggenheim de Bilbao, per posar un exemple.Amadeu Vives Ràpidament, com a Bilbao, la societat es va fer el Palau com un espai propi i es va integrar en els fets musicals i socials de la Catalunya més avançada.

És cert que les orquestres actuals no son les més adients per les dimensions d’aquest espai i els decibels que deixen anar a vegades, no hi caben a dins les parets, on en un auditori més ampli flueixen amb més llibertat i naturalitat. De fet hi ha obres que pràcticament són d’execució impossible en el Palau, penso en la simfonia dels mil de Gustav Mahler o ens el Gurre-Lider de Schönberg. En canvi per a la música Barroca, del període clàssic o del primer romanticisme, i no cal dir que per el lied o la música de cambra, el Palau és l’auditori o la sala perfecte.

L’acústica no és igual en tots els llocs, i sobretot en l’amfiteatre del segon pis, si et situes darrera dels cavalls, el so es perd notablement, sobretot quan hi ha solistes vocals o instrumentals.

El Palau ha significat també, la sala on es consagraven els artistes del país, fossin concertistes, directors o també en el àmbit del jazz i la nova cançó, doncs sempre ha significat, la primera sala de concerts de Catalunya, sobretot quan a Catalunya no hi havia altres sales i auditoris. Fer un Palau era com actuar al Olympia de Paris o al Carnegie Hall, una fita.

El Palau també ha representat, motivat per l’estúpida rivalitat que ens caracteritza a Catalunya, la sala democràtica o progressista, més de les classes populars, en front del Liceu, reducte de la classe dominant, aristocràtica i addicta al règim franquista. Els amants de la música sempre hem anat als dos llocs, si bé és veritat que un cop el Liceu es va constituir en un Consorci públic i va deixar a ser una entitat privada, tot és va difuminar i ara la gent del Liceu no està tan mal vista per aquells que no freqüenten mai l’òpera. Amb vint-i-quatre mil abonats, no tindria cap sentit que fos així. Quan això succeïa, el nivell artístic de l’orquestra i el cor, així com de la majoria d’espectacles que es presentaven al teatre de les Rambles, a part de les grans veus que sovintejaven, deixava bastant que desitjar. Anys més tard va ser seu d’alguns espectacles (els millors crec jo) del Liceu en el exili, mentre és reconstruia el nou teatre. Les dues entitats definitivament agermanades. Ja era hora!

Així com recordo perfectament el primer dia que vaig trepitjar el Liceu, no recordo amb claredat el primer cop que vaig anar al Palau. Era molt jovenet, això si. Jo crec que va ser un diumenge pel matí, però no ho puc recordar.

Allà vaig veure i escoltar per primera vegada a noms mítics que ara m’agradaria tornar a escoltar per gaudir molt més del que ho vaig fer en aquell moment com, Victòria de los Angeles, Alicia Delarocha, Wilhelm Kempf, Alexis Weissemberg, Rosa Sabater, Carlo Maria Giulini, Teresa Berganza, Norma Procter, Daniel Barenboim, Maurizio Pollini, Frans Brüggen, Jordi Savall, el cor Monteverdi

La primera Passio segons Sant Mateu, la primera novena, el primer Rèquiem de Mozart, els concerts de l’Orquestra Ciutat de Barcelona sota la direcció de Antoni Ros Marbà, aquells “Miércoles de Radio Nacional” gratuïts i extraordinaris, tot saltant-me les clases per anar-hi. Son multitud de records, impossible d’enumerar-los tots.

Aquest dissabte 9 de febrer, farà 100 anys del primer concert i s’inicien els actes que s’aniran celebrant durant aquest any 2008. A dos quarts d’onze del matí, Els Comediants faran un cercavila musical, per començar la jornada de portes obertes. És clar que les portes es tancaran a les 9 del vespre, doncs s’ha programat un concert exclusivament per invitació, on s’interpretarà Die Schöpfung (La Creació) de Joseph Haydn i l’Orfeó Català ben segur que ens prepara una actuació memorable, acompanyat per tres solistes d’accepció: Veronique Cangemí com a Gabriel/Eva, Roberto Saccà com a Uriel i cantant l’Adam i Raphael ni més ni menys que Thomas Quasthoff. L’orquestra serà l’Austro-Hungara Haydn Philharmonie i la direcció correrà a càrrec d’Adam Fischer.

Jo crec que un concert d’aquesta categoria i tractant-se del esdeveniment que es tracta, no s’hauria de limitar a aquesta única interpretació i s’hauria de repetir com a mínim un altre dia per a tothom. Això no serà així. Una vegada més, els actes culturals que haurien de ser una festa col·lectiva del poble musical de Catalunya, esdevindran elitistes i excloents.

Jo, hi aniré. Sóc un privilegiat que té un amic que li ha fet un regal d’excepcional vàlua. Gràcies Xavier.

Diumenge en tindreu la crònica detallada.

10 comments

  1. Pues felicidades al Palau. Lo he visto por fuera y lo poco que he podido entrever por los cristales, cundo era pequeño en los libros del cole siempre salía una foto de la sala, me quedaba siempre embobado mirándola.

    M'agrada

  2. Elvira

    Doncs vagi dedicada part de la meva actuació entre el cor, a aquest blog, a qui el manté amb tanta cura, i a tots els que participeu.
    Tindré el privilegi de cantar amb el Sr. Quasthoff, que té tota la meva admiració. Recordo la tristor que em va envaïr l’any passat quan va cancel.lar el seu recital al Liceu.
    No fa gaire que visito aquesta plana. Vaig fer el meu primer comentari sobre el recital del Sr. Villazón. Però ara, dia sí, dia també, visito aquesta excel.lent plana.
    Vagi per tots doncs! Llàstima, com diu en Ximo, que sigui un esdeveniment tancat.

    M'agrada

  3. miracle

    El Palau, benvolgut Ximo, va ser efectivament, el auditori de la catalanitat i la democràcia, ens agradi o no als Liceístes. El Liceu d’ara no te res a veure amb el del anys de la dictadura. A casa nostre teníem grans discussions per aquest motiu, entre la meva mare, molt pro Palau i el meu pare, molt pro Liceu. Era com dius tu, l’absurda rivalitat que ens caracteritza en tot.
    Amb els anys haig de reconèixer que la meva mare, en aquell temps tenia raó i avui totes dues institucions tenen una categoria contrastada.
    No cal recordar els fets polítics del Palau, que varen donar molta rellevància i sentit a la lluita antifranquista. Això al Liceu era impensable, doncs la institució com a tal, mai es va posicionar en les idees democràtiques i de catalanitat, mentre que l’Orfeó Català i el Palau com a lloc emblemàtic i seu de la institució, era i n’és un referent.
    És obvi que entre el públic hi havia de tot, en les dues institucions.
    Quina sort poder anar al concert de dissabte, deus tenir contactes molt importants. Ja et llegiré. Jo estaré al Liceu, és el nostre torn.

    M'agrada

  4. Tens raó, el Palau es el lloc més democràtic de Barcelona hi pot anar a sentir de tot. Jo recordo la primera vegada que de petita vaig anar al Palau a sentir al Serrat, era el regal de aniversari que em va fer la meva tía. En canvi al Liceu no hi he anat mai, tot i que m’agrada molt la ópera i cada vegada m’agrada més. Això es algo que he de fer, que vull fer, vull anar al Liceu!!!

    M'agrada

  5. Elvira

    De res, Ximo. Encara que sembli mentida, fins a darrera hora gairebé mai sabem com anem col.locats. I a les proves de so abans del concert, encara hi ha canvis, per equilibrar nombre, alçades i distribució. Espero, si més no, algun dia fer coneixença amb tu i d’altres participants en aquest blog. Si feu alguna trobada i ho teniu a bé, encantada!

    M'agrada

  6. Natalia

    El meu primer record del Palau es de quan tenia cinc o sis anys, vaig cantar amb una coral que es deia ‘La Mainada’, quasi no ha plogut … després altres com una Passió amb Brüggen, un quintet de clarinet de Mozart amb Michel Portall, la simfonia concertant de Beethoven amb Lluis Claret, Woody Allen, la Locomotora Negra, la Opera Proibita de la Bartoli … mes records dels que no em pensava.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: