Quan en un programació s’inclou la simfonia núm. 6, la Patètica, de Txaikovski, és molt probable que succeeixen dues coses, la primera és que la sala de concerts s’ompli i la segona és que si les obres que acompanyen a la simfonia en el programa escollit, no estan a la seva alçada, acabin sent cruspides per la popular simfonia.

El divendres a la nit en el Auditori de Barcelona varen succeir les dues coses. Si bé no era totalment ple, si que la totalitat de les entrades amb visió es varen vendre, quedant les localitats de les llotges laterals del segon i tercer pis buides. Estic segur que dissabte i diumenge s’ompliran fins hi tot aquestes.

El concerts els dirigeix el director titular, és a dir, el meu venerat Eiji Oue, que un cop més ha fet una demostració de comunicació i comunió entre la partitura, l’orquestra i el públic, que deixeu-m’ho dir, és el millor que pot fer un director.

Els resultats no han estat tant rodons com altres vegades que Eiji Oue ens posa al davant de la “seva” orquestra, però l’èxit si, i és que sap enlluernar amb la seva direcció. Potser els resultats no han estat els que jo esperava degut a que l’orquestra ha tingut alguns dubtes en les respostes al que se’ls hi exigia. També perquè el concepte del director, sobretot per la Patètica, no ha estat gaire precís i en tot cas jo crec que ha estat una interpretació poc patètica. Aquesta és una simfonia que sobretot en els dos moviments extrems, ha de fer mal a l’ànima i en el primer moviment, potser degut a un inici amb una entrada dubtosa i un so una mica barrejat, amb uns desequilibris sonors entre les diferents famílies, massa evidents, ha resultat un xic confós. En el segon moviment, el allegro con grazia, la cosa s’ha tranquil·litzat i hem començat a anar per carreteres més estables, sense corbes perilloses i asfalts irregulars. El allegro molto vivace ha estat espectacular i dirigit amb l’autoritat i gest particular que Oue utilitza per comunicar-se amb el musics i el públic (aplaudiments inoportuns al finalitzar). L’últim moviment el fantàstic i dolorós Adagio lamentoso ha de fer mal, i en aquesta ocasió, tot hi estar controlat fins l’última nota, fins l’ùltim silenci (em meravella com el director japonès els dirigeix) i fins l’últim recó de la partitura, li ha mancat la intensitat malaltissa i desesperada del Txaikovski més íntim, tràgic i crepuscular.

En la primera part Oue ha interpretar la brevíssima simfonia núm. 1 en sol major del music català Josep Pons (1770-1818). Deu minuts de música impecablement escrita, amb unes melodies senzilles i belles, però lluny de la inspiració dels grans compositors que varen triomfar a l’època és a dir Haydn o Mozart o Cimarosa i Rossini, dels que he trobat referents estètics i formals en el petit joiell de Pons.

La primera part ha acabat amb la simfonia “Linz” de W.A.Mozart, és a dir, la número 36.

No és una de les meves simfonies que més m’agraden de Mozart, tot i comptar amb la genialitat del seu autor en cadascun dels quatre moviments. La interpretació de l’orquestra ha estat excelent, amb un so precís i preciós, però m’hagués agradat un contrast més marcat entre l’adagi i el menuetto i sobretot el presto final. Tot m’ha semblat, he dit semblat, molt lineal i regular.

El que és evident és que estem vivint una lluna de mel amb Oue i el públic de Barcelona està encantat amb el director. L’orquestra mostra signes evidents que també i ell, enlaire la seva petita figura, obrint els braços per voler abraçar a tothom.

En cada concert que dirigeix Eiji Oue, el públic que es queda comentant la jugada, apurant les bones vibracions i sensacions que un bon concert ens deixa, aplaudeix a la sortida del director al carrer, que un cop més ens saluda amb mostres evidents de satisfacció i reverencial agraïment, al més pur estil oriental. Això ja s’està convertint en un ceremonial constant i quotidià cada cop que dirigeix.

L’any vinent ens farà 9 concerts, espero no faltar a cap de les cites.