LICEU 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO

Vaig assistir a l’assaig pre-general de Le nozze di Figaro i ahir a la darrera representació de les 7 programades aquesta temporada i curiosament ahir semblava més un assaig pendent de rodatge i en el pre-general tot semblava més lligat. Potser el fet de que ahir Susanna i Cherubino fossin les del repartiment alternatiu (també ho van cantar el dia 10) podia influir, però em va sorprendre que hi haguessin tants dubtes entre el fossat i l’escenari, perquè el pre-general del dia 4 de novembre.

Josep Pons ha aconseguit que l’orquestra del Liceu ofereixi un so pulcre, polit i en definitiva mozartià, sobretot gràcies a una corda molt motivada i corpòria, i a unes fustes (imprescindibles en l’orquestració de Mozart) càlides i de resultats feliçment curosos i de qualitat, que van mantenir l’estructura refinada i un so genuí, que amb la distribució concentrada en el centre del fossat i aquest molt més alçat del que és costum a la casa, atorgava una sonoritat més abrupte, fins i tot podia semblar agressiva, que recordava les interpretacions més historicistes, allunyades de classicisme més amable i dolç. Continua llegint

COR VIVALDI 2016/2017: LA MISSA NELSON DE HAYDN

Cor Vivaldi i Coral Polifònica de Puig-Reig, amb la Vivaldi Camerata i Aranu Farré (orgue) Foto IFL

Cor Vivaldi i Coral Polifònica de Puig-Reig, amb la Vivaldi Camerata i Aranu Farré (orgue) Foto IFL

Ahir es va inaugurar la temporada 2016/2017 de Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi que té lloc a l’auditori Axa de l’Illa Diagonal amb la interpretació de la Missa “In Angustiis” (Nelson) de Franz Joseph Haydn, amb l’obligada participació d’un cor masculi que per l’ocasió va ser la secció d’homes de la Polifònica de Puig-Reig, ara dirigida per Josep Maria Conangia i amb la intervenció de l’orquestra de cambra Vivaldi Camerata, Arnau Farré a l’orgue i Joan Francesc Folqué (tenor) i Néstor Pindado (baix), que juntament amb membres del cor que es van anar fent càrrec de les diferents parts per a soprano i mezzosoprano, van cantar les parts del quartet solista.

Les fites del Vivaldi semblen no tenir límits, ja que són capaços de sortir sempre triomfadors dels grans compromisos que enfronta i que com en aquesta ocasió no són compromisos fàcilment assequibles, ans al contrari i en canvi la maduresa, el rigor i el treball intens fan que tot sigui possible.

Quan es confronta un cor de veus blanques amb un altre de veus d’homes el més fàcil és que el cor de veus blanques s’arrugui i es desequilibri el conjunt amb la manca de la mateixa consistència i contundència entre els diferents grups de veus, però amb els Vivaldi això no passa perquè la seva coneguda i reconeguda capacitat per emetre el so amb la notorietat i força atribuïble a veus adultes, és una de les seves senyes d’identitat. Continua llegint

EL VOI QUE SAPETE MÉS TRIAT ÉS EL DE VICTORIA DE LOS ÁNGELES

victoria-de-los-angeles

Aquesta ha estat una tria molt participada, quelcom que m’agrada molt. Hi han hagut 274 tries, el que suposa una participació, si tothom hagués triat les 4 opcions possibles, 68,5 participants.

Entre totes les opcions la 12 ha estat la més repetida amb 48 tries i la intèrpret que hi havia al darrera era Victoria de los Ángeles, curiosament i feliçment la setmana que ha començat el LIFE Victoria 2016. La versió és deliciosa i malgrat que la gran soprano catalana no la va cantar mai en escena, ho hagués pogut fer perfectament perquè la seva veu i la seva sensibilitat la feia suficientment versàtil per interpretar La Comtessa, Susanna i aquest Cherubino que us ha agradat a tants, també en a mi que la vaig triar per formar part de la dotzena estel·lar, tot i que jo no he participat en aquesta tria final ja que només és vostra.

La versió és aquesta: Continua llegint

PREPARANT LE NOZZE DI FIGARO

Mozart: Marriage Of Figaro Painting; Mozart: Marriage Of Figaro Art Print for sale

Mozart: Le Nozze di Fugaro (Art Print for sale)

La primera de les tres col·laboracions de Mozart amb Da Ponte és la que més estimo, potser no té la perfecció formal i el toc embogit de Don Giovanni o l’equilibri i el cinisme de Così fan tutte, però en canvi té una historia incomparable, grandiosa i és clar, revolucionaria, uns personatges creïbles, humans i per els quals podem sentir en un moment o altre del relat dramàtic, complicitats de tota mena, cosa que no em passa amb les altres dues. Avui doncs m’he imposat l’encàrrec de parlar-vos d’aquesta òpera que adoro arran de les representacions que el Liceu ha programat en aquesta temporada 2016/2017 i que s’inicien el dilluns 7 de novembre.

La genial etapa vienesa de Mozart ens va deixar 5 obres mestres absolutes Die Entführung aus dem Serail (1752), Le nozze di Figaro (1786), Don Giovanni (1787), Così fan tutte (1789-1790) i Die Zauberflöte (1791), la primera i l’última classificades en el gènere del Singspiele i la trilogia “dapontiana” en el gènere que es podria classificar de manera massa simple com opera bufa, ja que en totes tres hi ha aspectes, situacions i fets dramàtics i fins i tot tràgics (violacions més o menys consentides, violència i assassinat amb nocturnitat i traïdoria, maltractes i pallisses) que no acaben d’encaixar bé en la classificació “bufa”. Continua llegint

TRIEM 4 VOI CHE SAPETE

teyte-cherubino

Maggie Teyte (Cherubino) dibuix de George Cecil Wilmshurst (1873/1874-1930)

La tria d’aquest més de novembre és una pura delícia, un bàlsam, una delicatessen que fa de molt bon escoltar i no tant de triar perquè les 12 versions que us proposo tenen molta, però molta malicia, ja que quan acabeu d’escoltar cadascuna de les versions estic segur que la triaríeu i no en podeu triar 12, només 4.

Hi ha sopranos i mezzosopranos barrejades, alguna antiga i altres més del moment, la majoria glòries del passat recent i algunes una mica més llunyanes, totes elles me les enduria a casa, totes elles m’han fet gaudir molt, per motius ben diferents però totes admirables.

Aquí les teniu, us garanteixo que es tracta de tot un repte, perquè descartar-ne 8 us resultarà molt dolorós: Continua llegint

LE NOZZE DI FIGARO A LA SCALA DE MILÀ (Werba,Schultz,Álvarez,Damrau,Crebassa;Welser-Möst)

"Le nozze di Figaro" Crebassa and Damrau Credit: Brescia/Amisano

“Le nozze di Figaro” Crebassa and Damrau Credit: Brescia/Amisano

A menys de 10 dies de la primera representació de Le nozze di Figaro al Gran Teatre del Liceu, us parlaré de la representació d’aquesta mateixa òpera que va tenir lloc al Teatro alla Scala de Milà el passat 26 d’octubre sota la direcció de l’austríac Franz Welser-Möst i noms tan atractius com Carlos Álvarez, Diana Damrau, Markus Werba o Marianne Crebassa en el seu compacte i valuós repartiment.

Només l’he pogut escoltar gràcies a la RAI tot i que el que he llegit segons algunes opinions d’aquells que ja si l’han vista, no sembla que el treball del britànic Frederic Wake-Walker, sigui gran cosa. Continua llegint

AAOS 2016/2017: DON GIOVANNI (Daza-Marsol-Vilà-Alegret-Montenegro-Blanch-Esteve-Kim;Monterde-Gil de Tejada)

don-giovanni-aaos

Dimecres es va inaugurar la temporada 2016/2017 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) i l’obra escollida va ser Don Giovanni de Mozart, el que podria haver motivat que l’apunt s’encapçalés amb un re-insistint en el Don Giovanni, ja que en menys d’una setmana tres apunts hauran parlat d’aquesta genial i exigent òpera. Tot un privilegi

35 anys fent òpera de qualitat, honesta i tocant de peus a terra agosaradament, és quelcom admirable, sobretot en un país on el projectes culturals són tan lloats i ben vists com sempre són fruit d’una abnegada obsessió d’un il·luminat/il·luminada que contra totes les adversitats sap concentrar al seu voltant l’entusiasme i els suports imprescindibles per fer realitat el somnis. Mirna Lacambra segueix al capdavant sent l’ànima i el motor d’un equip que garanteix el futur donant l’oportunitat a les noves generacions de veus  que necessiten hores d’escenari o bé com a pas previ i imprescindible per fer el salt a exigències superiors o bé per ajudar a consolidar amb professionalitat el propi projecte. de manera sostenible i compromesa. Bravo per l’AAOS i per aquesta tasca que tot i ser privada, té un caire de servei públic i de difusió cultural arrelada a la societat, gràcies a uns dirigents i responsables implicats que creuen en el que fan i coneixen el que fan. Costa imaginar que es pugui fer més amb tants pocs recursos. Continua llegint

INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

ÀMSTERDAM 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO (Esposito-Karg-Degout-Buratto-Crebassa;Bösch-Bolton)

Avui us porto en un seguiment coincident i absolutament casual amb la propera temporada liceista, després del Macbeth i La Fille du Régiment dels darrers dies, la producció de Le Nozze di Figaro que es va representar a Àmsterdam fins abans d’ahir, data en la que The Opera Platform i el Canal Arte la van retransmetre en streaming.

El gran i indiscutible èxit de la proposta que us porto avui rau en el perfecte equilibri entre l’equip artístic de la producció, amb una direcció vigorosa i minuciosa de Bolton i el gran treball teatral de Bösch, que realitzen amb un equip vocal de gran nivell. Tot funciona amb naturalitat i el resultat no pot ser un altre que pertorbador en el sentit més positiu i estimulant del mot. Aquest mateix tàndem ja ens van regalar un molt més que interessant  Orfeo de Monteverdi a Munic (amb un sensacional Gerhaher) que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, i Bösch també va ser el responsable d’aquell aberrant Il Trovatore de la ROH. En cap us vull fer entendre que el seu treball en aquesta producció mozartiana estigui al mateix nivell, sortosament per a mi, al menys, ja que ara si que m’ha convençut. Continua llegint

Daniele Gatti i l’Orquestra del Concertgebouw: inauguració de la temporada 2016/2017

vlcsnap-2016-09-10-23h56m34s409

Abans d’ahir va tenir lloc el concert inaugural de la Royal Orquestra del Concertgebouw sota la direcció del seu nou director musical, el milanès Daniele Gatti.

L’arribada del mestre italià fent el relleu a una imponent llista de mestres que l’han precedit és la constatació d’aquest nou esglaó en el reconeixement  internacional de la brillant carrera que el mestre Gatti està fent per mèrits propis, és a dir el just reconeixement a un music excepcional, amb talent, que per sobre de qualsevol imposició comercial o mediàtica, està assolint en els reptes més exigents els èxits més incontestables.

Després de la brillantíssima etapa a París, al capdavant de l’Orquestra Nacional de França, no hi ha dubte que amb l’imponent orquestra holandesa ens esperen vetllades memorables. Continua llegint

LICEU 2015/2016: DIE ZAUBERFLÖTE (Ivashchenko-Clayton-Pudova-McKay-Köninger)

La temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu es tanca amb la celebrada producció que Barrie Kosky i Suzanne Andrade han passejat per mig món, de Die Zauberflöte de Wolfgang Amadeus Mozart amb dos equips vocals al complert procedents de la Komische Oper de Berlín sota la direcció del director musical del cèlebre teatre alemany, Henrik Násási. Tot plegat garanteix un nivell i una correcció homogènia molt solvent, però en cap cas una versió memorable d’aquesta cabdal i popular òpera, i això `perquè a la Komische, com a tants teatres alemanys, les prioritats són unes altres i potser el fet diferencial rau per l’aposta escènica, en aquest cas veritablement singular.

La representació va començar amb un missatge de record a les víctimes dels atemptats terroristes, especialment al darrer de Niça llegit en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès, que va provocar una ovació del públic que omplia el teatre. Continua llegint

A L’ENTORN DE DIE ZAUBERFLÖTE O EL TRIOMF DE PAPAGENO

Zauberflöte

Aquesta nit s’inicien les 9 representacions previstes en la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu, de l’òpera Die Zauberflöte, ara un dels títols més populars del catàleg mozartià a casa nostra, popularitat que s’incrementa a finals dels anys 70 del segle passat quan la modernitat d’aleshores, que donava l’esquena a l’òpera, va descobrir-la en la popular pel·lícula de Igmar Bergman (1975).  Ençà de la transformació del teatre d’ens privat a públic l’òpera es va anar introduint en el repertori amb produccions i cantants de relleu fins convertir-se en els darrers anys en un títol popular dels que esgoten les localitats.

L’òpera no es va estrenar al Liceu i a Barcelona fins el 15 de gener de 1925, 134 anys després de l’estrena vienesa al Theater auf der Wieden, i de les 71 representacions que s’han fet fins ara al teatre de les Rambles, les 37 primeres es van fer en el segle XX, mentre que les 34 restants es concentren en els darrers 16 anys entre el 23 de desembre de 2000 i el 28 d’abril de 2012, totes en la infantil i “papiroflèxica” proposta de Joan Font (Comediants).

I és aquest fet que concentra quasi la meitat de les representacions d’aquesta òpera al Liceu en una mateixa producció, la que m’ha provocat la reflexió d’aquesta prèvia diferent a la resta d’apunts preparatoris que fins ara he anat fent sota un mateix patró amb lleugeres variacions. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: COSÌ FAN TUTTE (Ruiten-Lindsey-Piau-Prieto-Gilfry-di Pierro;Honoré-Langrée)

Durant la primera mitja hora de la nova producció de Così fan tutte del Festival d’Aix-en-Provence 2016 m’he sentit incòmode, violentat i traït, ja que Christophe Honoré ha decidit mostrar-nos el subtil, cínic i elegant joc de traïcions, infidelitats i enganys amb un grau de violència, perversió i brutalitat a estones intolerable. Calia? De ben segur no, però Honoré va decidir que ell seria el principal focus d’atenció i malgrat tot no ho ha aconseguit perquè per sobre de la seva brutalitat i manca d’elegància hi ha Mozart molt ben cantat per un sextet d’alçada i dirigit amb excessiu nervi per Louis Langrée.

Louis Langrée sotmet a l’excel·lent Freiburger Barockorchester a una frenètica tensió que no desvirtua la qualitat dels solistes i del conjunt sonor, però a estones la desequilibra, sense deixar que la lluminositat mozartiana ens alliberi de la tensió de l’escena. En aquest sentit estan feliçment compenetrades ambdues direccions, tant que el director musical es doblega a les exigències del “nou guió” i ofereix una obertura fosca, crispada i sinistre que s’ha de correspondre amb la violació que té lloc durant l’obertura (ahir també durant el preludi del tercer acte de Butterfly a Orange, varem tenir la violació de torn, tot i que la cruesa de les execrables escenes no tenen res a veure l’una amb l’altra). Malament quan fins i tot els directors musicals s’han de doblegar a l’escena. Continua llegint

JOSEF GREINDL EL SARASTRO MÉS TRIAT

Greindl

La darrera tria de la temporada potser no haurà estat la més participada (necessitem vacances!!!) però si la més disputada ja que he hagut de desempatar, quelcom que no recordo de fa molt temps.

142 tries, de fet 141 i la meva que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

PALAU: LA JONC INTERPRETA MOZART, MAHLER I LA 9ª DE BEETHOVEN

La JONC i la Polifònica de Puig-reig al Palau de la Música Catalana 11/07/2016 Foto IFL

La JONC i la Polifònica de Puig-reig al Palau de la Música Catalana 11/07/2016 Foto IFL

Només perquè aquest 2016 ja hem pogut gaudir de la JONC en dues ocasions (la primera l’11 de gener a l’Auditori), el concert d’ahir al Palau ja era un esdeveniment engrescador i si s’interpretava a la segona part la simfonia núm 9 en Re menor, Coral, de Beethoven amb la Polifònica de Puig-reig sota la direcció de Pablo González com a director invitat i d’un quartet solista de solvència i prestigi, feia que l’esdeveniment revestís el caràcter d’excepcional i “d’obligada assistència”, és clar que com és costum la promoció escassa va fer que el Palau no s’omplis i el segon pis ni tan sols es posés a la venda (va romandre tancat per a desesperació del públic visitant que per primera vegada trepitjava el Palau i volia fer fotografies des de tots els angles i perspectives possibles), quelcom que continua demostrant que la promoció que es fa de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya no és prou eficaç o la més apropiada.

A la primera part i després d’unes breus paraules de Manuel Valdivieso presentant les obres i el perquè de la seva programació, es va interpretar sense solució de continuïtat la marxa dels homes armats de Die Zauberflöte de Mozart (amb els components masculins de la Polifònica de Puig-reig) i el meravellós Adagio de la simfonia núm. 10 de Gustav Mahler. Continua llegint

L’ÚLTIMA TRIA DE LA TEMPORADA: ISIS UND OSIRIS O ELS MILLORS SARASTRO

Escenografia per a Die Zauberflöte de Karl Friedrich Schinkel

Escenografia per a Die Zauberflöte de Karl Friedrich Schinkel

La darrera tria d ela temporada estpa dedicada, com no podia ser d’altra manera, a Die Zauberflöte, l’opera que també tanca la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu i que obrirà la 2016/2017,  el que vol dir que si res canvia la primera tria de la propera temporada (setembre del 2016) tornarà a ser per a aquesta òpera. Això m’ha permès descansar de veus femenines per dedicar aquesta tria als baixos (des de la tria d’octubre del 2016 que la categoria masculina més greu no apareixia a la cita mensual amb les veus i els intèrprets) i al personatge de Sarastro, per a mi una autentica debilitat. I d’aquest magnífic rol he triat l’ària “Isis und Osiris”, curta i d’una bellesa i serenor fascinadores. Suposo que no hi haurà gaires discrepàncies al respecte, i per tant deixo pel mes de setembre o la Reina de la Nit o l’ària de Pamina, ja veurem. Continua llegint

MICHAEL SPYERS CANTA “SE DI LAURI”

Michael Spyres Mitridate a  La Monnaie Brussel·les 12/05/2016

Michael Spyres Mitridate a La Monnaie Brussel·les 12/05/2016

El tenor Michael Spyers, que en el Liceu no ens va causar gaire impressió cantant un Hoffmann més aviat gris (el tornarà a cantar el juliol del 2017 al Festival de Munich), és un gran especialista en els rols mozartians i rossinians per a baritenor, tot i que la seva veu no sembli capaç a primera escoltada, d’assolir els extrems que caracteritzen aquesta raríssima vocalitat ja extingida i recuperada quasi en recerca musicològica. Spyres però,  també canta rols tan dispars com el Don José de Carmen (Théâtre des Champs-Elysées, Paris gener/febrer 2017). l’Orlando Paladino de Haydn (Opernhaus de Zürich al maig i juny del 2017), el Pirrus de l’Ermione de Rossini (Lió i París en el mes de novembre vinent) o aquest Mitridate que avui és motiu de l’apunt, i que l’ha cantat el passat mes de maig a La Monnaie de Brussel·les i¡per tornar-hi  els mesos de juny i juliol del 2017 a la ROH. Continua llegint

LE NOZZE DI FIGARO AL MET DE 1967 (Siepi-Krause-Lorengar-Freni-Berganza; Rosenstock)

L’amic Eduardo m’ha fet un regal inesperat i preciós, m’ha enviat des de la llunyania de l’hivern austral a Montevideo, un àudio del MET de l’any 1967 amb un repartiment per a Le Nozze di Figaro mozartianes, que només llegir-lo provoca un calfred d’emoció i admiració.

Quan comences a escoltar, encara que el so sigui d’aquells pirates que tant ens entusiasmaven anys enrere, abans que les pràctiques bucaneres assolissin la qualitat actual, no pots més que rendir-te  davant d’un equip tan excels i vital. Ens deia Ordet en un comentari deixat en l’apunt de la Schubertíada de fa tres dies, que l’encantava ficar-se a la màquina del temps, doncs avui absolutament fora de programa la tornem a utilitzar per a submergir-nos en una feliç regressió a 1967, quan va tenir lloc al Lincoln Center una festassa mozartiana. Continua llegint

LUCIO SILLA A LA PHILHARMONIE DE PARÍS (Liberatore-Fagioli-Pudova-Skerath-Eerens;Cosentino-Equilbey)

vlcsnap-2016-04-26-16h48m09s895

A la sala Philharmonie de París va tenir lloc el passat 23 d’abril, una representació de l’òpera Lucio Silla de Mozart amb l’enèrgica i musculada direcció de Laurence Equilbey amb la seva Insula Orchestra i un equip de cantants encapçalats per Franco Fagioli, el contratenor argentí que a anys llum de la resta signa com és habitual en ell una interpretació majúscula, tant de tècnica, com d’expressivitat. El domini vocal és aclaparador amb una emissió gens forçada i que només té en “contra” aquesta semblança vocal i estilística, quasi mimètica, amb Cecilia Bartoli.
Continua llegint