Hi ha cantants que tenen un carisma especial, no pas una gran veu, ni una presència impactant i malgrat la inicial insignificança poden arribar al moll del os, per la intensitat interpretativa, la senzillesa i la sinceritat.
Potser hi han altres cantants que eclipsarien a primera escoltada i visió a Liz Callaway, però no hi ha cap dubte que ella és una autèntica star de Broadway i domina l’escena i l’espectacle. Sap cantar i dir i a la segona cançó, ja s’havia guanyat a un públic predisposat, cert, però altres vegades amb matèries primeres similars, no s’han assolit els punt àlgids i la comunió amb el públic, que s’ha assolit aquesta nit.
El programa molt ben portat, i en tot moment sobretitulat, ha seguit l’esquema habitual al foyer, però tot i seguir un guió pre establert, la Callaway semblava que improvisava.
Un homenatge a Sondheim ja de per si te una part del èxit guanyat i hauria de ser molt inepte el cantant, per no emocionar. Ella sap el que té entre mans i recrea les cançons fins el mínim detall.
S’ha equivocat de manera notòria escollint en la segona part, la balada de Sweeney Todd, absolutament aliena al seu instrument i a la seva sensibilitat, però immediatament després s’ha guanyat de manera extraordinària al cantar “Not While I’m Around” de Sweeney Todd en la versió catalana que es va estrenar al Poliorama, memoritzada, si bé és veritat que la comprensió del text era aproximada. La intenció hi era tota i l’emoció per veure com una cantant de Broadway s’aprèn una cançó de Sondheim en la versió que varen fer Roser Batalla i Roger Peña, que el mateix Sondheim li va proposar en saber que anava a fer-li un concert dedicat a ell, a Barcelona, és emocionant.
La Callaway, acompanyada al piano per Alex Rybeck ha triomfat, repeteixo, sense tenir una veu especialment atractiva i personal, però ha mamat les essències d’un gènere que domina a la perfecció i cantant a un music que coneix i estima.
Amb un públic entregat ens ha regalat un fantàstic Being Alive de Company i Anyone Can Whistle.
Diumenge 27 es repeteix el recital. Tan sols per tornar a escoltar “Losing My Mind” repatiria.
IN FERNEM LAND 
Doncs no repeteixis i deixa’ns lloc als que no hem tingut oportunitat de gaudir-la en aquest primer concert..Esperem disfrutar molt demà, ja t’ho farem saber.
M'agradaM'agrada
Va ser un excel.lent recital. La Callaway domina l’escena a la perfecció: no és gens estranys que hagi fet molts espectacles de cabaret i no solament de gran musical. Penso que la distancia curta l’afaboreix molt.
També va tenir un altre detall molt interessant per a ficar-se al public a la butxaca: cantar el duet Barcelona de Company; encara que la réplica li donés el seu marit (que no és pas cap gran veu, hehe).
Jo ho vaig gaudir moltissim.
Potser hauriem de fer una queixa col.lectiva al Liceu per a que auestes sessions fosin també numerades i no haver d’estar una hora abans si vols tenir un lloc acceptable.
M'agradaM'agrada
Hola a Tothom!
Quina passada el recital de la Liz Callaway aquest passat divendres (25-04-2008)… quant ens ens queda per aprendre a tots aquells que ens estimem el musical i d’ell en fem una passió… Quan una professional que ja té molt de carrera feta és capaç d’emocionar-se interpretant allò que canta, mereix els aplaudiments que li vàrem fer i l’admiració dels que estàvem allà. Per sempre Liz i Sondheim.
Salut!!!
M'agradaM'agrada
Hola Claudi, benvingut.
Gràcies per deixar la teva emoció a In Fernem Land
He esborrat aquest mateix comentari de l’altre entrada on l’havies deixat, he suposat que erròniament.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi em va semblar una insignificància.
El Foyer “Predisposed to flatter the diva”
La crisi també ha arribat al musical i no és d’ara, ja fa temps que no tenen actrius-cantants carismàtiques.
La Callaway és aplicada però descafeinada.
M'agradaM'agrada
¿Cuantas divas carismáticas ha visto Usted, BroadwayBaby?
No me hable de discos, por favor.
M'agradaM'agrada
BroadwayBaby i Luis, benvinguts al blog i a la polèmica.
M'agradaM'agrada
Qué vol dir descafeinada? Jo no he tingut gaire ocassió d’apropar-me a aquest génere musical i no en sóc cap connaiseur, però, com ja he dit, em va semblar captivadora. I no crec que fós perquè jo hi anava predisposat.
M'agradaM'agrada
És interessant veure la deversitat d’opinions que llegim en aquesta pàgina , totes elles admirables i respectables, el què evidencia és la diversitat de gustos i sensibilitats quan es questiona una mateixa obra sia òpera, concert, recital o musical etc. en aquest cas parlem del recitl de Liz Callawall, la qual l’he trobat sensacional!!! reclinatori!! com diu el nostre amic Ximo.He estat tot el recital emocionada i la pell de gallina, però quan ha cantat “Losing My Mind” i “Send in the Clowns” la pell era de “cocodril”. Un recial molt emotiu qu’ha emocionat a tots el que hem assitit avui al foyer, icluint-hi la mateixa Liz Callawall. Espero tornar-la veure ben aviat.Ès un gènere que no domino, per tant us puc dir què no li he trobat cap, però ni una “pega”.
M'agradaM'agrada
Yo he tenido la suerte de poder ver grandes divos y divas del musical. Ciñéndome a ellas puedo citar a: Ginger Rogers, Carol Channing, Chita Rivera, Dolores Gray, Betty Buckley, Elaine Paige, Ruthie Henshall, Kim Criswell…, por nombrar unas cuantas de antes y de ahora. Liz Callaway no está a su altura, pero no por ello deja de ser una buena cantante, aunque con una voz poco destacable.
En el recital-Sondheim tuvo momentos muy brillantes. A mí me gustó especialmente en su interpretación de los dos temas de “Evening Primrose” y, sobretodo, en “Losing my mind” y “Send in the clowns”, dos obras maestras de Stephen Sondheim que interpretó en un registro más central de la voz, siendo entonces mucho más susurrante y acariciadora que cuando hizo uso de la zona aguda, para mí más corriente y menos interesante.
M'agradaM'agrada
En lo del registro, tienes razón, colbran: los agudos resultaron a veces un poco excesivos, más parecido a grito que a música. Pero en el registro central era tan cautivadora …
M'agradaM'agrada
¿Descafeinada? ¿Poco destacable? ¿Una insignificancia? ¿Que no está a la altura de otras? ¿Predispuestos? Y me pregunto yo: ¿Hemos visto el mismo recital? La tarde de ayer domingo, Liz Callaway conquistó al público desde la primera canción. Yo no sé si el registro era mejor en lo central o peor en los agudos, lo que a mí me trasmitió es que para cantar las canciones de Sondheim hay que tener una sensibilidad, un cariño y un conocimiento de las mismas, y eso lo demostró en todo momento. Fue una tarde estupenda, y ojalá volvieran a repetirse muchas veces tardes como ésta.
M'agradaM'agrada
Cuansavol diria que hi anem sobrats de divas, per no valuar com es mereix a Liz Callaway, jo que he hi he vist A Chita Rivera, Patti LuPone, Elaine Paige, Ruthie Henshall, Barbara Cook, he de dir que pocs cops hi sentit un goig com ahir veient la Callaway i Chita Rivera a Chicago deu ferne cinc anys, el musical es el musical, i no es deu buscar comparacions amb les de les operes, cada genre té la seva grandessa, cal donar las gracies aen matabosch y el foyer per poder gaudir a casa nits com la d’ahir
M'agradaM'agrada
Uff! si que us neguitegeu aviat.
Descafeinada vol dir que no porta cafeïna, que li falta nervi.
Jo no sé com va anar ahir diumenge, però tampoc crec que hi hagin grans canvis respecte al divendres.
Si ahir també us va cantar Being Alive tal com la va cantar en el bis del divendres, us recomano la Elaine Strich cantant el mateix, per saber el que és la cafeïna i la versió light.
Liz Callaway canta bé. A Barcelona no estem acostumats a aquest tipus de recital, de seguida ens enlluernem amb la primera diveta que bé, però jo també he vist en directe res de discs, com Colbran i en Joan, a les senyores que anomena i alguna altre i no hi ha comparació possible. Tothom té dret a guanyar-se la vida i aquesta noieta ho fa bé, però és com si en el camp de l’òpera comparéssim la Tosca de la Kiri te Kanawa amb la Callas. Descafeïnada.
No us enfadeu, que sembla que hagi dit que no val res i no ho he dit. Millor aquesta que el rotllo de la Denoke, és clar que si, però si em doneu a triar, m’estimo més la Cook octogenària que aquesta.
M'agradaM'agrada
Seguimos con la polémica. Si yo hiciera una lista de todas las divas del musical que he tenido la suerte de ver en directo desde los años 60 hasta aquí, la lista sería interminable. ¿Y? No creo que ni la propia Liz Callaway pretenda ella misma compararse con las de, digamos así, primera línea. Se ha hecho un lugar y brilla en él por méritos propios. Imagino que el domingo no varió ni un ápice el recital de viernes, tampoco se trata de ir a todas las funciones, como hacen algunos. Si no te gustó un día, creo que tampoco te hubiera gustado el otro. Sigo apreciando enormemente la labor del Sr. Matabosch para traer este tipo de recital que de otra manera no creo que tuviéramos las oportunidades de ver.
M'agradaM'agrada
Es podria prescindir del micro? jo he crec que amb el volum de la Callaway i un piano no cal amplificació. Els torturats oïdes dels espectadors de les primeres taules ho agrairien. M’agrada aquest bloc
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo con Jaume. A santo de qué un micro cuando la sala es pequeña, suena sólo un piano y la cantante intenta demostrarnos que tiene voz, ascendiendo constantemente al agudo, aunque sea comenzando con una fijación para luego accionar un poco de vibrato?
Sea cual sea el resultado de estas sesiones del Foyer, por lo menos te permite coincidir con los amigos y averiguar si estás o no de acuerdo con ellos respecto al espectáculo visto.
Esta sesión que comentamos me dió la oportunidad de conocer personalmente a “You´re a queer one (Julie Jordan)”. Desde aquí un saludo.
M'agradaM'agrada
Hola Jaume F, benvingut. Potser si que sense micro la cosa resultaria, però els cantants de musical estan tan habituats a ell que sembla que sigui un refugi que els hi dona seguretat.
El fet de cantar i parlar seria un inconvenient afegit, doncs al hora de parlar segur que la seva projecció no arribaria correctament a tota la sala.
Jo crec que regulant una mica el volum ni hauria prou. Més d’un cop he estat a les taules del davant i s’ha fet insuportable.
M'agradaM'agrada
Doncs jo, després de l’experiència de diumenge, defenso el micro!
Del concert vaig sortir mooolt enrabiat:
no vàrem tenir la sort de seure en les bones posicions que expliqueu i vàrem tenir la desgràcia d’haver d’aguantar uns impresentables a les taules del darrera i costat. No paraven de xerrar, fer bromes i cantar… Tot i les queixes constants dels que ho havíem de suportar, vaig sortir del concert amb molta ràbia.
No sé encara com expressaré al Sr.Matabosch aquesta vivència ni les millores a fer en aquests tipus de concerts al Foyer… Però quan estigui més calmat, ho faré.
Ja m’entendreu si us dic que em quedo, de totes totes, amb el concert de la Friedman al Palau!!!
M'agradaM'agrada
Amic Roberto, tu també ho has dit, la Callaway no és de primera fila, ja hem arribat al inici de la polémica i ara resulta que estem d’acord.
El format de les golfes permet aquestes actituds una mica relaxades del públic, és el mateix Liceu el que ho propicia. En les sessions del Foyer, quan es coloquen les fileres de cadires, la gent i molta és la mateixa, es comporta diferent. Les taules i el cava donen a la gent una llibertat d’actuació més distesa.
Xavier_LH lo de la Friedman al Palau era un concert, i q
M'agradaM'agrada
m’he equivocat i he enviat abans d’acabar. Volia dir al Xavier_LH que lo de la Friedman al Palau va ser un recital (i quin recital!), el format és diferent i l’artista també.
M'agradaM'agrada
Per a mi, el millor del recital va ser Sondheim. Estic d’acord amb els que dieu que potser la Liz va ser una miqueta descafeinada (massa pulcritud, potser?) i també amb els que parleu de sensibilitat i bona interpretació. Va ser un bon vehicle per unes melodies i lletres maravelloses. Un mal cantant (mals cantants) poden destroçar quasi completament unes cançons (aquest últim Boscos endins, per exemple). Una cantant correcta i amb gràcia, dona relleu i esplendor a cançons maravelloses. Jo em vaig quedar amb “Send in the clowns”.
M'agradaM'agrada
Després de llegir les opinions de certs tertulians, m’he donat de la meva ignorància en aquesta matèria, i em pregunto si ells i jo hem vist i escoltat el mateix recital!!!
M'agradaM'agrada
Vaya hombre, me voy a Londres un par de dias y me pierdo el debate (por cierto, si alguien tiene reparos: no os perdáis el Hairspray de Londres).
A ver, yo es que tampoco creo que haya que enfocarlo por si es de primera o de segunda. Ni siquiera mi santa entre las santas (de las vivas), Barbara Cook, puede hacerlo todo igualmente bien.
Como decía el gran Jerry Herman: The best of times is now. Hay que apreciar lo que se tiene. Now, not some forgotten yesterday. El pasado está fantástico y los recuerdos y tal. Pero el caso es que las grandes del pasado se van muriendo o dejan de estar para trotes. Liz Callaway está ahí, fue un show excelente, currado, cada canción una maravilla,espléndidamente “sobresubtitulado”. Comparad el I’m not getting married este con el que vimos hace un par de meses en el show aquel de Sondheim. No hay color. Se entendía cada palabra (“¡Hala, lo que ha dichoooooooo!”). Jope, que las cosas podían ser mucho peores que Liz Callaway haciendo maravillosamente Sondheim. Podría no haber nada. Y ya sé que es predicar a los conversos, pero pensad que no todo el mundo está muy de acuerdo con que se haga esto en el Liceo. Pero mientras no se haga en otro sitio…
Prefiero pensar en que qué estupendo que ocasionalmente pueda venir alguien (y os aseguro que es complicadillo: Faith Prince canceló porque quería ganar el Tony este año). Me gusta ver estas cosas, está bien que se hagan. Siempre me produce gran placer volver a oír estas canciones.
(Hola Colbran, me alegré de conocerte y poner cara a la erudición. Y a Ximo, no hace falta decirlo, un saludo a los dos)
(Ahora, que eso de poner a Ruthie Henshall como una de las grandes… Es de fríaaaaa… La primera vez que la vi como Roxy no me gustó nada porque había más calor en una sílaba de Gwen Verdon que en las contorsiones precisas de la Henshall. Y tiene un disco “propio” en que imita descaradamente las interpretaciones ajenas. Lo siento es que no la aguanto, ya me he ganado broncas por esto en algún foro pero es un pet hate.)
(Para mí el papel que no daba bien la Callaway era el de Phyllis (could I leave you?) uno de esos papeles que Sondheim escribió inspirado por su señora madre (que era de cuidado) de neoyorquina sofisticada y llena de contradicciones. Pues bien, no sale. Es como hacer que, no sé, Marilyn Monroe haga de monja. A pesar de eso, ¿son las limitaciones motivo suficiente para arrugar la nariz?)
M'agradaM'agrada
A queer one (Julie Jordan), t’has buscat un nick ben original i llarg.
Estic absolutament d’acord amb tu i amb Herman, THE BEST OF TIME IS NOW, però la Callaway, per sort, no és the Best of Now.
Tota la polèmica es redueix a això i tots hi estem d’acord, al menys els que coneixem una mica a fons aquest món del teatre musical.
Si no ve Juan Diego Flórez, et conformes amb Antonino Siragusa, per exemple. Si no ve Audra McDonald, Donna Murphy, Debra Monk, Karen Ziémba, Patti Lupone, Maria Friedman, Ruthie Henshall (ho sento), Linda Eder, Marin Mazzie, Faith Prince (llàstima que no vingui per veure la diferència), Betty Buckley, Bernardette Peters, cal que us doni més noms?, ens conformem amb Liz Callaway. Està bé, fa de bon conformar, però ja no insistiré més. Bona nit a tothom, ha estat un plaer.
M'agradaM'agrada
A queer one (Julie Jordan), el plaer va ser mutu.
BroadwayBaby, t’haig d’agrair que hagis provocat un debat molt interessant amb amplia resposta popular. Potser ho he captat malament i aquest “ja no insistiré més…ha estat un plaer”, no m’agradaria creure que significa que no tornaràs a participar en altres posts. Les teves opinions m’han semblat fetes des de el respecte i l’erudició.
Gràcies a tots per fer més viu el blog.
M'agradaM'agrada
A queer one (Julie Jordan): Jo també espero que segueixi participant. Tinc la impressió de que els seus coneixements son profunds. Sembla que hagi sopat amb en Sondheim, per exemple, i que l’Steven li hagi dit com és d’especial la seva mare.
M'agradaM'agrada
Lo de que “he cenado con Sondheim” es rigurosamente cierto… aunque, claro, no creo que se acuerde. Y dije tantas tonterías (fue en el 93, cuando SÓLO decía tonterías) de fan ansioso que casi mejor que no… En fin, cosas del pasado.
M'agradaM'agrada