Veure entrar la figura diminuta de Maria Joao Pires, aquesta pianista essencial, al escenari del Auditori, una figura que passaria desapercebuda al mig d’una massa anònima, sense cap tipus de glamour i sofisticació, no deixar de sorprendre. Penses i no és la primera vegada que em passa, tot serà diminut, petit i esquifit. I que lluny d’aquestes apreciacions està l’art incommensurable d’aquesta grandíssima artista. És un gegant creatiu, amb una sensibilitat extraordinària i amb un domini del piano i del seu so, absolutament magistral. Quina manera de captivar i acaronar les notes, que queden flotant per tal de que l’auditori les pugui assaborir com perles exquisides. A mi la Pires m’agrada sola, sense orquestres que molestin al seu voltant.

Aquesta ha estat la conclusió després d’escoltar el preciós concert número 27 de W.A. Mozart. Potser era perquè avui he constatat la sensació que vaig tenir en el darrer concert. Oue té límits, com a tal, no m’acaben d’agradar gaire. Oue no sap acompanyar als solistes. Oue no sap dirigir una orquestra que no controla ell. Si l’altre dia, amb la jove Alba Ventura, ell encara podia imposar una certa autoritat, avui amb la immensa Pires no, i allò s’ha convertit en un solo pianístic amb una remor acompanyant. Tota la personalitat ha recaigut en el solista i ell s’ha limitat a no molestar gaire, tot i així repeteixo, que per les meves orelles no era necessària l’orquestra. La cadència final romandrà dies i dies en el recó de les coses grans d’aquesta temporada.

En acabar el concert, la Pires ens ha regalat per agrair les mostres d’entusiasme, crec que amb un Chopin (no ho puc assegurar), que ens ha fet tocar el cel. Tant és així que si el concert s’hagués acabat en aquell moment, hagués marxat a casa la mar de satisfet. Oue, que és molt llest no ha tornat a sortir a saludar, tres vegades més la Pires i tota sola. No podia ser d’altre manera.

És clar que Oue sabia que a la segona part amb la cinquena de Xostakóvitx, una obra que li va com anell al dit, ensorraria una vegada més el nostre sofert Auditori, on cada vegada que dirigeix el titular, els ciments de la caixa del Moneo trontollen.

Aquesta simfonia és una d’aquelles obres que des de el inici t’atrapen i fins la falsa apoteosi final, no et deixa, sobretot si el director crea els climes necessaris per no deixar-te ni pràcticament respirar.

Jo trobo que aquesta simfonia és tristíssima, malgrat el final. Un cop et situes en el adagi del tercer moviment, ja veus que allò no té solució possible, estem davant de la desesperació, vestida de impressionant grandiloqüència, però desesperació al cap i a la fi.

Oue, en un context com aquest és trobo comodíssim i sap crear la dramatúrgia necessària per que no deixis a penes de treure-li els ulls de sobre. Aquí si que ell controla i domina l’immens instrument que te al davant i gaudeix i fa gaudir, amb tocs de personal efectisme i de sensibilitat extremes.

L’OBC s’ho passa pipa i es nota, ja no és tant sols amb el ritual final, que es repeteix en tots el concerts on el director agraeix personalment a tots els caps de les diferents famílies la prestació i la feina ben feta, quan toquen es deixen emportar per aquest vendaval directorial que sedueix, que em sedueix.

Avui era l’últim concert d’una brillant temporada de presentació. L’any vinent amb uns programes més clàssics i sense tantes lluminàries solistes, Oue s’haurà d’esmerar molt per mantenir i superar el llistó d’aquesta temporada. Jo ho crec possible, tinc molta fe en aquest petit gran home.

Diumenge penjaré els links del concert. Si podeu escapar-vos fins al Auditori i treure una entrada per aquest concert (avui dissabte i demà diumenge 1 de juny), jo crec que m’ho agraireu tota la vida.