Ahir va tocar la funció obligada de ballet en l’abonament de la temporada del Liceu, que no és el mateix que dir de la temporada operística.
Ja ho dit moltes vegades i avui hi tornaré. Les temporades d’òpera i ballet haurien de tenir abonaments diferents o al menys hi hauria d’haver la possibilitat de prescindir de les funcions de ballet. Pot ser ben bé que un espectador d’òpera també li agradi el ballet, però també pot ser que no. Pel mateix criteri també podrien incloure teatre de prosa o teatre musical.
Si el meu abonament estigués a disposició en les funcions de ballet, estic segur que feria feliç a alguna persona que volen anar al diumenge per la tarda a veure una sessió de dansa, no hi pot anar, doncs les localitats no estan disponibles.
No he tingut temps de posar les localitats a disposició i per tant, sense gaires ganes he anat a veure el Nederlands Dans Theater I, una de les companyies capdavanteres de la dansa contemporània, que sota la direcció de Jirí Kylián ha consolidat la fama assolida amb Harkarvy, Van Manen o Tetley.
Ens han ofert un programa curt però molt intens, amb dues úniques obres, Silent Screen i Tar and Feathers.
Silent Screen és un ballet de 45 minuts d’una bellesa estètica colpidora. Amb l’ajuda d’una concepció audiovisual molt efectiva, la coreografia de Paul Lightfoot i Sol León, molt en la línea de la que veurem en la segona part de Jirí Kylián, és minimalista com la banda sonora de Philip Glass.
Molta gent s’exaspera amb la repetició fins l’esgotament de les cèl•lules musicals de Glass. Jo haig de confessar que no em molesta, tot i que haig de reconèixer que l’avarícia creativa de la música minimalista és un recurs, una enganyifa post moderna, que no ha acabat de imposar-se ni amb els propis creadors del invent. De fet les obres que hem escoltat daten de 1982 (Glassworks) i del 2002 (The Hours).
No tinc gaire bagatge en el món de la dansa, però és innegable que veient ballar a la companyia holandesa, s’aprecia una qualitat tècnica i artística virtuosa i molt vistosa. Talment sembla que els ballarins no estiguin fets de matèria, en molts moments sembla que flotin. És absolutament sorprenent.
La concepció visual, deguda als mateixos coreògrafs és molt brillant, ja sigui amb l’acompanyament dels vídeos en blanc i negre, molt suggerents i absolutament integrats amb la coreografia i l’espai escènic, o amb els efectes luminotècnics o la sorprenent aparició des de el fossar de l’orquestra d’una ballarina arrossegant una immensa cua de tela, que anirà cobrint tot l’escenari mentre una subtil corrent d’aire la fa voleiar, fins desaparèixer pel fons del escenari. Potser és el moment teatral més potent de la temporada. Estètica pura, però que emociona.
El públic, malgrat els mal educats habituals que mostren el seu rebuig a la dansa moderna durant l’espectacle, amb comentaris en veu baixa però amb el volum suficient per tal de que els veïns coneguin la seva opinió, o amb estossecs sonors i impertinents, ha mostrat una evident acceptació de la proposta, ja sigui per la qualitat de la companyia o per la solució estètica d’una coreografia repetitiva, però de bellesa efectiva innegable.
La música no cal que us digui que estava enregistrada i el volum d’emissió, al menys pels ocupants dels pisos alts, ha estat excessiu.
La segona coreografia és més curta. No arriba a la mitja hora de durada, però se’m ha fet eterna. Sense l’impacta visual de la primera, tot i que la coreografia i els moviments semblaven els mateixos i amb part de la música en directa, tocada per un pianista a una alçada considerable del terra, amb una banda sonora de W.A.Mozart (andantino del concert per a piano i orquestra núm. 9) Samuel Beckett (What is the word), Dirk Haubrich (variacions sobre el concert de Mozart) i Tomoo Mukaiyama (el pianista) fent improvisacions.
Moviments repetitius i molta, massa, austeritat visual.
Al final, malgrat l’excel•lent nivell de la petita companyia, la fredor ha envaït al públic.
Aquest programa és una delicadesa pels amants i molt entesos aficionats a la dansa i m’atreviria a dir, a la dansa contemporània.
Al sortir he tornat a reflexionar. No entenc per què un espectacle tan especialitzat, s’ha d’incloure en un abonament d’òpera, doncs jo m’abono a una temporada d’òpera. Si fos al inrevés, de ballet amb dues o tres òperes per temporada, tingueu l’absoluta seguretat que no m’abonaria. De la mateixa manera que els afeccionats a la dansa no s’abonan mai a la temporada del Liceu, si és que no els hi agrada l’òpera, per molt que en un abonament s’incloguin dos espectacles de dansa. Està clar oi?
El millor seria fer cicles d’abonaments. òpera, dansa, concerts, recitals, Golfes, Foyers. Si els cicles i espectacles són de qualitat, no cal que pateixin s’esgotaran les entrades.
Si en lloc de venir per enèsima vegada la caduca Felicity Lott a fer-nos un recital, vingués la Netrebko, no caldria posar el recitals de cantants dins l’abonament d’òpera.
Fer quadrar el pressupost d’aquesta manera, sempre a costa del abonat, forçant-lo a comprar fins i tot allò que no l’interessa, no és una bona solució. Al menys haurien de donar la possibilitat de canviar els espectacles que no ens interessen per altres que no ens toquin al torn d’abonament.
Són propostes que per enèsima vegada plantejaré a la reunió que tindrà lloc el proper dijous amb la direcció artística del teatre i el Grup de Liceistes de 4at i 5è pis. A veure si a força de repetir-les, ens acaben escoltant.
Us deixo un YouTube amb un fragment de Silent Screen
IN FERNEM LAND 
Estic totalment d’acord en trobar absurda aquesta imposició. Fins ara, en els meus tres anys d’abonada, sempre em tocava un espectacle de dansa, el primer…pero la propera temporada me’n toquen dos !
Em deixen dos òperes interessants fora (Der Rosenkavalier i Les Mamelles de Tirésias) i m’entaforen dos ballets ! Sobre els 10 espectacles de l’abonament, 2, el 20%, són dansa i no m’interesen…i em deixen fora dos que hauré de comprar apart.
Segur que, com dius, hi ha molta gent a la que li agradaria molt poder-ho veure…¿perquè “m’obliguen” a mi?
Havia pensat en adreçarme a algún lloc del Liceu per fer arribar la meva queixa, encara que no sé a quin lloc seria més efectiu ¿ em podries indicar, Joaquim, quin et sembla el destinatari adequat? Gràcies!
M'agradaM'agrada
Reconozco que al que le agrada la ópera no tiene porqué agradarle el ballet, o viceversa. Lo mismo pasa con los conciertos o los recitales, que fue uno de los motivos por los que hace unos años nos decidimos a dejar el abono que teníamos el domingo por la tarde. Una pena Joaquím que no nos hayas avisado de estas posibles entradas para ayer domingo porque te lo hubiéramos agradecido. Y más después de admirar el breve fragmento que hoy has colgado.
M'agradaM'agrada
Jo particularment,quan veig un espectacle de dansa com la companyia del Nederlands Dance Theater, ho gaudeixo tant com el millor recital de lied, que tampoc és òpera.
M'agradaM'agrada
100 % d’acord, Joaquim.
Salut!
M'agradaM'agrada
Jo crec també que un abonament d’opera ha de ser aixó i res mes, si vols veure ballet, sarsuela o un musical doncs que et donguin l’oportunitat d’un altre abonament. Jo he tingut fins aquest any DOS ballets, crec, totes les temporades desde que soc abonada. Per sort a casa hi ha gustos per tot i sempre s’aprofiten.
M'agradaM'agrada
Jo amb això del ballet tinc sentiments contradictoris: no és el que més m’interessa, però trobo que no fa mal eixamplar una mica els coneixements (el ballet clàssic de tutú, sí que em costa més de pair).
Ara bé, trobo imperdonable que ens escatimin òperes a l’abonament. A mi m’han substret “El rapte” i n’estic indignat. També m’agradaria veure “Les mamelles…”, però una òpera de 55 minuts sense més complements sembla una ensarronada.
M'agradaM'agrada
També preferiria que els abonaments fossin només d’òpera, i poder agafar opcionalment entrades per ballets, recitals, etc., sobretot quan els abonaments de temporada completa no tenen totes les òperes.
No és que no m’agradi el ballet, una o dues funcions l’any m’estan bé; m’estarien millor si es programessin més obres de repertori i, sobretot, amb música en directe; difícilment aniria a veure “voluntàriament” una representació amb música enregistrada.
M'agradaM'agrada
Enguany a Les Arts també ens porten un espectacle de dansa dins de l’abonament, després de dos anys sense dansa. Copiem els errors d’altres teatres però no els encerts.
M'agradaM'agrada
És la primera vegada que afegeixo un comentari en aquest bloc. La veritat és que l’òpera m’agrada, però la dansa és l’art que més m’estimo.
Em sembla del tot comprensible que preferiu abonaments que només siguin d’òpera, que no pas us obliguin a veure una obra de dansa en comptes d’una òpera que us agradaria veure.
Tot i que em sembla molt bé el comentari de l’AlbertU, ja que mai se sap què et podrà soprendre i transmetre sensacions i emcions que no t’hauries imaginat mai. Bé, almenys és el que a mi m’ha passat amb l’òpera.
Pel que fa al programa del NDT, la meva opinió és completament diferent de la d’en Joaquim.
L’obra de Lightfoot i León és bàsicament efectista, tot i que, també haig de reconèixer que busquen i troben moments d’intimitat molt autèntics. És a dir, els efectes que creen, de vegades em semblen gratuïts, em fan despertar i qüestionar-me: i ara perquè surt una nena, o una platja, un bosc? Què busquen? Què em volen comunicar? No sé si m’explico, però de fet el que vull dir és que llencen molta informació, amb un caràcter intimista, que em sembla contradictori. Això si, reconixo i admiro molt la seva feina. A més, veure en Lightfoot ballar és un veritable plaer!
Tanmateix, la peça de Kýlian és rodona. és a dir, si que és auter amb les imatges, però per aquest motiu són més contondents. L’univers creat per la versió de dIRK Haubrich i Tomoko Mukiyama del concert num. 9 de Mozart em va semblar una delícia. Perquè jugava amb una peça coneguda, la transformaven i la convertien en mil partícules que se separaven i tornàven a agruopar-se en un altre sentit, és a dir, Kýlian ha volgut anar més enllà de crear sobre una parttitura fixa.
Si heu vist Petite Mort o Six dances, veure que seguir la partitutra de Mozart no li suposa cap problema. Però ell com a gran coreògraf es reinventa les seves fòrmules i en busca de noves.
Crec que Tar and Feathers, pot costar més de seguir, ja que no juga amb efectes vistosos, però si que invita a entrar en un microunivers on el coreògraf i els ballarins han buscat el contrast entre la suavitat de les plomes i l’aspror del quitrà, aquest constrast tan simple el podem percebre com una al·legoria, deixar que l’imaginació ens guii. A part, haig de recalcar el sentit de l’humor del coreògraf txec, em va semblar senzillament genial. M’encanta quan els creadors no es prenen tan seriosament les seves obres.
Bé, perdoneu l’extensió del meu comentari, però volia compartir la meva opinió amb vosaltres i com sempre defensar a capa i espasa l’obra d’un dels coreògrafs que més admiro.
Disfruto molt llegint aquest blog, ja que acabo de descobrir el món de l¡òpera i els vostres comentaris m’ajuden a entendre-la millor.
M'agradaM'agrada
Hola Clàudia, benvinguda i moltes gràcies per deixar-nos les teves impressions.
No t’haig de perdonar de res. M’agraden aquest comentaris llargs, argumentats i que defensen amb convicció i passió el que ens agrada.
En aquest cas és la dansa, de la que com has pogut veure, no en sóc gaire seguidor i m’estimaria més que aquesta imposició del abonament, fos aprofitada per persones com tu, que de ben segur ho gaudiran molt més.
Roberto, si m’ho hagués imaginat…..
Amics, no es tracta de no voler veure un espectacle de dansa, es tracta de que no l’haurien de imposar en un abonament que hauria de contemplar tots els programes operístics.
Isolda, jo també puc fruir, potser no tant com tu, d’un bon espectacle de dansa, com de lied o un concert. És clar que si. Però no crec que s’hagin de barrejar espectacles. El Liceu hauria de fer més funcions de tot i fer abonaments per cada cicle, ja sigui òpera, dansa, lied, concerts, zarzuela o musicals. Potser molta gent s’abonaria a tot, però no obligarien a tots aquells malauradament limitats, o senzillament amb unes economies més restrictives.
M'agradaM'agrada
A mí el ballet no me interesa. Lo acepto dentro de una ópera porque es corto, máximo 35 minutos (“I vespri siciliani”, por ejemplo, cuando no lo cortan), pero un espectáculo completo de ballet me aburre, salvo honrosas excepciones, es decir: los ballets clásicos de Tchaikovsky, Khachaturian, “La fille mal gardé”, “La bayadère” y el “Bolero” de Ravel, versión Bèjart.
Fuera de estos clásicos me gustan y mucho las coreografías de Jerome Robbins y Bob Fosse, en teatro y cine, pero eso es baile no ballet y si se considera lo
mismo este ballet sí que me agrada.
Pues bien, lo que no soporto en absoluto y me pone frenético es el “movimiento corporal”, como por ejemplo el que lleva a cabo esta disciplinadísima compañía de ballet holandesa. Es cierto que hacen movimientos muy difíciles y que se mueven con suma agilidad, pero para mí esto no es ballet. En algunos momentos llegan a hacer movimientos de brazos y manos que, al menos desde lejos, parecen hacer “la butifarra” (como decimos en catalán), En otros, los danzantes parecen aquejados de epilepsia… Enfín..esta “forma” de ballet, respecto al ballet, me da la misma impresión que el “rap”, respecto al canto.
Creo que ya se ha llegado al extremo y los coreógafos no saben qué hacer para parecer originales. Es evidente que estamos atravesando una crisis en todos los niveles: económico, artístico, humano,…
Si a esa coreogafía tan especial se le añade una insoportable música de Philip Glass que lo es no porque carezca de melodías, sino por la machacona repetición de las mismas, en mi cuerpo produjo como resultado una angustia nerviosa que a punto estuve de abandonar mi butaca porque creía que iba a sufrir un ataque.
Si encima de que no me entusiasma el ballet tengo que padecer malestar, ya me diréis qué tendría que decirle al Sr. Matabosch, por obligarme a dos sesiones de ballet para poder ver ópera en mi ciudad.
M'agradaM'agrada
Em passa una mica igual com a l’Elvira i com a tots. Depèn molt del que facin, però valoro molt que la música sigui en viu: aquesta temporada, encara que fos la Pina Bausch… haver de sentir La consagració enregistrada em fa basarda, gairebé. També comparteixo part dels gustos de Colbran: un ballet clàssic, un Prokofiev, una coreografia de Béjart em poden agradar i d’alguns en compraria entrada a posta; ara, la dansa contemporània “dura”, segons quina… no sé. Deu ser falta de costum.
Hi ha, en la línia que apunteu, un abonament conjunt d’espectacles de dansa del Liceu, el Nacional i el Mercat de les Flors, que sembla que té bastant d’èxit i que permet cobrir aquest ventall de públic que, d’altra banda, ara mateix, té una oferta considerable, impensable només fa deu anys, i on, potser, el que queda menys representat és el ballet clàssic (llevat del que es fa al Liceu i el que pugui fer alguna companyia que actuï al Tívoli o similars, no se’n fa res). Ara, Déu n’hi do, el que es fa. De fet, el Mercat de les Flors és, de facto, el teatre de dansa de la ciutat. I al TNC es fa un nombre considerable d’espectacles de dansa.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb tu sobre el tema del abonament específic per a dansa. No entenc com els gestors del teatre no es donen compte que poden existir dos públics diferents per a ópera i per a dansa.
M'agradaM'agrada