El divendres 17, l’endemà del anunci de la no renovació del mestre Oue, vaig assistir al primer dels tres concerts de cap de setmana de l’OBC.
Un programa curt de durada i musicalment molt intens, format per dues obres. La primera audició del Cantabile per a orquestra de corda del compositor letó Peteris Vasks i l’aclaparadora simfonia número 11 de Dimitri Xostakóvitx.
Ambdues obres juntes, superen per poc, l’hora de durada i per aquest motiu el concert es va fer sense pausa, permetent-nos anar a sopar més d’hora del que és habitual les nits de concert.
No coneixia res de Peteris Vasks i tement que es tractés d’una obra d’aquelles per cobrir la quota d’estrenes i primeres audicions, vaig portar-me una bona sorpresa. És una obra curta de 9 minuts de durada per tota la secció de corda de l’orquestra.
L’autor per definir-la va dir que era “la bellesa i l’harmonia del món només utilitzant les tecles blanques del piano”. Poètica definició que s’escau perfectament a la natura de l’obra, de delicades textures i cromatismes.
En acabar, em vaig quedar amb les ganes d’escoltar més música de Vasks i lamentant que aquest Cantabile fos tan curt.
La secció de corda de l’OBC, crec que en aquest moments és la millor de l’orquestra i el resultat va ser del tot satisfactori.
Enfrontar-se amb les simfonies de Dimitri Xostakóvitx és sempre una experiència quasi bé diria que catàrtica. És com llançar-se a al mar, sabent que el bany esdevindrà una lluita contra un onatge sonor tempestuós, aclaparador i d’una intensitat vorejant l’ofec.
Si això m’acostuma a passar en totes les simfonies, en la número 11, la que porta per títol “L’any 1905”, una simfonia dramàtica, molt descriptiva i quasi m’atreviria a dir operística, el resultat en acabar la última nota magistralment sospesa en l’aire del Auditori, la sensació va ser de haver-nos salvat pels pèls del ofec definitiu. Un ofec emocional, és clar.
La simfonia s’interpreta com un gran poema simfònic, sense pausa entre els quatre moviments i per tant, les emocions, les densíssimes emocions de la música d’aquesta simfonia, que ens porta pels fets dramàtics ocorreguts a l’any 1905 a Sant Petersburg, es succeeixen de manera intensa fins al límit.
De la interpretació de divendres, que no és la que us deixo per si us interessa, em va semblar bona, però millorable.
En el primer moviment, la densitat del complicadíssim entramat sonor no va ser tot lo nítid que m’hagués agradat. Tot contundent, si, però una mica barrejat. No va ser fins arribar al impressionant adagi del tercer moviment, que l’orquestra va agafar el seu punt d’excel•lència, que no va deixar fins l’últim acord.
Aquesta és una simfonia de gran dificultat per a totes les nodridíssimes seccions de l’orquestra, amb un gran aparell pels percussionistes, com és habitual en Xostakóvitx, i on cadascun dels solistes que han de interpretar els nombrosos solos que el gran compositor els regala, han de demostrar sense xarxa de salvació, la seva vàlua.
El conjunt va er magnífic, però alguna errada solista, que s’ha repetit en el concert del diumenge, m’obliguen a parlar de la precarietat d’algunes seccions de l’orquestra, que per un motiu o un altre, no compten amb els boníssims solistes que tantes satisfaccions ens han donat. Potser és un tema pressupostari, però els responsables haurien de vetllar per tal de que les places a substituir temporalmet, ho siguin amb musics amb la preparació suficient per no fer trontollar la bona feina feta fins ara. Una errada és humana, si es repeteix en el mateix moment en dos dies diferents, em fa témer que el problema és un altre.
I el director?. Cert, no he parlat encara del director austroamericà Yakov Kreizberg. Potser per que el tenia molt a prop, al inici el seu gest excessivament mecànic, quasi robòtic, em va provocar un cert rebuig. Vaig optar per no mirar-lo gaire. El que compta és el resultat i en acabar la simfonia, vaig haver de reconèixer que la feina feta amb l’orquestra ha estat molt bona. Qui sap si aquest gest tan peculiar serveix de perfecte guia als musics, que al capdavall, són els receptors d’aquest peculiar llenguatge comunicatiu.
Kreizberg va fer lluir des de els primers violins, fins els contrabaixos, passant pels violoncels, violins segons i les sempre sacrificades violes, amb un so magnífic, contundent i líric.
Altres seccions, com la esmentada percussió o la magnífica fusta varen contribuir al èxit rotund d’un concert marcat, personalment, per la tristor dels fets ocorreguts el dia abans.
La gravació sonora pertany al concert del diumenge 19 d’abril i hem d’agrair-li al Colbran.
Si voleu baixar-vos el Cantabile:
Si voleu baixar-vos la simfonia:
IN FERNEM LAND 
Hacía bastante que no asistía a los conciertos de la OBC y este año he decidido escoger unos cuantos del programa. Unos amigos abonados me animaron y también me dijeron que visitará este blog.
Ayer domingo disfruté muchísimo de la calidad de la interpretación y del sonido de la orquesta.
No estamos al nivel de las grandes formaciones, pero estoy seguro que tampoco tenemos su presupuesto y en cambio el resultado es más que digno.
Al finalizar el concierto, me quedé comentando con los amigos y vecinos de butacas, la grata impresión y la calidad del concierto, especialmente después de la espectacular sinfonía de Dmitri Shostakovich.
Recuerdo que hace algunos años, bastantes, quizás poco antes del traslado al Auditorio, el sonido de la OBC no tenía esa calidez y esa potencia que exhibe ahora.
Supongo que la mejora no es solamente fruto del hasta ahora director titular, más bien es la suma de todos los directores que han dejado parte de su saber en los músicos de la OBC. Lo que ya no me parece bien, es que mientras en otras orquestas los directores titulares permanecen muchos años, en esta, siempre se esté cambiando. No creo que sea bueno para nadie.
Usted está bastante combativo con la Dirección General, pero creo que no es del todo justo atribuir todos los males de esta situación a su gestión, puesto que si el hasta ahora director titular, no se hacía cargo de todas la atribuciones que su cargo conlleva, es normal, si eso es así y no creo que se arriesguen a decir una cosa que no es cierta, que decidan rescindirle el contrato.
Felicidades por esta web tan llena de información y gracias por permitirnos bajar los archivos del concierto, estando en el Auditorio en el mismo momento de su transmisión, me impoosibilitaba grabarlo.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel teu comentari Andrés i benvingut a In Fernem Land.
Jo també crec que l’OBC ha millorat i gràcies a la feina feta per tots els directors que han passat per defensar la seva titularitat. És clar que uns han deixat més empremta que d’altres i també m’agradaria que les seves estades fossin més llargues i que l’evolució en la normalitat, acabés sent habitual. Com també m’agradaria que el pressupost que assigna el nostre Departament de Cultura, fos més generós del que és i que l’OBC tingués la projecció i èxits internacionals, amb gires i gravacions. Que els artistes invitats sempre fossin de primer nivell, en fi, és per això que vull que el Sr. Oller deixi pas a un altre que sigui capaç de fer-ho, doncs em sembla que pel que respecte a l’OBC, no ho ha aconseguit.
Torna quan vulguis
M'agradaM'agrada
Muchísimas gracias Joaquim y Colbran, por la estupenda grabación del Concierto.
Tuve el placer de poderlo disfrutar allí mismo el Domingo por la mañana.
A pesar de dos pequeños fallos, sobre todo el de trompa, la OBC estuvo a un altísimo nivel, y te puedo asegurar que después de haber podido escuchar en vivo a otras dos Orquestas en ésta obra, nórdicas para más señas, la calidad de la OBC, siendo mejorable en algunos solístas sobre todo, es muy notable.
M'agradaM'agrada