IN FERNEM LAND

LA NOVA BUTTERFLY: Gheorghiu – Kaufmann


angela-gheorghiu-butterfly

A aquestes alçades de la crisi discogràfica o potser per això, no deixa de sorprendre que la EMI hagi apostat per treure una enèsima Madama Butterfly, sobretot després d’anunciar que el Tristan und Isolde amb Plácido Domingo, Nina Stemme i Pappano dirigint, era la última gravació d’estudi que feia la mítica discogràfica.

El segell anglès, encara pot lluir, malgrat tot el daltabaix de la industria, amb un reguitzell d’estels per tal de confeccionar un repartiment que faci atractiva l’adquisició d’una nova Butterfly, tot i que hagi de compartir espai a les compactes prestatgeries de les nostres discoteques i encara que ben mirat, no aporti res de nou, com acostuma a passar en les noves gravacions de les òperes que des de el inici del negoci discogràfic han estat més enregistrades.

La EMI ha divorciat (al estudi) a una de les parelles més estables. Angela Gheorghiu la nova Butterfly, no haurà de matar-se pel cínic Pinkerton, del presumiblement Roberto Alagna i ha contractat a Jonas Kaufmann, l’estel alemany que captiva les orelles i molts ulls, del públic operístic.

Amb aquests dos grans noms del panorama actual i amb Antonio Pappano, el prestigiós director que ha demostrat en totes les incursions que ha fet en el món puccinià, que hi té la ma trancada, dirigint una de les seves orquestres, la de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, l’èxit està assegurat. La gravació es va fer entre el 7 i el 19 de juliol del any 2008 a Roma i ara ja podem gaudir-la.

Totes les grans sopranos líriques, han caigut en la temptació de fer sobre l’escenari o al menys gravar, la Butterfly. És un gran rol, de intenses possibilitats vocals i escèniques, però que sota el meu punt de vista, amaga molts paranys. Una nena adolescent de quinze anys que en acabar l’opera en prou feines en té divuit, però que en el segon i en el tercer acte sobretot, ha de tenir una amplitud vocal que l’allunya de l’aparent fragilitat de la dona submisa. La Cio-Cio-San te esclats vocals molt importants, però mai ha de deixar de ser una noieta o al menys ha de intentar que ens ho creiem. Per això quan escoltem grans sopranos que han fet aquest rol, ens costi veure, a part dels handicaps físics, la veritable adolescent que és, en les magnífiques i mítiques veus de sopranos com Renata Tebaldi o Mirella Freni. Així ho va voler Puccini i molt poques han assolit aquesta doble vessant de nena i soprano poderosa en moments com Ah! m’ha scordata? o Che tua madre dovrà, per no parlar del tràgic final.

La gran Victoria de los Ángeles en la primera gravació que va fer de la geisha, amb Giuseppe DiStefano, sota el meu punt de vista, està perfecte i hauria de servir de model per a totes les sopranos líriques que si vulguin acostar, però no és la única, és clar.

Angela Gheorghiu en el moment de fer aquest enregistrament estava en un excel•lent estat vocal. Llueix fins i tot el sobreagut no escrit en la seva sortida, és clar que l’estudi de gravació permet aquestes proeses que en el teatre són més difícils d’escoltar.

Li he trobat un problema a la interpretació de la Gheorghiu. Vol demostrar que te un registre greu poderós i massa sovint, força l’emissió per demostrar que ella és més que una soprano lírica, amb la qual cosa, la presumpte fragilitat i infantessa de la geisha, acaba assemblant-se més a la Floria Tosca. Però això és puntual, tot i que a Un bel dì vedremo, no li calien alguns excessos melodramàtics, doncs la melodia pucciniana diu molt més que els cops d’afecte i això que quan recull la veu i apiana, el resultat és dolç i magnífic.

El problema de la Gheorghiu és ella mateixa i aquesta obsessió per ser la gran DIVA. Per sort no veiem les moneries que podria arribar a fer en escena (tan sols cal recordar la recent Rondine del MET, per entendre el que vull dir), doncs problemes vocals, aparentment ni un, i la veu continua sent maquíssima i magnífica, pucciniana i amb una dicció i una expressivitat i dolçor excel•lents. No hi ha cap dubte de que és una gran soprano, però no la única i això, no sé si ella ho porta gaire bé.

jonas-kaufmann-3

Al Pinkerton de Jonas Kaufmann, li manca una cosa que no tindrà mai, una veu solar i mediterrània, que tan bé escauen en els rols per a tenor  de Puccini, fins i tot en aquest que és el dolent de la història, però la resta, tot i aquestes sonoritats obscures de la seva veu, és excel•lent. O potser per això mateix, aquest vessant obscur de la veu el fa més pervers i atractiu.

La resta dels cantants estan bé, començant per Enkelejda Shkosa en una Suzuki que ja varem gaudir al Liceu o el jove Fabio Capitanucci en un Sharpless no gaire autoritari, però de magnífica veu. El Goro de Gregory Bonfatti, no pot evitar caure en els tòpics que caracteritzen aquest rol i potser ja seria hora d’escoltar-lo interpretat d’un altre manera.

En qualsevol cas, el que m’ha agradat molt i molt, és la direcció de Antonio Pappano i la capacitat de crear tots els climes que nodreixen aquesta partitura, sense caure en la solució ensucrada que molts directors li donen.

Una presa de so espectacular, com feia temps que no escoltava en una gravació operística, acaba d’arrodonir un producte tan excel•lent com inútil. I dic inútil doncs tenint a la Victoria/ Di Stefano i a la Freni amb  Pavarotti, amb so sumptuós i estereofònic amb el segell Karajan, o encara una opció provinent d’una representació en directa a San Francisco amb una gran Scotto i un juvenil i impetuós Carreras (les tres versions que més m’agraden), no em calien més Butterfly’s.

Benvinguda sigui, si les noves generacions volen entrar amb els cantants del moment, però jo els hagués emprat a tots dos per gravar alguna altre cosa més exòtica o mai gravada.

Us deixaré un fragment del duo, no fos cas que algú em cridi l’atenció, començant per la Sra. Ministra de Cultura. Desde “Bimba dagli occhi pieni di malia”

Per a molta més informació, fotos, més àudios, vídeo i promció a dojo, premeu aquí i anireu a la web d’aquesta Butterfly.

10 comments

  1. El problema que tengo yo Gheorghiu es que la sombra de Callas es muy alargada, me la recuerda tanto que es muy difícil que no piense en la griega cada vez que escucho a la rumana, pero me parece una buena cantante.
    La Gheorghiu y Kaufmann jugando a ver quién oscurece más la voz, tiene morbo la cosa.

    M'agrada

  2. Pel que s’escolta ací, Pappano juga en una divisió superior a la d’ells dos. En tot cas, sona prou bé, encara que em queden moltes Butterflies per escoltar abans d’aquesta. I tampoc és Butterfly una obra que m’apassione, així que trigaré en escoltar-les.

    M'agrada

  3. Ës una òpera que he escoltat poc malgrat les seves belles melodies i el dolç cor. Vaig veure la versió que la Fiorenza Cedolins va fer al Liceu i em va agradar molt ella, tant en el cant com en l’interpretació. Tal vegada no em feia pensar en si tenia quinze o divuit anys però gràcies a les arts del director escènic i de la propia Cedolins semblava això, una papalloneta feble amb un peu a la mort.
    L’Angela és una gran soprano. En unes quantes coses que li he escoltat, sempre en cedé, mai no m’ha decebut.
    Petons, Joaquim!

    M'agrada

  4. Tu tambien, Brutus? ….. Ni es la Butterfly mi opera favorita, ni es Puccini mi compositor preferido… pero creo que nunca escuche un Puccini que me llegue al corazon antes de oirlo dirigido por Pappano. No esuche una Tosca como la suya ni creo q volvere a escucharla, juzgando por recientes experiencias. por el simple hecho de inmortalisar la magica pucciniana de Pappano no podria decir que esta grabacion es inutil. Aprte de que no pienso que escuchar interpretaciones nuevas sea inutil… seria como decir que es inutil ir ya a la opera si sabemos q no vamos a oir lo mejor q se ha hecho en cierta partitura, y eso es declarar la muerte del genero, cosa que me niego, puesto que es una de las gran alegrias de mi vida. Tampoco pienso, me gusten o no las obras o los cantantes, que es inutil grabar y conservar las voces de hoy o del futuro, porque tiene el mismo derecho de cantar esta musica como los antecesores y en el futuro tambien los oyentes tendran el derecho de oir las voces de hoy, no solo las del pasado. La musica no acabo hace unos tantos anos y espero que no acabe por muchos anos mas. Porque los de hoy tengan menos derecho de intentar conservar su creacion, su trabajo? Yo pagaria como ya dije lo que sea por tener una grabacion como dios manda de la Tosca dirigida por Pappano que oi en vivo…

    Esta obra nunca sera de mis favoritas, pero me parecio suficiente interesante y el sonido suficientemente bueno para escucharla con agrado, aunque es seguro que no repetire demasiadas veces. Los protagonistas esta claro que son casos de “de gustibus non disputandum”….

    Pero una cosa no puedo callarme, lo siento…. y es opinion y gusto personal solamente, todo sea dicho…. el fallo de la dicha falta de italianita o timbre mediteraneo en la voz de Kaufmann lo he leido ya demasiadas veces y me sigue dejando sin comprension como al princpio. Que no suena como Pavarotti, di Stefano,. etc etc esta mas que claro, pero y? Que podria hacer el al respecto? No creo que por no cumplir las expectativas previas sobre el color del sonido que esperan o estan acostumbrados a esperar los oyentes un cantante o una cantante deberia de prohibirse ciertos papeles. Quien dice que la misma musica no puede sonar bonito o sobre todo, hacer sentir, en otros colores?

    Cada quien esta en todo su derecho de preferir lo que desea, de escuchar lo que desea, lo que me da pena es a veces calificar algo que nos parece bien con “peros”… No nos puede gustar algo porque si? O por poco usual o hasta extrano, aunque nos haga sentir, siempre debe haber un “pero”?

    No tengo conocimientos musicales suficientes, ni se como le hubiera gustado a Puccini que se cante su musica, pero se que el Mario de Kaufmann por ejemplo es el mas conmovedor que he escuchado hasta la fecha.

    Pero a mi tambien me gusta mas el Carlo de Bjorling que todas las legiones de italienatos que lo han cantado…esta claro que la rara soy yo 🙂

    Solo decir que no pretendo imponerle a nadie otos gustos, pero destacar que toda una vida de escuchar opera italiana hace que uno agradezca mucho cosas frescas, originales, sorprendentesa veces, en vez de lo previsible, por mas perfecto que sea lo ultimo. En los ultimos anos he llegado a preferir para mi entretenimiento personal las propuestas frescas, emocionantes, sentidas y dedicadas, a la repeticion de las cosas conocidas y con poca novedad. Creo que existe un merito en acercarse con respeto, dedicacion y porque no, carino, a un repertorio antiguo y intentar proponerlo de manera interesante, fresca para nuevas generaciones.

    M'agrada

    • Queridísima Hericlea.
      Brutus y yo, no creo que tengamos demasiado en común 😀 😀 😀

      Me gusta mucho Kaufmann, ¿Hace falta que lo explicite más? Lo prefiero, como siempre sucede con “mis” cantantes, en unos roles más que en otros. No comparto para nada admiración y rendición hacia un cantante, tan común en el mundo de la ópera, haga lo que haga, cante lo que cante y lo cante como lo cante. Quizás al principio me pasó, pero hace años que pase esa limitación frustrante.

      Hay roles donde Kaufmann me gusta más que en otros. Posiblemente me suceda con este Pinkerton, como me sucede con el fantástico Radamés de Vickers. Muy bien cantados ambos, ya que estamos hablando de grandes cantantes, pero que en otras voces me hacen disfrutar más.
      Insisto en la inutilidad, para mí, de nuevas versiones que no superan el resultado global de las ya clásicas. No las prohíbo Hericlea, ni tan siquiera prescindo de ellas, las califico de inútiles, como otras las califico de imprescindibles.

      Dudo mucho que si algún día se me pasa por la cabeza escuchar la Butterfly, escoja esta. Por eso es inútil.

      En todo lo demás, creo que estamos básicamente de acuerdo.

      M'agrada

  5. initiatio

    És cert; no tothom està preparat per cantar el rol de la Cio-Cio-San. Cal saber modular la veu de forma a encarnar una nena adolescent i sense això, per molt excel·lent que sigui la tècnica de les grans cantants, no s’aconsegueix la màgia d’aquesta obra. Una interpretació que m’agrada molt precisament perquè els actors no se sobreposen als personatges és la que té la Ying Huang en el paper de M. Butterfly i en Richard Troxel com a Pinkerton, de l’any 1995, i que podeu veure i fins i tot escoltar-ne unes mostres a Amazon (espero que funcioni l’enllaç…)

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: