Rosa Maria Sardà (Poncia) i Núria Espert (Bernarda Alba) TNC 2009 Foto David Ruano

Diuen que quan el Liceu li va oferir a la mezzo Viorica Cortez, la Cieca de la Gioconda (temporada 1987-88) es va ofendre, tot preguntant qui cantava la Gioconda i la Laura. Quan li varen dir Grace Bumbry i Fiorenza Cossotto, respectivament, aleshores ella tot rectificant, va dir, això no m’ho perdo.

De ben segur que qualsevol de les 10 actrius que acompanyen a Núria Espert i Rosa Maria Sardà, no s’han volgut perdre la ocasió de compartir escenari amb aquestes dues grans dives i senyores del teatre.

Ens poden agradar més o menys, però la presència d’aquestes dues senyores en escena, és un privilegi, un luxe i un festival de gran teatre.

Lluís Pasqual ha creat un espectacle bellíssim, amb una direcció molt detallista de les actrius i amb unes escenes de conjunt molt ben treballades.
El fet de situar l’escenari, quasi al bell mig de la sala, omplint d’espectadors les dues boques d’escenari, ajuda en alguns aspectes, sobretot visuals, quan els dos grans talons transparents creen un ambient reclòs molt suggerent, però també fan que la projecció de la veu, algunes vegades es perdi, sobretot tenint en compte, que Pasqual ha obligat, de manera encertada i força coherent, a fer dir els diàlegs, pràcticament com si fossin murmuris. No es crida ni es declama. A la casa de Bernarda Alba, tot és mormolat, dit a mitges o en veu baixa. Qualsevol diàleg, és un secret. Diàlegs clandestins davant l’opressió omnipresent de la senyora. Això en un escenari absolutament obert i amb les actrius algunes vegades donant l’esquena a uns i la cara als altres, fa que sigui difícil seguir integrament alguns diàlegs.

La Casa de Bernarda Alba Direcció Lluís Pasqual TNC 2009 Foto David Ruano

És potser l’única pega que trobo a un espectacle d’obligada visió per a tots aquells que us agradi el teatre.

Núria Espert, pel meu gust surt massa femenina, massa maca. El retocat estètic no ajuda a veure aquesta dona tan poc femenina, tan dura i tan castradora. D’acord que es pot ser tot això i mostrar una imatge glamurosa, però sense arribar a fer-la interpretar per un home, com recordo una versió de fa forces anys amb Ismael Merlo fent de Bernarda. La Bernarda Alba de la Espert ens mostra massa una feblesa que no hauria d’esclatar fins l’escena final, on veritablement la Espert està gloriosa.

Núria Espert (Bernarda ALba) acte tercer TNC Foto David Ruano

La Sardà està immensa, tot i que en alguns moments se li escapa fer de Sardà. Malgrat aquest detall, potser inevitable en una grandíssima com és ella, té molts moments, però molts, fins i tot quan no parla i només està en l’escenari, que fa molt goig. Gestualitat, mirades, mutis, tot és per sucar-hi pa.

Rosa Maria Sardà (Poncia) TNC 2009 Foto David Ruano

La resta d’actrius es mouen entre un bon treball i alguna errada conceptual, com és el cas de la Teresa Lozano, fent una María Josefa massa esperpèntica.

Rosa Vila m’ha agradat com a Angustias i Marta Marco és molt més actriu del que el petit rol de Magdalena li permet demostrar, però deu ser per allò que he dit al iniciar aquest post, que no es deu haver volgut perdre aquest duet estel•lar.

A l’Adela de Almudena Lomba crec que li manca en alguns moments la sensualitat i correctes la Nora Navas com Amelia i la Rebeca Valls que crec que no ha sabut treure tot el partit que li ofereix la Martirio, sobretot al tercer acte.

Rebeca Valls-Marta Marco-Almudena Lomba-Teresa Lozano-Nora Navas-Rosa Vila TNC 2009 Foto David Ruano

Molt bé Tilda Espluga com a criada i prestigiosa la col•laboració de Marta Martorell com a Prudencia.

Montse Morillo i Bàrbara Mestaza acaben d’arrodonir una bona companyia, potser massa condicionada a les dues grans presències.

A destacar les 29 dones que inicien l’impressionant vetlla, després del funeral, al inici del primer acte i que apareixeran en els canvis d’escena, en un recurs de força visual i musical, més que evident.

Una bellíssima escenografia de Paco Azorín, un vestuari auster com cal de Isidre Prunés, un disseny de llums espectacular de Maria Domènech i una banda sonora de Josep M. Arrizabalaga adequadíssima, acaben d’arrodonir un espectacle que m’ha agradat moltíssim.

Teniu temps fins el 26 de juny, per veure aquest brillant duet, acompanyat per una direcció de tota la resta, del més gran Pasqual.

Més informació visual a la web del TNC, premeu aquí.