IN FERNEM LAND

LA VIDA POR DELANTE: TEIATRU


poster

Potser havia posat moltes esperances en aquesta obra, en el director i en la Velasco. Tothom me’n havia parlat molt bé. Tothom m’havia dit, no us ho perdeu.

Quan portàvem una hora d’espectacle, he mirat el rellotge (mala senyal) i he pensat, li queden 50 minuts per donar un tomb, però dubto molt que això millori.

El principal problema és l’obra. Teatre antic, ple de tòpics i amb uns personatges de cartró pedra. Una puta atrotinada amb un cor enorme, un personatge d’allò més agraït per a una gran actriu (la Velasco ho és) i un paper llarg i difícil per a un actor jove, l’adolescent argelí que voreja el borderline, però que és capaç de deixar-te anar un discurs social, polític o religiós, quan menys t’ho esperés.

Els altres dos personatges son tan buits, estereotipats i de cartró pedra, que és impossible fer una cosa decent amb ells.

Teatre antic, passat, amb multitud de temes potser si que actuals, però tots posats sobre l’escenari en 1 hora i 50 minuts. Amb una posada en escena més antiga que la pròpia obra, molt allunyada del que estem acostumats a veure en els muntatges del teatre que es fa a Catalunya i que estic segur que tindrà molt èxit, també a Barcelona amb un públic molt diferent del que acostumo a veure en les sales teatrals i sobretot per les espanyes.

concha-velasco

La Concha Velasco fa una composició visualment molt potent, però es nota que actua molt, fa teatre. No m’he cregut mai el personatge i això si, he admirat aquest desvergonyiment físic en mostrar un personatge tan atractiu, teatralment parlant, com decrèpit (potser massa per l’edat que diuen que té). Alguns moments que no declamava amb la impressionant dicció i veu que Déu li ha donat i quan tan sols deia, m’han fet pensar en com seria aquesta obra dirigida d’un altre manera, però la Velasco és molt Velasco i el seu públic vol veure-la així. Una senyora d’aquelles d’abans, amb ventall martiritzant la seva acalorada pitrera i els torturats oïdes dels espectadors del seu voltant, ha dit tan sols veure-la sortir en escena feta un nyap, “¡Qué simpática está!”. Doncs això.

El protagonisme de l’obra està compartit amb el noiet que interpreta l’adolescent argelí Momo. Treball intens de Rubèn de Eguia, que tampoc m’ha acabat d’agradar. El personatge no és creïble de cap de les maneres, però malgrat això, ell el defensa extraordinàriament, sabent que és la gran oportunitat a una carrera que comença i que sense cap mena de dubte el llançarà. En acabar la representació d’ahir, us haig de dir que va obtenir més reconeixement que la pròpia Velasco.

Carles Canut ha fet de Carles Canut, però amb un text i uns diàlegs molt fluixets i José Luis Fernández en el rol més impossible, el del pare del Momo, m’ha fet vergonya aliena. No per ell, que tampoc és que sigui mereixedor d’un MAC, més aviat pel personatge i com l’ha marcat Josep Maria Pou.

M’ha decebut molt la seva direcció o potser no es pot fer més d’aquesta obra. Pou ens diu en el programa “I tot això exposat de manera senzilla, amb molt d’humor i molta tendresa”, doncs jo crec que les interpretacions no són senzilles, més aviat força grandiloqüents, amb gestualitat exagerada i tics a la gal·leria. No m’ha arribat el humor i la tendresa, en prou feines.

Escenografia (Llorenç Corbella), vestuari (María Araujo) i il·luminació (Pep Gàmiz) molt coherent amb el muntatge, és a dir, teatre antic, d’abans. Banda sonora amb tots els tòpics previsibles, de Jordi Ballbé.

És evident que jo sóc un “bitxo raro”, doncs la gent s’ha aixecat en peu en acabar la representació, però si no arriba, no arriba.

Abans d’ahir, amb La casa de Bernarda Alba, una obra estrenada 40 anys abans que aquesta “La vie devant soi” de Romain Gary, l’espinada se’m va electritzar vàries vegades, ahir cap. Se’m va fer llarga i tenia ganes que s’acabés.

La Velasco, que se la sap llarga, en mig dels aplaudiments, bravos i mostres enfervorides de satisfacció, ha fet callar a tothom per dir “Bona nit”, en català i per dir que aquella havia estat una nit molt especial (els clàxons impertinents de les eufòries culés es filtraven a la sala), acabant amb un VISCA EL BARÇA que ha exaltat a quasi bé tota la sala, menys al periquito confés, Carles Canut.

Per cert, és imperdonable que en la portada del programa de ma no aparegui el nom de Rubèn de Eguia i en el cartell figuri en lletres més petites i per sota de Carles Canut.

Teiatru!

18 comments

  1. L’any 1977 el director Moshé Mizrahi va fer una pel·lícula amb la gran Simone Signoret sota el títol de “Madame Rosa” i que no era res més que l’obra de Gary “La vie devant soi” de la que avui, Joaquim, ens en fas crònica per causa de la versió teatral dirigida per en Pou amb la Concha Velasco. Sento que no t’hagi complagut. A mi la pel·lícula em va semblar només passable per ser vista en un cinema a prop de casa un dia de cada dia…però m’ha agradat saber la teva opinió no exenta de metzina pel que fa a l’aspecte de l’actriu castellana.
    Rep molt petons!

    M'agrada

  2. Emilio-Bcn

    Segun mi opinión…

    La obra me resultó muy emocionante, aunque un amigo común, me comentó que la pelicula era más completa. La Velasco está soberbia y Rubèn de Eguia impresionante .
    Una obra a la ” antigua ” hecha con sentimiento y gran ternura, que en las moderneces que a veces me trago, tengo que intuir…sólo intuir…..

    M'agrada

  3. colbran

    Yo he encontrado esta obra muy aburrida y poco interesante. Muy pensada para el público acostumbrado a las comedias de tresillo de Arturo Fernández, con un toque melodramático para que no se diga.

    Pero nadie ha hecho hincapié en una cosa (notoria a lo largo del texto puesto en boca de Madame Rosa) y es que se trata de una obra absolutamente homófoba.

    Concha Velasco es una actríz soberbia; si no la mejor actríz de España, por lo menos una de las tres mejores; pero su personalidad está por encima del personaje que interpreta, bastante tópico. Compone físicamente el personaje muy bien, pues ella a sus 69 años no está en las condiciones del rol que interpreta (de su misma edad ) y tiene que aparentar una decrepitud que afortunadaente la gran actríz no tiene. Hasta aquí perfecto; pero no sé por qué ha tenido que fijarse tanto en Mari Carrillo, o al menos eso es lo que a mi me parece.

    La obra da poco de sí y la dirección no es ni original ni brillante, es como si se tratara de una función de los años 50 del siglo pasado con tacos. El final es tan previsible como fácil.

    Entiendo que ningún admirador de la Velasco debe perdérsela. Que guste o no guste dependerá de cada uno y del estado anímico en que se encuentre.

    Es muy característico que todo el público que asistía el sábado por la noche al Teatro Goya, al menos aquél del que me llegaban los comentarios, fuera castellano parlante, con la excepción de Joaquim y de mí. Es que al público catalán no le interesa la obra o es que el catalán se está perdiendo en Barcelona, en contra de lo que habitualmente se dice?

    M'agrada

  4. colbran

    Por lo visto Joaquim y yo escribíamos el comentario al mismo tiempo, pero el mío, al ser más largo, ha tardado más en salir; de ahí la coincidencia respecto a la homofobia de esta obra.

    M'agrada

  5. Emilio-Bcn

    Perdonad, pero tildar esta obra de homófoba no es de justicia.
    Los comentarios sobre el tema que hacen , en la obra,los protagonistas ,son más que normales en su contexto, condición y su tiempo.
    Yo tengo la alarma siempre puesta y viendo la obra no me sonó en ningún momento….

    M'agrada

    • Emilio no fotem!
      Todos los mensajes que da la obra y da muchos, son en boca de los protagonistas y del contexto.
      Cuando habla de la eutanasia, cuando habla de la razas y las nacionalidades, de las religiones, de la tolerancia, de la droga, todo, todo, todo. También cuando habla del sexo y de lo que jamás tiene que hacer Momo, por dos veces dos, hace hincapié en ello Mm. Rosa.
      Es un mensaje claro, clarísimo en boca de unos personajes, presuntamente llanos e incultos, que dejan sermones lapidarios al poco que se descuida Mr. Gary.

      M'agrada

  6. Laura

    Ruben de Eguia no tiene experiencia para un papel tan largo. Todos esos además exagerados y ese ir y venir a zancadas por el escenario, crispan de los nervios. No entiendo, que un señor como José Maria Pou, haya dirigido algo asi. Igualmente con el padre de Momo, que no hace más que chillar sin sentido, que pena! Son muchos los actores, de cine o teatro que se pasan a la dirección, no todos lo consiguen, creo que subestiman el trabajo de dirección creyendo que todos lo pueden hacer.
    Salí decepcionada, era teatro del rancio y una historia que no me llegaba y la Velasco no me emocionó, una pena, pues iba con ilusión a verla a ella.

    M'agrada

    • Hola Papagena, ¡Cuanto tiempo!.
      Ojiplático me dejas. Solamente hace falta que me digas que las escenas de matrimonio es tu programa preferido de la TV, para que al ojoplático le sume el boquidilatado

      M'agrada

  7. bocachete

    Hola,

    Jo hi he anat fa dos dies, el dijous. Tenia les entrades de fa temps… Realment, decebedor: l’obra és molt, molt, molt fluixa. No és que sigui tòpica: és que no diu res! Llàstima, perquè les actuacions són bones: ella, realment, ho fa bé, però encara i així, penso que podria fer-ho millor (deu ser que el text no dóna més de si). I el noi, l’Eguía, Déu n’hi do: molt bé també. La posada en escena està d’acord amb l’obra i no molesta. El que molesta és el text. Suposo que la novel·la original deu ser molt millor i que el problema deu raure en l’adaptació teatral, perquè si no, no entenc jo ni el Premi Goncourt ni que sigui tan famosa i llegida. Sense voler entrar en polèmica homofòbica, el missatge que dóna, sentit avui, ho és, però és el que es pot esperar en una obra de fa trenta anys o més: no li donaria més importància. Ara, tenint en compte que això deu ser una adaptació moderna d’una novel·la de llavors, potser sí que es podria haver fet d’una altra manera, no sé. No és que no digui el que diu, però també és cert que en el context de l’època, era el que hi havia (igual que Shakespeare es mostra antisemita i això era el més normal del món llavors i l’hem de valorar en aquell context).

    Ara el “millor” de la funció… el públic! Vam treure entrades per a la funció de les sis de la tarda, que hi havia millors llocs. D’entrada, diria que nosaltres dos érem els més joves de la sala (que estava plena), i això que ja tinc 46 anys. Això, en principi no és dolent, però, ai! Després diran dels adolescents al teatre: no són res comparat amb una sala de jubilats entusiastes de Concha Velasco… Déu n’hi do com xerren! I com que algú ja deu estar sord, se li ha de cridar i si estan fent teatre, és igual. Participen a l’obra i tot, que quan el Canut li demana a Eguía “¿Quién te lo ha dicho?”, dues veus de platea van dir-li en veu alta “¡Ella!” (per si no se n’havia adonat encara). Ara, el més penós era que, des que va sortir la Velasco, el públic es va posar a riure i ja no ho va deixar. Sí, sí: riure (ha, ha, ha). I és que l’obra és un drama i molt drama, però suposo que com que el públic anava a veure la Concha Velasco, portava posat el xip de “Mamá, quiero ser artista” i la volien veure així. En fi… que si sortia amb camisó, reien; si venia cansada i queia a la cadira, reien; quan li dóna l’atac i es queda mig morta, bueeeeeenuuuuuu, ni la Lina Morgan hagués provocat tan riure, i així tota l’estona. El context que feia que tot allò fos patètic o dramàtic, ni existia: tot era còmic!!! I jo pensava “De què riuen? Si justament per a gent que ja té una edat més propera a la de la protagonista que a la meva, deu ser una obra encara més “dura” i que els ha de resultar bastant trista: si no són ells, segur que coneixen un munt de gent amb Alzheimer i similars que estan en l’estat de la protagonista”. Doncs res, noi: es partien de riure i jo diria que van sortir convençuts que havien vist una comèdia divertidíssima. I era general, eh? No eren un o dos, sinó gairebé tothom. No sé si a les nits passa el mateix, però en fi… si algú encara ha d’anar-hi NO AGAFEU UNA TARDA!!!!! En fi…

    Si no l’heu vist, no val gaire la pena. En canvi, “La casa dels cors trencats” està bé: és un text brillant, molt ben portat i amb grans interpretacions.

    M'agrada

    • Gràcies Bocachete.
      El públic del dissabte nit també era força peculiar, gent no gaire habituada a anar al teatre i que talment semblava que estiguessin asseguts al menjador de casa seva, però malgrat que resulten molestos, de manera fins i tot grollera, és bo, ni que sigui una vegada cada quinquenni, que surtin al teatre.

      M'agrada

  8. Xavier_LH

    Doncs jo avui he sortit moooooolt tocat d’aquesta obra.
    GENIAL la SRA.Velasco i també el Rubén!

    Sigui per motius personals materns, sigui perquè em vaig creuar amb la Velasco i el Canut al carrer Joaquim Costa fa temps quan assajaven l’obra, sigui per la coneixença del Sr. Pou… avui he sortit encantat, fascinat i tocat per aquesta peça teatral.

    No tinc paraules per expressar-me…., encara estic sota els seus efectes: clavat a la cadira, ulls plorosos i incapaç de cridar bravo!!!!

    M'agrada

  9. Fernando

    Señores, por lo visto no hemos ido a ver la misma obra……
    Simplemente sensacional, un buen texto, una buena interpretación y una buena dirección. El Señor Rubén, espléndido y la Señora Velasco, como bien se ha dicho en comentarios anteriores, espectacular. Se tiene que hacer todo tipo de teatro, porque todo el mundo tiene derecho a ir a ver buen teatro. Por suerte…. hay gustos para todo el mundo…. y las cosas se pueden hablar. Y yo no me sentí ofendido por la homofobia que decís que hay en la obra……

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: