IN FERNEM LAND

PALAU: LA PASSIÓ SEGONS SANT MATEU PEL COLLEGIUM VOCALE GENT I PHILIPPE HERREWEGHE


Palau de la Música Catalana 12 d’abril de 2022. Collegium Vocale Gent i Philippe Herreweghe. Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach. Foto IFL

En un dels viatges estiuencs a Itàlia, ara no recordo l’any, vaig anar a Assís i és clar, una de les visites obligades va ser la Basílica de Sant Francesc on vaig quedar extasiat amb la bellesa dels Giotto i Cimabue, però quan vaig entrar a la cripta es va produir un fenomen que podria qualificar de paranormal perquè allà a primera hora del matí sense gaires turistes i només entremig de creients que levitaven, es respirava una espiritualitat que res té a veure amb altres llocs de culte que he visitat, allà hi havia alguna cosa intangible que em va trasbalsar. Jo crec que allò que em costa definir i explicar estava per sobre de creences religioses, es va produir una connexió amb Déu, un déu senzill allunyat de tantes bestieses que s’han fet, es fan i es faran en el seu nom. Doncs bé, amb La Passió segons Sant Mateu escoltada ahir al Palau de la Música em va passar alguna cosa similar, sobretot quan sense adonar-me’n vaig passar d’escoltar la meravellosa música mil vegades escoltada i admirada, a sentir la música i viure-la amb total comunió entre el que ens oferia el Collegium Vocale Gent i els estratosfèrics solistes oficiant l’immens el miracle, el gran Philippe Herreweghe.

L’obra m’agrada tant que accepto totes les propostes des de les versions romàntiques alla Klemperer, referència absoluta d’una manera d’entendre l’obra ara per a molts potser desfasada, però igualment immensa, a aquelles que es queden a mig camí com la segona versió d’Harnoncourt, o les més historicistes com seria la d’Herreweghe editada per Harmonia Mundi, amb formacions més reduïdes, els imprescindibles instruments antics i uns temps molt àgils, sense cap mena d’artificiositat o grandiloqüent teatralitat gratuïta, reflexió i dramatisme, sense artificis innecessaris. Us he anomenat aquestes perquè fa anys que són el meu Sancta Sanctorum per gaudir d’aquesta obra.

El director belga dirigeix amb un gest auster, degudament luterà diria. De tant en tant baixa del podi per situar-se el més a prop possible de les dues formacions orquestrals, al davant dels violins, com evitant possibles interferències entre ell i els músics. La seva aparent fragilitat tot i que la seva edat no és tan avançada com sembla (Gant 1947), no és cap obstacle per oficiar el relat controlant intensitats i tempos, obtenint d’orquestra, solistes i cor uns resultats sorprenents i alhora deixa que els solistes vocals i instrumentals amb perfecta comunió, siguin els que dotin al recitatiu i l’ària, de la veritable interpretació, el director òbviament mana en la globalitat i evita que el tempo i la tensió decaiguin; això no obstant, els deixa llibertat perquè siguin els solistes els que atorguin la seva personalitat i criteri interpretatiu, això impressiona perquè en la globalitat tot té una coherència, una profunditat, una calidesa i un dramatisme absolut i per aquest motiu acaba provocant una emoció i bellesa que trasbalsa.

Amb una experiència místic-musical com la viscuda ahir es fa difícil parlar de la interpretació sota els paràmetres habituals i hi deu tenir alguna cosa a veure el nivell altíssim de tots els participants, tant pel que fa als solistes orquestrals, començant per la violinista Christine Busch que va acompanyar el “Erbarme dich” amb un sentiment tan profund com amb una musicalitat exquisida, com la viola de gamba Romina Lischka acompanyant de manera prodigiosa les àries i corals, amb vertiginosa precissió, i per descomptat la secció de les fustes: flauta travessera, flauta dolça, oboès i fagots, tots ells extraordinaris en els obligats que acompanyen als solistes vocals i que com ja he dit esdevenen relats d’una comunió musical i dramàtica, admirables.

És una obra monumental, no només per la durada, hi ha en la complexitat estructural de les dues orquestres i el doble o triple cor, els recitatius intensos i les nombroses àries, el risc de fragmentar un conjunt sense dotar-lo de l’imprescindible relat unitari, esdevenint una fluctuant successió de bellíssimes àries amb uns recitatius anodins que podrien esdevenir pauses letals i feixugues. A Herrewege no se li escapa res de les mans, el seu discurs té una coherència, una reflexió i una intensitat emocional i una bellesa musical referencials, assolint aquesta connexió mística que sobrepassa altres excel·lents interpretacions que he escoltat d’aquesta obra.

Pel que fa als solistes, integrats dins del doble cor tot i la seva notorietat, Herreweghe ens ha portat, no com altres, el bo i millor del més destacat en el camp del barroc i la música antiga.

Reinoud Van Mechelen, Evangelista
Tobias Berndt, Jesús
Dorothee Mields, soprano
Grace Davidson, soprano
Tim Mead, contratenor
James Hall, contratenor / Testis I
Samuel Boden, tenor
Guy Cutting, tenor / Testis II
Johannes Kammler, baix / Petrus-Pontifice I
Julian Millan, baix / Judas
Philipp Kaven, baix – Pilatus / Pontifice II
Chiyuki Okamura, soprano – Uxor Pilati / Ancilla I
Magdalena Podkościelna, soprano – Ancilla II

Una Passió memorable, cal comptar amb un tenor i un baix memorables, que es facin càrrec dels rols d’Evangelista i Jesús, ja que en ells recau tota la responsabilitat del relat sense les bellíssimes àries de lluïment que si tenen els solistes principals.

El tenor belga Reinoud Van Mechelen va ser un extraordinari Evangelista, res d’una veu sense caràcter com a vegades he escoltat. Va fer una interpretació intensa, matisada i amb molt de caràcter, en més d’una ocassió em va fer esborronar.

El baix Tobias Berndt va cantar el rol de Jesús i les dues àries de Judes en un tour de force magnífic i amb un resultat al nivell de la resta, absolutament memorable, amb una veu dúctil i de registre inequívoc de baix. La resta del rol de Judes el va cantar Julian Millan.

La soprano Dorothee Mields, de veu seductora i expressiva amb una notable projecció, res a veure amb veuetes que darrerament han visitat el Liceu amb un altre especialista com Minkowski. La lluminositat i ductilitat de la veu de Mields i la seva extraordinària expressivitat han colpit en les captivadores àries que Bach li encomana: “Blute nur, du liebes Herz!”, Ich will dir mein Herze schenken i especialment “Aus liebe wil mein Heiland sterben” amb sonoritats flotants de caràcter seràfic prodigiosament acompanyades pels obligats de nivell estratosfèric de l’orquestra belga.

La part de contralt principal va anar a càrrec del contratenor anglès Tim Mead, que va oferir en totes les seves notabilíssimes intervencions i amb una veu ferma, gran i natural projecció, unes interpretacions d’impacte, especialment en el prodigiós “Erbarme dich” que serà difícil d’oblidar.

El segon contralt, el contratenor James Hall, amb una veu més asopranada que Mead, però també exquisida musiclaitat, va oferir un esplèndid “Können Tränen meiner Wangen”.

Per raons mèdiques Johannes Kammler va substituir el baix Peter Kooij.

El resultat global va ser i no tinc cap mena d’escrúpol i prevenció en dir-ho, la millor versió que he escoltat mai d’aquesta obra, si no fos així no hagués experimentat allò mateix que vaig viure a la cripta d’Assís, sent el lloc més “senzill” de la impressionant basílica i sense els meravellosos Giotto de l’església superior per impactar.

Un vespre absolutament sublim que esdevé el meu referent a partir d’ara per aquesta obra i m’atreviria a dir que de molts dels que hi érem i vàrem respondre amb gran entusiasme i potser massa precipitadament, tot just sonava el darrer acord sense deixar que aquest es difuminés enmig de l’èxtesi generat.

19 comments

  1. Joan

    Sóc Joan Oller, director del Palau. No participo mai amb comentaris enlloc ni faig servir Twitter. Però després d’aquesta entrada no em puc estar de dir que l’any que ve portarem al Palau la Passió segons Sant Joan pels mateixos intèrprets.

    M'agrada

      • Giacomo

        Les dues coses, Joaquim, les dues coses!

        Totalment d’acord que aquesta setmana ha sigut un triomf total del Palau. El concert de Damrau i Kaufman i aquesta passió del Collegium Vocale Gent han sigut dues experiències memorables, dos exemples del que pot ser excepcional en la música del viu.

        No sé si aquesta passió és el meu nou referent musical. Sense dubte el Erbarme dich d’ahir és el meu nou i únic referent pel que pot fer un contra-tenor. El Wenn ich einmal soll scheiden ho és en absolut. La resta, no ho sé. Tan solts l’any passat al Palau vam tenir Pichon i el seu Ensemble Pygmalion que també van ser excel·lents i memorables. Però la d’ahir va ser una Passió sublim, com ho dius, musicalment i moralment, religiosament.

        Però ja havíem tingut el Radamisto de Jaroussky i Barath; el Quartet Casals; els germans Jussen; la Missa en si menor de Hengelbrock; Mischa Maisky; el King Arthur de Vox Luminis …

        Moltíssimes gràcies, Palau!

        M'agrada

  2. martín

    Muchas gracias ; Joaquim, por la espléndida crónica de este monumento al arte y a la espiritualidad. No pudimos asistir ;pero esperamos la anunciada Pasión de Sant Joan. Gracias.

    M'agrada

  3. Òscar

    Ains, un altre relliscada meva: no vaig anar. La meva obra preferida i la vaig deixar passar pel cost, i perquè creia que la meva versió de Peter Schreier amb la Lucia Popp era insuperable i no volia entervolir-la. Porca miseria.

    M'agrada

    • Hola Òscar, no sé que t’hagués semblat en a tu, les vivències són molt personals, però crec que hi ha una certa unanimitat en qualificar aquesta versió viscuda al Palau com excepcional com a mínim. Particularment suposo que jo estava molt predisposat i vaig connectar immediatament perquè Herreweghe aquella nit estava encara més tocat per Déu que habitualment.

      M'agrada

  4. Herreweghe es uno de los mejores interpretando a Bach. La versión con Bostridge, Selig, Sibylla Rubens, Scholl, Güra, Henschel y otros la tengo como referencia y la escucho con cierta frecuencia aunque también acudo a Karl Richter y a Klemperer.

    M'agrada

  5. bocachete (Jesús)

    Què bé! Me n’alegro per vosaltres, doncs. Jo tenia entrada per anar-hi, però, ves per on i quina casualitat, el mateix dia del concert era… a Assís! Vaig haver de triar i van guanyar Giotto i el Poverello, deixant el bo de Bach per a una companya de feina que, això sí, va gaudir-ne, em va dir, com feia temps que no ho feia. Tot no podia ser: fins que no controlem la bil·locació, malament ho tenim per a casos així.

    Jo diria que fa ja uns anys que les millors temporades musicals, per varietat i excel·lència, són del Palau, a banda que programen una quantitat de concerts molt per sobre de l’Auditori i, òbviament, del Liceu. L’Auditori va tenir uns anys molt interessants, però a partir de la crisi del 2008, durant dos o tres anys es van haver de cancel·lar uns quants concerts per manca de venda d’entrades i, entre això, la crisi següent, allò que la gent no hi va perquè queda “lluny” del centre, etc., han anat reduint bastant l’oferta (aquells cicles de piano, de lied, de jazz…). Pensava també que la crisi provocada al Palau pel Millet i companyia hi passaria factura, però no: al contrari, qui se n’hagi ocupat després ha posat la directa i ha incrementat oferta, qualitat… I, com en algun altre lloc s’ha comentat, deu ser l’equipament amb més ocupació durant els anys de covid (i sense turistes): mentre els concerts de l’Auditori feien, molts dies, pena pel poc públic que hi havia, el Palau ha mantingut millor el percentatge d’aforament, tot i que en els últims mesos, curiosament, hi ha hagut dies que, de manera sorprenent per qui interpretava o pel programa, no s’acabava d’omplir. Cal felicitar-los, la veritat.

    M'agrada

    • Ostres! Ja és casualitat!
      Els dies que he anat al Palau aquesta temporada per la qualitat que ofereixen hi havia seients buits, no sé com estava l’amfiteatre del segon pis, però ho vaig mirar poques hores abans de començar a la web i hi havia moltes butaques per vendre, potser a última hora es va omplir de turistes, aquests dies n’hia havia molts a Barcelona i si alguns eren melòmans era una ocasió excepcional que no es podia deixar perdre.
      En qualsevol cas omplen més que a l’Auditori i és que el públic de Barcelona i rodalies sembla que hagi perdut l’interès i l’oferta és bona…no ho entenc

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: