Hi ha programes que ja em predisposen al escepticisme.
Començar un concert amb l’España de Chabrier és tota una provocació. És una obra que mai m’ha agradat.
Fa temps que em pregunto quin sentit té començar un concert amb una peça a tall d’entremès, per després seguir amb un concert que tanqui la primera part i deixar la simfonia de rigor per la segona. Són aquells esquemes que s’haurien de començar a qüestionar. És força estrany que tots aquells que sempre busquen trencar les velles fórmules no es pronunciïn mai en aquest sentit, però aquesta és un altre guerra.
De fet el concert d’ahir divendres encara era pitjor, doncs era d’aquells que hi han 4 obres, no gaire llargues, que al menys a mi, em fan difícil la concentració.
Després de jota de Chabrier, el concert continuava amb las Noches en los jardines de España de Manuel de Falla i a la segona part, la suite Iberia de Isaac Albéniz, orquestrada per Enrique Fernández Arbós, per acabar amb l’espectacular, fantàstic, sensual i sempre efectiu Bolero de Ravel.
El programa és força popular i anirà de gira, les úniques gires que la direcció de l’OBC és capaç de organitzar, en l’actualitat per la nostra orquestra. El 13 a Tarragona, el 14 a Lleida i el dia 15 de maig a Girona.
Per dirigir aquest festival hispànic, ben segur del gust del nou govern basc, l’OBC ha comptat amb el director barceloní Josep Caballé Domenech, que aquest dies ha estrenat al Liceu, la controvertida estrena absoluta de La Cabeza del Bautista.
Caballé Domenech, curiosament havia format part de l’OBC, abans de iniciar la seva etapa com a director, en la secció de percussió.
M’ha semblat que Caballé Domenech ens volia impressionar més amb el so contundent i el volum amb tendència als excessos, que no pas per les subtileses i els matisos.
La España de Chabrier li ha sortit sorollosa i poc conjuntada, un pur tràmit que ens haguéssim pogut estalviar.
Des de que vaig escoltar per primera vegada les Noches en los Jardines de España, ja fa molt anys, al Palau amb l’antiga OCB, la malaguanyada Rosa Sabater i Ros Marbà, ha estat una de les meves obres per piano i orquestra, predilectes.
És una obra captivadora, plena de subtils i misterioses atmosferes. Una obra amb “duende”, amb tota la màgia embolcalledora dels jardins granadins del Albaicin.
Caballé Domenech no ha emprat el pinzell fi de les filigranes pictòriques i s’ha estimat més dibuixar amb traç gruixut i ràpid, i és clar, els detalls preciosistes que aquesta partitura amaga, han passat de llarg i amb ells les subtileses del jove pianista canari Gustavo Díaz-Jerez, que ha estat tapat en alguns moments per aquesta manca de sensibilitat sonora del director, entestat a sorprendre amb una contundència sonora, gens propicia en aquest programa tan proper a les sonoritats impressionistes.
No han agradat gaire aquestes nits pels jardins espanyols i el públic ha premiat tan sols amb cortesia el treball del pianista (NO VIOLÍ COM DIU EL PROGRAMA en la plana dedicada al solista canari), però sense entusiasme i en conseqüència no hi ha hagut cap propina.
La tònica de la primera part ha continuat amb la Iberia orquestrada (m’estimo molt més la versió pianística). Definitivament el so era mediocre, amb poca concentració general, o al menys m’ho ha semblat a mi i sense que en cap moment es produís un instant de màgia. Tot era vulgar i rutinari.
Acabar amb el Bolero de Ravel és una garantia. Hauria de produir-se un desastre, tot és possible, per esdevenir un fracàs. L’obra és tan màgica, tan sensacional, tan captivadora i enlluernadora, està tan ben escrita i orquestrada, que és un crim no obtenir al menys una resposta estimulant del públic en acabar el darrer acord, genial i dissonant.
L’OBC ja ha iniciat el fascinant i misteriós ostinato, amb un volum excessiu i un tempo massa lleuger, perdent efectivitat el crescendo que ens hauria de portar, mitjançant la orgiàstica orquestració, al clímax final. L’obra, segons va dir el mateix Ravel té una durada de 17 minuts, quan es balla. Caballé Domenech la retalla 4 minuts. Quina presa té aquest home!
Algunes lleus errades en els solistes de l’OBC no han ajudat a signar una versió que no quedarà en la memòria ni del públic, ni dels musics, d’una obra que malgrat tot, continua fascinant després de mil i una escoltades, provocant una resposta entusiasta al final, amb reconeixement per a cadascun dels solistes, en especial pel tambor, que manté inalterable el ritme des de el inici fins el final i per la solista convidada de saxòfon, Maria Teresa Gómez.
Un concert massa mediocre, sota el meu punt de vista, a l’espera del acabament de la temporada amb dos programes dirigits pel mestre Oue, amb la sisena i la novena de Beethoven, que poden ser un acabament digne a una temporada massa convulsa i trista.
IN FERNEM LAND 
Deu n’hi do, pel que expliques s’hi van lluir ben bé.
M'agradaM'agrada
Doncs avui dissabte també hem tingut una bona ració de “ibéricos”, però no hi havia “pata negra”.
La primera peça no va entusiasmar gens ni mica. Això és un BIS, i els bisos es posen al final. La segona, la única amb un caracter unitari que et permetía una major introspecció, va agradar prou com per fer que el solista fes un bis, on es va lluir amb una peça espanyola del repertori de sempre, no em demaneu el nom, no caig ara, i que va li va reportar sincers bravos del “respetable”. Aquest canari hauria de poder tenir una oportunitat amb l’OBC i el seu públic en el futur.
La versió que vam sentir de la suite de Albèniz en versió orquestral em va semblar aburrida. Masses pauses entre cada fragment que em van distreure molt. No sé en versió per a piano, però la orquestral no em va dir res. Aplaudiments de cortesia, que havia pressa per sentir el Bolero.
Aquí estic totalment d’acord amb en Joaquim. Massa ràpid, poca concentració, molts nervis per part dels músics. H’ha d’haver una veritale comunió entre tots els músics per arribar a l’èxtasi final. A mi, aquesta peça m’encanta: he sentit moltíssimes versions ben diferents, algunes gràcies al YouTube, en vídeo, i fins i tot tinc la partitura (gairabé no sé llegir música!!!), i ja tinc una postura diria que ben madura. S’ha d’anar fent un crescendo amb les emocions, i no era ben bé el cas avui. La darrera vegada que l’havia escoltat, crec que amb el Foster i al Palau, em va emocionar fins el punt de no poder cridar bravo. Avui, només s’ha guanyat algun bravo meu algun membre de l’orquestra, caixa, trombó solista, saxofon, i pocs mes. Tot l’any esperant aquests minuts i un concert ben olvidable.
Això sí, quantes cares noves a l’orquestra (i no em refereixo als reforços habituals d’un dia com avui). Flauta, concertino, trompeta, trombons (on és el D. Thompson?). I és veritat que un director sol no pot fer 30 concerts a l’any com a titular, benviguts els directors i solistes convidats, peró cal més feina, més estabilitat, més rigor i més humiltat, més art i menys funcionariat, i sobretot, menys, molta menys burocràcia i política.
M'agradaM'agrada
En el concert d´avui diumenge, sense ser un expert en música, jo crec que s´han tornat a repetir els erros dels altres dos dies. Al solista només se l´ha sentit en la propina. Tot massa fort i de qualitat discreta. Yo també crec, sense ser un habitual de l ´ OBC, que es veien cares noves (per molt de temps ??).
Jordi
M'agradaM'agrada
Jo no vaig fins demà, que el tornen a fer. Avui, dilluns, hi ha la crítica del Jorge de Persia a La vanguardia: la veritat és que despatxa el concert sense clemència. No només el director, l’orquestra, els músics “nous”, sinó també el pianista, que tampoc el troba encertat. I, ja de pas, al mateix Fernández Arbós (penso que potser amb raó: sense ser un tatxun-tatxun com l’orquestració de Peter Breitner, no transmet el lirisme i la intimitat de la versió original per a piano; suposo que Ravel ho hagués fet millor. O llàstima que no s’hagués aprofitat per a programar l’orquestració que el mateix Albéniz va fer d’El Puerto (la d’Evocación està perduda), que va recuperar J. de Eusebio fa uns anys)).
En fi, que sembla que no ha anat bé. Això sí, sense mal pensat: després de mesos sense crítiques, el crític resucita quan ja s’ha signat el destí d’Oue i, casualment, en concerts que han anat pitjor que els de l’etapa “acrítica” anterior. També podria, en aquest cas, haver trobat a faltar el nostre titular, que potser amb Oue al davant hagués sonat tot millor, però no…
A veure com va demà a la nit.
M'agradaM'agrada
Els ànims a l’OBC estan per terra: no han renovat al nostre director; suposadament hi ha substitut a qui gairebé no coneixem i ni sabem si ha signat; Alfaya, a més de carregar-se Oue, amb el seu assetjament permanent als músics ha aconseguit que dos solistes excel•lents hagin renunciat (Pillai i Thompson); fet el dany ara marxa; no sabem qui serà el gerent el mes que ve; manca tant personal que la plantilla canvia cada setmana (aquesta hi ha uns 30 bolos); la premsa o ens ignora o ens critica ferotgement. Que em expliquin qui podria “tocar bé” amb tot aquest merdè!! Mirem al Barça que gràcies a una bona gestió està guanyant la Lliga i la Champions; l’OBC està com el Reial Madrid, a punt de passar a segona divisió.
M'agradaM'agrada
Benvingut music.
És trist això que dius.
Has de saber que en aquest blog trobaràs sempre un lloc per poder expressar el que et sembli més oportú. T’agreixo el detall i la confiança que diposites en aquest blog.
Vosaltres teniu un blog magnífic, caldria que també deixessis aquest trist comentari allà i no estaria gens malament, malgrat que puc entendre que sigui un tema delicat, que publiquéssiu un post denunciant aquests fets.
Ànims, penseu que hi ha molta gent que està amb el musics de l’OBC i en contra de com s’estan fent les coses.
M'agradaM'agrada
Els comentaris d'”un músic” em deixen ben estorat. No hi han paraules. No ens mereixem això. Jo no vull la Filharmònica de Berlin, em conformo amb una orquesta que en el passat m’ha emocionat (recordeu l’integral de les simfonies de Mahler, o en Deker?).
L’OBC està “abducida”!!
M'agradaM'agrada
d’acord amb la crìtica del Joaquim. per mi li va faltar sensualitat al concert de dissabte. Al Passin no se’l sentia, i la fagot va entrebancar-se.Volem més de l’OBC! ànims als músics!
M'agradaM'agrada
jo vaig perdre’m en el desdibuixat Albéniz. No el coneixia. La primera part vaig notar molt esforç en el pianista però , tot i així, no em semblar malament del tot. Quant al Boléro, ateses les perspectives, em va agradar força. Ara bé, suscric tot el que es diu de la titubejant orquestra: Els falta cohesió i la culpa la tenen els que des de no sé quins estaments provoquen aquesta sensació d’inestabilitat als músics i al respectable.
Salutacions, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Certament un concert de pena pero que es pot esperar del “cregut” director Caballe. Ja ningu ho diu però el Caballe va esser music de l’OBC i passat un any el van fer fora per dolent. Si no donava la minima talla com a apercussionista. i com moltes vegades qui no serveix per music a critic o director… i fins i tot …………
M'agradaM'agrada