Duchesse de Krakenthorp: Kiri te Kanawa a La fille du régiment del MET en la producció de Laurent Pelly. Febrer 2010

Hi ha uns cantants que t’imagines que mai cauran en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal, AMEN.

Un d’aquests cantants, és Kiri te Kanawa, la glamurosa soprano neozelandesa que va lluir musicalitat, distinció i elegància pels escenaris de tot el món, dirigida pels directors més grans i enaltida pels públics més sel·lectes de les platees més escollides.

A ella mai l’hagués imaginat fent un anunci de pizzes o de Don Limpio per exemple, i si de Rolex, com penso que va fer,  però ara que ja anuncia la retirada definitiva dels escenaris, hom pensa que seria fent una tanda de recitals de comiat, com hem vist fer a moltes de les més grans i distingides (altres molt més grans i no tan distingides encara van pidolant).

Ella per fer-ho del escenari del MET de Nova York, on tantíssimes nits de glòria ha viscut i ha fet viure al públic que l’anava a veure, ha escollit o li han suggerit, intervenir en les funcions de La fille du régiment de Gaetano Donizetti, programades enguany amb la parella estel·lar formada per la soprano alemanya Diana Damrau i el tenor peruà Juan Diego Flórez, interpretant el rol de Duchesse de Krakenthorp, un rol parlat i anecdòtic, però que en aquesta hilarant producció pren un relleu especial, servint per homenatjar, com ja es va fer a Viena, a un altre gran diva de la casa. Ella, per això, ha caigut en la temptació i no ens ha lliurat de res, ves.

Ja es estrany que el MET, sempre tan atent i detallista amb els seus cantants i ella ho ha estat, no li busqués quelcom amb més rellevància i no aquesta col·laboració de luxe, a que tan acostumats ens té el teatre novaiorquès en moltes ocasions, però poc adient, segons el meu entendre, per aquest “farewell” de la diva!

Viena va decidir, en aquest espiral de qui la fa més grossa, “homenatjar” a Montserrat Caballé, en el mateix rol de la mateixa producció del genial Laurent Pelly. L’actuació de la nostrada soprano, va ser molt més discreta i honrosa que l’escoltada abans d’ahir, i mira que la Montse les fa sonades!. Al Liceu de Barcelona, per la mateixa producció i rol, hem optat per no homenatjar a ningú i donar-li a l’Àngel Paulovski, que després de lo del MET, casi em sembla un encert total.

Dame Kiri te Kanawa va creure convenient cantar una miqueta, cosa lògica si es tractava del comiat i va escollir una versió massa “sui generis” de la preciosa cançó d’Alberto Ginastera “Canción del árbol del olvido”, en la que jo crec que va demostrar que amb els anys, a part de la veu, ha perdut la distinció que la caracteritzava.

Em costa creure que aquesta sigui la darrera actuació, bé no em costa creure si ens centrem bàsicament en l’estat vocal, però si que em costa creure que hagi escollit tan malament i que aquest sigui el darrer record que s’enduguin els novaiorquesos de la gran Kiri.

El comiat definitiu dels escenaris està previst durant aquest any 2010, cantant ni més ni menys que la Marschallin del Rosenkavalier a l’Òpera de Colònia. No sé pas com se’n sortirà, però segur que en tindrem prova sonora.

Algú em dirà que no tinc sentit del humor i que no s’ha de ser tan rígid alhora d’anar a l’òpera, i menys tractant-se d’una òpera còmica en mig d’una producció divertidíssima que ha donat ja la volta al món, entre Viena, e ROH londinenc, el MET i ara, el més vinent aterra al Liceu i que tampoc ho haig de tenir en compte dins el context i aquest comiat “desenfadat”.

Podria estar d’acord, però aleshores que busqui una cançó més divertida i alegre per l’ocasió, alguna cosa com el “Remena nena” o el “A quel diner je viens de faire” d’Offenbach, on no tindria que pujar gaire, o una carrinclonada divertida de Gilbert and Sullivan o vagi a buscar en l’abundant material que li ofereix Broadway, repertori que li és molt més proper i del que ha fet enregistraments notables.

El xoc estilístic entre el Donizetti lleuger i aquella especie de tango en que va convertir ella i l’arranjador, la cançó de Ginastera, era brutal i els resultats, també. Algú pot arribar a entendre quelcom del que diu?

Segurament la majoria ja ho heu escoltat, però jo no em puc resistir a deixar la prova del “delicte”.

Kiri, calia? Quina llàstima!

El públic del MET, és molt procliu a riure i festejar totes les gràcies ( ja ho fa, ja), però em sembla que al final, després de la cançó de Ginastera, roman perplex i atònit si hem de jutjar pels aplaudiments, ja que són més aviat discrets, per l’ocasió si més no.