Diputació 415 Frontó Barcelonés (Enric Sagnier 1893)
No amics, aquesta adreça no és un nou Bailén 22, o sigui que si heu arribat fins aquí pensant trobar una adreça lubricant, ja podeu passar del post.
Resulta que l’amiga Josefina m’ha enviat una presentació d’aquestes que darrerament circulen, amb imatges de Barcelona, d’una Barcelona pràcticament desconeguda, de finals del segle XIX, principis del XX i fins els anys 60 del segle passat. Algunes fotos són molt maques, altres curioses, i algunes bastant depriments, però totes elles conformen un viatge nostàlgic i històric, per la fisonomia de llocs que en la majoria dels casos s’han transformat en quasi la seva totalitat.
Anava observant, intentant esbrinar com havien canviat algunes de les zones, fins que m’ha sorprès la foto que encapçala aquest post. És un edifici que no havia vist mai i tot i no ser especialment bonic, ni potser rellevant, té un aire diferent, atractiu i amb uns trets familiars d’altres edificis barcelonins, encara presents a l’actualitat, com els finestrals del Palau de Justícia o de l’edifici de la Duana. Per l’estructura ben be podia tractar-se d’una estació ferroviària o una nau industrial o magatzem molt endiumenjat, propietat d’algun acabalat empresari, d’aquells que vestia l’empresa amb les darreres tendències artístiques, com per altre part continua passant en algunes grans corporacions d’avui en dia.
Doncs bé investigant la fotografia he sabut que es tractava de la seu del Frontó Barcelonès, edifici construït l’any 1893 per Enric Sagnier, un dels arquitectes de la Barcelona de l’Eixample, autor entre d’altres dels dos edificis que us he esmentat abans i de moltíssims altres, alguns ja malauradament desapareguts.
Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marqués de Sagnier, va néixer a Barcelona l’any 1858 i va morir a la mateixa ciutat, 73 anys més tard, el 1 de setembre de 1931.
És possiblement l’arquitecte amb més obres catalogades a la ciutat que el va veure néixer i morir, més de 300 i en la seva obra eclèctica, veiem una evolució d’estils, que s’inicia amb un monumentalisme exagerat, per passar a un modernisme mes aviat discret, si el comparem amb el genial Guadí, o Puig i Cadafalch i Domenech i Muntaner, per acabar en un classicisme afrancesat.
Sent com va ser l’arquitecte del poder polític i religiós, el seu nom un cop mort, va caure pràcticament en l’oblit i estic tristament convençut que la seva obra en l’anonimat, tot i que molts barcelonins i barcelonines, com diria l’alcalde Hereu, estan més que habituats a veure els seus edificis, per carrers, avingudes i places.
Doncs bé, l’any 1893 va construir la seu del Frontó Barcelonès, el primer local construït a Barcelona per a jugar aquest joc de pilota. Era una gran estructura descoberta, que combinava l’estructura metàl·lica, amb l’obra i els estucats del sostre. S’accedia als tres nivells de graderies i a la pista, per la rotonda que s’aprecia a la fotografia, ocupada per una gran escalinata.
Incomprensiblement l’edifici va desaparèixer al cap de nou anys, al 1902.
I ara bé la reflexió.
Potser no era un edifici de gran categoria, però jo sempre he pensat que la personalitat de les ciutats, venen marcades per l’arquitectura de les seves cases, palaus i edificis emblemàtics i per la distribució urbanística del seu traçat urbà, trets que les distingeixen i diferencien, les unes de les altres.
Sagnier, sent un arquitecta que va treballar principalment per a Barcelona, tot i que també va deixar empremta a Vic, Castelldefels, santa Margarida i els Monjos, Masquefa, Vilobí, Sabadell, etc., Va donar una personalitat, ben canviant, és cert, a les seves obres, ja que no és el mateix el Palau de Justícia de l’avinguda Lluís Companys que la seu vella de La Caixa de Pensions a la Via Laietana, al costat del Palau de la Música, però els trets si que hi son i en tot el seu llarg catàleg hi troben detalls que s’aniran repetint en tota la seva obra que d’alguna manera donaran una certa personalitat, prou diferencial i diferenciada a la ciutat. Són obres i dissenys que difícilment tornarem a trobar a cap altre lloc. Un segell propi barceloní, que tan sols per això, ja s’hauria de vetllar la seva preservació.
Però Barcelona, més que cap altre ciutat de les que conec, va maltractar aquests trets diferencials, en alguns casos de considerable vàlua, amb la complicitat dels seus dirigents i benefactors (Millets & Cias), que van decidir que amb tres o quatre edificis emblemàtics ni havia prou, tot destruint un llegat deixat a l’Eixample ideat per Cerdà, aquell somni impossible, esdevingut camp propici per l’especulació més maldestra i grollera que hom pugui imaginar.
Jo no sé si aquell Frontó Barcelonès s’hagués pogut ser reciclat per a qualsevol altre us, imagino que si, però avui, en aquell xamfrà hi ha això:
Diputació 415, avui (foto Google Earth)
És clar, sent com és una magnífica cantonada, va ser pastura abonada per a Nuñez y Navarro, que amb aquest bunyol, dignifica l’obra de Sagnier situant-la fins a límits d’obra mestra.
Repassant més fotografies d’aquesta presentació que m’ha enviat Josefina, m’he topat amb això altre:
Casa Avel·li Trinxet, carrer Còrsega 268 (Puig i Cadafalch 1904)
La casa Trinxet, va ser construïda per Puig i Cadafalch, en el període de transició entre el modernisme i el racionalisme. Us recomano entrar a l’enllaç que us he deixat, per llegir la història i el valuós llegat artística que s’amagava dins les seves parets.
L’any 1967 l’ínclit N&N, amb la complicitat de tot el Consistori, la va enderrocar i va convertir aquell encisador xamfrà en això:
Còrsega 268 avui (foto Google Earth)
Òbviament, he decidit parar aquesta recerca malaltissa.
Ja ho sé que algú em podrà posar una foto del Camp de la Bota o de les barraques del Carmel, per després mostrar-me una foto actual dels mateixos indrets, però és que aquesta és la obligació dels polítics, com també ho era vetllar per allò que vam perdre, per empitjorar-ho.
Avui no us deixo música, no és pas cap càstig, però se m’ha fet tard i estic cansat, i com que no hi ha cap mal que per bé no vingui, així tindreu més temps per acabar de decidir-vos (aquells que no ho hagueu fet encara), quin és el Pie Jesu que us agrada més.
Que tingueu un bon dimecres.
IN FERNEM LAND 
Depredadors immobiliaris sempre n’hi ha hagut. El model que tots tenim en el cap (NyN), és perquè l’hem patit en les darreres dècades, però el cas del frontó barcelonès, enderrocat tant sols 9 anys després de la seva construcció demostra que el fenomen no és nou.
El poder dels diners no té ni ha tingut mai límits.
M'agradaM'agrada
utilissim post, com aquests duen haver cents de desgracies urbanistiques similars
el gir que fas sobre el camp de la bota dona equanimitat al assumpte
M'agradaM'agrada
Yo también recibí este correo que circula en estos momentos. Aquello de que: ¡todo tiempo pasado fue mejor! nos puede llevar a pensar de que el progreso y la piqueta no tendrían que haber existido. No cabe duda de que en otras épocas se dedicaban arquitectos y artesanos a embellecer la ciudad y que hoy en día sólo interesan edificios que sean prácticos en detrimento de su belleza arquitectónica, pero ello indica que es una ciudad pujante en constante movimiento y cambio, ya sean para bien o para mal.
M'agradaM'agrada
Sagnier va ser l’arquitecte més poderós de la seva època però també es va dedicar a fer edificis menys monumentals i molt dignes a barriades obreres com l’escola San Pere Claver del Clot, cremada a la guerra civil. Respecte del Núñez, què hem de dir que no sabem: és l’artífex de la destrucció dels xamfrans de l’Eixample, tan importants i visibles a la nostra ciutat.
M'agradaM'agrada
CONFIRMADO
Cancelado recital Jonás Kaufmann.
El Liceu ha enviado un mail confirmándolo.
Adios..
Vuelvo a sumergirme en mi mar de lágrimas snif snif….
M'agradaM'agrada
No sols a la ciutat de Barcelona s’ha destruit patrimoni arquitectónic. A San Feliu del Llobregat quasi bé no hi queden restes de les antigues masies …. els diferentes equips municipals han permés que s’enderroquessin i el paisatge urbà que resta no recull aquest passat agrícola de la nostra vila .
Si us agrada l’arquitectura modernista podeu acostar-vos a Sant Joan Despí (a 10 minuts en tren de Sants-estació) , en aquesta ciutat román intacta l’obra del mestre Josep Mª Jujol, deixeble de Gaudí. No puc quantificar l’obra però n’hi ha nombroses cases d’estiu de la seva firma que es mantenen en perfecte estat . També poder trobar-ne d’altres autors de menys nom.
A S.Feliu no teniem aquesta herència tan vàluosa, però teniem les nostres masies…. jo ben les recordo de quan era petita. Crec hem malmés un patrimoni que hauria d’haver arribat a les generacions actuals .
No sé bén bé com és aquella dita dels pagesos catalans sobre la llar i la terra que heretavan : “Així l’ hem rebut i així la deixarem” Res no queda d’aquesta mentalitat de mantenir el patrimoni . Bé que ho sento .
M'agradaM'agrada
Es una pena que no hayamos sabido conservar nuestro patrimonio. Yo pasaba lo veranos en el pueblo de mi madre, en la Rioja. Tenía una Plaza Mayor encantadora. Cuando al cabo de mucho tiempo regresé, todos los edificios de la plaza eran nuevos. Pregunté que porque habían destruido el encanto de la plaza y me contestaron que los vecinos tenían derecho a vivir con comodidades.
Bueno, no voy a hacer comentarios porque no quiero que nadie se moleste.
Solo decir que habríamos tenido que aprender de nuestros vecinos italianos que han sabido conservar gran parte de su patrimonio y tienen una gran riqueza cultural.
España tendría quizás más si no la hubiesemos destruido.
Victor y yo comentamos muchas veces que las ciudades deben crecer, deben estar vivas, pero en nuevos barrios o derribando edificios sin ningún valor arquitectonico o feos, que los hay, para que los nuevos arquitectos pueden dejar su impronta para la posteridad.
PERO NUNCA DESTRUYENDO LA BELLEZA.
M'agradaM'agrada
És un debat força interessant, el manteniment ( o no) del patrimoni arquitectònic. Tal i com diuen la Maribel i en Victor, a Itàlia tenen classe i gust (i necessitat) per aprofitar-ho tot de les preexistències ambientals com si del porc es tractès. Fem una reflexió tots plegats: un dia veiem que a casa cal fer obres.. les que siguin; la cuina ha quedat obsoleta i volem tenir un microones i no ens hi cap, la iaia es fa mal amb la banyera i cal instal·lar-hi una dutxa, algú ha pres mal a un accident i ha d’anar amb carida de rodes i no passa per les portes, o bé que has canviat de parella i a la nova no vol tenir rés que li recordi l’altre… és un no parar de raons. Som-hi: en el cas de fer obres… qui de nosaltres en el cas de poder-ho pagar no fa “foc nou” i tot lo vell va a cal drapaire? Penso que la majoria.
Sí, és cert; a l’extranger saben molt bé el combinar el nou amb el vell; cal tenir gust, classe i calers. Caminar per Amsterdamm és un bon exemple.
Aquí, doncs pot ser no en sabem tant; o pot ser el vell que teniem no era a priori gaire bonic. El barri gòtic de Barcelona ara és atractiu, és cert, però us ben juro que fa cent o doscents anys feia pena i fàstic. I la culpa no la tenia Núñez & Navarro. Per cert, Joaquim; fa uns vint anys vem salvar precisament la Casa Golferichs d’aquest promotor, “empat a 1”.
Urbanistes, arquitectes, antropòlegs, sociòlegs i, per desgràcia, polítics han debatut abastament sobre què cal fer a l’hora de salvar el patrimoni arquitectònic. Per exposar un exemple conegut, dins del medi hi ha un encès debat (argumentat) sobre si s’ha de continuar construint la Sagrada Família o deixar-la inconclosa; fins i tot algún hooligan vol que sigui dinamitada! El debat és similar al tema de la reproducció musical “amb criteris històrics”; veritat que hi ha opinions vàlides des de els dos punts de vista? Doncs el mateix.
Reflexar en aquest faristol una cosa que ha passat absolutament desapercebuda: fa uns 10 anys es va produir l’operació immobiliària més bèstia del darrer segle a la ciutat de Barcelona: el Forum. Es va re-calificar un futimer d’hectàrees transformant-les de sòl industrial i terciari a habitatge. Doncs bé, el plà redactor fet per l’Ajuntament de Barcelona, amb un equip de govern d’esquerres (això diuen ells, fot més de trenta anys que hi són) sensible als problemes socials i demès, com us deia el plà generava una animalada de sostre per a habitatge. Sabeu quants d’aquells milers de pisos que es van construir van ser per a vivenda social?
Cap.
M'agradaM'agrada
M’agrada aquest debat.
Les ciutats han de transformar-se, és clar.
L’únic que demano és que millorin, no pas que empitjorin, i no estic molt convençut que en moltes de les actuacions les millores hagin estat del tot encertades.
Si parlem d’urbanisme és un tema, però si parlem estrictament d’arquitectura, la cosa canvia i molt.
Com bé dius pianista, la gran barbaritat del Fòrum, per a mi, és el clar exemple de que les coses no es van fer bé. Urbanitzar la zona si, rehabilitar-la incorporant-la a la ciutat, tenint en compte la problemàtica del barri de la Mina, també, faltaria més, sempre i quan es vesteixi com cal i els interessos beneficiïn directament als ciutadans, si tan sols ha de ser un barri quasi fantasma o pretesament residencial, amb pretensions absurdes d’estètica novaiorquesa, on els de sempre han fet negoci, és si més no, escandalós. Hi han uns equipaments que s’estan fent malbé i l’estat general d’abandonament donen a tot el conjunt un aire de fracàs absolut.
No és tracta d’enaltir el poc que es va poder salvar de la destrossa sistemàtica del Eixample.
Si ens hem de posar a enumerar, per tal de veure si empatem o no el partit, estic segur que perdrien per golejada les causes perdudes.
Ja no parlo de la genial idea de les illes del eixample, que mai es van desenvolupar com Cerdà volia, però si del aixecament sistemàtic de un o dos pisos per sobre de l’alçada legal, que va farcir els edificis de tot el quadrat central en època d’en Porcioles, perfectament visibles en la majoria d’edificis que s’han conservat, ja que ni tan sols es va respectar el disseny arquitectònic inicial, fent malbé en molts casos, els acabaments ornamentals dels terrats.
Parlo també, de tot el que es va enderrocar, perdent la unitat d’estil i construint nous edificis, impersonals i infinitament més lletjos, com es demostra a les fotografies del post, si és que algú no se’n havia adonat. Són exemples prou coneguts per a tothom. Ni ha a cabassos.
Segurament on hi ha cases més còmodes i més modernes, amb el disseny més avançat i amb tota la tecnologia punta de la domòtica, és a les cases italianes, malgrat que en la majoria de casos, les façanes semblen demostrar que el temps no hagi passat pels centres històrics, siguin ciutats monumentals o no.
L’estètica és quelcom importantíssim i malauradament, nosaltres en la majoria de casos, hem arribat tard. Ens hem carregat la costa, el Pirineu, els pobles, les ciutats (conec molt Sant Feliu, Nati) i òbviament Barcelona, paradigma de l’especulació en èpoques de dictadura i d’ajuntaments democràtics.
Millores?, moltes, ja ho he dit en el post, només faltaria, però millores discutibles, mal fetes, amb acabats de pena, rajoles que salten i mobiliari urbà massa de disseny i efímer. Pensat per figurar a le sportades de les revistes més cool, per a martiri de molts vianants i veïns. Cal recordar les famoses i sembla que definitivament oblidades places dures?
No parlo del que s’ha fet bé, el post volia reflectir que enderrocar per fer coses pitjors, no sé si té gaire sentit.
Quan s’han enderrocat les cases de davant el Parc de la Ciutadella, al Passeig Picasso, s’han fet les estructures completament noves i modernes, però les façanes i la porxada s’ha hagut de respectar, és això el que a mi m’agradaria, i els edificis singulars, moderns, amb vidres (que moltes vegades enlluernen) allà on fins ara no hi havia res. Una rehabilitació com la del Mercat de Santa Caterina, encara que el gran impacte visual no s’aprecia des de el carrer, i sí, si fóssim gavines, em sembla magnífic, ja que hi ha un respecte escrupolós de l’entorn, no debades l’artífex d’aquella feina ben feta és la italiana Benedetta Tagliabue, per alguna cosa serà. I ella materixa fora d’aquest entorn històric, esdevé conceptualment trencadora quan fa la seu corporativa de Gas natural (aquest és l’edifici que segons a quines hores del dia, quan passes per la Ronda del Litoral, enlluerna).
La majoria del pobles no singulars de Catalunya, són un atemptat contra l’estètica. No hi ha un criteri de construcció, ni respecte entre les edificacions d’un mateix carrer, ni pel disseny, ni pels materials, ni per la zona o el medi natural que l’envolta. Estem tips de veure cases i xalets amb teulades de pissarra al Vallés, o al Maresme, de la mateixa manera que a alta muntanya, veiem balcons i finestres d’alumini, com volen iomitar les lletges construccions barcelonines.
Ho hem fet fatal, ves, i el pitjor és que no n’acabem d’aprendre
M'agradaM'agrada
Tot el que indiques és cert, Joaquim. Però a a mida que em vaig fent gran en lloc de tornar-me pessimista i rondinaire em passa a l’inrevès; com “el NO ja el tenim” intento veure les coses des del punt de vista més favorable. M’explico:
En el cas que’ns ocupa et puc ben jurar que l’eixample barceloní actual, amb les monstruositats incloses, fa al·lucinar els estetes de tot el món; la homogeneitat dels edificis, la preminència de massís de façana en front als voladissos, la sensació de similitut en les propostes no desmereixen els edificis Haussmann als bulevards d’un Paris, per exemple. Oi que no ho sembla? Oi que pensem que hi han edificis dinamitables a l’eixample? Doncs insisteixo; la percepció global és no bona sino molt bona. Inclueixo les “remuntes” que tan mal fan a la vista.
En quant a la Catalunya rural, sento ser una mica “troll” en el que diré ara, però el meu parer sobre les viles de casa nostra és molt dur; si deixem de banda Pals, Peratallada, Altafulla, una mica Sitges, Cadaqués, Castellar de n’Hug, Queralbs, les vivendes en filera de amb eixides del Maresme, les botigues de Garraf , etc etc etc. els nostres poblets són lletjos i sense criteri. Sí, sento dir-ho però no som Suïssa; cases sense arrebossar, coloraines sense criteri, post-modernisme de barriada dels anys 80′ que va fer un mal que trigarem anys en sol·lucionar, jardinets pels crios als pobles que són quicos quicos quicos, etc. Nomès cal anar als pobles de França (i pensem que el seu Sud per a un ciutadà de la capital és com si en parléssim aquí de melilla, dit amb tot el meu respecte) aquí al costat per a comparar. Sort en tenim encara dels paisatges naturals.
I a més a més encara una cosa: els mediterranis, amb la cosa pública, som un desastre. Els nòrdics a les cases de veïs els espais comunitaris fan goig; aquí, si no tens conserge, foten fàstic.
M'agradaM'agrada
Pianista, estem completament d’acord, però convindràs amb mi, que l’harmonia de l’Eixample és deu bàsicament al magnífic traçat urbanístic, ja que el llegat arquitectònic, s’ha deteriorat molt més que el de Haussmann a Paris, on també s’han fet malifetes, però no han tingut un usurpador sistemàtic de la majoria de les cantonades. Si els diferents ajuntaments de torn, haguessin permès l’especulació, però respectant aquest fisonomia original, de ben segur la visió seria un altre, però van ser tan poc sensibles a tot, que fins i tot creurien que amb la intervenció “creativa” de NyN la ciutat seria més moderna.
De troll, res de res. La immensa majoria dels pobles catalans són molt i molt lletjos.
Gràcies per debatre amb un argumentari tan extens.
M'agradaM'agrada
A l’Eixample de Bcn hi ha molts bons exemples de bona arquitectura moderna integrada a la forma de l’illa i veritables monstres amb voladius en ziga-zaga. Hi ha places dures com les places majors que funcionen molt bé com espai urbà comú i places horroroses amb arbres com la de Catalunya. Tenim bastant de tot. El que ha defensat el nostre ajuntament últimament ja no és ni bon urbanisme, ni edificis bonics, ni pensar en la comunitat. Molt gratacel, façanes colorines, oficines antiecològiques i l’obsessió de fer marca de tot.
M'agradaM'agrada
La Plaça Catalunya, segurament és la pitjor plaça del món, no serveix com exemple de res, però ni els edificis antics, ni els nous l’han dignificat, millor deixar-ho com un espai impossible, ara bé, lo de les places dures que funcionin bé…m’ho pot explicar si us plau?.
Jo no dic que hi hagi parquets i gespa que al cap de dos dies és groga i serveix de pipi can dels veïns que després es queixen del incivisme i de la poca cura que té l’Ajuntament en la neteja, no, però tampoc vull aquestes pistes per patinadors i skaters que venen de tot Europa a saltar i córrer pels espais públics, fent d’aquestes esplanades urbanes, pistes d’alt risc pel vianants.
Això no és Londres, no ens podem permetre els parcs verds i frondosos, ja que el clima no ho permet, però per Déu, pistes de patinatge tampoc!.
L’Ajuntament actual ha perdut l’enteniment!, però aquest és un tema diferent i no m’agradaria semblar La Vanguardia, abans tanco la paradeta.
M'agradaM'agrada