Amb vuitanta sis anys a les esquenes, el mestre Decker va retornat per fi a l’Auditori per dirigir l’OBC, després de encontres i més aviat desavinences amb l’antiga Gerència de l’orquestra, de tan trist record.
Tot i que al mestre Decker sempre l’havia vist com un home gran, ahir al entrar al hemicicle, amb aquell pas decidit però una mica descompassat que el caracteritzà sempre, me’n vaig adonar que el mestre ja era un venerable ancià.
Es va dirigir al públic per parlar de la primera obra que integrava el programa, Les Nits, del mestre Taverna-Bech, amic personal del director i a qui està dedicada l’obra. Ens va dir, per prepar-nos, que era una obra extremadament difícil per a l’oient i absolutament atonal. Doncs ni difícil, ni absolutament atonal, massa igual potser si, però hem escoltat coses molt més difícils de pair, segur.
Ja em va semblar, malgrat que no tenia consciència d’haver escoltat mai aquesta petita obra (una mica més de 10 minuts), que no hi havia massa precisió entre el gest del mestre i les entrades de l’orquestra, però tot i així, a moments l’exuberància tímbrica va esdevenir el màxim atractiu d’una obra, que com succeeix habitualment omple les quotes oficials de la música contemporània per una banda i per l’altre de música autòctona. Quotes que caldria a totes totes, revisar, actualitzar i rendibilitzar d’altre manera.
La primera part es completava amb un altre dels clàssics Deckerians a la seva època com a director titular, una obra de Xavier Montsalvatge. En aquesta ocasió s’han triat les delicioses Cinco canciones negras, que van comptar amb la participació de la mezzosoprano pamplonesa Maite Beaumont.
Ahir estava a platea i tot i que la veu quasi sempre hem va arribar bé, vaig pensar que d’estar situat a l’habitual segona graderia, no m’hagués arribat ni la meitat de l’actuació d’aquesta reconeguda i prestigiosa cantant, especialitzada en el repertori barroc i clàssic.
La veu és molt càlida i d’un color preciós, però aquestes cançons tan intimistes i a l’Auditori, amb una veu no especialment generosa en el volum, són un cop més, un error de programació. La sala Pau Casals, malgrat el que es va dir l’altre dia arran del concert de Cecilia Bartoli, no és gens idònia pel cant, en cap de les seves variants, sempre i quan no s’utilitzi el micròfon, és clar.
Delicadíssima interpretació i acompanyament orquestral, però el mestre anava al seu aire i en un moment, a l’inici del “Punto de habanera“, va crer un ensurt o confusió a la cantant, que va entrar molt professional, quan va poder
Francament, en el “canto negro”, Maite Beaumont va quedar engolida per l’orquestra o el mestre va donar massa volum sonor o ella no és la cantant idònia?
Segurament per ràdio es gaudirà molt més d’aquesta interpretació, que no pas en directa. Repeteixo que la veu és bellíssima i el seu cant, molt exquisit, sabent treure tot el perfum i les suggeridores cadències antillanes, d’aquesta música tan universalment nostrada.
Per acontentar a públic que va agraïr l’actuació, ja ens tenien preparada una propina de prestigi, el lied Morgen de Richard Strauss, on l’orquestra, amb un especial i sentit solo del primer violí, el concertino invitat James Dahlgren, i la solista, van fer una notable interpretació. Aquí si que la veu va sobresortir de manera suficient, creant aquest clima tan decadent i encissador que Strauss sabia atorgar a la seva obra vocal.
La segona part estava integrament ocupada per la simfonia domèstica, op 53 de Richard Strauss.
Ho haig de confessar públicament, és una obra que no m’agrada. Ampul·losa, grandiloqüent, buida, pretensiosa, tot el que vulgueu i més, així és com definiria aquest capítol sonor d’una telesèrie de sobretaula, vist per un grandiós orquestrador i melodista, que segons el meu parer, el dia de la seva gestació, no va estar precisament inspirat pels Déus.
Si que hi ha moments que denoten aquell punt màgic i inspirat que Strauss sempre trobava per les seves obres, fins i tot les menors, però tres quarts d’hora per a aquestes estampes familiars, amb baralla conjugal inclosa, em semblen molts minuts. Molt soroll per a no res, vaja!.
La versió va ser més brillant que altre cosa i en realitat no sé si ha de ser altre cosa. Penso que va faltar més precisió en les entrades del nodrit grup de metalls, amb alguna que altre pífia, i que en alguns moments, l’equilibri sonor, tenint en compte la nodrida secció de vent, van tapar en excés a la magnífica secció de corda, sobretot als violoncels, que en altres ocasions, han sonat molt més presents.
Especialment brillant tota la secció de violins, amb un so puríssim, homogeni i potent, fins i tot en els extrems més aguts de la seva pulsió. Quin gran treball el de l’antic director titular, que ens ha deixat una orquestra amb aquest potencial.
L’èxit i l’estima cap al mestre Decker va ser notable, sense ser un terrabastall com hagués sigut desitjable, ja que possiblement aquestes siguin les darreres intervencions d’aquest veteraníssim director amb l’OBC.
Finalment el mestre va treure altre cop a Maite Beaumont, per interpretar molt bé, el preciós, breu i emotiu Zueignung, Op. 10 No. 1 (Dedicatòria) que va finalitzar, amb generalitzada satisfacció i aprovació, aquest concert especialment entranyable i una mica trist.
Jo us voldria dir que vaig sentir per sobre del resultat artístic, penso que millorable, una emoció especial. Amb l’arribada del mestre Decker jo vaig començar a tenir la noció d’estima cap a l’OCB. Em vaig començar a sentir orgullós d’aquella formació, d’aquell repertori i d’aquella professionalitat germanitzant i no sempre ben acceptada per tots, per aquell treball d’aquest director controvertit, però cabdal per la transformació tan necessària en aquells moments, d’una orquestra gris de funcionaris grisos, a una orquestra amb il·lusió, jove, moderna, vital i amb necessitat d’obrir-se i donar-se a conèixer més enllà de les parets del Palau.
Ahir me’n vaig adonar, vaig ser conscient, del pas inexorable del temps. Amb immensa gratitud i emoció continguda vaig entendre que el concert d’ahir podia ben bé esser el comiat del gran Director, tot copsant que aquell gest i aquella autoritat que anys enrere feia tremolar fins i tot als faristols, no era capaç de controlar el gran, potent i bellíssim so que l’actual OBC posseeix.
Gràcies mestre, jo no l’oblidaré mentre visqui, vostè m’ha donat moltíssim i m’ha fet estimar obres i compositors, que ja no m’han abandonat mai més.
IN FERNEM LAND 
No em venia de gust anar perque tampoc m’entusiasma la Domestica i he de triar. Has fet una crónica molt bona, dient moltes coses i molt ben escrita, com es habitual, però aquesta m’ha agradat molt. Un altre “gracies” al comentari 15200
M'agradaM'agrada
Al venerable maestro Franz Paul Decker le debo mucho como oyente y aunque en Barcelona le recordaremos siempre como director sinfónico, con veladas maravillosas de obras straussianas, mahlerianas i brucknerianas, yo le recordaré con cariño por haberme dado a conocer óperas en versión de concierto en el Palau, raramente presentadas en el Liceu o incluso pendientes de estreno.
Gracias a él disfruté de “The rape of Lucretia” de Britten (aunque tuvimos que soportar a su amiga Bernardette Greevy que nos la colocaba en cuantos conciertos podía y no era precisamente una maravilla vocal), de “Euryanthe” de Weber y de la deliciosa
“Daphne” de Strauss. No sé si nos ofreció algún título más, pero estos son los que han quedado en mi recuerdo.
Mi memoria también le agradece una notable “Sinfonía de los 1.000” de Mahler, obra que adoro, pues fue mi descubrimiento de este compositor cuando yo tenía 16 años, gracias a un obsequio discográfico de un amigo por correspondencia inglés que vino a visitarme.Todos sus Mahler en general fueron dignos de recordar, como sus versiones de gran parte de la obra de Xavier Montsalvatge, amigo personal suyo, siendo algunas de sus partituras presentadas por él por primera vez en el Palau.
También me vienen a la memoria sus veladas de opereta. El dió a conocer en Barcelona en esos conciertos a la soprano austriaca Martina Serafin (para mí la mejor intérprete vocal de la temporada pasada del Liceu), aunque yo ya la conocía por sus actuaciones en Mörbisch publicadas en DVD.
Enfín su “War Requiem” de Verdi con Enriqueta Tarrés
y tantas y tantas otras sesiones de buena música, consiguiendo siempre de la orquesta de Barcelona una calidad que no habíamos escuchado antes.
Con 25 años (1948) llegó a conocer a Strauss en el curso de una curiosa timba de whist, durante la cual le explicó que había acabado de orquestar un ciclo de canciones que luego serían sus “Cuatro últimos Lieder”. Quién sabe las preguntas que le hizo al gran compositor y los secretos sobre sus obras que consiguió averiguar. El caso es que se convirtió en su compositor favorito y así lo ha ido demostrando a lo largo de los años.
Ayer, por la emoción o por la edad, no estuvo a la altura de sus grandes noches triunfales, pero la impronta del gran maestro se dejó notar, como también su olvido de las entradas que en el caso de la deliciosa Maite Beaumont le jugaron alguna mala pasada, como ya ha indicado Joaquim.
No creo que le volvamos a ver más dirigiendo en Barcelona y su probable despedida hubiera podido ser más emocionante de lo que ha sido, pero el notable vacío de tantas localidades del Auditori y el resultado global del concierto no ayudaron a despedirle como se merecía. Quizás en los conciertos de hoy y mañana haya unos llenos mas destacados y el maestro se encuentre más inspirado.
El público de Barcelona le recordará siempre y los músicos de la OBC tendrán en su curriculum haber sido dirigidos por un maestro de auténtica categoría, con un genio bastante especial.
M'agradaM'agrada
¡Vaya, el maestro Decker! Cuánto tiempo sin escuchar su dirección musical… El domingo lo emitirán(como acostumbra Rne 2), así se comprobará.
¡Saludos afectuosos!
M'agradaM'agrada
Hi ha dilluns festiu i fa solet, o sigui que no crec que hi hagi plens històrics… Potser perquè vaig començar a freqüentar la llavors OCB al final del seu “mandat”, no he sabut apreciar en la justa mesura la seva aportació. Potser perquè el seu repertori habitual tampoc no és el que més m’agrada (Strauss simfònic, Bruckner…), però sovint no m’ha dit gran cosa: gaudia més dels Mahler d’Inbal que dels seus i trobava a Decker merament correcte, però poca cosa més. Arran del que diu Colbran, sí que és veritat que algunes interpretacions d’aquestes òperes em van agradar especialment, i algunes obres d’altres autors que no són tan habituals en la programació. Això sí, li reconec i agraeixo. Probablement, amb Foster, va fer programacions més “innovadores” i eclèctiques que no pas Martínez-Izquierdo o Oue, i segurament això va contribuir a la consolidació d’unes maneres de fer i una millora de la qualitat de l’orquestra.
Són anys, tot plegat i s’han de notar. Potser sí que valdria la pena haver plantejat el concert, o algun altre que hagi de fer, com un concert de comiat i homenatge, on expressar aquesta estima generalitzada entre bona part del públic.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la estupenda crònica,.
M'agradaM'agrada
0s saludo !! Peró hoy me siento incapaz , de añadir ni una sola letra, después de leer a esos dos grandes y magníficos comentaristas que són Joaquin y Colbran, nó , no podría!!! Han dejado una exposición de la obra en sí, que más que un comentario, era como una disecación forense de toda ella. Que detalles! y que sensibilidad musical! y porqué no decirlo? Espiritualidad y sabiduría para poder sacarle todo lo que interiormente representa.Felicidades Joaquim, a tí por darme la oportunidad de entrar en tu bloc y a colbran, por haberme devuelto la alegria y por su gran magisterio en estas lides.
Yo soy como un pequeñito grano de arena en el desierto peró me siento afortunada y agradecida por el inmenso placer de poder ser amiga vuestra, puedo decir amiga? Con todo mi cariño, mercedes……..
M'agradaM'agrada
Aquí un amigo, Mercedes, y que sea por muchos años por ambas partes, si ello es posible.
M'agradaM'agrada
Mercedes, quines preguntes de fer!, i és clar, què ho dubtaves potser?
M'agradaM'agrada
Com podeu veure falta apostrofar .
Perdó .
M'agradaM'agrada
Tranquila Nati, siempre se nos cuela (al menos a mí) una S de más, una R de menos, una coma en lugar de un punto o de un punto y coma…etcétera…Los deditos sobre el teclado nos suelen jugar malas pasadas, sobretodo si vamos deprisa o se nos edita el comentario sin haberlo podido releer. Estamos entre amigos y debemos ser comprensivos.
M'agradaM'agrada
1. Gràcies per la crónica; als que no som abonats i anem de tant en tant, ens agrada molt llegir la vostra impressió abans de sentir per ràdio el concert el diumenge. O no sentir-ho.
2. O. T.: Ahir a la 2 vaig veure un bon programa sobre un dels meus “col·legues”: el jazzman Oscar Peterson. Per sobre de tot, em va cridar l’atenció una frase que li va dir a una nena d’uns cinc anys que li preguntava que què havia de fer per arribar a ser igual que ell i va i li diu: “estudia clàssic, que no et farà cap mal i desprès ho agrairàs”. Ho subscribeixo del tot. On jo vaig estudiar la meva professió, un catedràtric em va dir: “tu deixa d’imitar els d’ara, les modes, les tendències fashion; tu estudia i copia els clàssics (clàssics del moment, per descomptat) i un cop els hagis entès del tot, a les hores i nomès a les hores podràs re-definir el que tens entre mans. mai has de copiar la copia”. Igual quel Peterson amb la nena.
3. Com de directors es tracta la cosa… alguna opinió sobre el nomenament d’en Josep Pons per l’orquestra del Liceu?
M'agradaM'agrada
Un record entranyable per al Mestre Decker, al que
solsament vaig poder admirar, en viu, en una memorable i inoblidable versió de concert de
Tristany i Isolde, de Wagner, al Palau de la Música, si no recordo malament, el mes de Febrer de l’any
1979, amb un repartiment formidable, encapçalat per el gran Jon Vickers (com dieu vosaltres: reclinatoris),
i una notable sopran que he perdut la seva trajectoria.
Roberta Knee.
El Mestre Decker, va estar sensacional.
Gràcies, Mestre !
M'agradaM'agrada
El meste Decker es un exemple paradigmatic del que es la cultura a casa nostra, i del que es el sentimnet nacional propiament dit.. Decker es un kappelmeister, un mestre dels d’ abans. En tot moment serveix a l’obra, mai “interpreta”. Es transparent als sentiments i fidel a la veritat profunda que hi ha a la partitura. Es un exemple de music compromes amb una cultura i una tradició musical. La relació amb Catalunya i els seus compositor ha sigut mol rica. I el seu millor fruit es aquesta esplendida OBC, que avui gaudim. Per fortuna la cordura s’ha imposat. el seny ha tornat al seu lloc. Poc mes puc dir d’aquest extraordinari concert, veritable cami, escritura, humiltat, en el cor dels aficionats i que mostra totes les poliedriques posibilitats d’aquest humil i fragil instrument.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord.
I si, la veu definitivament no se sent al darrer pis de l’auditori.
M'agradaM'agrada
Después de todo lo dicho y lo escuchado ayer por radio, solo puedo decir dos cosas:
1. Qué envidia más mala, que no estuve allí para escucharlo en directo. Me encantó.
2. ¿Y cómo opino ahora yo, con lo expuesto arriba? No tengo nivel. Me encantó, no puedo decir más; sí, ¡que vuelva pronto, Maestro Decker!
¡Un saludo!
M'agradaM'agrada
certament les cantants amb poca potencia de veu no s’escoltes al segon pis de l’auditori ni de cap sala més gran que el Casal del Metge.No és extrany que les orquestres les tapin…….Gràcies al Mestre Decker i ha un equip de gestó valent i el suport politic corresponent varen poder fer l’OBC d’avui ha pesar de les resistencies dels músics , qui tingui una edat pot recordar les ulleres negres , la premsa….Gràcies al Mestre Decker i a l’anonim equip de gestió de l’OBC per fer-nos tenir una orquestra com cal.
M'agradaM'agrada
Hola Daniel.
Maite Beuamont al Liceu, malgrat l’acústica més dolenta segons la teva opinió, varem sentir-la perfectament.
A l’Auditori, les veus, no s’escolten gaire bé i Maite Beaumont en el Canto Negro, la darrere de les cinc cançons, va quedar absolutament tapada per l’orquestra i jo estava assegut a platea. Potser la veu no sigui wagneriana, però és que aquestes cançons necessiten d’una intimitat, absolutament inapropiades per aquesta sala, i malgrat que la meravellosa orquestració de Monsalvatge és molt delicada, el mestre Decker es va accedir.
Finalment, no en tinc cap dubte que l’equip anònim sigui boníssim, però sembla que després del mestre Decker no hi hagi hagut ningú que continués i millorés l’insigne obra que ell va cmençar. No et sembla que a l’hora de ser agraïts, hauries de mencionar a altres directors?
M'agradaM'agrada
Agraeixo els teus comentaris sobre la veu de la Maite però no el comparteixo-
En el tema directors OBC tots els que hi han passat han aportat quelcom,Garcia Navarro+Foster+Martinez Izquierdo (????)+Oue(no comparteixo els vostres criteris sobre aquest director) i de l’actual (ja veurem….)
M'agradaM'agrada
Bé Daniel, exactament no sé que és el que no comparteixes.
No vas sentir-la al Liceu, potser? o normalment no terns cap dificultat per escoltar les veus al segon pis de l’Auditori?.
Pel que fa als directors, i altre cop, més enllà dels criteris que tingui cadascú, desprès dels interrogants de Martínez Izquierdo, que suposo que no t’agradava gaire, no creus que l’orquestra va fer una millora, i en especial la corda esplendorosa que tenim avui, ha d’haver estat per obra i gràcia d’algú, entre Foster i l’actualitat? o potser és degut a la divina providència?.
Puc acceptar que no t’agradi el mestre Oue, però s’haurà de reconèixer alguna cosa del seu període, no et sembla?, sobretot perquè una orquestra no es manté a un bon nivell sense la intervenció continuada d’un mestre titular, que li dona la personalitat i el tarannà que l’OBC llueix avui.
El mestre González l’ha trobat bé i ell possiblement (així ho desitgem tots) la millorarà, però l’ha trobat BÉ. Com a mínim reconeix-li al mestre Oue, no haver-la empitjorat i havent-la heretat de l’època dels interrogants, ja ho podries fins i tot acceptar obertament, la va millorar.
M'agradaM'agrada
Jo vaig sentir la transmissió de Catalunya Música del diumenge al matí i francament va sonar fantàstica i amb molt de relleu. No es va poder apreciar el desequilibri de la mezzo vers l’orquestra que esteu esmentant. Al final de la transmissió Joan Vives va preguntar-se per antena si la interpretació d’aquelles dues cançons de Strauss, més enllà de ser el compositor predilecre de Decker, tenien també alguna mena de missatge cap al públic. No sé en quina mesura aquesta podria ser la darrera visita que ens fa Decker! Francament espero que no.
M'agradaM'agrada