Com els darrers anys, a l’inici del mes de gener té lloc a Barcelona el Concurs Internacional de Cant “Francesc Viñas” i com es tradicional, s’inaugura oficialment amb el pregó seguit d’un petit recital, al magnífic i egregi Saló de Cent de l’Ajuntyament de Barcelona, en presència del sempre prestigiós jurat, dels organitzadors, de representants del consistori i del públic que amb una invitació poc controlada, omple de gom a gom el saló principal i el de la Reina Regent.
Aquest any el pregó ha anat a càrrec de l’arquitecte Jordi Bonet Armengol, que ha fet una exposició força interessant i amb erudició, malgrat que a vegades costava entendre’l del tot, sobre la música i l’arquitectura, alhora que ha glosat com és lògic i natural, la figura del tenor Viñas i el que representa aquest Concurs, que enguany arriba a la quaranta vuitena edició.
Tot seguit i amb una breu introducció d’un representant de l’Ajuntament no identificat (R.A.N.I.) ha començat el recital, que aquest any anava a càrrec de la mezzosoprano italiana Daniela Barcellona, acompanyada al piano pel seu marit, Alessandro Vitiello.
Barcellona ha cantat en primer lloc la preciosa entrada de Tancredi, l’òpera de Rossini que va catapultar-la a la fama internacional.
Hores d’ara la veu de la mezzo, s’ha eixamplat molt i la sempre problemàtica emissió del registre agut, que acostuma a ser estrident, no acaba de quadrar amb les delícies rossinianes. Tot i així l’elegant i sentit fraseig del llarg recitatiu inicial “Oh patria!” ha estat una lliçó i un prodigi d’expressió dramàtica i tan sols quan han arribat les coloratures del famós “Di tanti palpiti” i potser amb la veu massa freda, aquella bona línia i la bellesa sonora inicial, s’han perdut entre una certa precipitació.
Seguidament ha cantat, canviant totalment de registre i sense moure’s de Rossini, l’ària “Cruda sorte” de L’Italiana in Algeri. Barcellona ha deixat l’heroi enrere, per treure la feminitat més picardiosa, tot i que la sonoritat aguda sonava igualment estrident.
En acabar aquest blog rossinià, la mezzosoprano ha entrat un moment al saló adjacent per reposar uns segons, o prendre una mica d’aigua o senzillament ajustar algunes coses amb el pianista. Aquest moment ha estat aprofitat pel representant de l’Ajuntament, jo penso que és Jordi Marti Grau, el Delegat de Cultura, per agraïr la nostra assistència i donar per finalitzar l’acte.
EM VOLIA FONDRE DE VERGONYA ALIENA, amagar-me sota la cadira. Quan li han dit que no, que allò tot just acabava de començar, el pobre, que potser era la primera vegada que assistia, tot i el seu càrrec, a un concert líric, volia prendrem el relleu i fondre’s per sempre més.
En el segon bloc, la mezzosoprano triestina ha cantat quatre precioses cançons de Francesco Paolo Tosti. “L’asciami! Lascia ch¡io respiri”, la bellíssima i sovintejada “L’alba separa dalla luce l’ombra” i les malenconioses “Invan preghi” i “Che dici, o parola Saggio?”. L’expressivitat i delicadesa del fraseig de la cantant m’han fet gaudir de valent, malgrat que aquestes cançons les acostumem a associar a les veus masculines, sobretot de tenor, ella ha estat magnífica i especial emotiva.
Tot seguit ha vingut una tanda operística molt variada que s’ha iniciat amb una decebedora, poc controlada i sobretot assejada, “Acerba voluttà”, l’ària de la Princesa de Buillon de l’Adriana Lecouvreur de Francesco Cilea. Ni ella ni el pianista, ni ella amb el pianista o el pianista amb ella, han acabat d’entendre’s i l’arrabassadora ària ha quedat massa desdibuixada, sense que brillessin les inspirades melodies.
Totes les àries que han seguit pertanyien a òperes franceses, començant per la deliciosa “Connais-tu le pays?” l’ària de Mignon, l’òpera d’Ambroise Thomas. En aquestes àries tan dolces, on sembla que la veu de Barcellona no s’arreplega de manera adient, ella sap recollir-la, amb el suport del seu sentit fraseig, obtenint un resultat prodigiós. Ella és una gran cantant, independentment de les qualitats i característiques d’una veu poderosa, que ella aconsegueix quasi sempre dominar a plaer.
Daniela Barcellona i ALessandro Vitiello
Una de les àries més belles i difícils de cantar i afinar de tota l’òpera és “Mon coeur s’ouvre à ta voix” del Samson et Dalila de Camille Saint-Saëns. Bona intenció i seducció vocal, per una ària on a part de l’embolcall melòdic, absolutament fascinant, el text ha de ser dit amb tota la sensualitat possible. Tot això ja hi era, però m’ha semblat que ella i el piano, anaven distanciats per unes quantes cromes o micres, no era molt descarat, però suficient per adonar-me’n que allò no acabava de desfer-me del tot.
El recital acabava oficialment amb l’ària de Leonore de La Favorite de Gaetano Donizetti, “O mon Ferrand”, on Barcellona ha estat senzillament fabulosa. La veu escalfada, la intensitat dramàtica adient i les capacitats expressives al servei de la partitura, es pot demanar més?. Amb la fervorosa resposata del públic i amb el representant de l’Ajuntament absolutament mut, la mezzo ens ha ofert dues propines.
La primera, l’havanera de Carmen de Bizet. Sensualitat en cada paraula, intenció en cada frase i en cada gest, en cada mirada. Sr. Matabosch, pregunti a la Signora Barcellona “Dove sarà il prossimo luglio?”
La segona ha estat una perleta de Rossini, una cançó cantada amb molta gràcia i simpatia que ha acabat aquest recital d’una cantant que hauria de venir molt més per Barcelona.
Però l’acte acostuma a cloure amb un parlament de caire institucional per part del representant del Consistori. Ai mare!. Ha començat demanant altre cop disculpes (aquesta anècdota li recordaran els seus néts i besnéts) a la primera patinada, però ai las!, els nervis l’han traït i allò ha esdevingut un manual de despropòsits a l’estil de l’Alcalde Clos. El recordeu oi?. Doncs bé, començant per agrair a la senyora Vitiello, és clar que si sabia que són marit i muller, en una acció políticament dubtosa, l’ha anomenat amb el nom de casada, però em temo que no, que per agrair el recital, senzillament s’ha equivocat, cosa que tampoc és tan greu, però denota nerviosisme, improvisació i poc coneixement del que anava a presidir i del món líric, però encara quedava una altre perla negre. S’ha embolicat una mica, amb un discurs d’aire Hereu, amb la ciutat inquieta que volem i tot allò tan buit però vistós, si no fos tan escoltat, per acabar dient quelcom genial i similar a “en aquesta ciutat ens agrada a tots cantar”, justament quan ell acabava de fer-ho de manera “brillantíssima”.
Talment semblava un gag del més pur neorealisme italià o potser era surrealisme?, no, el que era segur, era delirant. Jo literalment m’he ajupit, intentant buscar un amagatall sota la cadira, de tanta vergonya com m’ha fet passar aquest bon senyor.
En fi amics i amigues, esperem que d’aquesta edició del Concurs en surtin veus brillants i artistes de categoria, per tal de que en el futur imminent, ens continuïn donant motius de goig, debat i polèmica, però que sobretot ens mantinguin ben vius.
I per la resta, com diuen els castellans, corramos un tupido velo.
IN FERNEM LAND 
Quan Klmret estudiava al Bruc, jo aprofitava per anar a algunes sessions eliminatòries, era gratis (es veu que ara s’ha de pagar?). Un munt de coreans corrien pel conservatori i estrelles com la Sutherland estaven al jurat. Senties veus magnífiques i altres no tant que havien fet milers de km. Plors, riures, vestits de gala. Era molt emocionant veure aquestes audicions prèvies.
He rigut molt amb el RANI i la seva posada en escena, no és para correr un tupido velo, sino un pesado telón de acero! Pero cómo está el nivelito cultural de nuestros “representantes” y lo que vendrá..
M'agradaM'agrada
Jo recordo una sessió eliminatòria en la que vaig seure a dues files de la Sutherland. Va ser emocionant¡¡¡
M'agradaM'agrada
¡Pues no vamos muy bien, con tales representantes de Cultura!
Me has hecho reír, Quim, aunque sea patético.
Abrazos.
M'agradaM'agrada
Curioso el plantel de las 2 mezzos ( de diferente vocalidad, ambas pero que pudieran coincidir en algún role) que tiene el agente Ernesto Palacio en su empresa : nada más ni nada menos que a Daniela Barcellona y a Elina Garanca!
Gran agencia artística con no demasiado plantel, pero vaya figuras cualitativas! ( Barcellona, Garanca , Juan D.Flórez y Adbrazakov)
M'agradaM'agrada
O como dicen ahora, con un conformismo temible, “Es lo que hay”. Pero la historia no tiene desperdicio, para troncharse.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord, Joaquim..
Quina vergonya! Considero inadmisible que el representant de l’ajuntament, de manera tant frívola ens fes envermellir, per ignorància, desconeixement i falta de respecte a tots. Tant difícil era assabentar a
aquest senyor del que anava a fer?
M’imagino la sorpresa de la insigne Renata Scotto i
els altres membres del jurat al escoltar tots aquests
desproposits.. Lamentable.
Em va agradar molt la senyora Barcellona. Tant de bó vingui amb frequencia.
I ara, a esperar que el Concurs Viñas tingui l’éxit que tots esperem.
M'agradaM'agrada
Je,je, jo degut a la meva feina ( abans de jubilar-me) tinc arxivades unes quantes paròdies de certs caps de la “Casa gran” dignes del “club de la comedia” es clar que ara i aquí no púc fer-ho, però, sì les deixaré en el meu póstum diari d’anècdotes, de manera que ,si algú te interés només haurà d’esperar el meu comiat terrenal i possar-s’he en contacte amb els meus fills, encara que el fons no es per riure ni molt menys, amb el pas dels anys es pot inclús frivolitzar i fer-se un tip de riure……..
M'agradaM'agrada
Llàstima que a la Daniela Barcellona no tinguem més ocasions de veure-la per la nostra ciutat.
Esperem que el Viñas d’enguany ens mostri alguna de les bones veus que en un futur immediat podrem escoltar als teatres d’òpera.
Pel que fa a “l’actuació” del gran RANI, en línia amb la política municipal, molta façana i contingut zero.
M'agradaM'agrada
El pregón del Sr. Bonet me ha gustado muchísimo lo he encontrado muy instructivo y es el único pregón de cuantos he escuchado, con motivo del concurso Francesc Viñas, que no me ha aburrido. Aún recuerdo aquella “llauna” de Josep María Flotats en francés (si no me traiciona la memoria).
Daniella Barcellona es una persona encantadora y una cantante pasional y entregada que siempre ha tenido poblemas en la zona aguda de su registro, pero que posee un volumen notable y una voz muy carnosa, ideal para los roles “in travesti” de Rossini y por lo escuchado ayer (aparte de su Dido de Les Arts) muy adecuada para el repertorio francés que exige un plus de musicalidad a los cantantes.
Me gustó mucho su interpretación de la deliciosa aria de la triste heroína de “Mignon” y estuvo descomunal en su versión de “Oh, mon Fernand” de “La favorite”.
Parece mentira que hubiera esa desincronización entre piano y cantante, máxime cuando son matrimonio. Podría ser que el piano no estuviera bien afinado?
Las meteduras del señor del Ayuntamiento dieron risa y pena. Tanto le costaba haber echado una ojeada a la hoja que se facilitaba a la entrada, donde figuraban intérpretes y piezas a interpretar? Y si nadie le había entregado un ejemplar debiera haber preguntado antes de hablar.
M'agradaM'agrada
Me he fet un tip de riure, però l’Ajuntament es aixi.
La Barcellona es estupenda i espero que vingui més sovint per el Liceu no sé si vaig errada però la última i primera vegada que la vaig sentir va ser en Semirámide de Rossini.
Una abraçada i fins aviat
M'agradaM'agrada
Sería demanar molt a en Joaquim o algú més de poguer escoltat a Daniela Barcellona ? ni que fós una petita mostra ja que no recordo d’haber escoltat mai, si no es possible intentaré de buscar pel meu compte….però al sentir els vostres elogis sento molta curiositat, gràcies de tota manera.
M'agradaM'agrada
Excel.lent la prèvia d’Anna Bolena. Es d’agraïr poder disposar d’aquesta informació carregada d’erudició i sentiment, un cop més!!!.
Perdoneu que parli de l’OBC. Vinc del concert de diumenge, i molt enfadat!. No crec que sigui una qüestió de temps, és una manera d’entendre la música: plana, sense matissos, sense color, sense vida, sense sentiment. I això, passa amb dues sinfonies que no presenten gaires problemes, però de les que cal esperar alegria, vivacitat, juventut, com a mínim, i no que sonin totalment igual, les dues, de principi a final.Tanmateix és un sentiment i una opinió personal. Disculpeu-me
M'agradaM'agrada
T’entenc perfectament Jordi C, he escoltat el concert per ràdio, mentre feinejava per casa i m’ha semblat molt pla.
Per altre part el meu amic julianen va anar el divendres a l’Auditori i diu, amb el seu particular i àcid to, AIXÓ.
Sembla doncs, que no ets l’únic
M'agradaM'agrada
Nosaltres hi varem ser.
Gris.
M'agradaM'agrada
Gràcies pel post Joaquim.
Pobre home, aquest delegat de l’Ajuntament, haver de fer aquest paper tan ximple en públic !
M'agradaM'agrada
Gràcies Nati, i felicitats, el teu comentari és el número 17.000 a In Fernem Land i per aquest motiu et regalo això
Connais-tu le pays? de Mignon d’Ambroise Thomas cantat per Magdalena Kozená
M'agradaM'agrada
És un regal preciós, plé de dolçor.
Moltes gràcies . Em sento molt afortunada per aquesta atenció teva, tan delicada.
Petons.
M'agradaM'agrada
Quin plaer haver vist i escoltat a Daniella Barcellona. Ella és l’Arsace dels últims anys i quan a Tancredi, la crítica l’anomenava: Il Tancredi d’il mondo.
Joaquim, els polítics acaben superant el programa Polónia i això ja no fa riure per més que tu ho hagis explicat amb la gràcia que t’és característica.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, jo també vaig ser-hi ahir a la tarda a la sala de Cent de l’Ajuntament.
Comparteixo tot el que has escrit. Tot i que jo només buscava alguna resenya on aparagués el nom de l’inútil ignorant que va presentar l’acte, m’he dut la sorpresa de trobar aquest bloc al que m’afegeixo com a lectora.
Felicitats!!!!
M'agradaM'agrada
Hola Anna, benvinguda.
Gràcies i espero no decebre’t i que et trobis molt a gust a In Fernem Land.
M'agradaM'agrada
Vaig tenir fa anys el goig de tractar amb el senyor Bonet; tres paraules el describeixen:
Anys.
Goig.
Senyor.
M'agradaM'agrada
Que bo això de donar per acabat el recital perquè la cantant ha anat a beure una mica d’aigua!!!
Mira, m’ha fet pensar en una anècdota d’un company de la feina, cec total, que el dia de a Revetlla de St. Joan anava a buscar una coca…
Tris, tras, tris, tras…, anava ell tan tranquil amb el seu bastonet blanc per la vorera i, quan era a punt d’arribar al forn, vet aquí que els que de la llarga cua (ben bé quinze o vint persones) que hi havia al carrer eren ja a la porta es van apartar per deixar-lo passar, però quina no va ser la sorpresa d’aquella bona gent quan l’Albert, que així es diu aquest company meu, no va passar, sinó que va entrar directament al forn i, educadament, va demanar: “Qui és l’últim, sisplau?”
Jo, que venia per l’altra banda del carrer, vaig arribar just per dir-li: “L’últim ets tu, Albert”. “Sí, ja ho sé, home!”, em va contestar somrient-me i pensant-se que jo havia fet servir el vell acudit, però el que no s’esperava és que li digués que era l’últim…, però darrere de les quinze o vint persones que feien cua al carrer i que s’havien apartat per deixar-lo passar i no pas perquè es colés.
Pobre Albert! Es va posar vermell com un perdigot, però creieu-me que tots dos sempre riem quan recordem aquesta anècdota.
M'agradaM'agrada
Jo també hi era aquest dia, amb els meus fills!! A part del desafortunat de l’ajuntament, el que em va fer molta gràcia va ser el meu fill, que després de la primera ària en què la Barcellona no va estar fantàstica, el meu fill (de 9 anys) em diu: “Em pensava que ho faria millor!”
Després de beure aigua, ja no va dir res més i va estar molt atent. Ja abans dels bisos n’estava enamorat. I després de l’havanera de Carmen, ja em deia que fos com fos havia d’anar a veure “Carmen”… jeje
Gràcies!!
M'agradaM'agrada