IN FERNEM LAND

UNA APROXIMACIÓ A ANNA BOLENA DE DONIZETTI


 

Anna Bolena (autor descongut-castell de Kent)

El dia 2o de gener tindrà lloc la primera representació de les deu previstes enguany, de l’òpera de Gaetano Donizetti, Anna Bolena. Un esdeveniment operístic de primer ordre que ha motivat un gran rebombori a Barcelona, per diversos motius.

Qualsevol aparició d’Edita Gruberova al Liceu ja és un rebombori per si mateix, ja que el teatre i el seu public, han esdevingut un feu de les essències gruberovianes més inflamades i la legió de seguidors que l’idolatra, podría afirmar sense equivocar-me gaire, que és la més fidel, la més arrauxada, efusiva i vistosament sorollosa que hom pot trobar en els escollits teatres on la diva eslovaca ha centrat gran part de les seves actuacions anuals. El Liceu, amb Viena, Munic i qui sap si Zuric tornarà a ser-ho, formen el pòquer de privilegiats teatres on tots els seguidors de la soprano s’han de traslladar per tal de gaudir del seu art.

Però aquest cop Gruberova haurà de compartir les ànsies i aquest rebombori ambiental previ a les representacions (després auguro que encara serà més gran), amb la mezzosoprano letona Elina Garanca, un prodigi de bellesa vocal i també física, amb una mirada tan seductorament glacial,. com el seu cant d’elegància immaculada. Ambdues seran les grans rivals i col·legues que acapararan tota l’atenció, al costat d’un més que solvent Enric VIII de Carlo Colombara i el sempre dubtós Josep Bros, de magnífica línia belcantista i maltractats mitjans vocals, amb una ànsia que no m’acabo d’explicar, per assolir rols amb unes tessitures, si més no excessivament exigents, mostrant-nos i fent-nos passar, un patiment, tan innecessari com perillós.

Pel simpàtic i decisiu rol de Smeton el Liceu ha contractat a l’estupenda, però poc audible Sonia Prina, una contralt que ha centrat la seva carrera en el barroc i que ja veurem com projecta la veu en una sala que ja ha demostrat a l’Ariodante de fa unes temporades, que és excessiva pels seus mitjans i a més, l’orquestra Donizettina res té a veure amb la barroca.

Els noms també són molt atractius en el segon cast, tot i que un cop anunciada l’assenyada renuncia de la senyora Cedolins i el desencís causat per la retirada poc explicada de Mariella Devia, que representava el morbo afegit de confrontar dos maneres antagòniques d’entendre el belcanto com són la de Gruberova i ella, ens hem de conformar amb Maria Pia Piscitelli, que de ben segur ens donarà professionalitat, però no sé si quelcom més. Tan de bo m’equivoqui, ja que tenir a la gran Sonia Ganassi, una cantant que m’entusiasme per fer la Giovanna Seymour, sense una Bolena de la seva categoria és desaprofitar una ocasió única per fer d’aquestes representacions una fita històrica.

Simón Orfila que en la primera tanda farà el discret rol de Lord Rochefort, assumirà el compromès i essencial Enrico VIII i de ben segur obtindrà un èxit acompanyat de les acostumades crítiques que el baix baríton menorquí sempre ha d’assumir per una part del públic que no sé pas que és el que no li perdona. El tenor granadí José Manuel Zapata té una bona oportunitat de pujar el llistó a les sempre bones actuacions liceistes, però que convindria que acabessin esclatant en un èxit rotund que sembla que se li resisteix. És clar que el rol de Percy està farcit de paranys i finalment, Marina Rodríguez-Cusí donarà solvència al seu Smeton.

La direcció d’orquestra estarà en funció, quasi segur, de la diva de la casa, però tan sols espero que Andriy Yurkevych, l’ignot director musical d’aquestes funcions no faci sonar a l’orquestra com una banda, que és el que acostuma a passar amb aquestes funcions del belcanto, on tot acaba semblant una paxim paxum, lamentable.

Els dissenys escenogràfics que s’albiren a la web pronostiquen una producció potser barata, esqumàtica, d’aquelles que volen semblar modernes, amb uns voltors gegantins (a l’odiosa Cenerentola eren ratolins) que deuen donar el toc “transgressor”, però que tot i no acabar d’agradar a ningú, potser tampoc molestarà, l’artífex és Rafael Duran.

A veure “infernems”, seré clar, ni Donizetti és el compositor de “mes reves” ni la Bolena és l’òpera que m’agrada més d’ell, però he de reconèixer que la partitura té alguns moments amb veritable grapa dramàtica, sobretot si els cantants obliden una mica les floritures i s’impliquen de manera incissiva en la part dramàtica.

El rol de Bolena va estar pensat per la Pasta. va ser una exigència del propi compositor en rebre l’encàrrec del Teatre Carcano de Milà d’una nova òpera que hauria d’estrenar la temporada dels Carnavals a finals de 1830.

A part de la cantant Donizetti va demanar que fos Felice Romani qui escrigués el llibret, que va assumir d’aquesta manera dos encàrrecs per la mateixa temporada, el de l’òpera de Donizetti i un altre per al compositor Bellini (La Sonnanbula).

Un retard de quasi dos mesos, en l’entrega del llibret per part de Romani a Donizetti, va fer que aquest hagués d’escriure la partitura en el període d’un mes, entre el 10 de novembre que es va aïllar amb la Pasta (ehem, ehem) al llac de Como i el 10 de desembre, que amb les copies ja fetes, es van començar els assajos, per estrenar l’òpera el 26 de desembre de 1830, 16 dies després i per a una òpera nova!!!.

Gaetano Donizetti

Tot i l’èxit sense discussió que sembla que va assolir la “prima”, l’òpera va ser re dissenyada per tal d’atorgar-li una rellevància dramàtica que en la primera versió molts van trobar a faltar.

L’òpera va obrir les portes a Donizetti, de els gran teatres europeus i al cap de poc temps de l’estrena, es va representar a Paris, també amb la Pasta i Rubini el mateix Percy de l’estrena i cal recordar que va ser la primera òpera que es va representar al Liceu, el 17 d’abril de 1847 amb Giovanna Rossi-Caccia com a Anna Bolena, Carlotta Maironi com a Seymour, Manuedl Renou com a Enrico VIII i Andrea Castellan com a Percy.

Musicalment l’òpera encara denota una certa influència rossiniana, tot i que Donizetti va evolucionar l’estructura clàssica del pesarés, donant una evolució dramàtica dels personatges diferent al que era quasi obligat. D’aquesta manera el rol d’Enrico VIII, tot i la importància dramàtica i musical que té en la història i l’òpera, no té cap ària de lluïment i totes les seves intervencions seran o bé en duos o en els magistrals concertants que el compositor bergamasc acostumava a escriure en les seves òperes. De la mateixa manera, els recitatius prendran una importància dramàtica molt més enllà de la estendariotzada transició entre els números tancats.

I pel que fa a les veus, ens trobem amb l’evolució de la floritura exhibicionista cap a un tractament més dramàtic de les situacions, i amb un especial èmfasi en les frases musicals que donin sentit al text i a les situacions dramàtiques, molt més que a les variacions i coloratures del període clàssic que tenen com a mestre indiscutible a Rossini.

El rol d’Anna Bolena està escrit per a una soprano dramàtica d’agilitat, que pel que es desprèn de la partitura, mai tenia que fer notes de lleugera i més aviat tenia que sustentar la força en el registre central i greu, va ser estrenat per la Pasta, la mateixa cantant que va estrenar la Sonnanbula (ara, habitualment assignada als grills i pobre de tu que ho fessis cantar a una dramàtica) i com tothom sap la Norma, aquest si que malgrat alguns intents d’assolir-ho per a veus molt més lleugeres, reialme indiscutible de les sopranos spinto o dramàtiques, com era la Pasta, tot i que hi ha qui diu que era una mezzosoprano de les d’avui en dia.

Tots sabem que molts d’aquells rols estrenats per Pasta, Colbran o Malibran, després han estat usurpats per a les sopranos líric lleugeres, amb tanta convicció que quasi diria que la majoria del públic ha acceptat aquesta vocalitat con l’original i que tot queda molt més bonic i vistós, si es pot acabar amb un mi bemoll sobreagut, acompanyat fins aquest clímax, per mil i una variacions mai escrites i allunyades de la tradició del belcanto més clàssic, que segurament fan perdre veracitat dramàtica per guanyar l’espectacularitat vocal de la bella escola.

La Donizetti renaissance iniciada amb unes representacions precisament d’Anna Bolena a Bèrgam, ciutat natal de Donizetti, a l’any 1956, que van significar també el retorn al repertori d’aquesta òpera, van motivar que l’Scala de Milà la programés l’any següent a la seva temporada, amb un duet femení sideral, Maria Callas i Giulietta Simionato. Malgrat els talls inclements efectuats a la partitura, aquelles representacions continuen com una fita, jo crec que fins avui inabastable, de com han de ser cantades les parts d’Anna Bolena i Giovanna Seymour.

Maria Callas, Scala de Milà 1957 Producció Luchino Visconti

Moltes vegades s’ha comparat a la Callas, amb Giuditta Pasta, ja que les cròniques ens parlen del soprano assoluto, capaç de fer front als passatges de més agilitat, com aquells de gran intensitat dramàtica, amb un gran legato i una amplia tessitura central.

Pel que fa al rol de Seymour, ens trobem una mica en el cas invers, com també succeeix amb l’Adalgisa de la Norma, inicialment escrits per a sopranos, però que quan els rols principals són assolits per a sopranos més lleugeres, el segon rol s’atorgava a les mezzos, però en realitat l’única veu greu femenina correspon a un personatge transvestit, com és Smeton, assignat a una contralt.

Pel  Percy, Donizetti va comptar amb el gran Rubini, un cantant que segurament si l’escoltéssim avui no ens agradaria, no m’atreveixo a dir que el protestaríem, però quasi. Sobretot quan comencéssim a escoltar falsets allà on nosaltres ara volem notes de pit, encara que siguin de caire castrant, com un mi o un fa i sinó que ho preguntin a Merrith o Blake, que durant uns anys es van fer uns tips de posar en perill els timpans dels auditoris, fent unes notes que MAI s’havien escoltat d’aquella manera i que potser els compositors serien els primers en dir que allò, de cap de les maneres. Com ja va dir Rossini al escoltar el primer Do de pit, i això era ·tan sols”un Do. Cal saber, jo ho ignoro, si els Do escrits per a Percy en l’ària “Nel veder la tua costanza”, Donizetti els hi va fer fe de pit, jo penso que no, però que els savis que es congreguin a can infernemland i ens informin, si us plau.

El rol d’Enrico VIII, és un rol de lluïment, tot i no tenir cap ària, i necessita d’un baix amb gran autoritat i flexibilitat i agilitat vocal, és per això que el gran Samuel Ramey no ha estat superat encara. El més gran baix rossinià del que tenim constància en feia una autèntica creació.

Smeton, un rol transvestit d’aquells que fan força anacròniques les posades en escena presumptament modernes, és com ja he dit un rol per a una contralt, que potser no ha de fer tanta ostentació vocal com l’Orsini de la Lucrezia Borgia, però que ha de demostrar molta classe i elegància en les seves intervencions, sobretot en l’aria d’entrada “Deh non voler costringere”

De l’argument em sembla que no cal parlar-ne gaire, la història tot i no ser exactament igual que com Romani i Donizetti ens ho pinten, em sembla que no cal explicar gaire i si us dic que al final li tallen al coll (a Anna, és clar), em penso que no trairé a ningú.

Malgrat els canvis importants del segon repartiment, caldrà que faci una mica d’esforç i em deixi seduir per les possibilitats vocals del segon cast. Del primer estic segur que anirem farcits de comentaris i de la polèmica habitual que sempre suscita la diva eslovaca.

Us faré escoltar tres fragments. L’escena de la confrontació amb l’electritzant “Giudici ad Anna”, el duo d’Anna i Seymour “Sul suo capo aggrarvi un dio”, ambdós procedents de la representació de la Scala de 1957 i la perla de l’òpera, la llarga escena final d’Anna.

Aqui teniu la confrontació des de “In separato carcere”, canten Nicola Rossi Lemeni (Enrico VIII), Maria Callas (Anna Bolena), Gianni Raimondi (Percy), Giulietta Simionato (Seymour) i Gabriela Carturan (Smeton) i dirigeix Gavazzeni. 14-04.2957 Scala de Milà

Si premeu AQUÍ, escoltereu el mateix fragment per Montserrat Caballé en les controvertides representacions de la Scala l’any 1982. Caballé en aquells anys ja no estava per Bolenas, però la provocació del públic groller de la Scala, van fer que al final del primer acte, en aquesta vibrant escena i amb un agut pràcticament inaudit durant tota la seva carrera, fes emmudir, ni que fos per un acte als seus emmetzinats enemics.

Aquí teniu el duet amb Callas i Simionato, dirigits per Gianandrea Gavazzeni el 14 d’abril de 1957 a la Scala. No sé el nom del mestre apuntador, però es nota que aquesta òpera encara no estava en repertori.

Per l’escena final, que hi han moltes possibilitats on triar i jo sempre acabo triant la Callas, he fet un petit esforç i he fugit de les alternatives més escoltades i sempre allunyant-me dels grills, Sills inclosa, malgrat la seva indubtable creació, i m’he decidit per una valenta i entregada Carol Vaness, una soprano vocalment molt adient i amb amplis recursos tècnics i dramàtics per cantar de manera molt convincent aquesta temible escena de la bogeria i la cabaletta final, veritable parany d’extrema dificultat, tal i com ho va cantar el 7 d’abril de 1993 al Carnegie Hall en una versió de concert dirigida per l’experta Eve Queler.

Són quasi 25 minuts que es deixen escoltar molt i molt bé.

Què tal?, bé, oi?

Més informació sobre l’òpera a:

Anna Bolena (Liceu)

Wiquipedia

YouTube’s

En tornarem a parlar, és clar.

71 comments

  1. Querido amigo, gracias por ayudarnos a preparar esta función con tu siempre erudito texto. La única grabación que tengo de esta ópera es la de Callas y sé que es imposible, no digo superarla, sino igualarla. Sin embargo, como siempre, tengo mucha ilusión por ver qué nos ofrece nuestro Liceu.
    Abrazos

    M'agrada

  2. Vaig dijous, i ja estava una mica nerviós esperant aquesta immensa entrada, que si això es un apunt i una aproximació jo soc una ameba i una X

    No se per que fas ehem ehem amb la Pasta i Donizetti al llac de Como. La pasta sempre va cap a Suïssa, i van fer nit allà.

    Espero que la escenografia sigui mes coherent que les explicacions del autor: Projecció de imatges del que esta passant per donar la sensació de que tot està controlat com al Gran Hermano…

    Aquests últims 25 minuts i aquesta Carol Vaness , què bé,… veiem si aquí ho fan igual.

    M'agrada

  3. Joaquim,
    Moltes gràcies per fer-nos viure (i de quina manera) l’Anna Bolena abans de les funcions liceistes. Jo soc dels que també tinc la gravació de la Callas i la Simionato i em sembla difícil de superar, però tinc moltes ganes de veure a la Gruberova/Garanca (no puc amagar que soc fan de les dues) i perquè no, també el segon repartiment que crec que ens pot aportar agradables sorpreses.
    Una abraçada

    M'agrada

  4. manu

    Vaig escoltar al 2002 o 2003 la Norma en versió concert amb Gruberova i la llavors quasi desconeguda Elina com a Adalgisa a Baden Baden. Amb tot el respecte i admiració cap a la Gruberova, ja en aquell moment la Elina se la menjar amb patates, tot i que Grubi estava encara esplendida… em fa una mica de por que aquestes funcions del Liceu estiguin descompensades pq la Grubi ja no està com al 2003…

    M'agrada

  5. Com m’agraden els teus posts preparatoris, Joaquim! La veritat és que esperava aquest per ben aviat, com que no tinc cap cd 😳 ni tan sols el de Callas. Del disseny d’espai, psepse..

    M'agrada

  6. Santi

    Gràcies per aquesta fantàstica introducció, millor impossible¡¡¡:-)

    Jo també aniré el dia 20, m’encanta Gruberova,a més Anna Bolena és una gran òpera, no m’ho perdria per res del món¡¡¡
    És tot un luxe tenir a Gruberova i Garança juntes; encara no m’ho crec que les vagi a escoltar en els duos de Bolena¡¡¡
    Bros amb Gruberova oferiran grans moments també.Quines nits ens esperen¡¡¡:-)

    També aniré al segón repartiment, la Ganassi farà una Seymour memorable ,i amb Piscitelli, Orfila , i Zapata segur que poden oferir grans funcions també.

    M'agrada

  7. Leonora

    Wow,y yo que pensaba imposible superar nuestro trabajo sobre la inventada “Trilogía Tudor”,aquí lo veo reflejado…In boca al lupo a tod@s,ya que es una ópera muy disfrutable,aceptando sus convenciones y con apasionadas interpretaciones!¡Se pasa bien!¡Saludos!

    M'agrada

  8. dandini

    El repertori belcantista té uns objectius ben diversos al que després ens aportará Verdi,Puccini ,Wagner ,Strauss etc.Está clar que aquestes obres no tenien impresos els aguts ni tantes altres coses a la partitura pero la tradició ha fet que les dives de torn de totes les èpoques en fessin el seu vehicle de lluiment. Tant pot ser una veu de timbre privilegiat,uns pianíssims màgics,uns trinats excitants,uns sobreaguts esclatants,una coloratura d’ endimoniada dificultat ,un fiato de qüalitat olímpica i una capacitat comunicadora dels estat de ira o bogeria de la protagonista.Jo sempre he sentit que a una diva belcantista quan és torna boija se li permet tot.Crec que aquestes obres seguides al peu de la lletra no tenen massa futur doncs els hi manca aquell punt de genialitat que potser va arrivar amb el Don Pasquale, per exemple.Crec que el públic és bastant conscient del que va a veure i no espera un estat d’ànim com el de la mort d’Isolda sino més aviat quelcom diferent.Respecte a la versió de Carol Vaness m’ha semblat una mica aburrideta.El artifici vocal que gairebé tots esperem no apareix en cap de les seves formes ni tampoc la incontrolada passió.Ella és una cantant que admiro molt en altres repertoris pero que en bel canto no va assolir un reconeixement massa universal.( per exemple una Norma més aviat tèbia).Aixó si potser la part més important és la baixada el greu que té com objectiu el desenmascarar (jiji)la impostora belcantista enomenada Edita Gruberova amb la cual manten’s un anti-idili desde fa tants i tants anys…Al cap i a la fi no trovo cap argument objectiu que em convenci per rebutjar una interpretació amb sobreaguts versus una altre amb exhibició de fiato.Crec que hem de gaudir al máxim del que ens ofereix el present si és que encara hi som a temps i oblidar-nos de partidismes estèrils que no serveixen de res.

    M'agrada

    • colbran

      Para partidismos yo creo que los tuyos, Dandini. Olvidarás ahora las notas calantes, los portamentos, las carencias de graves que encuentras en todos los cantantes que “no te hacen el peso” y de los cuales no disfrutas al máximo de su presente, como sugieres que hagamos ahora?

      Por lo que a mi respecta entre pirotecnia vocal y expresión prefiero esto último. Y no olvidemos que este rol de “Anna Bolena” fue creado para una cantante que se hizo famosa cantando el rol titular de “Tacredi” (contralto) y que llegó a interpretar el rol del moro del “Otello” de Rossini (antes de que lo hiciera la Malibran), en una transposición de baritenor a mezzosoprano, que es lo que en realidad era, pues en 1826, con sólo 29 años, ya tenía problemas para alcanzar con plena nitidez el sol y el la agudos (“Voce di Rossini”, de Giorgio Appolonia, página 335, edición de 1992). Estas carencias las suplía con sus dotes de actriz y su alabada expresión, no abusando jamas de adornos de su cosecha que hubieran restado dramatismo a sus heroínas. Una seguidora de esta forma de pensar fue Maria Callas y hay que recordarla porque se lo merece.

      Otra cosa es que se acepten los alardes innecesarios en aras de contentar a seguidores que es lo que están esperando. Pero esto tiene su peligro.

      M'agrada

    • Hola Dandini.
      L’apunt d’avui, amb totes les mancances i imperfeccions que de ben segur conté, és fruit d’uns coneixements i d’una petita recerca al voltant d’aquesta òpera, l’època en que va ser escrita i la pretensió del seu compositor, que com dic, va voler anar més enllà del que el belcanto més genuí oferia al públic. No debades, i com molt bé deus saber, Donizetti representa al belcanto tardà o la primera aproximació al jove Verdi. Tot és fruit d’una evolució que acabarà en un carreró sense sortida, on encara ens trobem.
      De fet, el que representa en l’evolució històrica de l’òpera, les aportacions dramàtiques de Donizetti, és quelcom ben estudiat i argumentat per persones que han dedicat la seva vida a fer aquests treballs d’investigació històrica. Entre ells Philippe Gousset, Rodolfo Celleti o Arturo Reverter, prou reconeguts i prestigiosos noms, dels quals he tret, juntament amb les meves dèries particulars (per això aquest un dels meus mitjans d’expressió), el fonament d’aquest apunt.
      Altre cosa, que poc té a veure amb els fets consumats, és allò que particularment ens agrada més o menys i en això saps ben bé que tant podem estar d’acord o radicalment en contra, sense que ni tu, ni jo, tinguem la raó, ni la veritat absoluta, ja que poc importa, és la nostra i amb això ja en tenim prou.
      Si a tu Carol Vaness cantant la Bolena t’avorreix, ho lamento, a mi em fa trempar. Però a part i atenen a les consideracions purament tècniques i de adequació a l’escriptura original, l’apropa totalment a la voluntat del compositor, quelcom important, si tenim en compte que Donizetti va voler la Pasta i no un altre soprano.
      Ja sabem que en qüestions artístiques, les obres estan subjectes a les interpretacions i malgrat que aquest és un tema molt discutible i cal saber si el cantant d’òpera i al director d’orquestra (el d’escena ja ho dono per perdut) s’han de cenyir a la voluntat dels creadors, com a simples i genials intèrprets o han de crear allò que s’adapta millor a les seves característiques.
      Jo, francament, no sé perquè la cantant que canti la Isolda s’hagi d’adaptar escrupolosament el que va escriure Wagner, com la que canti la Reina de la Nit pur artifici vocal) al que va deixar escrit Mozart, i en el belcanto si que es pugui fer, no hi ha cap raó, a part de una suposada “tradició” que ho acrediti. En aquesta època no és cert del tot, que els compositors deixessin llibertat als cantants en les segones estrofes. Cada vegada estic més convençut que aix+ò és un argument tret de la màniga o generalitzat per a tots. Verdi o el mateix Rossini van deixar constància del seu enuig.
      Per aquest motiu, penso que tota l’escena final de la Bolena, amb un crescendo dramàtic importantissim, és tan “respectable” com qualsevol d’aquelles obres que tu i la sacrosanta tradició han decidit que no es pot tocar ni una coma.
      El public és sobirà, és clar que si, sap el que va a veure i exigeix allò que vol veure, però ves en compte Dandini, aquest argument se’t pot tornar en contra en altres aspectes on tu demanes sacsejades. Quan el public esbronca una proposta escènica trencadora també, o no?
      Tu no trobes que la catarsi vocal i dramàtica de la Callas a l’any 1957 a la Scala, ens apropa a la transcendència d’un Liebestod?, jo si,. i aquesta és la grandesa d’aquella interpretació. La música, tot i que hi hauran opinions per tot, no és comparable, però la intensitat dramàtica i l el sentit ple del text, la música i l’exigència vocal, per a mi, no difereixen en absolut.
      L’artifici vocal que demanes a Donizetti tot i no estar escrit, també el podries exigir a Puccini o Verdi, i per què no a Mozart o Gluck? Quan algunes capricioses cantants van adoptar aquests rols, tergiversant absolutament tota l’òpera fins el punt de canviar la vocalitat dels seus companys de repartiment, van encetar un camí que ha fet oblidar l’obra original i això de la mateixa manera que ara costa entendre el repertori antic i barroc, sense els criteris historicistes, potser acabarà imposant-se en altres repertoris. Això és història Dandini, no és histèria.
      De la Gruberova, tenia intenció, com és lògic, parlar-ne quan hagi vist aquesta Bolena. Le que va fer fa anys no em va agradar, i molt em sorprendria que ara que està en un punt madur de la seva carrera, m’agradés, però en tot cas volia evitar entrar en polèmiques i malgrat això, tu vols portar-me a l’hort.
      Doncs anem a l’hort a buscar unes olives per l’aperitiu.
      No m’agraden aquests rols de dramàtica cantats per a sopranos lleugeres que pretenen ser dramàtiques d’agilitat. S’anomenin Sills (notabilíssima belcantista), Devia, Serra, Gruberova o la que tu vulguis.
      Pel que fa a la Gruberova ni amb greus m’agradaria per cantar belcanto. Hauria d’evitar el cant amanerat, sacrificant tota la intenció dramàtica, hauria de deixar de fixar i abusar del portamento en els atacs al agut, de recrear-se en cada sil·laba i en cada nota a la recerca del efecte sonor més difícil, bell i recargolat, per fer viure el personatge sense oblidar-lo i fent que totes les òperes que canta d’aquest període, tinguin exactament la mateixa intenció, objectiu i resultat. També hauria d’evitar calar, ja que per fer una nota etèria i volatiul, com ningú sap fer avui en dia, és capa´ç en l’intent d’esgarrar-ne quatre. Potser si pogués assolir-ho, malgrat no tenir greus, m’agradaria. És així com desemmascaro a la diva eslovaca, no amb quelcom tan simple com els greus.
      Ho hem discutit moltes vegades, jo reconec que la Gruberova té el poder de la seducció, però a mi no em sedueix gens, com sortosament succeeix en altres aspectes de la vida.
      Jo no busco convèncer a ningú, per tant si amb els elements objectius no et convenç la meva exposició, no m’escarrassaré a enumerar els subjectius, que per altre part, poc importen. No pots tolerar que hi hagi persones, entre ells jo, que no combreguem amb la Gruberova i utilitzes termes com anti-idil·li. Ningú està obligat a tenir un idil·li amb aquesta senyora.
      Els meus instints són molt primaris, i tot i reconèixer el magisteri tècnic de la Gruberova, ho saps prou bé, m’avorreix infinitament més que a tu la Vaness, n’estic segur.
      Estem d’acord, hem de gaudir el màxim del present. Lo dels partidismes estèrils, m’estimo més obviar-ho per no emprenyar-me-
      Com sempre, a disposar

      M'agrada

  9. alex

    Bastante de acuerdo con el previo a las BOLENAs ( tengo entradas para 4 funciones del primer cast y 1 del segundo), salvo Joaquim con la indisposición ya de entrada contra Josep Bros sin haber empezado las funciones siquiera ( tenor barcelonés que ya desde sus inicios en el Liceu parece que “no es profeta en su tierra” , mientras en cambio se vitorean o se han vitoreado en el Liceu a tenores sin idea de lo que es el belcantismo).

    Bueno en fin, espero con ansiedad el inicio de las BOLENAS a partir de la 2ª función que es la del 25 de este mes : al menos y de personas más que creibles que saben como han funcionado los ensayos, parece que vamos a disfrutar muy mucho y están todos al parecer, en muy notable forma vocal, especialmente la letona-“malagueña” Garanca!

    M'agrada

    • Alex, creo que sabes que Josep ros es un cantante que aprecio mucho, tanto que me duele la evolución vocal de los últimos años.
      Para mi hay un Bros que llegó casi a la excelencia, en las Lucia del Liceu, junto a June Anderson. Aquel Bros, belcantista, de fraseo elegante y línea impoluta, se fue deteriorando a base de atreverse a cantar roles que yo jamás le hubiera aconsejado que cantara. Yo no soy nadie, pero me duele pensar que yo tenia razón.
      Percy es un personaje difícil, de tesitura inclemente, mucho más que el Fernando de la Francisquita y allí, ya no lo encontré afortunado.
      Ojalá esté equivocado, me encantaría.

      M'agrada

  10. montserrat tur rosello

    Jo com en Joaquim tampoc combrego amb la Gruverova no m’agrada gens la forme que tè d’atacar els aguts , potser dirè una cosa que algú pensará que és una aberració, pero a la meva oida en sonen com abans deien “fer un carril”; tot i axó espero impacient l’Ana Bolena sobre tot per la Garanca . També veuré el segón repartiment així podré comparar ja que més d’un cop ha estat a l’alçada del primer repartiment per no dir que millor

    M'agrada

  11. fede

    Sra. Colbran:
    Cada vez que usted abre la boca o escribe en el blog del Sr. Joaquín parece que cante “Il lamento di Federico”, pero todo lleno de insoportables portamentos, todo desafinado fuera del tono, fijo y con una amaneramento soporífero, sin graves y fuera del estilo. ¡Me voy a escuchar al Federico que me gusta: Caruso!

    M'agrada

    • colbran

      En primer lugar debo decirle que no soy señora sino señor y lo de Colbran viene por mi admiración hacia una señora cantante que estrenó 10 de las más importantes óperas del bel canto y todas de Rossini.

      Como veo que se llama (o se hace llamar como yo) deduzco que me conoce y si es así no debiera encubrirse con mi verdadero nombre y si también es el suyo disculpe.

      Me corrobora que me conoce cuando dice que “cada vez que abro la boca…” porque en este blog nunca he aparecido hablando. Sin embargo se equivoca rotundamente cuando afirma que entono siempre el “Lamento de mi idem” porque no es así. Los insoportables portamentos, desafinaciones, fijaciones y amaneramientos soporíferos y carencia de graves son propiedad de Edita Gruberova no míos y para corroborarlo tiene usted a su disposición diversas funciones. Y que conste que no soy el primero en adjudicar esos defectos a Edita Gruberova, personas con sumo prestigio lo han dicho antes. No obstante a esta idolatrada cantante nunca le he reprochado falta de volumen ni calidad de voz, pero su bel canto no lo es para mí.

      Si se va escuchar a Federico Caruso ya me dirá si le ha gustado. Y si se refiere a Enrico Caruso cantando el “Lamento de Federico” se explica usted muy mal.

      Las personas que frecuentan este blog saben perfectamente de mi apasionamiento por todo lo que me gusta que es muchísimo y también de aquello que no me gusta que afortunadamente es muy poco.

      Estoy muy satisfecho de su comentario como también de no contarle entre mis amigos.

      M'agrada

  12. Bartoliana

    Sr. Colbran y Sr. Joaquín:
    Efectivamente, tienen ustedes razón al decir que la Grube se inventa todo: metiendo unos insoportables portamentos todo el rato, desafinaciones fuera del tono, agudos y sobreagudos que no son dramáticos y variaciones que los belcantistas no pueden hacer para ser dramáticos, y emitiendo notas caladas, incluso llegando a emitir gallos, gallinas, pollos y capones y saltándose todos los graves contundentes que exije el fantasma errante del compadre Gaetano. Es intolerable que se le deje hacer todo ello, que no se la protesten por el aburrimiento supino y el afeminado amaneramiento amariconado antidrama que dará todo el rato. Pero claro: ¡el éxito está asegurado: la Grube se podría mear en el escenario y sus fans, a quines se les compra, aplaudirían igual!

    Se han olvidado ustedes de mencionar que la mejor “Anna Bolena” del momento es Madame Ceciliana Bartolita, quien puede hacer justicia a los graves contundetes de soprano dramática (los cuales debió de emitir Giuditta Pasta en el día del estreno) y hacerlo todo picadito en la boca, pero sin apoyar en el fiato y sin escucharse nada. ¡Después de cantar a la “Norma” esto ya no es nada para ella, pues es ella igualita a la Malibran, pero con museo-camión y plumas de rataplán!

    Otra “soprana assoluta”, que el Sr. Matabosch podría haber contratado para hacer la soprano dramática de coloratura sin portamentos amanerados ni desafinaciones y graves contundentes, es la Madame Mª Teresina Vergaza. Incluso el Sr. Matabosch hubiere podido contratar a Madame Caballé, quien todavía podría emitir los graves contundentes de la Pasta, pero saltándose los agudos que casi nunca tuvo (a estás alturas saltándose todo el resto salvo los graves del pecho).

    Sin embargo, lo mejor hubiere sido que el Sr. Matabosch hubiere hecho un Frankenstein a partir de los amables restos de Giuditta Pasta, para quien el mismísmo Gaetano diseñó la ópera.
    Bartoliana (con agudos de Berta hechos por mi madre).

    M'agrada

  13. Impossible intentar argumentar amb aquests darrers comentaris, ho sento.
    Es pot comentar amb ironia, utilitzant el sentit del humor o intentant suavitzar l’ambient, però em sembla que intentant fer-ho amb un cert criteri resulta impossible per a persones que amagant-se en l’anonimat de nicks i adreces de correu falses, intenten desestabilitzar el clima que normalment impera a In Fernem Land.

    M'agrada

  14. Jaume T.

    El nom del mestre apuntador de la BOLENA de la Scala el 1957 és VASCO NALDINI.
    El mestre Naldini és famós entre els apuntadors perquè quan la Callas va fer la MEDEA a Dallas se’l va fer venir de Milà: el mestre Naldini, i no pas un apuntador qualasevol.
    També és famós perquè a la famosa BOHÈME de la Scala el 1963, Karajan el va voler d’apuntador. Amb Naldini l’escenari funcionava la la perfecció. Quan l’any següent la Scala va portar aquella BOHÈME a Viena, Karajan va voler el mateix apuntador. El sindicat austrìac d’apuntadors va argumentar a a l’Òpera de Viena hi havia cinc mestres capacitats per fer LA BOHÈME i Karajan ho hagué d’acceptar. Aquesta fou una de les moltes causes per les quals Karajan va abandonar l’Òpera de Viena.
    Una altra cosa: el mestre Naldini era espiritista. La Zeani m’havia explicat que li tenir por.

    M'agrada

  15. dandini

    Amic Joaquim quan escoltem el duo de la vendetta de Rigoletto ens agrada si pot ser que la soprano i el bariton vaigin amunt malgrat no figurar a la partitura. Una cosa semblant ens passa amb “la pira” o amb “La donna e mobile” pero en canvi en Anna Bolena ens molesta.Honestament ho trovo un contrasentit ,no ho entenc.Sembla més aviat que el criteri vingui determinat pel fet que el canti Edita Gruberova.Intento ser una persona raonable i entenc que la Gruberova no sigui la teva belcantista predilecta pero no entenc aquesta animadversió crónica envers una cantant d’aquest nivell.Aquests prestigiosos autors que esmenes han escrit comentaris ben descalificadors de per exemple la teva sempiterna defensada Montserrat Caballé.Ella va cantar al Liceu una Anna Bolena l’any 1982(evidenment sense els aguts tradicionals) que va constituir un “fiasco” en tota regla.Mala forma vocal,poc estudi del rol,coloratura pesant i registre agut cridat.Una decada en darrera havia aplaudit i bravejat amb deliri a la soprano catalana en Aida,Luisa Miller,Lucrezia Borgia,etc etc. pero aquella Anna Bolena no anava ni amb rodes.Sóc així de infidel si m’agrada molt ho dic i si no m’agrada gens no m’ho callo.

    M'agrada

    • colbran

      Me agrada saber que cuando tenías unos 9 años (“Lucrezia Borgia”-Liceu, diciembre de 1970) te agradaba Montserrat Caballé y sabías apreciar ya su calidad, cosa que no sucedía con algunos espectadores de 30 o más años que la cuestionaban. No era mi caso aunque yo ya había cumplido los 31.

      Su “Anna Bolena” del Liceu fue un error imperdonable, pero la interpretación que realizó en La Scala no es ni mucho menos despreciable, como se puede apreciar por la grabación pirata, aunque fuera protestada por el público fiel a la Callas. Lo mismo le sucedió a Mirella Freni cuando cantó en el mismo teatro “La traviata”, años después de que lo hubiera hecho Maria Callas.

      Me agrada también que digas que si algo te gusta mucho lo dices y si no te agrada nada no te callas.
      De qué te extrañas entonces de que a alguien no le agrade la Gruberova y lo diga?. Es que no tenemos el mismo derecho que tú de discrepar o es que solamente tu tienes este privilegio?

      M'agrada

    • Dandini, diguem si us plau, on has vist o llegit animadversió cap a la Gruberova en l’apunt, m’agradaria que m’ho evidenciessis. Tu has volgut que parlés de la Gruberova en el teu primer comentari i t’he contestat. A l’apunt sóc molt prudent i intento no entrar a valorar-la, per evitar el que és impossible.
      Com t’he dit alguna que altre vegada, treure ara la Caballé en decadència no diu gaire al teu favor, doncs segurament durant el segle XX o al menys des de que tenim constància sonora, jo penso i amb mi uns quants, que el belcanto de la Caballé és insuperable, però no vull parlar de la Caballé.
      Vull fer esment d’aquesta reacció que ha suscitat un apunt informatiu, molt similar a altres que he fet abans de les primeres funcions de cada títol de la temporada. Són apunts molt visitats i agraïts, com pots veure, al menys pels habituals. És pot discrepar de les meves opinions, és clar que si, però no em sembla gens oportú aquesta mena de barricada que s’alça al voltant de la Gruberova, com si fos un pecat no estar d’acord amb la seva manera d’entendre el belcanto.
      No es tracta d’un agut si o un agut no. Es tracta que no m’agrada el Barber de Sevilla per lleugera, com no m’agrada la Bolena per lleugera, s’anomeni Sills, Devia, Gruberova o Serra, cal que ho repeteixi?, sembla que si, ja que no ho has entès bé.
      Tu insisteixes en una animadversió inexistent, però t’agrada burxar per aquí i encara que jo et digui el contrari, voldràs fer creure el que no és. La Gruberova m’agrada molt quan canta Mozart o la Zerbinetta, o l’Adele i no m’agrada quan canta Bellini o Donizetti. Tan difícil es entendre-ho?, tant? O és que els cantants ens han d’agradar en tot el que canten? No m’ha passat ni amb els que he estimat més, i no penso que em passi amb ella. T’agradi a tu, o no t’agradi.
      La Rysanek, una cantant que adoro, no m’agradava quan cantava Verdi i mai em podràs dir que li tenia animadversió. AMb la Gruberova em passa el mateix, però sembla que t’interessi fer creure a tothom el que no és, respecte a la intocable Gruberova.
      Jo defensaré a la Caballé, és clar que si, com també he dit moltes vegades, que fa anys que no m’acosto a cap dels actes (ja no són ni concerts ni recitals, són actes), per no passar la vergonya que em provoca. Això li treu importància a la seva Gemma di Vergy, a la seva Stuarda, o l’Elisabetta, o la Caterina, l’Imogene o la Norma?, no, en absolut.
      Es va equivocar i molt amb la Bolena del Liceu, tampoc hagués hagut de fer-la a la Scala, on malgrat sortir decentment de la prova ( no em dius res del fragment que he deixat o d’altrex que pots trobar al sovintejat YouTube?), ja no tenia la veu en les condicions per fer front a aquest rol i menys davant d’un determinat públic que tu sempre has titllat de malalt. Per tant deixa la Bolena de la Caballé en pau i si vols gaudir a la gran soprano, repassat el llegat immens de nits memorables que ha deixat per la història de l’opera.

      M'agrada

      • alex

        En este debate y respetando las opiniones de todos los inervinientes, estoy bastante de acuerdo con Joaquim y Dandini en cuanto a las consideraciones de la vocalidad para la BOLENA y a priori, los comentarios que despiertan sus variadas grandes sopranos que la han cantado y la cantan.
        A Gruberova la admiro por mucho por su legado artístico de muchos años, fundamentalmente de sus personajes straussianos y mozartianos pero en los últimos tiempos, me cansa su interpretación del repertorio italiano tanto donizettiano como belliniano.
        En belcantismo italiano, la Grube ha hecho o está terminando de hacer una carrera muy lista o digamos inteligente, centrando sus intervenciones en Barcelona, Viena, Munich y Dresden; desde luego que no pisa con buen criterio los teatros italianos donde estoy seguro que su concepto vocal del belcantismo podría despertar muchas dudas y hasta no siempre vítores de sus tiffosi.

        Dicho esto, veremos lo que deparan las voces y como se desarrollan estas BOLENAs, no juzguemos antes de tiempo y critiquemos o alabemos después de escuchar las representaciones, por mucho que intuyamos lo que puede suceder. Voy a ir a bastantes funciones, principalmente porque me interesa muy mucho esta voz y este canto tan maravilloso ( aunque algunos la consideren como fría) de Elina Garanca, una artista de apenas 34 años y que considero de lo mejorcito de largo que existe en el mercado actual operístico.

        M'agrada

      • alex

        Cuando dije…bastante de acuerdo con Joaquim y dandini…, me equivoqué al escribir rápido y lo que quería significar .. bastante de acuerdo con Joaquim…y ( perdón!) Colbran… ( no Dandini )

        M'agrada

  16. OLYMPIA

    Joaquim,
    Agraeixo el teu escrit tan treballat i que per mi és una classe magistral per preparar-me aquesta òpera que veuré per primera vegada ben aviat. També dono les gràcies a Colbran i les seves aportacions que es complementen amb les teves.
    Ignoreu comentaris anònims que provocant porten a fer-nos perdre un preciós temps a tots. La casa In fernem Land té un ja un antic segell de natural noblesa on, ben dit, es pot dir tot. I així ha de seguir per conservar l’esperit tan educat com lliure d’expressió que tu, Joaquim, ens has volgut transmetre des de sempre.
    Espero veure els dos repartiments i gaudir dels posts corresponents.
    Ciao!

    M'agrada

  17. Creo que no había leído nunca aquí comentarios tan ácidos. Esto de la ópera debe ser como el futbol para algunos: un pretexto para sacar su agresividad. Creo que todos apreciamos en mucho los siempre eruditos y pedagógicos comentarios de colbran, además de apreciarlo personalmente los que tenemos la suerte de conocerlo. Para mí siempre son esclarecedores.
    Saludos.

    M'agrada

  18. raimon

    Aquest blog ha estat, des que el conec, un espai en el què el seu creador ens fa partícips dels seus grans coneixements i de les seves sinceres opinions especialment al voltant de l’òpera, però també de música simfònica, musicals, etc. Tothom hi pot escriure les seves opinions, afegir-hi comentaris, coincideixin o no amb els d’en Joaquim. És impossible que intervencions fora de lloc i plenes de mala educació alterin el magnífic caliu d’un blog esplèndid. El meu respecte, admiració i afecte per tu, Joaquim, per a Colbran i per tots els que hi participeu.

    M'agrada

    • tristany

      No es pot expressar millor, raimon. Només voldria afegir que el fet de discrepar amb una opinió contrària -fins i tot amb vehemència, com m’agrada dir sempre en aquestes qüestions- no justifica de cap de les maneres els atacs ad personam, i avui n’he llegit uns quants sense cap fonament. Pel que fa als trolls, com diuen els anglesos, “just ignore them”.

      Quant a la Gruberova, és una cantant que admiro per molts motius, però en el tema que ens ocupa coincideixo força amb el criteri de l’estimat Joaquim i del (docte) Sr. Colbran més que no pas amb altres expressats més amunt, crec que de forma més aviat poc encertada. En seguirem parlant, n’estic segur. L’expectació és -també la meva- enorme i això sempre és bo, oi?

      M'agrada

  19. Carlos R

    Ni caso Joaquim, los trolls solamente constatan su ignorancia e impotencia en saber defender sus postulados con la educación y conocimientos requeridos.
    No podré asistir a ninguna de las funciones de Bolena y me hubiera gustado mucho, sobretodo por Garanca.
    La versión de la Scala es una item, claro que si, y te recomiendo una en directo de la Suliotis del año 1966 en el Carnegie Hall con el Percy de Domingo, mejor incluso que en la versión de la DECCA.
    Se quemó rápido, pero es que cantando de esa manera era imposible perdurar mucho tiempo,

    M'agrada

  20. dandini

    Veig gairebé impossible transmetre la fascinació que exerceix la Gruberova(inclus en el bel canto) sobre mí i gran part dels afeccionats.Desistiré en el meu intent doncs em sembla que estic creant l’efecte invers.La meva intenció era unicament compartir les increibles habilitats d’un crack de l’Òpera amb un amic.Bé dit aixó ,jo que tinc més moral que el “alcoyano” os proposo una audició provenint de la gala Richard Tucker d’enguany on la jove Angela Meade(1977) va arrassar.Falta per pulir alguna cosa pero aquest entusiasme i aquestes facultats( un híbrid de Suliotis + Sills) a mí em fan aixecar de la butaca.Ella ja ha cantat al Met Elvira,Comtessa,aquest any fa el cover d’Armida(Renée si et poses malalta avisa) i l’any vinent fa el 2º repartiment d’Anna Bolena després de l’ Anna Netrebko. No os perdèu aquesta audició val molt la pena.Llàstima que el Liceu no hagues pensat en ella al substituir a Mariela Devia. [Youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Za5vSPpI0CA&feature=fvsr]

    M'agrada

  21. Dandini, has pensat que potser la tàctica per persuadir a l’amic era equivocada?
    Dit això la veu de la Meade m’agrada més que les típiques lleugeres, al menys pel que s’intueix en aquesta gravació, de so una mica llunyà.
    Dubto per altre part i em sap greu dir-ho, que amb aquest volum corporal tingui gaire sortida amb la política escènica imperant.

    M'agrada

    • alex

      Desgraciadamente, la política mediática/escénica no cuentan hoy en día con las féminas de cierto volumen corporal, prescindiendo de su arte canoro.
      En casa y aquí en Catalunya, tenemos una joven soprano tarraconense´, espléndida belcantista que por dicha política ” del físico corporal” se encuentra con muchas puertas cerradas y no tiene otro remedio que adelgazar ” a la fuerza” : se trata de la ya conocida Martha Mateu, ganadora del Viñas hace 3 o 4 años y que solo tiene 29 o 30 años. ( por cierto, en algún recital le he escuchado tanto el final de la BOLENA como el de la STUARDA y lo borda; mucho mejor cantante que la Piscitelli que nos vendrá para el 2º cast)

      M'agrada

  22. dandini

    Ella ha expressat el seu interès en perdre pes de forma molt gradual perque aixó no influeixi en la seva veu(intel·ligent decisió).Espero que ho aconsegueixi, a mí també m’agraden bastant més primes.Aquest estiu va debutar Norma a Caramoor hi va causar una autèntica sensació que ja vola per you tube.

    M'agrada

    • Santi

      He vist fa un moment un video en youtube de Marta Mathéu, i està sensacional en “Depuis le jour” de Charpentier que va cantar en el Viñas fa uns anys.

      M'agrada

  23. Marta B

    Moltes gràcies per les teves explicacions, Joaquim, em seran d’una gran ajuda per entendre i disfrutar de l’òpera Ana Bolena, que veuré per primera vegada el proper 27 de febrer.

    Per altra banda vull fer constar que no m’han agradat gens certs comentaris que s’han escrit aquí aprofitant l’anonimat que dóna Internet. No m’hauria imaginat mai que la música despertés passions tan baixes. El teu magnífic blog, com han dit d’altres abans que jo, no es mereix que hi pengin comentaris tan desagradables i agressius contra les persones, en particular contra el Sr. Colbran, persona que no conec personalment, però que admiro pels seus comentaris tan documentats.

    M'agrada

    • Gràcies Marta B. És el que té la ignorància sumada a la intolerància. malauradament en el món estem tips de veure els resultats nefasts que ambdues coses produeixen en altres àmbits.
      Colbran, a part de ser una excel·lent persona, té uns coneixements molt per sobre de la mitja i això descol·loca a tots aquells que sense suficients argumentacions han de recórrer a l’insult més baix i groller, per intentar fer-se visibles, en la grisor que estan immersos.
      Tampoc és que em preocupi gaire, ja que tots sabem com és Colbran i aquest parell o ves a saber si és una única persona que a més a més vol amagar-se en una presumpta ignorància escrivint Teresa Berganza amb V, una cosa impossible en persones del món operístic, són o és un troll, que l’únic que pretenia sense aconseguir-ho, sortosament i gràcies al gran nivell de tots vosaltres, és crear mal ambient on quasi sempre hem parlat i discutit amb la màxima correcció i el·legància.
      Gràcies per ser-hi.

      M'agrada

  24. Pere Fàbregas

    Hola a tothom,
    A partir de les meves lectures musicològiques i de la meva experiència com a espectador d’òpera i com a oïdor de gravacions històriques, voldria fer les següents constacions:

    1) És cert que força rols de bel canto van estar concebuts per les anomenades sopranos dramàtiques d’agilitat, que és una categoria vocal desapreguta avui. A més a més, nosaltres només podem tenir una idea molt aproximada del que podien ser aquelles veus: si els registres fonogràfics ens donen només una idea aproximada del que és una veu, no cal dir que basar la nostra idea d’un cantant en les cròniques d’altri i en unes notes impreses és certament molt agosarat. Si escoltéssim aquests grans cantants del passat avui, qui sap si no ens semblarien horribles i plens de defectes.

    2) En molts casos, un dels aspectes que més determinava el procés creatiu d’una òpera, més que no pas no una determinada idea de compositor i llibretista, era la companyia contractada per un cert teatre per a una certa temporada. Això feia que el compositor dediqués grans esforços a crear rols adequats a aquesta companyia i, perquè la funció fos un èxit, no tenia cap mania a l’hora de dur a terme els canvis necessaris en la línia vocal, en l’orquestració, en els talls, etc. Així mateix, davant d’un canvi de repartiment (per exemple davant d’una reposició en un altre teatre) els compositors no tenien gaire manies a elaborar una versió revisada amb les adaptacions de tessitura o transposant peces senceres, substituir unes àries per unes altres, etc. (tot i que no sempre aquestes modificacions es feien atenent la coherència global de l’obra, però sí atenent la necessitat que la funció fos exitosa). Podríem parlar aquí, per citar-ne només alguns, de diferents versions de “I Puritani”, “I Capuleti e i Montecchi”, “La Sonnambula”, “Lucrezia Borgia” o d’altres d’atribució dubtosa (però certament de l’època de creació de les obres del bel canto) en “Lucia di Lammermoor”, “Norma”, “La Straniera”, etc. Queda clar, doncs, que el primer que cal garantir és l’èxit de la funció i que per això hi ha llibertat per adaptar una partitura inicialment pensada per a una companyia concreta a una nova companyia i a unes noves circumstàncies teatrals.

    3) Finalment, hi ha molts usos obligats durant el segle XIX que els compositors NO escrivien perquè els donaven per sobreentesos. És el cas per exemple de les appogiature o de les variacions obligades en els passatges repetits.

    4) En algunes ocasions la quantitat o durada de les notes no s’ha de respectar sempre, com ho demostren determinats exemples, en què la representació literal de la notació musical dels compositors resulta en
    quelcom contraproduent (sovint en els recitatius). Fins i tot, en les variancions proposades pels mateixos compositors (sovint gramaticalment incorrectes), l’orquestra rebia la intrucció “col canto”. És el cas, per exemple, de la cavatina de Ninetta de “La Gazza Ladra” en la repetició del tema principal (c. 42).

    Tot plegat em fa treure les següents conclusions:

    A) Les partitures de les òperes italianes del s. XIX no són com les “Sagrades Escriptures”. Es poden canviar i fins i tot a vegades aquests canvis són necessaris. Penso en canvis, per exemple, obligats respecte les edicions impreses de Ricordi i dels manuscrits del compositor en obres com “Rigoletto” o “Il Trovatore”.

    B) Els cantants d’avui, igual que els del passat, tenen dret a adaptar aquestes partitures a les seves característiques vocals. No hi ha cap llei que obligui als intèrprets actuals a tenir veus iguals als artistes de l’estrena (dels quals, com he dit, ben poques coses en podem saber) i a oferir les notes on més llueixen. A més a més, estic convençut que si Rossini, Bellini o Donizetti visquessin avui no tindrien cap inconvenient a adaptar les seves obres per a cantants com Juan Diego Flórez, Mariella Devia o Edita Gruberova. Però no s’ha d’abusar de puntature.

    B) A propòsit d’Edita Gruberova. En primer lloc, com es desprèn de A) i de B), cal acceptar que la senyora Gruberova canta amb els seus mitjans, que potser no són els estrictament adequats, però com tampoc ho són els de Mariella Devia per al mateix repertori o els de Juan Diego Flórez per cantar papers no rossinians. Però tots ells mitjançant un ús moderat de puntature i amb les variacions pertinents en els passatges repetits aconsegueixen lluir o oferir interpretacions adequades. No seré jo qui defensi l’ortodòxia del cant d’Edita Gruberova, perquè d’ortodoxa no n’és. Però precisament aquí rau la gràcia, perquè amb grans dosis de contenció (que seria massa llarg demostrar que és el més important en qualsevol intèrpret, ja interpreti una obra còmica o una obra tràgica) i amb una ornamentació sempre pertinent dramàticament (no dic estilísticament) aconsegueix plasmar els personatges que interpreta i alhora fer exhibir les seves capacitats vocals. En el cas d’Edita Gruberova és el virtuosisme el que la converteix en intèrpret: és actriu vocal, i no actriu descarnada i desmesurada. Pretendre que l’ornamentació vocal i la representació d’un personatge tràgic són incompatibles és una falàcia. Podríem parlar aquí per exemple dels trinats, que ningú intenterà dir que són quelcom especialment tràgic, però que els compositors escrivien en tota mena de situacions i que servien per donar forma a la interpretació, i per tant donar-li sentit i dramatisme. És exactament el mateix que succeeix en la poesia: com més ben travat i ornamentnt retòricament resulta un discurs (posem per cas, algun discurs de Julieta en l’obra de Shakespeare) més dramàtic i més efectiu és.
    Entenc que estilísticament Edita Gruberova pot no agradar, i que poden no agradar determinades notes fixes que ha tingut tota la vida (i sí ho dic jo, que ens sóc un gran fan!) i el seu ús del portamento. Ara bé, hi ha comptadíssims cantants en la història que no hagin tingut notes fixes i que no hagin cantant en portamento (que per altra banda, però això ja és personal, em sembla quelcom més bell que un simple staccato). Però no em sembla bé que es parli sense respecte i assentant càtedra d’una carrera de més de 40 anys (jo no entenc el que fa Plácido Domingo darrerament, però em sembla lícit i molt respectable). De la mateixa manera, em sembla malament que es parli amb menyspreu de la gent que ens agrada la Gruberova i que se la sentenciï abans d’haver-la sentit.
    I voldria acabar fent una reflexió de caire més general: després de la Gruberova, amb tots els seus defectes, tal com estan les coses, hi ha un forat negre molt gran; qui sap, si els que ara la menyspreeu, no trobareu a faltar una veu ben col·locada i ben projectada (capaç de lluir en una òpera belcantista).

    Cordialment.

    M'agrada

    • Hola Pere, gràcies, moltes gràcies per aquest comentari que dona, a part de categoria al blog, un altre punt de vista diferent i argumentat.
      No estic d’acord amb alguna de les coses que dius, però me’n alegro que el caràcter discrepant de la teva visió, no manqui al respecte de ningú, com si han estat i de manera grollera, les opinions d’aquelles persones o persona amagada en dos nicks diferents, que semblen no acceptar que hi hagi vida (llegeix opinió) belcantista més enllà de la Gruberova.
      És l’únic menyspreu que he llegit aquí, tot tenint en compte que en l’apunt inicial no es pretenia parlar d’ella, precisament per evitar el que finalment ha succeït, amb presumpció de la meva falsa “animadversió crònica” cap a la soprano eslovaca, provinent del comentari de Dandini.

      Jo crec que el que determina l’adequació o no de determinades veus a determinats rols, és únicament la partitura. També, i com és lògic, la instrumentació i el gruix que la veu hagi de tenir per superar els entrebancs, on es situa la zona principal de la línia de cant.
      Si el compositor va fer en vida, versions diferents, res a dir, a mi m’agradarà més la Rossina per mezzo que no pas per a lleugera i tant en les de mezzo com les de lleuegera, a ser possible que no hi hagin més notes alienes, que les escrites per Rossini, per tant, si es fa allò que va escriure en les diferents versions, res a dir. Ara, això d’adaptar-se la partitura a plaer, ja no em sembla acceptable, sigui per la Gruberova, sigui per a Domingo, la Caballé o el “sursum corda”, ja que és l’interpret el que ha d’adaptar-se a la partitura i no a l’inrevés. L’interpret té molt marge de maniobra per crear, sempre i quan respecti les acotacions deixades pel creador, tot insistint que no es tracta d’un agut més o menys, i si d’una vocalitat adequada, d’un estil i d’una escola apropiades a l’època.
      No cal recordar les barbaritats que es van cometre durant el segle XX, quan Verdi s’interpretava a la Mascagni.
      L’escola de cant és un altre punt d’interès que segurament ens portaria a llarguíssimes disquisicions, però que no determinen l’adequació o no, com si ho fa, sota el meu entendre, la tipologia de la veu.
      Què és més important la dramàtica o la coloratura (agilitat)?. Ara, a manca de dramàtica tirem de coloratura i ja està, sembla que la tècnica prima sobre la vocalitat i com que veritables dramàtiques d’agilitat ni han hagut molt poques, millor anar adaptant les òperes a les veus. Així ens podríem trobar que les lleugeres acabessin cantant la Lady Macbeth, cosa que fins ara no se’ls ha passat pel cap, però que seguint els criteris que has emprat, podria ben bé esser.
      Aquests rols de dramàtica d’agilitat s’apropen més a les mezzos agudes, que no pas a les lleugeres, i així hem pogut constatar amb èxit demostrable, que la Elena de La donna del lago la canti DiDonato, com ja ho va fer la von Stade, o Ermione la Ganassi (fantàstica) o la Zelmira la Kate Aldrich.
      No hi trobarem sobreaguts, que no estaven escrits, però en canvi mantindrem la centralitat i el gruix d’una veu molt més propera a la vocalitat de la soprano o mezzo que ho va estrenar, que és la tipologia escollida pel compositor, segurament condicionat pel lligam sentimental que l’unia amb la Colbran

      De ben segur, avui Donizetti escriuria per a la Sra. Gruberova un altre Anna Bolena que la que va escriure per la Pasta. Com potser Puccini escriuria la part de Turandot per a una altra soprano, vist la dificultat que tenim per trobar una digna princesa xina. La Ricciarelli ja va intentar-ho, amb la Hendricks de companya (a la sala de gravació) i sota el paraigua Karajan, de fer-nos creure que allò era possible, però no va passar la prova del cotó.

      Estic molt agraït i content de la teva visita i el teu comentari.

      M'agrada

      • tristany

        He llegit amb molt d’interès la (documentada) argumentació del Sr. Fàbregas i la teva rèplica, Joaquim. No puc aportar-hi res perquè el vostre coneixement dels mitjans vocals em supera, però -com sempre- n’aprenc molt i m’ajuda a anar molt més ben preparat a les representacions (crec que el web del GTL faria bé de posar en lloc destacat un enllaç a aquest blog).

        En qualsevol cas, és una delícia tornar al to de correció apassionada que sempre ha caracteritzat aquesta casa que tots els que hi intervenim sentim tan nostra. Una abraçada a tots.

        M'agrada

  25. Amigos Joaquim y Colbran
    Sabeis que me gusta la Gruberova y que lo hemos hablado en varias ocasiones pero siempre con respeto y cachondeo. Pero estos comentarios fuera de lugar, me da que pensar… para mí que ese “Fede” , por su manera de expresarse no es ni más ni menos que……. La Belén Esteban!!!!!!!
    Sólo le faltaba decir : – !Yo, por la Grube ….. Maato!…

    Crítica si.. pero con respeto……
    Saludos a todos/as.

    M'agrada

  26. colbran

    Acabo de venir del ensayo de “Anna Bolena”. No pienso comentar nada hasta que la haya visto en función de pago. Sólo quiero destacar que me ha sorprendido muchísimo Elina Garanca y para bien, por su voluminosa voz, unida a una gran calidad y calidez de emisión. No la creía tan apta para el bel canto, Rossini aparte (que por cierto ha decidido no volver a cantarlo).

    M'agrada

    • tristany

      No ens pot donar algun altre detallet? Entenc que vulgui esperar a una funció comme il faut, però li agrairia molt una valoració inicial, ni que sigui de la producció, que això ja no crec que canvïi gaire…

      Moltes gràcies.

      M'agrada

    • alex

      A mi de esta excelente cantante y artista que es Elina Garanca, ya no me sorprende nada después de seguirla con detenimiento su más que brillante y evolutiva carrera, llevada con suma inteligencia.

      No se prodiga como una loca en los teatros de ópera porque alterna funciones operísticas ( no excesivas al cabo del año, con Conciertos y Recitales), sabiendo descansar. Después de cantar CARMEN practicamente todo el año 2010, en este 2011 se va a dedicar al belcanto , en este caso G.Seymour tanto en Barcelona, como en Viena, Zurich y el Met.
      Para el 2012 o 2013, tiene más Carmen y hasta la Charlotte del WERTHER.
      Y no me extrañaría que con esta amplia voz y notable proyección que tiene Garanca, acompañada de un timbre precioso, que en 3 o 4 años a lo sumo, empiece a cantar Eboli y Amneris, además de cantar toda una Zarzuela. Tiene además ahora a uno de los mejores Agentes en cuanto a conocimiento que es Ernesto Palacio.

      Si Garanca sigue manteniendo su reconocida seriedad profesional y aunque que sea mezzo, es y será para mi gusto la cantante joven ( 34 años de edad) más interesante de la actualidad en este tipo de repertorio.
      Me alegro Colbran que te haya convencido plenamente la letona ( que yo con todos los respetos, no considero fría para nada y más viendo y disfrutando ayer tarde en casa del dvd de su CARMEN del Met con Alagna de hace un año).

      M'agrada

      • Santi

        Yo escuché una entrevista que le hicieron en el MET cuando cantó Carmen y dijo que le gustaría cantar Amneris en un futuro, si no recuerdo mal, dijo que era de sus preferidos.

        M'agrada

  27. Laura

    Quin respecta varen tenir els incondicionals de la Sra Edita Gruberova amb Patricia Ciofi el dia 11 de novembre del 2006, dia de la primera Lucia que havia de cantar ella i per indisposició va ser substituida per la Patricia Ciofi, reben al finalitzar la funció una esbroncada vergonyosa i vergonyant?
    No em facin riure, el Liceu quan canta Gruberova es converteix en una mesquita.

    M'agrada

    • Hola Laura benvinguda.
      El teu comentari no m’ajuda gaire a re establir una certa concòrdia. Els fets són els que són, però recordar allò ara, tampoc ajudarà a fer entendre el problema de les vocalitats, que crec que hauria de ser l’eix central de l’interessant debat i finalment, el que van fer dues o tres persones no s’ha de generalitzar, com quelcom fet per tots els incondicionals de la soprano, no et sembla?.
      Gràcies per comentar.

      M'agrada

    • alex

      ( Lamento no haber leido antes el comentario de Joaquim a Laura). Joaquim, para evitar posibles malos entendidos, borra por favor mi último comentario en el tema de la Ciofi

      M'agrada

  28. Pere Fàbregas

    Vinc de l’assaig general. Em sap greu dir-ho així:
    Que faci tants portamenti com vulgui i el que li doni la gana. És la millor. Punto e basta!

    M'agrada

  29. dandini

    Hi ha de tot a “la viña del señor”pero afortunadament crec que hi ha una majoria de públic que és incondicional d’Edita Gruberova i alhora ens entusiasma Patrizia Ciofi.Reduir l’Òpera a una disputa entre bàndols em resulta pesadíssim i he constatat que afecte a la concentració en l’espectacle.De vegades parles amb algú i t’en dones compte que se li han passat un munt de detalls.En aquest nivell una bona dosi de promiscüitat artística resulta molt saludable.

    M'agrada

  30. imma

    No puc entendre uns comentaris tan àcids de persones que segons dieu s’emmascaren amb alies o correus inexistents, que pretenen ?? provocar respostes irades o fora de to que es el que mereixen ?? Crec que tothom pot expressar la seva opinió però sempre des.de el respecte a la dels altres i des.de aquí vull expressar el meu agraïment mes profund a la feina que feu i els moments tan magnífics que em dona el bloc amb independència que de vegades no estigui totalment d’acord amb el que expresseu.
    Crec que hem d’aplicar una dita que sempre em repetia el meu pare per tal que evites confrontacions a la escola : ” a palabras pronunciadas por laringes altisonantes, trompas de eustaquio en estado letárgico”.
    Un abraçada a tu Joaquim i a tu Colbran i de nou la meva gratitud.

    M'agrada

  31. Per manca de temps no havia pogut llegir encara aquest post fins avui. Desprès de llegir-lo i veure alguns comentaris fora de lloc, faig meves també, les paraules de la meva companya IMMA al 100%.

    Una abraçada

    M'agrada

  32. colbran

    No había escuchado todavía a Carol Vaness. VAYA DIFERENCIA!!! Se le entiende mucho mejor el texto y qué graves! Y qué línea de canto! No me imaginaba esta gran cantante cantando así. Me ha retrotraído a los tiempos en que el bel canto era eso, al servicio del texto y de la música y no a las piruetas, sin añadir agudos y sobreagudos donde no los hay y haciendo las inflexiones a tiempo y sin obligar a la orquesta ni a ralentizar ni a disminuir el volumen .

    La orquesta suena compacta y acompaña a los cantantes con buen ritmo. Y eso se cantaba así en 1993! En realidad no hace tanto tiempo. Y todo esto se ha perdido? Ojalá que nuevas voces restituyan el bel canto a su condición original.

    Todo el recitativo posterior al aria se escucha espectante. La segunda parte del solo está muy bien cantada. Veremos cómo ataca “Coppia iniqua”? Asombrosa, por fin se vuelven a escuchar los graves que ya no oímos. y corona la cabaletta como corresponde, sosteniendo la nota y descendiendo, no yendo al sobreagudo que a menudo suele ser un grito. Yo no he notado ni un solo portameno en toda la escena.

    Una maravilla. Ojalá estuviera ahora Carol Vaness en estas condiciones y cantara en el segundo reparto, para que el público pudiera comparar!

    M'agrada

    • Pere Fàbregas

      Comentaris així són els que després acaben generant sortides de to. Això em demostra clarament que un dels objectius d’aquest post, conscientment o inconscient, és generar predisposició negativa i mal ambient.

      Podria continuar amb la discussió encetada més amunt tornant a arguir que les interpol·lacions existien durant el temps de composició de les òperes del XIX (fins i tot en les òperes de Verdi!), etc. però no em dóna la gana. Enlloc d’expel·lir tanta mala baba, hi ha gent que més valdria que es preguntés: “Realment em crec el que estic dient? Com és que algú plagat de defectes i tan inadequat té tant d’èxit des de fa dècades? Alguna virtut deu tenir, no? Com és, doncs, que les mezzo-sopranos no interpreten el paper d’Anna Bolena? Què passaria si ho fessin? Tindrien èxit, omplirien el teatre? És incompatible gaudir del que ofereix Gruberova, per qui sento una animadversió gairebé irracional, amb el que ofereix Carol Vaness? És possible que tothom qui apreciï l’art de la Gruberova sigui idiota? Sóc jo més savi per cantar-ne les pestes?”
      Dit això, i en resposta a la mala llet que percebo -jo no vaig per la vida intentant condicionar negativament a la gent davant les actuacions dels artistes que no m’agraden-, dono per tancades definitivament les meves intervencions en aquest blog.

      M'agrada

      • Pere, ningú et va demanar que entressis la primera vegada que ho vas fer i ara malgrat que em sàpiga greu que em diguis que no intervindràs mai més, puc dir-hi res. Gràcies per haver deixat les teves opinions, que sempre han sigut lliures, com les de tots els que intervenen aquí.
        Ara bé la predisposició negativa i el mal ambient, l’han generat persones que no són reals i que s’han fet passar per persones com tu i com jo sense ser-ho.
        Pots pensar el que et doni la gana, jo vaig fer aquest apunt segons el que jo crec, no segons el que em dicta ningú, puc estar molt equivocat, com tu i intento argumentar-ho tot. Mai, malgrat que a vegades m’agradaria fer-ho però ningú s’ho mereix, acabaria un comentari amb un PUNTO E BASTA com vas fer tu i que és lògic que generi també reaccions en negatiu per la contundència amb que negues qualsevol possibilitat de diàleg, sembla que sigui el que dius tu i prou, i saps que això no és així
        Jo no predisposo, exposo i tu argumentes i si ho fas de manera correcta, estic segur que no es crea el mal rollet, que s’ha provocat de manera molt més intencionada i evident per altres, que el que es desprèn del que he escrit jo.

        No esteu equivocats, és clar que no, però nosaltres tampoc i saps que en la diversitat hi ha la riquesa, no ho oblidis.

        Tu mateix et defineixes, malgrat que la precipitació i els nervis t’han traït i allà on tenies que posar devoció has posat animadversió gairebé irracional. Quan s’arriba a l irracionalitat cal anar molt en compte, jo no sóc ningú per donar consells a ningú, però tu mateix.

        Sempre a disposar

        M'agrada

      • alex

        Encuentro que los comentarios de Colbran pueden ser debatidos y contrastados con argumentos pero en general, son más que razonables.
        Yo no he escuchado a Carol Vaness como Bolena, pero sí a June Anderson ( con Bros precisamente, en Bilbao) y a Dimitra Theodossiou ( en una noche brillante, dada la irregularidad de la griega) y en ambos casos me parecieron interpretaciones más que respetables y eso sí, con dramaturgia.
        ( la Bolena de Gruberova, es otra interpretación y canto muy distinto, brillante, ornamental, que puede gustar o no, lo cual no supone provocar ni buscar tres pies al gato).
        Sin embargo y a partir del próximo 25, espero disfrutar muy mucho de estas BOLENAS que para mi particularmente, tienen un interés y atracción fundamental: se llama Elina Garança, una de las grandes voces del presente y del futuro y a la que va a ser muy complicado contratar en los próximos años
        No se trata para nada de menospreciar ni a Gruberova, ni por supuesto a Bros que espero se recupere de su gripe rapidamente, ni a Colombara, pero a estos tres los tengo más que conocidos vocal y canoramente.

        M'agrada

  33. dandini

    Está clar que hi gent que no li agrada massa el bel canto de la Gruberova i estan en el seu dret d’opinar el que vulguin.Com totes les grans cantants hi ha qui li agrada més i hi ha qui li agrada menys.A mí(i a una gran part del públic del Liceu) és una cantant que m’entusiasma i que crec que aconsegueix un nivell de concentració especial en el públic.Ara deixeu-me dir també que aquesta irrefrenable actitud de dir pestes dia sí día també de la Gruberova (per cert una de les cantants predilectes de Böhm,Karajan,Solti,Carlos Kleiber i Muti)s’ha convertit en una obsessió.A mí personalment no m’afecta massa,ja sabeu que m’agrada veure la part cómica de les coses pero de vegades sembla que nomes falti montar una paradeta per recollir signatures contra la Gruberova…

    M'agrada

    • Faries bé Dandini i m’ajudaries molt, si em diguessis on has llegit en aquest post tot això que tant si com no, t’encaparres a fer-nos creure que s’ha dit. No serà que pensaves que diria coses que no he dit i continues pensant que l’has he dit? Llegeix si us plau.

      Bohm, Karajan, Solti, Carlos Kleiber i Muti, quantes Anna Bolena li han fet cantar a Edita Gruberova?. No era Mozart i Strauss? No manipulis si us plau, saps encara que et sàpiga greu, que la Gruberova m’agrada molt en un repertori, curiosament el que va cantar dirigida per aquests grans mestres, no tinc cap mania visceral, com tampoc cap incondicional rendició vers cap cantant, ja m’ha passat això, quan era jovenet potser si, ara no, els anys m’han ensenyat coses i aquestes rendicions sense sentit ja l’has he superat, si haig de dir que Caballé o Carreras, dos cantants que m’han fet gaudir com pocs, estaven malament ho deia, ho dic i ho diré.
      Em busques però no em trobaràs Dandini, ho has intentat per tots els mitjans, però no. Encara no he parlat de l’Anna Bolena 2011 de la Gruberova, de la primera ni l’he mencionat.
      Sou legió els que li trobeu tot i més, però aquest blog no és un diari que parli de la globalitat, aquest blog parla de les coses que veig jo, com les veig jo i com m’agrada transmetre-les als demés, si us sap greu, ho sento, però tots els blogs són així i l’èxit d’In Fernem Land és aquest i en té molt d’èxit, no em sembla que hagi de canviar la manera de fer.
      Això no és còmic, més aviat són dos opinions diferents, no sé pas perquè la que no és la teva l’hagis de trobar còmica, no et sembla que també tenim dret a pensar diferent, potser fins i tot estant en minoria?
      Per què et sap tan greu que expressi la meva opinió i que hi hagi gent que em dona la raó? De veritat no ho entenc.
      El dia 30 escriuré l’apunt de la funció, segons el que jo he vist, escoltat i sentit i no tinguis cap dubte, que tota aquesta pressió que intenteu transmetrem no la tindré en compte.
      M’agradaria que fessis un repàs dels apunts dedicats a la Gruberova sempre he intentat dir el que creia i quan m’ha agradat ho he dit, no tinc cap problema, però malgrat tot, tu insistiràs a dir públicament que no és així. Per molt que ho diguis, per molt que vulguis fer creure que és com et penses que és, no serà.
      Edita Gruberova, Dandini, m’agrada en moltes coses i amb altres no, com Caballé, com Callas, com Sutherland, com Netrebko, com Varnay, com Rysanek, com Westbroek, com la que vulguis, t’agraden les companyes que t’he posat per comparar-la?, doncs això, ni més ni menys, com totes.
      I ara tornem a dir el que no he dit, per intentar fer creure als pacients lectors d’aquest serial, que vaig recollint signatures.
      Amb tot el bon rotllet i l’humor del món, ja ni ha prou, no et sembla?

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: