Un programa diferent amb obres del tardà romanticisme, omple el concert número 14 de la temporada 2010-2011.
S’inicia amb “In the South, op 50 “Alassio” d’Edward Elgar, un poema simfònic amb ressonàncies straussianes, que m’ha interessat molt més en els passatges més lírics, que no pas en els exuberantment orquestrats passatges més heroics, que m’han semblat més brillants que profunds, i ha finalitzat amb la cinquena simfonia en mi bemoll major, op 82 de Jan Sibelius, una totxana reiterativa molt lluny del gloriós final de la segona simfonia o de l’inspirat concert per a violí, escrita l’any 1915.
L’obra central, la que tancava la primera part, ha estat de lluny la millor, ja sigui per l’originalitat que Gian Carlo Menotti, malgrat està escrita a l’any 1952, atorga a la melodia post romàntica vestida, això si, amb tocs de modernitat harmònica i unes certes atonalitats perquè no fos dit, o per l’extraordinària interpretació de la gran violinista Hilary Hahn que ha tornat a participar a la temporada de l’OBC després de sis anys d’absència.
El festival virtuosístic i la bellesa de so, han estat acompanyats per una exacte afinació i un entusiasme interpretatiu contagiós, que ha fet que l’OBC, sense molts dels seus solistes, oferís la millor interpretació de la nit.
Hahn, vestida pel seu pitjor enemic, molt lluny de la sofisticació d’un altra gran nom del violí, com és Mutter, s’ha abocat a la recerca del so precís i bell, sense passar per alt cap de les mil i unes entremaliadures amb que Menotti fa entretenir al solista d’aquest curiós concert per a violí i orquestra en la menor, que l’OBC interpretava per primera vegada, obtenint uns resultats més que magnífics, sorprenents, tant, que el normalment expectant i poc expressiu públic dels divendres ha esclatat amb un aplaudiment rotund i decidit, en acabar el concert.
La violinista, que a la mitja part ha signat programes i cd’s al vestíbul de l’Auditori, ha ofert una propina per no oblidar, un Bach expressiu, rigorós i sensible, despullat d’artificis, però que no sabies si enlluernava més per l’espectacularitat del fraseig o per l’aclaparadora tècnica al servei del llenguatge universal més profund, de lluny l’obra mestra de la nit.
Inicialment el concert l’havia de dirigir Pietari Inkinen, però una sobtada malaltia ha fet que el mestre, també finlandès, Ari Rasilainen tingués que fer-se’n càrrec al darrer moment.
Rasilainen, d’imponent i nòrdica presència, m’ha semblat que ho tenia tot sota control i l’OBC ha respost de manera més contundent que especialment refinada. El moment de l’orquestra, ja ho he dit moltes vegades, és esplèndid, però en aquest programa tendent a l’espectacularitat una mica gratuïta, li ha mancat el punt de precisió orquestra que altres directors i en obres més conegudes o compromeses, li han sabut treure. És clar que si les trompes i trompetes haguessin comptat amb els seus solistes, potser aquell acompanyament obstinat en el darrer moviment de la simfonia, hagués sortit més polit i precís.
De tot plegat ens quedarà el record perenne del virtuosisme, l’elegància i la bellesa del so de Hilary Hahn, sense cap mena de dubte una artista sublim.
Apunt relacionat:
IN FERNEM LAND 
Jo vaig aquesta tarda, i vaig per ella, que em va enlluernar fa uns anys crec que amb Dvorak, pero jo diria que no amb la OBC. (Just ara estic preparant una entrada sobre ella 😉
He vist uns youtubes del concert de Menotti i m’han semblat “luxuriosos”. I també tinc curiositat per veure si la totxana 🙂 de Sibelius millora amb la concentració i el directe
M'agradaM'agrada
Me ENCANTA Hilary Hahn, “su” concierto de violín de Sibelius es de mis “fundamentales”, 😀
Mks.
M'agradaM'agrada
Alabada sea la Hahn que te hacer asomar la cabeza por aquí.
Petons!
M'agradaM'agrada
Soc abonat a l’OBC des de fa molts anys i de tant en tant repeteixo concert. Vaig aquesta tarda i demà al mati. Es per això que m’ha fet il.lusió llegir el teu post, al veure que l’he encertat plenament!
Tens raò, la cinquena no es de lo millor de Sibelius, en absolut, però es que com diu en Harold C. Shonberg en un llibre esplendit, en Sibelius se’l coneix per obres que no li fan justicia. I aixi es. M’agrada molt el concert de violi, però la tercera i setena simfonies son meravelloses, i els seus poemes simfonics et fan trepitjar la seva terra, i hi ha quelcom de màgic, eteri, lluminós i fascinant en el seu poema Pelléas et Mélisande.
I per descomptat, ja vaig quedar fascinat fa sis anys amb la Hilary i vull que avui m’encanti altra vegada….i si repeteix el bis de Bach, aleshores ja s’em fondran els ploms!
Per cert, demà tinc Auditori i Liceu… Quina malaltia mes meravellosa, la musica!
M'agradaM'agrada
Vengo del concierto, conmocionado por Bach. Creo que era la Sarabanda de la Partita No 2, pero me ha emocionado tantísimo que ni me acuerdo de lo que he oido. De eso y de Hahn voy a ver si acabo una entrada en mi casa ahora. Del concierto, coincido sustancialmente contigo
Elgar me gusta cada vez más, y los pasajes líricos han sido preciosos. Como obra, para mi la mejor de la noche, propina aparte.
Menotti, el primer movimiento muy bien, el resto sólo bien, con destellos. Hahn, impresionante
A la 5ª de Sibelius, no se si le falta norte (o todos los puntos cardinales) pero es una pena, porque esta llena de muy buenos momentos y sonoridades pero siempre me distraigo oyéndola. Pero ha valido para demostrar que la OBC no ganará la liga, pero ya está en primera. Hoy, para mi sensacional (quizá corta de cellos?) y creo que muy muy bien dirigida.
Discrepo del vestido de Hahn. No sé si era muy adecuado, pero me ha parecido muy bonito. Era amarillo ocre con dibujitos (como un tapiz, jaja). Lo digo por si ha cambiado
M'agradaM'agrada
Efectivament se m’en fos els ploms…sort que en portava de recanvi. Quan ha sonat Bach, he tancat els ulls, i no se on he estat, no ho puc descriure. El que si se es que no estava en aquest mon.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Hilary Hahn: La gata en el tejado | Ancha es mi casa
Coincideixo en gairebé tot, la qual cosa em dona esperances.
Positiu: un Bach extraordinari, un violí per a no oblidar, un privilegiat regal. La percepció de que aquesta orquestra (encara sense alguns solistes), mitjanament ben dirigida és bona i pot donar molt de joc. Encara ens queden dos concerts seguits més per a comprovar-ho.
Negatiu: un programa una mica bastant recarregat i molts forats a les butaques.
Un detall: Víctor Pablo Pérez i Antoni Ros Marbà han seguit amb molta atenció aquest concert.
Una observació: M’han arribat ara els ticket-desconte que altres temporades et regalaven al principi de tot (setembre-octubre). S’han vist obligats a fer-ho per les calves?
M'agradaM'agrada
Esta mañana Hilary Hahn también ha tocado maravillosamente, pero la orquesta no ha desmerecido nada.
Para nosotros ha sido un gran concierto, Elgar me encanta ( su concierto para Cello y orquesta, interpretado por Jacqueline du Pré es uno de mis preferidos ) sin olvidar el resto de su obra.
Sibelisu es un conmpositor del que he escucahdo poco pero lo que voy descubriendo me gusta aunque esta quinta no es de lo mejor que compuso.
Estem d’acord amb Josep Olivé, la música es una malaltia meravellosa de la que no ens volem guarir
M'agradaM'agrada