IN FERNEM LAND

A PUNT PER DER FREISCHÜTZ


Escena inicial de Der Freischütz (1822)

Aquesta nit tornarà a pujar a l’escenari del Liceu, després de 8115 dies sense fer-ho, l’obra mestra de Carl Maria von Weber, Der Freischütz.

Aquesta òpera es va estrenar a la Schauspielhaus de Berlín el 18 de juny de 1821 i al Liceu arribà el 4 d’agost (quin dia per estrenar una òpera!!!) de 1849. D’ençà de l’estrena en italià (Il Freyschhütz), se’n han ofert 86 funcions, les 20 primeres a l’any de l’estrena, la qual cosa denota l’èxit assolit.

Der Freischütz suposa la feliç consecució de l’objectiu cercat per Weber d’oferir una alternativa a l’òpera italiana. L’èxit sense discussió de l’estrena va projectar l’òpera als principals centres musicals europeus. L’òpera es va estrenar a Londres i a Paris, on sota el curiós títol de Robin dels boscos, va commocionar a Berlioz, que a l’any 1841 escriuria una versió parisenca amb la seva orquestració.

D’ençà de Zauberflöte de Mozart, cap òpera es pot dir que ostentés l’honor de representar l’escola operista alemanya, que fins aleshores no feia altre cosa que fonamentar-se amb els clixés del melodrama italià, omnipresents a tots els països i continents.

Estructurada com un Singspiel, és a dir els números musicals van succeïts de parts parlades en alemany que substitueixen als recitatius amb acompanyament orquestral, tal com va fer Mozart en l’esmentada Flauta Màgica o amb l’altre gran obra del salzburgués Die Ent führung aus dem Serail, i una mica més tard amb el Fidelio de Beethoven.

Weber no tan sols va cercar la inspiració i el fonament en aquestes tres obres mestres del repertori alemany, ja que musicalment també va anar buscar la inspiració conceptual d’aquella nova escola que li voltava pel cap, a l’òpera que es feia a França, sobretot escrutant l’obra de Cherubini, Grétry i Mehul, quelcom que ja havia fet en el seu moment Gluck.

Per aixecar aquest nou model, Weber es va fixar en una llegenda popular alemanya, que comptava amb l’enorme atractiu de la força dels elements naturals i d’un protagonisme contundent del enigmàtic i captivador bosc, que esdevindrà l’element romàntic per excel·lència que farà girà als personatges al seu voltant, en una història fàustica, que reuneix tots els elements que seran fonaments de l’anomenada òpera alemanya i que tindran el màxim exponent amb Richard Wagner.

La constant lluita entre el bé i el mal, entre la llums i les tenebres, representades pel personatges de Agathe i Kaspar, aniran  teixint amb l’instint teatral de Weber, un seguit de situacions i escenes que en genial alternança faran fluir el esdevenir musical i dramàtic de la història. D’una festiva introducció passarem a la tenebrosa ària de Kaspar, de la mateixa manera que durant el segon acte es confrontaran els dos mons entre el bé representat per la puresa de les noies i l’esclatant i magistral escena demoníaca del barranc del Llop. Tot farcit amb els tocs sobrenaturals i fins i tot místics,  genialment barrejats amb la tradició representada per la música popular de cants i danses que van inspirar la música de Weber.

L’important i definitiva presencia de la natura en la partitura d’aquesta òpera, caldrà també buscar-la en els oratoris Les Estacions o la Creació de Haydn o òbviament en la sisena simfonia de Beethoven.

Weber utilitza amb magisteri l’us de la melodia senzilla i directa, amb una densa i descriptiva orquestració que definirà a la perfecció, tant els moments més jovials, com els més ombrívols i dramàtics de la història, que malgrat defugir el tràgic final de la llegenda popular, emboiraran l’idíl·lic decorat camperol.

Els personatges de l’òpera són:

Agathe, la filla del guardabosc del prícep Ottokar, Kuno i enamorada de Max. És el personatge que personifica el bé. Està escrit per a una soprano lírica ample, que no ha de patir per l’inclement tessitura, però si que haurà de tenir especial cura en la línia de cant, en el control del legato de les amples i generoses frases de les seves àries i en la dolçor que personifica. No pot ser una Brünnhilde, però tampoc pot ser la bleda assolellada del bosc. Trobar aquest punt de fascinació poètica serà el principal obstacle que es trobaran Petra-Maria Schnitzer en el primer repartiment i Bettina Jensen en els torns popualrs. De la primera ja m’he manifestat moltes vegades i no penso insistir, és la torna que hem de pagar si volem escoltar al marit, però quan el marit salta del repartiment, ella roman. Espero, en qualsevol cas, que sigui capaç d’emocionar-me en la brillant escena que Weber li va escriure al segon acte “Wie nahte mir der Schlummer…Leise, leise, fromme Weise”. De la senyora Jensen no en sé res, ja en parlarem.

Per encetar els talls musicals, us deixo escoltar a Cheryl Studer, la malaguanyada soprano que va perdre el senderi i es va estimar més fer-ho tot, durant pocs anys i no tot bé, que no pas centrar-se en allò que l’hagués pogut situar com un referent. La versió és del 12 de març de 1988 al Châtelet de Paris, amb la Nouvel Orchestre Philharmonique de Radio-France, dirigida per Marek Janowski.

Max és un rol per a tenor líric ample. La tessitura és molt central i no té incursions temibles a la zona aguda, també la dificultat d ela seva part recau en la varietat expressiva del seu cant i en el caràcter amorós del personatge, en permanent lluita entre el món de l’estimada Agathe i la temptació al que el sotmet Kaspar.

Al Liceu ens ho havia de cantar Peter Seiffert, tota una garantia de quelcom més que solvència, però finalment en les funcions del primer repartiment serà Christopher Ventris qui haurà de tirar el tret fatídic, cosa que no em desagrada gens. En les funcions populars serà Lance Ryan qui m’haurà de retornar la confiança inicialment depositada en ell i que de mica en mica ha anat perdent amb un orientació inadequada, sota el meu criteri, de la seva trajectòria operística.

Jo us proposo la versió de Peter Anders, un mozartià de reconegut prestigi, que sap donar-li el punt enamoradís i heroic alhora, amb una línia elegant i una emissió molt neta. Per escoltar-lo heu de prémer aquí.

El fascinant personatge de Kaspar, hauria de ser interpretat per un baix, però tot sovint hi ha barítons que s’atreveixen amb el repte, ja que la tessitura, malgrat la foscor de la seva personalitat, és exigent en la zona aguda. En la seva obstinada recerca d’una víctima propiciatòria que l’alliberi del pacte diabòlic, ens ha de mostrar tota la maldat que en confrontació amb Agathe, ha de temptar a Max. Té moments compromesos al primer acte, on haurà d’utilitzar tot l’histrionisme al seu abast per atemorir-nos i en la cabdal escena del congost del llop, haurà de culminar la seva diabòlica estratagema amb convicció vocal i dramàtica.

Al Liceu tindrem a Albert Dohmen i al desconegut Lars Woldt, per atemorir-nos. El primer estic segur que ho assolirà, però no sé si com Max Proebstl en la mítica gravació d’Eric Kleiber a l’any 1955. Escoltem-lo cantant “Schweig, schweig, damit dich niemand warnt!”, dirigit magistralment pel pare Kleiber.

El personatge de Ännchen la cosina d’Agathe, té un caire entremaliat, juganer i jovenívol i així ho reflecteixen les seves àries, farcides de coloratures. La tessitura no és tan complicada com el virtuosisme que ha de demostrar, ja que és la mateixa que la d’Agathe, però en canvi la personalitat del personatge marca la lleugeresa que ha de fer gala en el cant, sobretot en la bellíssima ària del tercer acte “Trube Augen”. Al Liceu tindrem a les estupendes Ofelia Sala i Elena de la Merced, ambdues valencianes i excel·lents sopranos, que de ben segur utilitzaran la seva demostrada musicalitat per embadalir-nos amb el seu cant. Jo ara us proposo escoltar a Edith Mathis en la versió orquestralment referencial del Carlos Kleiber.

La resta de rols no tenen gaire compromís, Kuno ha de ser un baix, al Liceu l’assumirà en totes les funcions Rolf Haunstein. Ottokar és un baríton, aquí interpretat per Lauri Vasar. Kilian malgrat que la partitura diu baríton, també el canten tenors. Al Liceu serà el baríton de la casa Manel Esteve.

L’eremita mereix un tractament a part. És un rol breu, vocalment quasi anecdòtic sinó fos per la importància de la seva personalitat i la transcendència en el desenvolupament dels fets. És un rol ideal per un gran baix que estigui finalitzant la seva carrera i al Liceu tindrem al grandiòs en tots sentits, Matti Salminen i a Friedemann Röhlig en el segon repartiment.

Jo us proposo escoltar al gran baix, però no pas com l’eremita, sinó cantant “Triumph die Rache gewinnt!”l’ària que ja hem escoltat de Kaspar, tal i com la canta dirigit per Nikolaus Harnoncourt a l’any 1995 a Berlín.

No podria deixar aquesta petita sel·lecció sense dos fragments cabdals d’aquesta fonamental òpera.

El primer és el cor dels caçadors, que espero que la secció masculina del Cor Liceu estigui a l’alçada, altre cosa serà el compromès acompanyament orquestral.

Us proposo escoltar dues versions, la primera dirigida per Rafael Kubelik i la segona, més pausada, per Eugene Ormandy

I ara la fabulosa obertura, que emprant temes que després escoltarem al llarg de l’òpera, s’ha convertit en una peça obligada de concert.

La versió és la Südfunk-Sinfonieorchester dirigida a l’any 1970 per un fascinant Carlos Kleiber. Des de els temibles acords inicials ens fa estar pendents, amb una equilibrada i estudiada tensió discursiva, del fascinant romanticisme que es desprèn d’aquesta direcció, en un esclat final, de desbordant genialitat.

Al Liceu, un cop desencisats per la baixa de l’excelent Marc Albrecht, inicialment anunciat, tindrem al magnífic Michael Boder, en la darrera de les seves prestacions com a titular de l’orquestra del Liceu, i en les dos darreres funcions a Robert Reimer.

La vessant escènica portarà cua, ja que totes les visites de Peter Konwitschny al Liceu, han motivat fortes discrepàncies i enfrontaments. Jo li reconec la capacitat d’agitar-nos brutalment i de crear moments de veritable i gran teatre, al costat d’altres que senzillament busquen la provocació.

Si en el llunyà Oneguin em va inquietar, en el Lohengrin em va fascinar i en el Don Carlo em va provocar reaccions contradictòries, espero que aquest Freischütz continuí per aquest camí de motivar-me quelcom més que una inexplicable i gratuïta provocació.

Aquí teniu la fitxa artística de les funcions liceistes.

Aquí les biografies dels artistes.

I aquí la Web del Liceu, per a més informació.

Per finalitzar us deixo a l’exquisida i sensible Juliane Banse cantant “Wie nahte mir der Schlummer…Leise, leise, fromme Weise” acompanyada per la Deutsche Radio Philharmonie Saarbrücken Kaiserlautern, dirigida per Christoph Poppen.

En seguirem parlant, és clar.

47 comments

  1. alex

    A mi lo único que me preocupa de DER FREISCHÜTZ, es Peter Konwitschny como casi siempre : no me gusta por decirlo suavemente, su concepto teatral de las óperas que representa

    M'agrada

  2. Jo em quede amb Carlos Kleiber. El que s´apren llegint!!!…buff!
    Konwitschny….Ha fet una proposta intel·ligent però, estic segur que no agradarà a tots i, mes d´algú es portarà alguna sorpresa. “…y hasta aquí puedo leer”.

    Espere que s´ho paseu molt bé en aquesta nova proposta del Liceu.

    M'agrada

  3. tristany

    Fantàstic -com sempre- el teu post preparatori.
    Serà el meu primer Freischütz en viu i en tinc unes ganes bojes perquè és una obra que m’entusiasma.

    Tindré un problema, però (o dos, això dependrà del Sr. Konwitschny Jr.), que segur que entendreu: tinc l’òpera tan associada a la prodigiosa versió de l’incomparable Carlos Kleiber que, amb tots els respectes que els mestres Boder i Reimer es mereixen, em fa por no sortir decebut del teatre. Ja fa dies que estic escoltant altres enregistraments per mirar de complementar amb altres lectures, però em costa. Són tants anys de genuflexions al reclinatori…

    M'agrada

  4. colbran

    “Der Freischütz”, en realidad “El franco tirador” y no “El cazador furtivo”, es una ópera extraordinaria pero con un gran “handicap”: la excesiva parte hablada propia del “singspiel”, razón por la cual se suelen aligerar bastante los diálogos. Veremos si en esta versión también se lleva a cabo la poda o tendremos que soportar unas interminables parrafadas como en el último “Die Entführung aus dem Serail” “completo” del Liceu… Tengo muchas ganas de volverla a escuchar en vivo, pero veremos cómo digiero la nueva escenificación, con Matti Salminen sentado en el patio de butacas, según me han dicho. Yo no soporto las puestas en escena que dirige el Sr. Konvitschny, ni siquiera el celebrado “Lohengrin” de los niños en la escuela y ya estoy un poco ahito de tanta “reinterpretación” de las óperas clásicas.

    Joaquim nos ha facilitado momentos gloriosos de la partitura, interpretados por intérpetes muy destacados, pero noto a faltar mi aria favorita “Und
    ob die Wolke”, el misterioso segundo solo de Agathe que interpreta al principio del tercer acto; veremos cómo lo canta la Schnitzer, soprano no carente de volumen pero sí de graves y de clase . Nos la hemos tenido que quedar pese a no cantar su marido Peter Seiffert, últimamente empeñado en dejar un poco a un lado el repertorio alemán para dedicarse al verismo italiano y es que en todas partes hay cantantes desorientados.

    M'agrada

    • tristany

      Coincido con todas y cada una de tus apreciaciones, incluyendo la preferencia por “Und ob die Wolke”. Pero, claro, Joaquim tampoco nos podía poner la ópera entera! Y en cuanto a Konwitschny Jr. me temo que vamos a poder extendernos a partir de esta misma noche… Qué lata acabar siempre hablando de los registas!!!

      M'agrada

  5. Maribel i Victor

    Tenemos muchas ganas de ver esta ópera por primera vez pero aunque sabemos que la música no nos desilusionará , sobre todo después de escuchar los maravillosos momentos que nos has proporcionado, nos da miedo la puesta en escena de Konvitschny. Su Lohegrin del 2000 me quitó las ganas de volverla a ver. Su Don Carlo me pareció ridículo y aunque ya nos avisaron desde el mismo Liceu de lo que ibamos a ver, no le perdonaré que nos estropeara de la manera que lo hizo el magnifico auto de fe, con todo el mundo todavía en los pasillos y Lloll Beltrán diciendo no se que por el microfono. En fin, a estas alturas podemos aceptar cualquier puesta en escena, pero no el que no nos dejen disfrutar de la música.
    Muchas gracias Joaquim por todo el tiempo que nos dedicas.

    M'agrada

  6. Gràcies per la súperfeinada, Joaquim. M’havia mirat els videos del marge esquerra, però tenia ganes de llegir el teu preparatori aviat.
    Lo del “francotirador” és un pèl lleig pel títol, ja m’agrada la farsa, Colbran, i espero també que ens estalviïn les parlotades.
    Crec que ens agradarà el Ventris: va fer un bon Parsifal. I me n’alegro que per fi, les noies representin el bé i no el mal..

    M'agrada

  7. Leonora

    O “el tiro libre” por la referencia a que uno de los 6 disparos no sigue la dirección deseada…Estupendo Singspiel,ya visto aquí en Sevilla,con una puesta en escena muy similar a la imagen puesta al inicio del post.Si vedrá!¡Saludos!

    M'agrada

  8. bocachete

    Sí, de fet, Schütz és tret, no tirador, però “tret lliure” sona a hàndbol… “El tret desviat”, potser? En tot cas, una gran música. L’escena del Congost del Llop és encara moderníssima i aclaparadora. A veure com surt l’escena, que l’obra val la pena.

    M'agrada

  9. colbran

    Disparo en alemán es Schuss, no Schütz. Schütz es una contracción de Schütze, o sea que “Der Freischütz(e)” es “El franco tirador”, aunque no nos guste. Si fuera “Der Freischuss” sería “El tiro libre” o “El tiro en reserva”, que es la bala de plata que se reserva el protagonista de las siete que ha de disparar.

    Los anglo parlantes ttraducen “Der Freischütz” por “The free-shooter”, es decir “El franco tirador”.

    No estaria de más que un oriundo alemás nos aclarara el tema.

    M'agrada

    • Yo no soy oriundo alemán, pero tengo mucha caradura y me encantan estos lios.

      Me da la sensación de que, literalmente, es lo que tu dices. El problema es la connotación de la palabra francotirador, y lo que haría falta para decidir no es alguien que sepa alemán sino que conozca bien el argumento de la ópera, y de eso creo que aqui cerca hay más de uno. ¿El furtivo o francotirador sería Max? Sea él u otro ¿por qué se le califica asi? Si es porque caza sin permiso en propiedad ajena creo que ya estaría bien lo de furtivo; si es un “paco” que va por libre y se aposta para alcanzar una pieza determinada, el francotirador sería un titulo adecuadisimo, aunque rechine algo por el ambiente.

      M'agrada

      • colbran

        Cuando veas la obra verás que Max de furtivo no tiene nada. Lo de libre o franco (frei en alemán), viene de que de las siete balas que le fabrica el diablo (Samiel) mediante conjuros, la séptima la puede utilizar libremente para lo que quiera. Y no digo más para no chafar la guitara…

        M'agrada

    • tristany

      M’encanten les disquisicions filològiques; permeteu-me doncs afegir-hi els meus cinc cèntims.

      Bàsicament en Colbran té raó, però ja sabeu que hi ha certs mots o expressions que fan de mal traduir conservant el seu significat primigeni intacte (sense anar més lluny recordeu les mil interpretacions possibles del “Wahn” de Meistersinger).

      Segons el meu diccionari d’alemany (Wahrig, Bertelsmann Verlag, 1997) “Freischütz” significa “jemand der mit Freikugeln schiesst” : aquell que dispara amb “Freikugeln”. Aquí tenim un altre problema perquè “Freikugeln” no té -que jo sàpiga- una traducció literal. Tornant al diccionari “Freikugel” és una bala que sempre fa diana. Dedueixo per tant que “Freischütz” vindria a ser “tirador que sempre encerta el tret”. Crec modestament, doncs, que “franctirador” no preserva l’essència de l’original tot i que -efectivament- és així com (fora del context de l’òpera que ens ocupa) sovint es tradueix.

      Pot aclarir-ho una miqueta el fet que en anglès hi ha dues traduccions possibles: “free-shooter” com molt bé apunta en Colbran, i també “marksman”, que s’utilitza per a qualificar aquell que té una gran habilitat com a tirador.

      Espero haver ajudat a clarificar una mica els termes. Sí que crec, com en Colbran, que “caçador furtiu” no és una expressió encertada des del punt de vista filològic, ni tampoc es correspon gens amb l’ocupació d’en Max en el context d’aquesta òpera.

      M'agrada

      • colbran

        Estas balas que siempre hacen diana son las que fabrica Gaspar -que ha vendido su alma al diablo- para Max y son siete, con lo que podrá ganar el concurso de tiro, pero ha de reservar una…

        Estoy de acuerdo con Tristany en que el título en castellano debiera ser “El tirador que siempre acierta”, pero no me parece nada aberrante el de “El franco tirador” (o sea “el tirador leal”, ya que leal es una de las acepciones de franco), pues Max lo hace todo por lealtad a Agathe.

        Yo encuentro muy interesantes y enriquecedoras estas disquisiciones idiomáticas y en este caso llegamos a la conclusión de que es mejor utilizar el título original “Der Freischütz” que el castellano que nada tiene que ver con lo que ocurre en escena, máxime cuando existe otra ópera “Der Wildschütz”, de Lortzing, que precisamente precisamente significa eso: “El cazador furtivo”, muy popular en Alemania y que yo tengo en audio y en DVD.

        M'agrada

  10. colbran

    En “Schuss” he tenido que poner la doble “s” en lugar de la letra original que se asemeja tanto a una B porque dicha letra no figura en mi ordenador pero la doble “s” (ss) es su equivalente.

    M'agrada

  11. Excel·lent treball que t’agraeixo molt, Joaquim. Tinc moltes ganes de veure aquesta òpera i entre el teu texts i els videos me la podré preparar molt bé. També tinc algun cd per completar la feina.
    Com m’agrada Weber al qual vaig descobrir escoltant la meravellosa Oberon.
    Colbran, el què tu no sàpigues…
    Una abraçada per a tots dos!

    M'agrada

  12. joaquim

    Moltes gràcies per aquest esplèndid post, Joaquim.
    Quina feinada ! Weber, s’ho val.
    Cordialment felicitar a Colbran per la seva erudició.
    Realment resulta enriquidor debatre a un nivell tant considerable. Personalment, aprenc molt.
    El meu reconeixement, a tots.

    M'agrada

  13. Leonora

    Ajajá, qué interesante…Así pues,¿quién es el verdadero protagonista(del título,digo):Kaspar que engaña al joven Max o este que ha perdido su puntería y se lleva las balas encantadas?¿A cuál de los dos se refiere?

    M'agrada

    • colbran

      Lo de “scheize” Leonora me ha sorprendido que salga de tí. No pienso facilitar la traducción. Quien lo sepa que se reprima y no lo diga…

      M'agrada

      • colbran

        Exacto, pero he respetado la minúsculay la consonante falsa, para aceptarlo como lo que es: una broma. No sé si Leonora me ha entendido, pero los puntos suspensivos era mis equivalentes a los “muñequitos” que no sé cómo colocarlos aquí.

        Leonora estáte bien tranquila que aquí somos todos como una familia.

        M'agrada

      • Leonora

        Ok, prometo no decirlo más ni nada semejante. Un beso a tod@s…Llevo muy mal desde antesdeayer (físicamente digo)y no quería ser grosera ni nada similar, nada más lejos de mi parte. Y no lo pillé. Un beso, Colbrán y demás. 🙂

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Perdonad la intromisión pero és que me han ocurrido dos cosas al mismo tiempo: no he entendido nada, pero me he divertido mucho. Tal vez si supiera aleman… 🙂 🙂 🙂

        M'agrada

  14. Leonora

    Pido disculpas,no va dirigida a nadie,salvo a mí por mi error en las dos palabras,algo así como”contra,¡me lié!”.No es esa palabra,pero yo le di esa intención. Reitero mis disculpas al blog.

    M'agrada

  15. Jo, com en José Luis, tampoc sóc oriünd alemany i, com ell també, tinc molta barra (Eh, eh!!!: Ho ha dit ell, eh?, “que tenia mucha cara”!), però com ell, en Colbran, en Tristany i la Leonora també m’apassionen aquestes disquisicions filològiques.

    “Franctirador”, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia, ve del francès “franc-tireur”, que vindria a significar “el tirador que va per lliure”, ja que el mot “franc”, tant en francès com en català, té l’accepció de “lliure”, “que no pertany a ningú”…, però el terme “franctirador”, els “pacos” de la guerra del Marroc, com molt bé apunta en José Luis, s’aplica també al tirador d’èlit, el que amb una sola bala sempre l’encerta i, per tant, tot i que sembli fora de context, “El franctirador” crec que és totalment vàlid filològicament però, aixó sí, reconec també que quedaria fatal com a títol d’aquesta òpera.

    A partir d’aquí he pensat que potser podria empescar-me’n algun que fos més escaient, pel que vinga rumiar i rumiar sinònims o locucions, o… en fi, algun joc de paraules que sonessin bé com a títol fins que, al final, me n’ha vingut un com un “tiru”!

    Em fa una mica de vergonya dir-lo, eh?, perquè penso que potser hi haurà qui es riurà de mi, però per propostes que no quedi…

    Què us semblaria aquest?: “El-que-on-posava-l’ull-hi-posava-la-bala”… Escrit, això sí, amb guionets per fer-lo una sola paraula, composta, però una de sola.

    Un pèl massa llarg, potser, oi?… Sí, potser sí…, perquè el nom del compositor (Carl Maria von Weber) ja ho és prou, de llarg…, però i el “Tiellelensuelsenspiegel strichi strache” aquell de l’Strauss què?… Déu n’hi do, també, eh?… I molt més difícil de dir!

    En fi, aquí queda la meva proposta, i perdoneu si m’he enrotllat massa.

    Una abraçada!

    M'agrada

  16. Doncs, ara la cara es torna barra i seguirem. Del diccionari d’en Tristany aprofito: ‘“Freischütz” significa aquell que dispara amb “Freikugeln”’, que al eminent traductor de Google diu que es “Màgia bales”, però si li trec la n final, resulta que es “Lliure de boles”. No anem bé. Em quedo amb que es un bala màgica com ja ens diu Tristany, i arribo a la conclusió de que el títol mes adient seria “El Tirador d’avantatge” o “El Tirador trampós” (“fuller” no em sona gaire català), la qual cosa entra en conflicte frontal amb la revolucionaria proposta d’en Colbran, “El tirador franc”, que no franctirador, franc per lleial, però que fa trampes, i som-hi. Finalment, em solidaritzo amb Assur i la seva revenja dels impronunciables títols alemanys i proposo “ El-que-on-posava-l’ull-hi-posava-la-bala-perquè-era-màgica”, i que canviïn “Der Freischutz” per “Was bringen die Augen gelegt, wo die Kugel so magisch war” (Google traduixit), encara bastant mes fàcil i menys dolorós per la gola que “Till Eulenspiegels lustige Streiche”

    M'agrada

    • colbran

      Amigo José Luis, yo no considero revolucionaria mi propuesta ya que es la traducción literal y la aceptada en otros idiomas (“The free-shooter”, …). Celebro que tus conocimientos del idioma alemán superen los míos.

      M'agrada

      • Supongo que te faltan los monigotes de cachondeo con lo de la celebración… De inglés ando sólo algo mejor que de alemán, que a veces no necesito ni el Google, pero la idea de free, libre, que va por libre, francotirador, no me coincide con la de leal. Franc-tireur o free shoter (que dominio da la wikipedia! 🙂 ) no es en nigun caso un tirador franco por leal o sincero…

        Bromas aparte, si he entendido bien el argumento, el título es intraducible porque no tenemos una palabra que exprese la idea del tirador que juega con ventaja, que es la que según os he leido tien eel original.

        M'agrada

      • colbran

        Leal es una de las acepciones de “franco” en puro castellano, consulta el Casares ( yo he consultado su “Diccionario ideológico de la lengua española”-edición 1966-, página 400, línea 10 del vocablo “franco”), por favor, por eso hice uso de dicha acepción para explicar la lealtad de Max hacia Agathe. También hubiera podido adoptar la acepción de generoso que también corresponde a franco.

        M'agrada

    • Leonora

      Comentaba lo de las Freikugeln (espero ponerlo bien, no se me da, como habéis visto, muy bien escribir por móvil)porque mi profe de alemán (bávaro él) nos lo nombró una vez en clase y sin referencia alguna a la ópera…Según decía, no hay una palabra equivalente pero parece que es algo bastante popular o conocido en esa zona. Le consultaré por si es una figura, un tópico o, simplemente, una imaginación mía(que también podría ser). ¡Un saludo!

      M'agrada

  17. colbran

    Josep Olivé, a veces en los blogs se organizan unos follones geniales y divertidos con “yo digo esto y tu aquello” que son estupendos y enriquecedores, siempre que el agua no llegue al río…En esta ocasión asumo la culpabilidad de haber inaugurado la cuestión, sin pretenderlo, al escribir que “El cazador furtivo” no correnpondía para nada con el título original “Der Freischütz” que en realidad es el de “El franco tirador”, traduciendo literalmente. De ahí todo lo que se ha derivado, muy interesante y esclarecedor.

    M'agrada

  18. tristany

    Hem fet una mena de “spin-off” del tema, però alguna cosa hem après i, a més a més ens hem divertit força, oi? (jo almenys sí; per cert, José Luis, m’encanta el teu sentit de l’humor)

    M'agrada

    • colbran

      Nuestro “spin-off” no ha sido tan largo como el de algunos culebrones de la tele.

      Yo tambien me he divertido y José Luis el que más, que le conozco. Por otra parte lo capta todo…, sin necesidad de “emoticones”; creo que se llaman así esos monigotes que suelen ser amarillos y que yo no utilizo.

      M'agrada

      • Leonora

        Me encanta el término “spin-off”…Sí que ha sido entretenido, una que le da por buscar similitudes lingüísticas…Dichosa deformación profesional, ay…

        M'agrada

      • tristany

        En cualquier caso, es un placer “dialogar” con usted (es). Al menos en estos aspectos puedo. En términos de conocimiento musical estoy a años luz.

        M'agrada

  19. Josep Olivé

    Què cruel Joaquim possar aquest post en dia feiner! Però què cruel! No l’he pogut llegir detingudament fins aquest mati i he disfrutat moltíssim! Buf!

    Aquest òpera m’encanta i tinc molta il.lusió en veure-la per primera vegada en viu i en directe, i sóc dels que cada vegada s’em fa menys feixuc sentir les parts parlades dels singspiels. A l’any passat, la versió de “Die Entführung aus dem serail” em va captivar força i em va agradar molt.

    Impagables totes les explicacions filològiques que he pogut llegir en les diverses intervencions. M’han enriquit molt i no sabeu com us ho agreixo.

    Per acabar, ho sento, ho diré i tot seguit desconectaré l’ordinador per no sentir blasmar contra mi: vaig repetir el Lohengrin i el Don Carlo del Konwitschny. I no sols al Liceu. És que em van agradar…molt! Au, adeu!

    M'agrada

  20. IMPOSSIBLE a aquestes alçades intentar treure’n l’aigua clara, jo en qualsevol cas proposo anomenar-la ALLÒ QUE EL TRET S’ENDUGUÉ i seguint la conya, ara si que l’he feta grossa Jeroni, que diria l’estimada Puig.
    Pel que fa al singspiel, em temo si hem de fer cas als que ja l’han vista que la integritat de la part parlada i en algun cas traduïda al català, perjudica moltíssim el muntatge, com ja succeïa en el rapte de l’any passat, on ja em perdonaràs Josep, però des de les localitats celestials, ni arribava ve el text, ni el gest i allò acabava sent soporífer fins que el gran WAM posava les coses al seu lloc.
    Demà ho sabrem i ja en parlarem
    Gràcies a tots els “filòlegs” que ens heu instruït tantíssim, sense deixar de divertir-nos, total amb lo fàcil que és dir els Freisxuts i tots sabem de que parlem.
    Ai Senyor!

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Estaré atontat?! Estaré atontat?! Com és possible que hagi tardat quasi 20 segons en deduir que WAM vol dir el sublim Wolfgang Amadeus???!!!

      M'agrada

  21. Noelia

    Bé, en primer lloc agrair-vos aquest article sobre el Freischütz, tan pedagògic i il.lustratiu. Potser seria el moment, acabades ara la les representacions del Liceu, de fer un repàs al què ens han semblat els diferents solistes!!! Personalment, i havent tingut ocasió d’escoltar els dos “càstings” que ens oferia el teatre, he tornat a tenir la sensació que en molts aspectes els “grans” no estaven prou a l’alçada. Però demano opinió a especialistes en la mtèria! Moltíssimes gràcies!

    M'agrada

    • Benvinguda Noelia i gràcies per comentar a In Fernem Land.
      Jo ja m’he pronunciat, per activa i passiva. Alguns cantants crec que eren clarament millorables, però el problema per tal de que la cosa acabés per reeixir penso que és la suma de tot. Hi ha funcions que no hi ha com arreglar-les i em sembla que aquest Freischütz és un clar exemple,
      En qualsevol cas és la meva opinió i per el que heu anat dient molts dels que heu comentat, són força coincidents.
      Espero tornar a llegir els teus comentaris en futurs apunts.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: