Una de les coses magnífiques que té fer anys, és que et regalen coses i avui us parlaré d’un disc aparegut al mercat a principis de la primavera d’enguany i que va arribar a casa a principis d’aquesta setmana.

El baix alemany René Pape va gravar al juny de l’any passat aquest CD dedicat integrament a Richard Wagner, amb l’imponent acompanyament del gran Daniel Barenboim al capdavant de la “seva” orquestra berlinesa, la Staatskapelle de Berlín i la intervenció luxosa d’un ja caduc Plácido Domingo en el fragment de Parsifal inclòs en els 12 tracks de gasiva durada (63:10 minuts dels possibles 80).

El cas de René Pape és ben curiós. Quan va començar a cridar l’atenció en el panorama internacional tothom parlava del baix del futur i ara que aquell futur ja arribat, René Pape no acaba de ser un baix, baix, però tampoc és un baix-baríton com queda ben demostrat en aquest darrer treball discogràfic, on aborda dos rols ideals per aquesta tessitura intermèdia, com són els rols de Wotan o Hans Sachs, rols que alhora han estat cantats per barítons purs com Fischer-Dieskau o baixos com Karl Ridderbusch, tot i que els grans referents encara hores d’ara els hem d’anar a buscar en els mítics Hotter, London o Frantz.

Pape posseeix una veu dolça i bellíssima, i una línia de cant noble i senyorívola, ideal per el tan maltractat cant wagnerià, però topa amb un handicap notable, un registre agut de difícil emissió i que acaba per condicionar massa la valoració global d’aquest treball notable en molts sentits.

Que un baix faci un disc íntegrament dedicat a Wagner ja ens pot fer intuir que serà força previsible, de fet qualsevol cantant líric, sigui de la corda que sigui, si decideix cenyir-se al genial operista de Leipzig, no té molt on triar, car les seves òperes són difícil de tallar i els fragments discogràficament vendibles, tampoc son fàcils de triar.

Quan Pape va cancel·lar el seu Wotan de Die Walküre a la Scala, ja es deixava entreveure la dificultat que aquest rol li comportava, car la seva prestació al Rheingold en la mateixa producció milanesa no va ser tot lo gloriosa que tots volíem que fos. Ara escoltant la primera pista d’aquest recital on ens canta “Leb wohl”, l’impressionant comiat de Wotan al tercer acte de Die Walkure, gravat pocs mesos abans de la premier a la Scala, ens adonem de les dificultats i el calvari que li presenten les notes més agudes, que son un seriós obstacle. És una veritable llàstima, ja que la humanitat i noblesa de Pape en aquest fragment, són per el meu gust, dos factors molt més ben treballats que els de Terfel, el gran Wotan del moment.

El mateix podríem dir dels tres fragments que segueixen al de la primera jornada de la Tetralogia, els dedicats a Hans Sachs, un rol encara més agut, sobretot a l’esgotador fragment final “Verachtet mir die Meister nicht”, on les últimes frases li costen molts esforços i un notable sacrifici de la bellesa emissora de la veu.

El curt fragment del inici del Lohengrin amb l’entrada del Rei, o els fragments del tercer acte de Parsifal, ens tornen al Pape més baix, més noble, amb un gran i clar fraseig, mai estentori i feridor. És clar que en els fragments d’aquest Parsifal, Plácido Domingo, que sempre és un reclam per a qualsevol edició discogràfica, ens apareix amb una veu cansada  i allunyada de la fins fa poc notabílissima interpretació del rol del foll pur, passejat per tots els grans escenaris del món. Qui sap si el tenor madrileny està consumint a marxes forçades els contractes amb la discogràfica o senzillament així s’omple més el disc i l’aparició del seu nom a la contraportada incentivarà als milions dels seus seguidors.

El disc hagués pogut incloure fragments del Landgraf o l’ària de Daland, i per què no,  alguna que altre exquisidesa una mica més rebuscada entre les meravelloses possibilitats dels grans leitmotiv wagnerians encarregats a la veu de baix i penso amb els personatges de la Tetralogia, aquells més sinistres.

Lluny d’aquestes propostes, Pape ens regala una perla baritonal com és l’encisadora “O du mein holder Abendstern”, on el baix alemanay pot lluir el fraseig, les mitges veus i l’elegància innata que el caracteritza en les grans nits, ja que tots sabem que quan està desganat pot arribar a esdevenir odiós.

L’acompanyament de Daniel Baremboin és fenomenal, de reclinatori, de traca i mocador. Ja sigui a Die Walküre, com en la filigrana del cant de l’estel del Tannhaüser que clou el CD i la Staatskapelle berlinesa respon al seu estimat cap, oferint esplendor i calidesa sonora d’excepcional categoria, amb un acompanyament embolcallant, èpic, líric, melangiós o majestàtic segons convingui, però sempre atent als matisos vocals d’un cantant que es caracteritza per donar l’èmfasi precís i musical a les notes i al text, quelcom que Wagner va anhelar i exigir al seus cantants, tota la vida.

Per el fragment final de Meistersinger el disc també compta amb la brillant participació del Cor de la Staatsoper Under del Linden.

Espero que Pape sàpiga corregir o vèncer aquestes dificultats en la zona més aguda que llastren el que hagués pogut ser un disc absolutament referencial. Tot i així és molt recomanable.

Us deixo amb el cant de Wolfram a l’estel, la “raresa” del disc.

Si voleu més informació del CD, aquí teniu la pàgina oficial de la Deutsche Grammophon.

La portada del disc, com podreu comprovar i seguint la moda dels darrers anys, és molt millorable i una cosa és que la discogràfiques també practiquin les temudes estisorades i un altre és que la feina que hauria d’estar feta per un bon professional, sembli que acabi en mans d’un becari amb coneixements limitats del Photoshop.

Bon dissabte infernems.