Ahir dissabte va tenir lloc el segon dels tres concerts inaugurals de la temporada 2011-2012 de l’OBC. Dijous vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’assaig general i vaig sortir força decebut, potser serà per això que l’anada al concert d’ahir casi és limitava per tornar a sentir el sis minuts memorables que la incommensurable Ewa Podles ens ofereix en aquest meravellós fragment del camp de la mort de la cantata Alexander Nevski de Serguei Prokófiev, que integrava en exclusivitat la segona part.
Potser perquè dijous passat estava situat ala darrere fila de platea, on l’estructura de caixa tancada afavoreix que el so arribi de manera especial “violenta”, va tenir a veure amb la meva apreciació força negativa d’aquell assaig. Ahir en canvi, estava a la darrera fila del segon pis i allà tot queda més mitigat, i el so es permet agafar volada i aire, amb la qual cosa les fff que marca la partitura de la genial cantata provinent de la banda sonora de la pel·lícula d’Eisenstein, tot i l’excés acústic emprat per Pablo González, fos més soportable. Tot i així no va ser un concert especial memorable i intentaré explicar els meus motius.
La deliciosa primera simfonia de Serguei Prokófiev, anomenada Clàssica, em va agradar. Potser una mica més de lleugeresa hagués atorgat a aquesta filigrana de major atractiu, però a l’orquestra, sense sonar esplendorosa, s’apreciava un so càlid i de qualitat. Llàstima que quedés com l’obra telonera, aquella que en teoria serveix per escalfar motors, i sense ser-ho, tot plegat quedava com si fos un tràmit.
Seguidament es va interpretar el bellíssim Cant espiritual per a cor i orquestra de Xavier Montsalvatge, amb textos de Joan Maragall, obra escrita al 1957.
L’Orfeó Català continua en un estancament preocupant. Desconec si s’està fent alguna cosa per treure’l d’aquesta situació de precarietat vocal que en els darrers anys s’ha vist immers. Després dels fets lamentables de tots prou coneguts, semblava que la renovació de la institució i del emblemàtic cor, seria un fet immediat. No crec que en aquest sentit les coses hagin canviat gaire i tot i seguir una activitat notoria, els resultats artístics de l’Orfeó Català no milloren. És un cor que quan canta no transmet alegria, ni emoció. Les cordes necessiten d’un relleu imprescindible i tenint en compte que a la casa en tenen un de magnífic i meravellós,amb els components del sensacional Cor Jove, caldria fer alguna cosa abans que aquests decideixen marxar i no integrar-se en el que en teoria hauria de ser el primer cor, i la fita de tots els cantaires formats a la casa.
El cas és que en El cant espiritual, les veus no tenien la suficient projecció, la qualitat i força suficient, per no quedar esmorteïts a la primera de canvi que el director intentés fer sonar l’orquestra amb les fff pertinents.
Segurament amb la dedicació que els esforçats i heroics orfeonistes es dediquen a preparar setmanalment les obres de la seva agenda, deu ser difícil obtenir els resultats que a mi m’agradaria. No hem d’oblidar que l’Orfeó és un cor amateur i per tant tampoc podem demanar-li impossibles. Caldria pensar si la salut de les nostres corals i orfeons, els permeten ser protagonistes dels cicles simfònics de primer nivell que es fan a casa nostra. No ens hem d’enganyar, nosaltres no tenim el Donostiarra i per a assolir el nivell necessari, sense tenir que patir, s’hauria de començar a pensar en un cor professional que servis per garantir resultats i nivell, amb la dedicació i projecció que fos necessari. Això que no s’ha fet quan les vaques eren llustroses, difícilment es farà quan mostres evidents signes de desnutrició.
No em va agradar gaire com el mestre Pablo Gonzalez va plantejar l’obra, tot i que en els moments més lírics penso que va saber donar-li el to adequat, en canvi quan l’obra agafa connotacions més dramàtiques, vaig notar un cert descontrol sonor i fins i tot de quadratura. No ho sé del cert, però allò i d’aquella manera, no em va donar la sensació que fos com ho volia Montsalvatge, és clar que tampoc ho podré saber mai, ja qui ni m’ho va dir (pobre de mi!), ni tinc els coneixements de la partitura que m’ho puguin garantir. Percepcions personals que poden ser equivocades.
A la segona part es va afegir a l’Orfeó Català, el Cor Madrigal, suposo que amb la intenció de que com més serem més riurem, ja que si la cantata de Prokófiev és inclement amb les veus agudes, no per posar-ne més ho arreglarem.
Bastants més de cent cantaires se les van veure i desitjar per arribar a la fi d’una obra que els sobrepassa. Poso tan sols l’exemple de la corda dels tenors. Prokófiev els exigeix dues vegades un final de frase amb un agut sostingut que tan sols un dels coristes va poder intentar fer, tot i que mancat d’aire i sense que els seus companys l’acompanyessin amb encert, al menys de forma audible, va tenir que re emprendre-la tot sol, fins que el mestre González ho indiqués. No sé si va ser exactament així, però la percepció des de el públic va ser aquesta. Dijous encara més descarat i ahir dissabte més mitigat però exactament igual.
Tampoc els baixos sonaven amb aquella rotunditat dels cors eslaus, és normal ja que això ho determina la natura, però en cap cas van ser el coixí que ha d’aguantar l’estructura harmònic coral, per tal de que quedés garantida o al menys prou audible des de la sala. A les mezzosopranos en la seva primera intervenció amb el cor d’homes al complert i això que encara no havien entrat les sopranos, se les intuïa poc, quedant massa sovint en l’anonimat. Pel que fa a les sopranos, amb moments veritablement esgotadors i compromesos per la inclement insistència en que Prokòfiev les obliga a mantenir-se en la zona més aguda, van lluitar per salvar l’obra, amb el lògic sacrifici de la bellesa d’emissió. Insistir sempre en el mateix pot arribar a ser esgotador.
Tenim el que tenim, però quan es tracta de fer obres com aquesta, més valdria llogar un cor professional que garantís la solvència tècnica, alhora que traspassés la barrera sonora de l’orquestra sense perdre en l’intent, ni la bellesa de so, ni l’equilibri.
Cert que el mestre González en els moment més punyents no els hi va posar fàcil, però tampoc és menys cert que des de la posició d’ahir, allò, malgrat no arribar a aclaparar com el dia de l’assaig des de la platea, sonava excessiu, amb una presencia del metall per sobre de tot el conjunt, quasi feridora.
Amb aquest concert i per primera vegada a l’Auditori, el volum decibèlic o la intensitat del so, va arribar a saturar l’espai.
Per contra, en el moment més colpidor i un dels cims dramàtics, m’atreviria a dir, de la historia de la música, com és l’escena del camp de la mort, Pablo Gonzalez va saber acompanyar a la grandiosa Ewa Podles, creant un moment de fascinació sensacional, motivada per l’angoixant i colpidora interpretació de la gran contralt polonesa. La dramatització de l’entrada, així com de la sortida, un cop acabada la seva breu però definitiva interpretació, va servir per embolcallar-la d’una tràgica aureola, ja que el cant intens d’emoció, allunyat d’artifici, amb les cavernoses sonoritats de la veu homogènia i profunda recorrent el silenci d’un Auditori commocionat, va deixar aquella sensació de que una cosa gran acabava de passar.
El final grandiloqüent va deixar anar els bravos massa aviat, però ja sabem que demanar silenci fins que el director acabi de baixar els braços del tot, és una quimera.
No cal dir que el gran èxit va ser per Podles, que es va endur, a part del meus, una allau de bravos de moltíssima gent que es van commoure amb la seva sentida i tristíssima pregaria. Ni els cors, molt millorables, que sempre acostumen a endur-se’n un plus d’èxit, ni el mateix mestre González van poder capitalitzar l’emoció intensa que la contralt ens va regalar ahir. A la sortida el public que l’esperava i el que no, van tornar a agrair-li el seu magisteri, amb espontànies i sinceres mostres de simpàtica veneració.
- Per Catalunya Música podreu escoltar el concert en directa, avui a les 11 del matí
- Per Radío Clásica de RNE, en diferit a les 20:00 del mateix diumenge.
- Per catclassica,cat (internet) el dimarts vinent a les 21
IN FERNEM LAND 
Gràcies, Joaquim, per la teva crònica, sempre tan esplèndida. D´aquí a una estona hi anirem. Ja us faré la meva crònica (ma’gustao / no ma’gustao) 🙂
M'agradaM'agrada
Esta tarde lo escucho.
M'agradaM'agrada
Acabo de escuchar el concierto por la radio. Me ha gustado mucho como ha sonado la orquesta en la sinfonía, aunque, si no puedes llegar a “esplendoroso” quizá sería mejor optar por la delicadeza y me parece que se ha quedado a medio camino. El canto espiritual me ha aburrido soberanamente, y creo que al coro, cuando menos, le falta un poquito de vigor. Y en la impresionante cantata, al principio totalmente anémica, la dirección se ha sumado al tono mortecino, amén de algunos desajustes bastante evidentes en el tema de los cruzados en Pskov. Luego mucho mejor, lo más positivo es que el sonido sigue siendo de primera. De Powdles no hablaré hasta que se me desericen los pelos y me seque las lágrimas por no haber asistido. Y ahí también coincido, el diez es para todos, aunque cuando ella acaba aún se echa de menos que no la siga un hipercoro ruso (O vasco)
Xavier, lo de “ma’gustao / no ma’gustao” lo tengo patentado, pero como ya anuncias que lo vas a usar tu hoy, he tenido que enrollarme.
M'agradaM'agrada
Ops… em sap greu, José Luis. No ho sabia que era de la teva propietat. Espero que no em facis pagar royalties…
Molt d´acord amb el teu comentari. La sinfonia, molt bé. Molt més justet avui el Cant Espiritual (divendres, que el vaig seguir per TV3 a la Carta, i va estar molt millor, amb més empenta). Jo estava al lateral escena, a dos pams del cor, i -confirmant el que diu Joaquim- a les sopranos segons com ni les sentia. I el Nevski bé amb certs desajustos (que deuen haver estat molt evidents quan fins i tot jo els he notat). I la Podlés menja a part. Si, a banda del que has sentit, arribes a veure l´expressió de dol al rostre amb que entra/surt d´ escena, encara seuries garratibat al seient. S´esmuny pesadament entre els faristols tal com si ho fes per un camp farcit de cadàvers… Ma’ncantao.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim;
Vaig intentar de nou enviar-te la meva opinió, a veure si tenim sort…!!!
Hi vaig anar el divendres i francament per mi va ser un concert bastant decebedor, tanmateix he de fer justicia a l gran contralt EWA PODLES. La seva interpretació vocal i també diria escènica és antològica, quan entra i surt de la sala és per posar la pell de gallina. Possiblement ajudada per la seva veu tant personal de color eslau et fa viure la tristessa i desesperació de qui veu el seu estimat poble vençut i mort en el camp de batalla.
Aquest sentiment de tristessa m’ha colpit fins l’os del moll.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva crònica Joaquim.
M'agradaM'agrada
He escoltat el concert per CAT.MÚSICA, doncs vaig canviar el meu abonament per el concert d’en Berlioz amb el “Mestre Oué”.
El concert d’avui l’he disfrutat, molt especialment en el moment de la curta però intensa intervenció de la per a mí virtuosíssima E.Podles doncs no em cansa el fet d’escoltar-la en aquest punyent i expressiu cant, tenin en compte que porto uns dies escoltant el mateix……
Estic d’acord amb en Joaquim que Orfeó pateix una manca de veus brillans i segures ,jo diría molt especialment de sopranos que en arribaár les notes més agudes, donen la sensació que de tota la corda només cumplex una part i masses vegades al límit , aixó es fàcil de notar…….i dic el mateix, tenint un cor jove que canten com angels, (ho demostren dia a dia) el cor de noies, el cor de Cambra…… no es hora de fer un pensament? L’Orfeó Catalá no hauria de posseir les millors veus ? només es una pregunta….
Per altre banda ,la Orquestra i des de casa m’agradat força felicitats a la OBC.
M'agradaM'agrada
No més veure-la sortir a l’escenari amb el gest del lament ja em va deixar tocada. A mida que ella cantava, més fascinada. Qui pot cantar el camp dels morts sinó ella? La Podles és única!
La primera simfonia per una OBC molt viva va contrastar massa amb un irregular Cant poc espiritual. I no parlem de l’excés de cor i decibelis del Nevski: no calia, al lateral vam patir d’hiperacúsia!
M'agradaM'agrada
Vaig ser-hi dissabte i el camp de mort de la Powles va ser excepcional i no sols per la seva veu sinò tambè pel sentiment que hi va posar i va saber trasmetre. Només per això ja valia la pena tot el concert!!!
P.D. 1 – Una persona de la primera fila de platea s’aixeca i marxa de la sala durant el concert (?) però el més sorprenent és que el deixen tornar a entrar durant el concert. Hi ha normes o no n’hi ha?
P.D. 2 – Durant el cant espiritual se sent un nen cantar varies vegades entre el públic (?) i quan s’acaba surt una parella amb un nen d’uns 3-4 anys dels seients a meitat d’una filera de platea. Si els pares no saben portar la canalla a concerts, deu existir alguna norma general que protegeixi el públic dels inconscients?
M'agradaM'agrada
el més greu, Compte, va ser que el susodicho senyor de la primera filera va sortir DOS cops i DOS cops va poder entrar…
M'agradaM'agrada
Això no és res. No m´agrada la violència, però a qui haurien de fuetejar fins a caure-li la carn a tires i poder veure-li el moll de l ´os és a la que es va aixecar i se´n va anar just en el moment en que la Podlés començava el seu Camp del Morts. Imagino que, mira quina mala sort, en aquell moment la pobre dona va patir un cobriment de cor i per això va marxar. Si no, no me´n sé avenir…
M'agradaM'agrada
Aquest comentari no té res a veure amb el tema d’avui, però he aprofitat de que no hi han masses respostes per a incloure’l i informar d’uns dubtes que es van crear fa ja bastant de temps en aquest espai de IN FERNEM LAND respecte a una polèmica sobre las representacions de “Doña Francisquita” i l’òpera “Marina” al Teatre Grec de Montjuïc.
Doncs bé, avui cercant per Internet he trobat dates i informacions sobre òperes i sarsueles he trobat el següent:
( consti que són dades aclaratòries no són per crear polèmica)
L’òpera “Marina” es va representar al Teatre Grec el 24 de juny del 1959.
Format pel rol:
Alfredo Kraus tenor
Conchita Dominguez soprano
Norbert Carmena baríton
Julio Catania baix
José Parera director
Enrique Estela director
La “Doña Francisquita” es va representar al Teatre Grec de Montjuïc el mes de juny de l’any 1963.
El rol artístic fou format per:
Lina Huarte soprano
Ana Mª Iriarte mezzosoprano
Sélica Pérez Carpio
Carlos Munguia tenor
Gerardo Monreal tenor còmic
José Tamayo director
Espero haver aclarat els dubtes sobre aquestes representacions.
Dispenseu la interrupció del “Concert Inaugural”
M'agradaM'agrada
Se alternaban dos sopranos -ya lo dije en un comentario anterior- o el cronista confundió una por otra. Yo ví a Conchita Balparda que al terminar pidió excusas a Kraus por no haber estado a su altura. Si hubiera sido Conchita Domínguez me hubiera enterado, pues era una ligera que me gustaba mucho y de la que tenía todas sus grabaciones, no muchas pues se retiró jovencísima- al igual que los de Balparda. No hay lugar a polémica, Juli. Los periódicos también se equivocaban y equivocan constantemente, incluso los libros monográficos de música, cine, teatro, etc. Yo encuentro pifias constantemente. Por ejemplo estoy leyendo “Los grandes de la copla” de Manuel Román y en la página 287 se dice que Carmen Sevilla no era la estrella de “La revoltosa” sino la soprano María de
los Angeles Morales -excelente cantante, por cierto-, cuando ésta aparecía sólo para cantar el famoso dúo de la zarzuela, siendo la protagonista absoluta la citada Sevilla…Y aún no lo he terminado de leer (493 páginas), aunque no sigo un orden, sino que voy a los intérpretes por los que siento curiosidad de saber qué es lo que se dice de ellos.
M'agradaM'agrada
Querido Cobran, precisamente hay una confusión en el nombre de la soprano en referencia pues la nota de Internet dice que fue la Conchita Domínguez la que no estuvo a la altura de las circunstancias. Incluso el periodista Manuel Delarco le hizo una entrevista en la cual le mencionaba este incidente artístico.
Com tu bien dices muchas veces las informaciones periodísticas dan lugar a confusiones. Lo malo es que esta confusiones pueden perjudicar a les personasn afectadas.
Gracias por tu aclaración.
M'agradaM'agrada
Ya he dicho que lo más seguro es que hubo dos sopranos que se alternaban y la titular fuera Conchita Domínguez y por eso pudo ser entrevistada y no la Balparda que era la sustituta.
M'agradaM'agrada
La Podles impressionant, emocionant: m’ha arribat al fons del cor, m’ha deixat “tocat”, sincerament. Bé l’orquestra a la deliciosa simfonia classica. I el demés deixem-ho en discret. Tanmateix és evident que aquest Orfeo Català necessita amb urgència una reflexió a fons, triar un camí musical i seguir-lo coherentment, sigui el que sigui. M’agradaria tornar a sentir l’obra de Montsalvatge, interpretada segurament amb una altre mentalitat més adient al text musicat.He sentit fragments i coses que m’han interessat molt d’aquesta peça. Espero que d’una vegada per totes el mestre Gonzalez es “faci” amb l’orquestra i puguem sentir més matisos i intencions i menys soroll.
M'agradaM'agrada
Vaig anar-hi ahir per la tarda i he de dir que va agradar-me molt.T’he llegit,Joaquim,amb molta atenció però jo no sé trobar les febleses que anomenes,Segueixo dient que que no hi entenc un borrall però disfruto de la clàsica i la lìrica com el meu sentit em dona a entendre.Eva Podless,extraordinària,la poca estona que passa a l’escenari ompla de tal manera que sembla que no acabarà mai.Els aplaudiments merescudissims,m’agrada molt aquesta senyora tan petitona i que es capaç de treure la inmenssitat de veu amb que es delecta.
M'agradaM'agrada
Aquest matí he escoltat el concert en directe per Catalunya Música.
Per ràdio s’evidencien coses que a la sala queden més aviat immerses en un tot, coses positives i òbviament negatives.
L’OBC sona més brillant i malgrat tenir els micròfons al davant o potser per això i el magnífic treball dels tècnics de la emissora, el so mai sona saturat com a segons quines localitats de la sala de l’Auditori.
Em reafirmo amb la meva impressió global i trec el reclinatori i amb això estem TOTS d’acord, per a la grandiosa Podles que en prou feines sis minuts, salva un concert que si no hagués estat per la seva participació, seria, al menys per a mi, ja oblidat.
M'agradaM'agrada
Este concierto hubiera sido uno más si no hubiera intervenido Ewa Podlés en la cantata “Alexander Nevsky”. Con su extraordinaria voz de contralto-contralto (no mezzo-soprano camuflada) y su dramatismo y sentimiento al cantar, esta inigualable intérprete sabe siempre extraer de su voz lo que precisa su parte, ya sea en un ensayo, en una función de mañana, tarde o noche. Parece como si tuviera siempre la voz preparada para toda ocasión.
A sus 59 años cumplidos el pasado abril y 36 de carrera profesional, es una profesional que sorprende por su sencillez, siendo probablemente la mejor contralto de los últimos 100 años, teniendo en su repertorio a Vivaldi, Haendel, Rossini, Chopin, Donizetti, Verdi, Wagner, Puccini, Mahler, Respighi, Penderecki…, siendo de un eclecticismo espectacular y poseyendo una coloratura sorprendente, aunque en esta ocasión no tuviera que hacer uso de la misma.
No es tan baja, Katia pero siempre va plana y tiene cierta dificulotad al andar, yo no sé si por artrosis o a causa del accidente de coche que tuvo en 2003.
M'agradaM'agrada
Bon dia
Diumenge vaig sentir el concert i estic d’acord amb els teus comentaris Joaquim i com a Colbran m’ha semblat un concert més i això no deuria ser així.
No m’amago que no m’agrada aquest director per a l’OBC, he intentat obrir-me i ser condescendent, donar un marge de confiança, però sempre acabo enfadat. Sabeu quan sentiau un disc en mono i després la mateixa obra en stéreo i comparáveu. És una cosa semblant, sentir l’OBC dàvui, i a més no veig massa entusias-me als músics i això és alarmant. Gran diferència amb els dos concerts anteriors tot i no ser de l’altre món. La Podlés, sublime, i dels cors, el que heu dit és correcte per a mi.
Si podeu, feu la prova del cotó, sentiu la gravació de l’OBC del 2004, també amb la Podlés i amb l’Orfeó i sota la batuta d’en Martínez Izquierdo, és un Nevski que no te res a veure. Jo ho vaig fer ahir abans d’anar a l’Auditori.
Joaquim vaig anar a l’Atelier de l’Òpera i em vaig quedar gratament sorprés. Tenies raó i ho aconsello a tothom. Gairebé un ‘Cenacle’ dels del segle XVIII, traspassat al s. XXI i gairebé clandestí, però amb la música a flor de pell i amb una qualitat sorprenent. Per cert els vaig comentar el que vàres escriure d’ells i es nota que t’estimen molt.
Crec que tenim una iniciativa cultural nova de calat molt important a lBarcelona.
Una abraçada a tothom
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir ahir al concert. La Podles em va fer plorar a llàgrima viva. Impressionant. En quan a la resta, vaig trobar interessant el Cant Espiritual més en el component instrumental que no en la part coral. I no hauria de ser així, en definitiva es tracta d’explicar un text amb molt component emocional. Potser hi va tenir que veure la manera d’entendre l’obra, però jo crec que Montsalvatge no va saber donar-li la mateixa expressivitat al cor que a la orquestra…
Com que estava molt a prop de l’escenari, vaig poder veure bé les cares dels cantaires a mida que anaven entrant a l’escenari i no eren d’entusiasme ni il.lusió precisament, i això em va preocupar, francament.
M'agradaM'agrada
Coincideixo amb la majoria de comentaris; el diumenge al matí vaig gaudir del miracle de la música durant els moments que la meravellosa Podles va ser a l’escenari. La resta, sincerament, millorable. Preocupa notar que una orquestra amb unes possibilitats extraordinàries soni amb tan poca tensió i entusiasme; tinc la sensació que el senyor Gonzàlez té una enorme voluntat, però em sembla que li falta o experiència o alguna altra cosa per ser el director d’aquesta orquestra. Una orquestra que ha anat millorant any rere any però que ara la veig encallada. Pel que fa a l’Orfeó, també ho heu dit tot … no està en un bon moment i no sembla que estigui en el bon camí.
M'agradaM'agrada
Mica aclaparat i sorprès per la unaminitat en les critiques a l’OBC. Vaig tornar a sentir el concert ahir a la tarda per Ràdio Clàssica i em reafirmo que la “simfonia clàssica” em va sonar força bé, nítida i clara, com ha de ser. Pel que fa a la cantata no li vaig perdre el fil i em sentia imbuit dins d’ella, signe inequívoc de que m’agrada el que estic escoltant. Des d’on jo estava no vaig detectar cap problema de so, i em va semblar una bona versió, que va pivotar, evidentment, en el fragment més colpidor i l’intervenció més esperada. Pel que a l’obra de Monsalvatge doncs no puc comparar amb altres versions donat que era la primera vegada que l’escoltava. Em va agradar força la composió. Bé, donem mica més de confiança a la nostra orquestra, que estem en els primers partits de la lliga, i només el temps ens dirà, si jo sóc massa indulgent, o la resta massa severs… 🙂
Si m’agradaria obrir una petita reflexió i no és la meva intenció aixecar polseguera. La qualitat d’una orquestra es detecta millor en una peça clàssica, com la simfonia 40 de Mozart, que en una tardoromàntica, per exemple la cantata de Prokófiev. No pot ser, és impossible que l’OBC toqui molt bé la 40 i ho faci malament la cantata. Aleshores s’hauria d’apuntar al director. Sóc dels que crec que un mal director pot ensorrar una bona orquestra en poc temps, que no és el cas, però alhora tambè crec que un bon director no pot aconseguir, en poc temps, fer bona una orquestra discreta. ës a dir, que si tant discreta és l’OBC, és impossible que d’aqui uns dies sigui quasi la millor del mon perque davant tingui a l’Oue. I mira que m’agrada l’Oue. (Per favor, sigueu magnànims i no em pegueu massa fort.) 🙂
M'agradaM'agrada
Fins avui no he pogut escoltar El camp dels morts i m’ha deixat corpresa. He recordat molt a Mr. Colbran i ara, al llegir el seu comenetari, estic contenta de que tant ell com tu, Joaquim, gaudissiu tant d’aquesta veu imponent que podria travessar la terra amb el seu profund i poderós misticisme. Gràcies!
M'agradaM'agrada
Penso que hi ha quasi unanimitat en considerar que, si no hagués estat per la intervenció de la gran Ewa Podles, el concert hauria estat força normalet. Res a veure amb la versió que va fer el mestre Martínez Izquierdo. Des de la fila 7 de platea l’orfeó quasi no se sentia. el Cant espiritual va ser un avorriment. Del mestre González no tenia cap judici ni prejudici previ. El vaig veure per pimer cop la temporada passada i en alguns concerts em va agradar, però la gran decepció va venir amb la 3ª de Mahler, avorrida i sense nervi. Ara, ha continuat en la linea de pesadesa i avorriment. Li falta capacitat de matisació, no émpra gairebé mai les dinàmiques i les peces li sonen monòtones i planes. Aquest any té previst dirigir algunes obres mestres i ja començo a moïnar-me (la Patètica, les dues primeres de Brahms, el Cant de la Terra…). Jo dic que és un director correcte i que potser amb el temps creixerà… però…
M'agradaM'agrada