Una pel·lícula en blanc i negre, francesa i muda?, doncs si, ves per on us la recomano fervorosament i convindria que no la deixéssiu escapar, sobretot si us agrada el cinema, si us agraden els clàssics, si us emociona el musical, si The Star is born, Singing in the rain o Sunset Boulevard son un referent, si Greta Garbo, Gloria Swanson, Douglas Fairbanks o Gene Kelly us transporten a un món plaent de somnis i a un cinema que enyoreu, si tot això és si, no us heu de perdre The Artist.
Una historia previsible i una posada en escena sumptuosa en els mítics estudis de Hollywood, amb un equip d’actors i actrius amb àngel, sorprenents Bérènice Bejo i Jean Dujardin, més unes col·laboracions de luxe (John Goodman o Malcolm McDowell) situen aquesta obra d’art en una illa inesperada en el panorama cinematogràfic actual. És quelcom més que un exercici aplicat o un intent de recrear fotograma a fotograma una època gloriosa, és fins i tot molt més que un homenatge, és una obra original pel seu plantejament i arriscada, però el resultat és bellíssim i emocionant, que utilitza uns mitjans clàssics per explicar-nos l’eterna resistència a la innovació, a la tecnologia, a l’evolució humana. El pretext és l’històric pas del cinema mut al sonor, però podria ser del llibre de paper a l’electrònic, o qualsevol altre signe del pas inexorable del temps i la resistència a tot allò que significa evolució.
Que Michel Hazanavicius utilitzi aquest període històric del cinema és un meravellós pretext per recrear un món que adora i idolatra, i el resultat és pura màgia visual i estètica, amb una tendresa i un amor que desprèn cada pla, cada seqüència, cada fotograma, que per molt temps retindre a la memòria. Entre ells: l’encontre de George Valentin i Peppy Miller a l’escala dels estudis, o la quantitat d’homenatges que amaguen moltes seqüencies, com l’esmorzar que desemboca en la ruptura del matrimoni Valentin, que està calcat de Ciudadano Kane, la figura del fidel majordom que recorda tant Sunset Boulevard, l’inici amb clara referencia a l’estrena de la pel·lícula muda de Singing in the rain, o l’increïble goset que tant recorda al de la pel·lícula The Thin Man (1934) amb William Powell i Mirna Loy. Però el moment més gloriosament homenatjat és quan Michel Hazanavicius abandona l’excel·lent i quasi omnipresent banda sonora de Ludovic Bource per anar a buscar el fabulós, l’hipnòtic tema d’amor que Bernard Herman va composar per Vertigo, un dels clàssics més clàssics de la historia del cinema de tots els temps, en l’esclat emocional d’aquest imprescindible The Artist. Al final ens reserva un altre grandiós homenatge que no us vull explicar.
Doncs tot això, que no és precisament poc, i molts altres moments inoblidables us esperen si aneu a veure aquesta pel·lícula de visió (si voleu) obligada.
Us deixo el tràiler
Jean Dujardin i Bérènice Bejo a The Artist
IN FERNEM LAND 
Problemes d’agenda (bàsicament la preparació de l’escudella i la carn d’olla atàviques) m’impediran veure-la abans del que a mi m’agradaria. No tinc clar que un homenatge al cinema mut, per molt afectuós que sigui, pugui produir tal entusiasme. En José Luis va ser demolidor en la seva crítica. La falta d’unanimitat em desconcerta i, a sobre, el meu home prefereix anar a veure “El topo”. Ves que no acabem veient “The immortals”, diuen que és pur Caravaggio.
M'agradaM'agrada
No és un homenatge al cinema mut, més aviat al cinema en general, tot i que l’embolcall és el cinema mut. Fixat que les pel·lícules que jo he identificat són totes posteriors, Singing in the rain, Sunset Boulevard, The star is born (en totes les seves versions). Citicen Kane, The Tin man, vertigo….això si en moltes d’elles hi ha referències als artistes del cinema mut en decadència o el conflicte del canvi tecnològic del pas al sonor.
Si, també vaig veure que en José Luis no entenia i compartia, cap dels elogis que la crítica, pràcticament de forma unànime li ha donat, però ara un cop l’he vist no ho entenc, que ell s’expliqui una mica més.
Penso que a tu t’agradarà i que un cop hagis passat les digestions nadalenques i hageu vist El topo, hi hauríeu d’anar.
M'agradaM'agrada
Sóc tan voluble que el comentari tan demolidor de José Luis em va fer dir que no l’aniria a veure tot i que, mentre li escrivia, no m’ho acabava de creure. Ara et llegeixo a tu, si seduissant toujours, i em sembla que m’agradarà perquè dono el perfil de cinèfila creat els 70 sota la fèrula de “Fotogramas”.
Ja t’ho explicaré.
M'agradaM'agrada
La pel·lícula, un cop païda, té tants elements per ser gaudida, que mereix ser vista, si després les nostres opinions són divergents, tampoc crec que em condemnis, malgrat tot estic segur que trobaràs moments per quedar bocabadada.
M'agradaM'agrada
Renoi, quin entusiasme! No deixes cap altra opció que anar-hi. Si per llavors el iogurt no ha caducat del tot, ja diré la meva.
M'agradaM'agrada
Si no ha caducat, sorprenentment una peli que utilitza el gest exagerat i la banda sonora quasi permanent per donar relleu a les situacions dramàtiques, tot ajudat per uns esporàdics diàlegs escrits que apreixen en pantalla, com vols que caduqui aquest iogurt?
Ja m’ho sabràs dir.
I si no compartim l’opinió, com he dit a Olympia, no crec que això sigui un motiu de divorci. 🙂
M'agradaM'agrada
Quan hi ha disparitat d’opinions més ganes tinc de veure una peli. Sembla que visualment és impecable. Potser demà hi passo, tampoc em vull perdre el Talp.
M'agradaM'agrada
Ja moltes coses que em semblen impecables en aquesta pel·lícula, algunes estètiques i altres emocionals, que de tot en pot fer ostentanció.
Ja m’ho sabràs dir.
M'agradaM'agrada
No sóc cinèfil, però ha estat per a mi enriquidor i didàctic el contrast entre “In Fernem Land” i “Ancha es mi casa”. Si senyor! 🙂
M'agradaM'agrada
Dos maneres ben diferents de veure una mateiza pel·lícula, tan interessant com desconcertant. D’això es tracta.
A vosaltres us tocarà, si voleu, posicionar-vos o no.
M'agradaM'agrada
Doncs nosaltres tenim moltíssies ganes de veure-la. Em va fascinar l’anunci que en feien, m’encanta l’homenatge al llenguatge del cinema mut. La interpretació gestual és un tema molt interessant i m’imagino que en aquesta peli deu estar molt treballat. Tampoc ens volem perdre el Talp, ni la de Freud, ni molt del teatre que s’està fent ara…Ostres!! és que no es pot amb tot!!!
M'agradaM'agrada
Benvolguda Isabel, tens rao, no es pot amb tot, s’ha de triar, .
Jo parlo d’allò que veig i escolto i si m’agrada us en faig agafar ganes.
Si coincidim, em sento una mica més feliç, aixó si.
M'agradaM'agrada
Perdona aquesta entrada que no té res a veure amb el tema del dia d’avui del blog, però que desitjo comentar.
Sóc persona musicalment temàtica, i m’agrada concebre la música d’aquesta manera. Vull dir qué és molt probable que un divendres sant procuri escoltar un Parsifal, on sigui i com sigui, que un dia de tots sants procuri escoltar un Don Giovanni, com sigui i on sigui…i és clar, per Nadal hi ha molta “oferta”, tant religiosa com profana. Però n’hi ha una que sempre he estimat molt per damunt de totes: L’Oratori de Nadal d’en Joan Sebastian Bach. Cada any cau i l’escolto. Sense excepció. De dalt a baix. Fins i tot vaig poder sentir l’emoció de viure en directe la tercera cantata inserida a dins de la liturgia a la mateixa esglessia de Sant Tomàs a Leipzig i per aquestes dates.
Doncs, no saps com apreciu el post del 24 de desembre de l’any passat perque entre d’altres coses em va aclarar el lio monumental que tenia amb les dates de les diferents cantates. Seguiexo doncs aquest any aquest meravellós Oratori amb Hannoncourt a la direcció de so, i el teu post imprès com programa de mà. Imprescindible.
Gràcies!
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep. M’agrada molt l’apunt de l’any passat, si, molt.
Gràcies en a tu.
M'agradaM'agrada
Feliz Natal e um bom ano de 2012. E muito obrigado pelas excelentes críticas diárias!
M'agradaM'agrada
Obrigado FanaticoUm
M'agradaM'agrada
Je je, ja hi som…
Mi “demoledora crítica”, aparte de algunas respuestas a comentarios, se limitó a afirmar que me gustó mucho el perrito y que me aburrió soberanamente la película, tanto que no tenía ni ganas de hablar de ella. Y a manifestar mi sorpresa por el aplauso general de la crítica, porque por lo general siempre encuentro alguien con coincidir.
Brevemente: Ya dices que el guion es previsible. Previsible y manido, las muchas citas y homenajes más o menos evidentes, no me interesaron ni aminoraron el tostón. Si una película con actores que evocan a otros y escenas que recuerdan a otras tiene un argumento previsible y tan repetido como el de los problemas de un actor con la llegada del sonoro, lo raro es que guste a nadie, y si lo logra, que por lo visto lo logra, es porque tocará fibras de las que carezco.
No dices nada de la música, especialmente importante en esta película, por ser muda y porque no se limita a una pianola. Me pareció estridente y vacía, y no diré tanto de la película pero también cojea por ahí. Citas, interpretación, fotografía… ¿al servicio de qué? Cosas buenas tendrá y tiene, aunque la recreación de aquel mundo tampoco me emocionó lo más mínimo, con un blanco y negro tan matizado y una perfección formal que alejan totalmente de la época.
Todo lo cual no quiere decir más que lo que dije y repito: Me aburrí, mucho, aunque a muchos les haya gustado y les gustará.; -) Bon Nadal!
M'agradaM'agrada
Definitivament estem en una altra galàxia, i ja em sap greu ja, però ningú és perfecte.
Penso que de la música dic que és magnífica, perquè m’ho va semblar, i la resta, la interpretació, la fotografia, el muntatge, la posada en escena, tot al servei a l’amor al cinema i a les emocions.
Em sembla molt rar que no menciones a Bérènice Bejo, és una noia amb un àngel especial que enamora, amb la complicitat amb la càmera que tan sols els privilegiats ho tenen.
Bé José Luis, la llista de coses que em van meravellar d’aquesta pel·lícula és interminable, però ja ho sabem d’altres vegades que quan estem tan allunyats, no hi ha possibilitat d’aproximació possible.
Bon Nadal
M'agradaM'agrada
Está muy bien estar en otra galaxia. Así se puede saber de la propia y de la ajena. Esta peli no me atrapó, y a partir de ahí, cualquier otra cosa interesa poco, incluyendo las interpretación, efectivamente excelente de esa chica.
Bon Nadal de tot cor!
M'agradaM'agrada
Aprovecho esta ocasión para saludaros a todos y desearos una FELIZ NAVIDAD rodeados de todos vuestros seres más queridos. abrazos Mercedes
M'agradaM'agrada
Aprovecho esta oportunidad para desearos FELIZ NAVIDAD A TODO EL CLAN INFERNEMLANDAIRES.Un abrazo Joaquim. Mercedes
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Mercedes
També li desitgem un Bon Nadal.
Feia dies que no treia el cap. Un petó
M'agradaM'agrada
Gracias a un troyano que no sé quién diablos me envio he estado quince días sin ordenador, que ahora se ha convertido en un elemento imprescindible para estar conectado con el mundo, ello no me ha impedido ir al cine y disfrutar de esta pequeña joya que es “The artist”. ¿Han nacido dos estrellas? El tiempo lo dirá pero sin lugar a dudas la presencia de Jean Dujardin y Berenice Bejo, esta película no hubiera sido lo mismo. Precisamente esta semana pasada pude ver una de las dos parodias de Jame Bond que interpreta Jean Dujardin, OSS 117…. y tengo que reconocer que este actor tiene una presencia y un humor muy especiales. Sólo lo recordaba en un pequeño papel en “Pequeñas mentiras sin importancia”, pero es en esta película que hoy nos ocupa en la que realmente “borda” el papel, sin decir una palabra hasta el final…. Dos momentos que me emocionaron, la secuencia con la música de Bernard Herman y el homenaje final, por supuesto. Lo dicho, una joya.
M'agradaM'agrada
Vaja Roberto, lamento aquesta visita troiana.
Me’n alegro que The Artist també t’hagi agradat i que tornis a poder visitar-nos i comentar.
Una salutació ben cordial i nadalenca
M'agradaM'agrada
Ja veig que haurè d’anar al cinema…
M'agradaM'agrada