Era la segona vegada en menys d’un any que assistia a un concert de l’Orchestre National du Capitole de Toulouse sota la direcció del seu director titular, Tugan Sokhiev. La primera va ser el passat 1 de juny quan l’orquestra i director, conjuntament amb l’Orfeò Català, van interpretar dins el cicle de Palau 100 de la temporada passada el Ein deutsches Requiem, op 45 de Johannes Brahms.
Si d’aquell concert no en guardo un especial record, del que va tenir lloc ahir molt em temo que tampoc. L’esplèndida Orquestra de Tolosa de Llenguadoc ha vingut amb tota la seva plantilla, amb una família molt nodrida a les cordes, que és sense cap mena de dubte el més rellevant. Fustes i metalls em van semblar més discrets i perfectament superables quan els nostres musics de l’OBC es posen les piles o tenen un director amb quelcom més que sang circulant per les venes.
El problema d’aquesta magnífica orquestra francesa, per a mi és l’elecció del director titular. No m’agradaria pensar que tot el prestigi assolit amb el mestre Plasson se’n ha anat a norris amb aquest jove director. Tugan Sokhiev llueix un currículum espectacular i col·labora amb orquestres de gran renom, però a mi no m’agrada gens. Tot en ell em sembla falç, tot em sembla embolcall, foc d’encenalls, la seva direcció em deixa d’interessar al cap de pocs minuts quan me’n adono que l’artifici és l’objectiu i més enllà del que escolto no hi ha res més que la voluntat d’agradar a força de decibels i mostrar la resistència dels musics davant les exigències extremes de la sonoritat a la que sotmet als musics i en conseqüència als soferts oïdors.
Pensava que en l’excessiu Carnaval (ideal per l’època) d’Antonin Dvorák, volia sorprendre al públic que si bé no omplia del tot L’Auditori, si que mostrava una bona entrada. La seva visió eminentment espectacular deixava subtileses al marge, forçant els aspectes sonors i dinàmics com a principal atractiu d’una obertura brillant, però desequilibrada. Vaig creure que en les altres dues obres aquests desequilibris desapareixerien.
A la segona obra, el concert per a piano i orquestra en La menor , op 54 de Robert Schumann, l’Orchestre National du Capitole de Toulouse ens portava a la gran Elisabeth Leonskaja, la pianista georgiana de grandiós i merescut prestigi.
Em va sorprendre que per acompanyar el concert de Schumann l’orquestra fos tan nombrosa i els meus temors es van fer realitat en veure que un cop més Sokhiev decidia que el romanticisme gairebé íntim de molts moments d’aquest concert, esdevinguessin una confrontació entre el solista i l’orquestra, forçant fins i tot que el tendre diàleg del segon moviment esdevingués quasi una baralla. Leonskaja no cal dir que va desplegar tot el seu virtuosisme aclaparador amb contundència, altre opció no li quedava, però estic segur que amb un altre director i amb la meitat de l’orquestra hagués tret uns matisos i una delicadesa que en el concert i malgrat la seva perfecció, no va poder lluir.
Sort que els insistents aplaudiments del públic van fer que la pianista ens meravelles i extasiés, ara si, amb un Schubert fabulós, com volent deixar constància que el jove i “tetosterònic” director d’Ossètia no li va permetre fer amb Schumann allò que ella soleta feia amb Schubert, meravellar-nos. Quina s0noritat i elegància, quina manera més encisadora de crear climes i sentiments. Sensacional Leonskaja.
A la segona part ens esperava l’aclaparadora simfonia número 12 de Dmitri Xostakóvitx. Si amb Schumann aclapara, imagineu-vos com va ser aquesta simfonia.
D’entrada em vaig quedar amb la boca oberta amb l’inici espectacular de la corda gruixuda, contrabaixos i cellos. La contundència i bellíssima sonoritat prometien emocions i sensacions. Malauradament als 10 minuts els meus oïdes ja estaven estabornits per els atacs indiscriminats i gratuïts, decididament superflus i de cara a la galeria d’aquest director que potser s’ha endut unes ovacions exagerades que denoten que els abonats de l’OBC esmorteïts com estan darrerament, tenen ganes de marxa, sinó creieu-me que no ho entec.
Certament la corda és el millor d’aquesta orquestra, altres seccions com les fustes, van evidenciar un treball poc convincent (clarinet i oboè principalment) i en els metalls poca precisió i algun dubte notori. Jo crec que és degut més a la direcció grandiloqüent, poc atenta als detalls i al treball particular i minuciós amb els solistes, on prima més l’efecte global. És una veritable llàstima.
És possible que aquest director que sovinteja molt el Mariinski i les principals orquestres europees, acabi asserenant-se i potser en el millor dels casos, acabarà posant tot el seu talent al servei de la partitura i no pas de la seva vanitat. Ha assolit, ell i orquestra, un èxit molt sonor, per a mi injustificat, però que ha motivat una propina. Tement que es deixaria anar amb l’Arlesiana o una cosa similar, per allò de la quota pàtria, ens ha sorprès amb una “delicatessen”, una de les delicioses variacions Enigma d’Elgar. Després del terrabastall esgotador de Xostakóvitx, m’ha semblat un recès de pau alliberador, però si ho analitzàvem aïlladament, sense tenir en compte d’on veníem i si on volíem anar, també pecava d’excessiva sonoritat i gruix, definitivament el tan prestigiat i reclamat Tugan Sokhiev no m’interessa gaire. Li donaré una tercera oportunitat?, ja veurem
Després de tants mesos sense anar a un concert de la temporada de l’OBC (des de novembre), he triat malament. La setmana vinent amb Mahler, la seva cinquena i Lothar Zagrosek segur que em trec el ventre de penes.
Bon diumenge!
IN FERNEM LAND 
A mí sólo me han gustado las dos propinas y de las dos la mejor ha sido el delicioso y delicado Schubert interpretado por la magistral Leonskaja.
Cuando ha comenzado “la “Obertura-Carnaval” de Dvorak creía que iba a ensordecer, pues así ha sido todo el tiempo y con todos los compositores, sólo la orquesta ha demostrado algo de contención con la propina de Elgar.
Este señor Tugan Sokhiev puede ser muy guapo pero no me ha gustado nada. Pocas veces he escuchado tanto ruido, si es que así puede calificarse un sonido tan superexagerado. Comentaba a Joaquim y a unos amigos al salir que si esta orquesta, con este director y con este sonido tan extralimitado llega a tocar así en el Palau los famosos caballos del “gallinero” se desprenden de las paredes…
Esto no es lo que obtenía Michel Plasson de esta famosa orquesta. Actualmente es ideal para actuar en un estadio sin necesidad de amplificación. Qué exageración de volumen, Señor! Ideal para sordos. Pero ha sido un éxito y lo importante es que la gente si paga se lo pase bien. Yo he pagado y sólo he disfrutado de verdad unos 5 minutos, con la legendaria Leonskaja y su precioso Schubert.
Cuánto he añorado la OBC!
M'agradaM'agrada
Sí, otro mediocre sobrevalorado (con sus virtudes y sus defectos) como Dudamel y con una magnífica agencia y capacidad de gestión detrás. No obstante, hubo cosas en la sinfonía que revelaban que Sokhiev conoce Shostakovich y podría haber hecho una lectura bien llevada…otra cosa es que se venda al galerismo, a un karajianismo vomitivo y ensordecedor que le resta méritos a lo que técnicamente puede conseguir. Confundir intensidad con decibelios es de necios. En Dvorak no se enteró de nada y acabó atropellando el final (sforzandi de los metales en los últimisimos compases, efecto que Dvorak también incluyó del mismo modo en su Séptima sinfonia). Y Schumann… la gripe aviar pareció rebrotar en la sala.
No sé si lo sabéis pero la próxima temporada también actuará Tugan Sohkiev… el concierto lo patrocinará GAES. Jajaja!
M'agradaM'agrada
Espero que ho retransmiteixin per catmúsica, potser amb micros sentim millor la pianista.
La nostra OBC és una gran orquestra i aviat faran una altre Xostakóvitx amb estudiants de l’Esmuc. No ens ho podem perdre! 😉
http://www.obc.cat/ct/concerts/fitxa/20-un-concert-dues-orquestres/0/2130?mostrarTotes=si&textLliure=False
M'agradaM'agrada
Gràcies kalamar, ho tindrem en compte
M'agradaM'agrada
Home, jo amb el tema del sorroll aniria amb compte, perque els campions reals del sorroll orquestral els tenim a casa: recordo unes Estacions de Haydn amb l’inclit Martinez Izquierdo que realment van ser per quedar-se sord (i era Haydn!) i l’amic Pablo tampoc és que faci el Xostakóvitx massa subtilment…
Ah, i per cert, no veig a Pablo ni a Ernest fent la carrera de Sokhiev, que és cert, té la millor agent del món, la Sra. Eastwood, però si aquesta senyora escull, escull per algun motiu.
M'agradaM'agrada
Qui és Martínez Izquierdo? 🙂
M'agradaM'agrada
Martínez què….?
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb vosaltres i especialment amb en Manu. Aquí també ens deixen sords a falta d’altres recursos.
M'agradaM'agrada
i estic escoltant el concert per la ràdio i ho sento, però la OBC no sona així…
M'agradaM'agrada
La transmissió radiofònica, gracies suposo en el cas d’avui a Santi Bargunyó ens arriba equilibrada, a la sala de l’Auditori el volum era tan eixordador que emprenyada de veritat.
Per altre part jo no he dit que l’orquestra fos dolenta, ans al contrari, la llàstima és que estigui dirigida per aquest director, al que la senyora Eastwood li haurà vist uns atributs que jo no he tingut accés :-). Parlant seriosament aquesta orquestra l’he gaudida molt millor amb Plasson.
M'agradaM'agrada
DONCS A MI M´HA AGRADAAAT!!!… EHH???… NO… NO CRIDO PERQUÈ ESTIGUI EUFÒRIC… ES QUE A LATERAL ESCENA ÉS VERITAT QUE ERA UNA MICA ENSORDIDOOOOR… PERÒ A BANDA DELS DECIBELIS HO HE TROBAT BEEEE!!!… JO DIRIA QUE A XOSTAKÓVITX JA LI ESCAUR SENTIR-HO UNA MICA AIXÍÍÍÍ… PERÒ NO EM FEU GAIRE CAS, QUE JA SABEU QUE JO NO ENTENC GAIREEEE… EHHH??? NOOO DRAPAIRE, NO… QUE NO ENTENC GAIRE… NO… AIRE NO… GAIRE!… VAJA: QUE VULL DIR QUE NO ENTENC GENS NI MICA… QUÈÈÈ??? NO HOME NOOO…. CÓM VOLS QUE JO VENGUI RENS AL PRYKA???… ÉS IGUAAAL… DEIXEM-HO ESTAAAAR…
M'agradaM'agrada
😆 😆 😆 😆
boníssim
M'agradaM'agrada
Hombre, calificar a Sohkiev de mediocre es inadecuado. He tenido la suerte de que me dirigiera en mi época de cantante Prokofiev y pocos directores he visto con su control de las dinámicas y su capacidad de hechizar a orquesta, coro y solistas. No he escuchado el concierto que comenta Joaquim pero cuando lo he visto dirigir en directo o en dvd sigo viendo en él esa capacidad electrizante que pocos directores poseen.
M'agradaM'agrada
Hola korngold, he hagut de repassar l’apunt per veure si deia que Sohkiev és vulgar, no ho recordava i no ho he trobat.
He trobat moltes coses a la direcció però no he dit que fos vulgar.
A mi no m’electritza, amb crispa, que és lleugerament diferent i crec que amb el temps li passarà i segurament emergirà tot això que ja té i jo no li trobo.
Ara hi ha un corrent diria que eminentment comercial de fer debutar a joveníssims directors amb talent a les millors orquestres i també fins i tot de donar-los la titularitat.
Abans feien “pràctiques”, agafaven ofici i repertori amb orquestres més discretes i acabaven a les grans amb un bagatge al seu darrere, ara no.
Això també succeeix amb els cantants, que debuten als primers teatres sense haver fet rols petits o sense haver cantat els gran rols a teatres més discrets, amb molts casos quan haurien de donar el millor ja s’han hagut de retirar.
Es crema tot molt ràpid
M'agradaM'agrada
He anat aquest matí al concert. Estic d’acord amb l’excés de soroll. Havia sentit en directe l’orquestra del Capitol dirigida per Plasson i era una altra cosa.
M'agradaM'agrada
si, molt diferent. 😥
M'agradaM'agrada
Ha estat un concert magnífic.
L’obertura Carnaval necessita aquesta marxa que li ha donat tan l’orquestra com el director, perque de lo contrari ràpidament t’en adones de que és una de les composicions més mediocres de Dvorak. No ha estat aixi i avui, i m’ha semblat efectista, si, evidentment, però és com m’agrada que soni i com crec que ha de sonar.
Té sort el meravellós concert en La Menor de Schumann. I nosaltres, que l’hem escoltat tambè, obviament. Ha estat interpretat a l’auditori ni més ni menys que per dues deesses del piano: Argerich i Leonskaja. Fantàstica Leonskaja, ahir i avui, amb lirisme romàntic desbordant i una interpretació de la cadenza que m’ha recordat la de Geza Anda, amb el seu rubato i els seus accents, cadenza de referència absoluta dins de la interpretació pianística. El lirisme i la instrospecció ha pujat de to amb la meravellosa propina de Schubert (afortunat l’amic que era a la sala i a qui li va dedicar), igual que avui amb el nocturn de Chopin.
L’espectacular simfonia de Xostakóvitx ha estat ben servida, amb so gairebé d’orquestra americana, amb decibels al màxim però amb so compacte, sense ser gens estrident. Equilibrades totes les seccions de l’orquestra, l’esplèndit i valuós director Sokhiev ha oferit una versió aclaparadora, enérgica i brillant, que és el que la partitura demana.
La meravellosa Nimrod, com a propina, ha estat una bona manera de descarregar la tensió de la simfonia, i de constatar, una vegada més, la qualitat de l’orquestra, components de la qual semblan estar molt a gust dirigits per en Sokhiev, i ho han demostrar de manera ben explícita a la tanda d’aplaudiments.
M'agradaM'agrada
Talment sembla que haguem vist coses diferents. Per la ràdio el concert sembla un altre cosa i no crec que entre dissabte i diumenge els criteris fossin uns altres.
A mi aquest tipus de direcció no m’interessa gaire. La música mai em pot esgotar i aquest director ho aconsegueix.
les partitures són brillants per si mateixes i amb una orquestra de més de cent musics no li cal aquest suplement que Sokhiev li dona. Més m’estimaria que fos més detallista i fos també més curós en el treball amb els solistes de l’orquestra.
En fi, dubto jo que amb posicions tan extremes siguem capaços d’apropar-nos.
Me’n alegro per a tu que el gaudissis tant.
M'agradaM'agrada
Per a mi el millor les dues propines, especialment la de la pianista. Certament sobraven molts decibelis. També és cert que la 12 de Xostàkovitx per mi no és la millor d’ell, però el soroll ha sigut aclaparador. Una pena. Però avui dia sembla que la mercadotècnia domina i estableix les regles i tot es valora més que el que hauria de ser esencial: la música. Paciència un cop més. A veure si tenim més sort amb la 8 del mateix compositor.l
M'agradaM'agrada
Jo també pensava que la simfonia núm 12, que no coneixia, no era de les millors, però es veu que si. M’hauré d’espavilar a trobar una versió que em faci canviar d’opinió.
M'agradaM'agrada
Malgrat que encara tinc les orelles molt perjudicades, és una bona orquestra, principalment la corda. A Tolosa poden estar orgullosos del seu orquestot. Ja voldria l’OBC tenir una plantilla tant nombrosa.
M'agradaM'agrada
En això si que no hi ha discussió possible, l’orquestra és potent, nombrosa i de qualitat.
Tolosa per sobre de Barcelona, trist
M'agradaM'agrada
En el concert de Schumann només vaig saber gaudir del primer moviment. Després, la gran pianista russa se’m diluïa amb la resta de músics i m’he dispersat. Xostakòvitx, músicalment i volgudament estrident en gran part de la seva obra, interpretat pels senyors de Tolosa m’ha semblat sorollós i m’he perdut entre el violent diàleg instrumental. Del Carnaval ni en faig esment perquè em va passar desapercebut. Es podria dir que no era un bon dia per la música i jo si no hagués fruit del Schubert dolcíssim interpretat per Leonskaja i de la sublim “Nimrod” del bis final que, tot i un pel gruixuda, ha tingut un crescendo molt notable.
No estic gens d’acord en que Dudamel és mediocre. Em sembla depassat però brillant i el temps s’ocuparà de demostrar-ho.
M'agradaM'agrada
Jo també crec que Dudamel res té a veure amb Sokhiev, però si que molts s’emmirallen amb els resultats que el veneçolà assoleix amb 200 musics joves amb ganes de menjar-se el món i sempre amb programes per enlluernar, amb el que és la música i els concerts.
M'agradaM'agrada
El volum era certament excessiu (calien 16 primers violins?), i això sol ja diu poc del director. Encara que hagués fet una interpretació antològica de la 12a. jo no ho hauria pogut gaudir, pendent com estava de tapar-me les orelles cada cop que els metalls aixecaven amenaçadorament els intruments. No estic en contra de lectures efectistes, sempre i quan no sigui aquest el seu únic atractiu, però la instrumentació de Xostakovitx ja proporciona la densitat i volum adequats, no cal forçar-ho tant.
També és cert que en Pablo Gonzalez no s’escapa d’aquest defecte, i de fet el seu cas té molt més mèrit, ja que, malgrat l’excés de decibels, quasi m’adormo en la 7a. de Xostakòvitx que va dirigir la temporada passada. Almenys amb en Sokhiev he mantingut l’interès fins al final.
Pel què fa a l’orquestra, n’esperava molt més. Prefereixo l’OBC en un dels seus dies bons (que no són pocs), tant pel què fa al conjunt com als solistes. Especialment desafortunat el clarinetista, dels pitjors que recordo haver sentit en directe (a nivell professional, clar).
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord!!!
M'agradaM'agrada
No calien, però van sortir de gira i apa! tots de passeig.
Jo el interès el vaig perdre den aviat i vaig resistir fins el final.
M'agradaM'agrada
En lo que respecta a Chostakovich, en la partitura de bolsillo (Sikorski, 1961.Hamburg) se pide la siguiente cuerda: Violines I (16-20),violines II (14-18), violas (12-16), cellos (12-16), contrabajos (10-14).
El viernes, durante la sinfonía yo conté sólo 8 contrabajos sobre el escenario y los cellos sumaban 10.
A mí no me desagradó en absoluto el componente decibélico en esta sinfonía; esta obra es para eso, lo pide a gritos.
M'agradaM'agrada
Per cert, trobo a faltar algun comentari sobre el magnífic concert que Enrique Bagaria i Mireia Farrés van tocar al Palau el passat dijous amb l’Orquestra de Cambra de Viena. Trobo un escàndol que Bagaria no vagi cada any a la OBC. Per a mí és el millor pianista que tenim al país. Em sembla molt simptomàtic del criteri de programació que regeix a L’Auditori. Va servir un Mozart impecable, en tècnica i estil.
M'agradaM'agrada
Manu, que més voldria que poder anar a tots els concerts. Aquests em feia il·lussió, però si no pot ser, no pot ser.
M'agradaM'agrada
Pues sintiendo contravenir la mayoría de los comentarios. sí tengo que decir que me gustó mucho el concierto, y no precísamente por el decibelismo aquí comentado, cuando realmente, la 12 de Shostakovich demanda más plantilla, como se indica en la partitura.
Por otro lado, me hacen gracia los comentarios del estilo de que esta orquesta no sonaba así durante la época de Plasson, y en efecto así es, pero para bien. Las orquestas trabajan con varios directores para cambiar y aumentar el repertorio, buscar un nuevo concepto sonoro y mejorar. Sokhiev es el director ideal para el cambio desde el sonido Plasson, muy diafano y líquido, por otro sonido más carnoso, denso, y más mate que brillante. Y eso se debe a que la escuela de dirección de ilya Musin de la que vienen Sokhiev, Gergiev, Katz o Termikanov funciona así abogaba por este concepto sonoro. Lo que vivimos este fin de semana era una interpretación muy “rusa” de obras a las que le puede ir bien ese concepto o no. Aplicado a Shostakovich, estamos hablando ya de idioma y de lo que necesita esa sinfonía, esto es contundencia… En el tercer movimiento, Aurora, se recrea el cañoneo que dio comienzo al asalto del Palacio de Invierno, y sonó como tenía que sonar y evidentemente no como el vals de las flores…
Puede gustar o no, para en la variedad está el gusto y el disgusto, pero por favor, sería interesante que se dieran argumentos de más peso, y no solo lo “ruidoso” que le pareciera a alguien una interpretación…
M'agradaM'agrada
Efectivamente somos minoria quienes nos ha gustado el concierto y son interesantes tus comentarios, que me ayudan a entender lo que he escuchado y como lo he escuchado. Acerca de la interpretación muy rusa quisiera añadir que muy americana también. El potencial sonoro de las orquestas de Nueva York, Chicago, Boston, Cleveland és grandilocuente pero homogéneo, todas las secciones a pleno pulmón pero no estridentes y oir en directo a Txaikovski con la orquesta de Nueva York és una explosión sonora, no ruido…en este caso, y en el del sábado/domingo pasado, a mi/nuestro entender, claro. 🙂
M'agradaM'agrada
El meu vot a favor d’en Sokhiev. El recordo fa uns anys dirigint a Renaud Capuçon (Mendelsson) i una 5a de Txaikovski magnífica. Per cert, Jorge de Persia el va destrossar en la seva crítica. Em va semblar de molt mal gust.
Els artistes no desperten unanimitats perque les nostres sensibilitats són diferents. Una cosa és que en Pavarotti no em “comuniqui” i l’altra és dir que Pavarotti fora dir per part meva que és un artista mediocre o supravalorat.
Ara mateix canviaria en Pablo Gonzàlez per en Sokhiev!
M'agradaM'agrada