PALAU 100: GRIGORIJ SOKOLOV


El recital d’ahir al Palau protagonitzat per Grigorij Sokolov és una d’aquelles experiències musicalment memorables que tenen un afegitó d’excepcionalitat gràcies a l’exclusivitat artística d’un pianista únic, potser el millor?, qui ho sap, qui és capaç d’etiquetar i comparar amb la resta aquest prodigi?, jo no.

Sokolov va per feina, no s’entreté amb actituds divines, ni amb comportaments historiats, entre, saluda i es posa a tocar, bé no és exactament tocar, és quelcom més difícil i subtil.

Superada l’admiració per l’aclaparadora demostració de l’excelsa tècnica que llueix, queda el més difícil, allò que està vetat a tants i tants grandíssims pianistes que ens visiten amb més o menys campanyes mediàtiques al seu voltant, queda interpretar, crear i fer sentir molt més enllà de l’admiració.

Aquí rau el secret prodigiós de Sokolov. Una mostra definitiva:

Després de la suite en Re de Jean-Philippe Rameau, on el sumptuós piano es va arreplegar a les exigències estilístiques de la pulsació i l’agilitat barroca, Sokolov va abordar la Sonata número 8 en La menor de Wolfgang Amadeus Mozart. El canvi sobtat de sonoritats que sortien del mateix piano i de les mateixes mans era prodigiós. El Mozart cristal·lí va envair el Palau amb l’esplendorós Allegro maestoso, d’extrema dificultat tècnica però ja ha quedat clar que això no és un obstacle aparent per aquest grandiós pianista, i per sobre d’aquesta tècnica immaculada hi ha l’esperit, la vivència, el sentir i fer sentir, amb una pulsació que em va fer aixecar de la butaca vàries vegades per veure i creure que aquell so sortia veritablement del piano que hi havia al mig de l’hemicicle il·luminat quasi en penombra. Quina màgia sonora i quanta bellesa brollant insaciable d’aquells dits i aquelles tecles, regalada a preu fet i amb generositat.

Després d’aquell Mozart inoblidable un descans per pessigar-nos i adonar-nos que tot allò havia passat i a la segona part ens esperava el gran Brahms.

Sokolov va iniciar-la amb les espectaculars Variacions sobre un tema de Händel, op 24 i a mida que Händel es transformava en Brahms, d’aquell piano que no feia ni mitja hora que sorgia cristall puríssim, brollava un doll potentíssim de sonoritats impossibles d’assumir per dos braços, dues mans i deu dits. Em vaig tornar a incorporar per foragitar la meva incredulitat.

Un canvi tan radical entre Rameau, Mozart i Brahms, tots tres interpretats amb perfecció estilística, magisteri artístic i sensibilitat creativa no està a l’abast dels grans pianistes, això tan sols està a l’abast de determinats i m’atreviria a dir, pocs dels grandiosos pianistes. I sense artificis, ni posades en escena estrafolàries, més enllà de la sorprenent naturalitat amb que Sokolov s’enfronta al procés creatiu, sense necessitat d’aparents i eternes concentracions mentals per aïllar-se d’un públic que malgrat portar-se força bé, tenint en compte el grau de impertinència que sovinteja els nostres teatres i auditoris, encara va fer massa soroll, tal era la puresa que emanava del piano, que un lleu estossec o no cal dir un esternut groller,  la primera trucada d’un mòbil sortosament emmudit de sobte, van fer malbé segons irrepetibles d’una nit prodigiosa.

La segona part va finalitzar després de l’exuberància brahmsiana de la primera peça, amb el Brahms més íntim dels Intermezzi op 117. Tres andante per anar-nos-en a casa amb la pau arrelada a l’esperit, però Sokolov generós i altruista ens va regalar 6 propines on va fer saltar totes les emocions que potser encara ens havíem guardat. No vaig reconèixer cap de les sis, però jo diria que potser hi havia un altre Brahms, potser Couperin, Bebussy, Scriabin?, no sé, van ser sis  regals, sis perles, sis moments de intemporalitat, de bellesa administrada a plaer per Sokolov que jugava amb nosaltres i ens feia feliços, insistint amb el seu art portentós que feia que en una de les sis propines, crec que la cinquena, fes dos pulsacions simultànies i antagòniques, una amb cada ma i l’efecte sorprenent i màgic d’una pulsació etèria quasi imperceptible es fonia amb l’altre incisiva i punyent. Vull trigar molt a oblidar-lo.

I varem ser nosaltres, el públic saciats de tantíssima bellesa qui varem dir prou, sinó encara hi seríem.

Memorable!

Grigorij Sokolov 20/03/2012 Palau de la Música Catalana

Grigorij Sokolov 20/03/2012 Palau de la Música Catalana

Un comentari

  1. M & G's avatar M & G

    Completament d’acord amb el teu extraordinari comentari, Joaquím. Ho has dit tot, i tot tan ben expressat sobre l’ art d’aquest gandios “monstre” del piano, sobre la seva depuradíssima técnica i sensibilitat… etc, que ja no ens resta afegir-hi res més . Tan sols agraïr el haver pogut disfrutar-lo i haver tingut l’ oportunitat d’ enriquir una mica més l’esperit després de les més de 2 hrs. de feliçitat que ens ha proporcionat. Sí, realment un concert memorable!!!
    M&G

    M'agrada

    Respon
  4. Xavier C.'s avatar Xavier C.

    Perdoneu el canvi de terç, però no m´acaba de quedar clar del tot quina és l´òpera aquesta que fan ara al Liceu. Pel títol (‘Ignominiosament cancel·lat’) sembla trencadora. Deu ser d´algun d´aquets autors contemporanis desconeguts que amb prou feines arriben a final de mes, oi?

    Avui, de genolls tots, 327 anys del naixement de J.S.Bach. Joaquim: encara li trobarem un dia a aquesta setmana per fer-li l´homenatge que li correspon, veritat?

    Salutacions, Infernemlandaires!

    M'agrada

    Respon
  7. kirieleison's avatar Olympia

    Aquest me’l vaig perdre i és que no es pot arribar a tot. El matí vaig llegir que estava considerat el millor pianista del món. Difícil saber si és veritat o si algú té autoritat suficient per concedir-li aquest títol però vaja, si era tan bo com diuen i tu, Joaquim, ens confirmes entusiasmat, no me l’hauria d’haver deixat escapar. Confíem en que torni.

    M'agrada

    Respon
  9. Josep Olivé's avatar Josep Olivé

    Grandiós pianista i grandiós músic Sokolov! Una joia presenciar qualsevol dels seus concerts, amb uns programes atractius, exigents i generosos. Perquè atractiu, exigent i generós és començar amb una llargíssima obra de Rameau, que per cert conté la més gran quantitat de trinats per compàs quadrat que hagi sentit mai, obra que no executada amb la maestria de Sokolov és dificil de ser captivadora des del punt de vista de l’interès pianístic. Doncs em va captivar i em va preparar, i de quina manera, per tot el que havia de venir. I lo que va arribar després va ser una meravella absoluta, or pur, un diamant en forma de sonata, la sublim KV310, tallat amb l’eina més perfecta de precisió i musicalitat. Quin Mozart més sublim! Un Mozart amb poc pedal i gens de rubato, com ha de ser, on podries comptar (perquè es podien ahir comptar) les notes una a una per molt ràpid que fós el passatge, tal era la claredat i precisió en l’articulació (fonamental amb aquest compositor), perquè podies sentir perfectament i clarament aquella nota tocada en pianissim enmig d’un bosc d’arpegis o d’acords en forte, i que t’arribava a les orelles como una caricia! I tot això servit dins d’una aparent calma interpretativa, amb una concentració i una posada en escena que em recordava a un altre grandissim pianista: Sviatoslav Richter. Doncs estem parlant d’una primera part de 70 minuts d’interpretació pianistica perfecte tècnicament i musicalment! Doncs quedava encara molt de concert per disfrutar! Perquè per a disfrutar i guardar per a sempre a la memoria va ser l’interpretació de les Variacions de Brahms. Perquè el que vaig sentir no va ser les notes que sortien d’un Stanway, el que vaig sentir era a una orquestra sencera! Memorables variacions, memorables, perfectes en execució i sublims en matissos, en intensitat, en equilibri, en riquesa, ara cambrística, ara simfònica, un Brahms interpretat de manera que feia oblidar lo excesivament cerebrals que tot sovint són algunes de les seves composicions. Impresionat! I desprès, gairebè sense deixar-nos caura de l’alçada on ens havia deixat amb el fabulòs final fugat, Sokolov inicia les tres obres que conformen el Op.117, tres perles pianístiques meravelloses, el Brahms més íntim, el més bucòlic i eteri, el que més costa d’entrar però que quan hi ets dins li trovés tot el que en Brahms hi ha: perfecció formal, riquesa de timbre, introspecció i bellesa, molta bellesa. Va ser això el final? No. I és que a més de oferir-nos lo millor que és pot oferir amb un piano, en Sokolov és molt generós. I ho és sense canviar gens ni mica el seu possat, ni la seva manera quasi espartana de comunicació. Aixi és, sense inmutar-se, sense un esforç aparent físic o de concentració, va anar desgranant petites joies: aquí un Debussy, allà un altra Brahms, ara un Scarlatti, més enllà una recreació del clave de Bach, i aixi, com qui no vol la cosa, sis o set “propines”, regalant minuts i minuts de sons màgics, i fent una demostració clara de que el que estava interpretant no eran “propines”, que carai, en absolut, el que ens estava oferint era una prolongació del concert, perquè les obres que va tocar no són en absolut de les habituals a les propines (al menys jo us asseguro que no en vaig caçar ni una!), sino que eran autèntiques miniatures d’alta volada i concentració, i que de cara a la galeria només tenien el fet de ser executades per uns dits absolutament incomparables!

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari