IN FERNEM LAND

COMPORTAMENTS


Loggione del Teatro alla Scala de Milà

Loggione del Teatro alla Scala de Milà

Fa dies que li dono voltes al tema i divendres en sortir de La Bohème em vaig decidir a escriure aquest apunt.

D’entrada vull ser del tot sincer amb vosaltres, molts em coneixeu de fa molts anys i altres no i per tant us haig de dir que jo he protestat en moltes ocasions a un director d’escena, en menys a un director musical i en moltes menys a cantants, però ho he fet.

No hi ha cosa més desagradable que protestar a un professional que ens mostra el seu treball, que molt possiblement en sap un munt més que tots nosaltres i que al final espera el reconeixement i l’aprovació d’allò que segurament li ha costat tant de fer, preparar o crear. Per descomptat que en aquest grup no vull comptar amb aquells que provoquen l’escàndol, que el busquen i el desitgen, no aquests no compten.

Ja és ben curiós que aquest comportament de la protesta es manifesti quasi en exclusivitat als teatres d’òpera i mai a una sala de concerts i ni tan sols a un teatre on es representa una obra de text. Repasseu les vostres experiències i de ben segur recordareu alguna protesta ben propera al liceu o qualsevol altre teatre d’òpera que hagueu visitat i molt possiblement no tingueu present una protesta generalitzada a L’Auditori, el Palau o al TNC.

En el cas del teatre, recordo alguna protesta sonora al teatre Grec, però jo no recordo haver assistit a una representació i que ningú hagués protestat a un actor o al director, ni tampoc ho recordo a una sala de concert on juntament amb el teatre, podríem dir que en més o menys mesura es congrega una part de públic coincident. Així doncs a què creieu que és degut que algú davant de la direcció feta a la Bohème per Víctor Pablo Pérez mostri la seva desaprovació més sorollosa i en canvi si aquest mateix director fa un concert simfònic a l’Auditori, el Palau o fins i tot en el mateix Liceu i al públic no acaba d’agradar-li, no protesti en finalitzar la seva direcció, com si ho fa al Liceu?

Com és que algú s’atreveix a protestar a Bieito a la Carmen i no ho fa al Romea o en qualsevol teatre de text on el director també mostra la seva particular visió de les dramatúrgies representades?.

Ja he parlat alguna vegada d’un veí d’abonament al Liceu i conegut de fa molts anys, que no dubta ni un moment a mostrar la seva desaprovació davant la Carmen i al Teatre Lliure s’empassa sense protestar, li agradi o no, els muntatges que proposa el mateix Bieito o el director que sigui.

El mateix podria succeir si parlem  d’un cantant. Siegfried Jerusalem va ser protestat al Liceu per la seva irregularitat a un Lohengrin i crec recordar que també en un Freischütz on veritablement no va estar gaire lluït i en canvi en acabar una lamentable interpretació del Cant de la Terra al Palau de la Música dirigit per Decker, ningú el va protestar. Molts dels liceistes van anar al Palau i allà ningú va fer el buuuu de rigor.

Ben segur que exemples d’aquests en tindríem molts i per tant no vull insistir-hi.

Serà que la foscor del teatre d’òpera incita més a fer-ho? L’anonimat i saber que molt possiblement la protesta serà seguida per altres que també pensen que la direcció de Víctor Pablo Pérez a aquestes Bohème ha estat digna d’una sorollosa protesta, poden facilitar-ho, però a un teatre de text també hi ha obscuritat i això no acostuma a passar.

No crec tampoc que es tracti d’educació o no. El públic que assisteix al teatres d’òpera de tot el món, fins i tot el des festivals més cars i exclusius, alterna l’òpera amb els concerts, el teatre o qualsevol manifestació d’alt interès artístic, per tant l’educació és la mateixa, parlem bàsicament del mateix públic que protesta aïrat a Salzburg, Viena o Bayreuth, però a l’òpera, no pas als concerts . Com és que en els teatres el senyor Franz Welser-Möst s’emporta esbroncades i a la Musikverein no?.

Quantes protestes ha tingut Víctor Pablo Pérez en un concert simfònic? I no crec que tot el que ha dirigit a uns sala de concert ho hagi fet  sempre meravellosament bé.

Com és que els teatres d’òpera provoquen aquestes mostres negatives?. Les positives afortunadament es repeteixen als teatres i sales de concert, però les protestes no.

Què ho fa que un cantant quan està malament és molt possible que sigui protestat i un actor no. Anem a posar un exemple. Ja sabeu que a mi Agost, l’obra que es tornarà a representar al TNC no em va agradar gens, ni l’obra ni les tan lloades interpretacions. Si s’hagués tractat de cantants d’òpera possiblement i si no fos perquè crec que ja m’he jubilat de fer protestes, quan hagués alguna respectabilíssima actriu li hagués fet un sonor buuuuu, però al teatre de text aquests formulismes no es contemplen i a l’òpera si.

Cal mostrar públicament el nostre enuig davant d’un cantant que ho fa notòriament malament?. Més d’una vegada i de dos hem dit que si no s’aplaudeix gens la bufetada és més forta encara, oi?, és més, cantants molt estimats i valorats no se’ls ha protestat per la respectabilíssima carrera que porten al darrere, i per què no respectem igual als directors?, ja siguin musicals o teatrals. És que un director no porta una llarguíssima carrera al darrera, amb estudis i sacrificis?, o és que els cantants són divins i per tant mereixedors del respecte i un director no?.

És ben curiós aquest fenomen.

El públic de l’òpera quan entrem en un teatre ens transformem, i som capaços de manifestar les nostres emocions d’una manera que en cap altre lloc ho faríem. Si ens agrada molt Qui té por de Virginia Wolf? Aplaudim amb força i fins i tot se’ns escapa algun que altre bravo. Si veiem al Liceu la Salome de la Stemme ens falta poc per treure el fetge per la boca.

És cert que a una sala de concerts en acabar una interpretació memorable la reacció del públic és sorollosa i cridanera, però mai com a un teatre d’òpera, per què?

Què té l’òpera que fa mostrar-nos tan primaris?. Com més gran és l’esclat de joia i l’entusiasme per part del públic en acabar una ària, més vergonyant seria un silenci sepulcral, si és que els artistes han de tenir càstigs d’aquesta mena, que aquesta és un altre aspecte interessant. Viuen i es deleixen per ser aplaudits, d’acord, però si no ens agrada com ho fan, no aplaudint ni hauria prou, o és que no volem acceptar que el veí del costat li hagi agradat i aleshores volem imposar el nostre criteri de manera més sonora i contundent?.

El problema segurament es més nostre que del artista poc inspirat i potser caldria, si veiem que els símptomes persisteixen, que ens ho féssim mirar.

Definitivament m’estic fent gran

Us deixo amb un número del públic de la Scala de Milà dirigit al director Omer Meir Wellber quan va sortir a dirigir el tercer acte de l’Aida el passat 14 de febrer. No se sent gaira bé tot el que s’arriben a dir, però l’espectacle voreja el patetisme

71 comments

  1. Olympia

    La nit de l’última funció de La Bohème, el director ha estat molt aplaudit.
    Aprofito per dir que en conjunt ha resultat una funció magnífica ambm una Anghela angelical i la resta del repartiment prou notable.
    Salutacions!

    M'agrada

  2. A l'ombra del llardoner

    Hmmm… bona reflexió que escapa al misto incendiari d’aquesta nit. Em sembla tan primitiva la reacció del públic d’Ibercamera corrent a buscar el cotxe al pàrquing de L’auditori només quinze segons després de sonar el darrer acord com certes manifestacions d’idolatria gratuïta del Liceu. És un tema sociològic i la resposta no ve donada per la proposta musical com per l’ambient, el gènere de l’audició i la variabilitat dels subjectes en l’entorn comú.

    Sobre això dels xiulets a en Victor Pablo Pérez no puc dir res pq en òpera no l’he conegut. En simfònic, en general, és molt bo per ser un gran constructor i preparador d’orquestres. (No cal que surti un pseudollardoner dient que tal concert simfònic li va semblar un horror… ja em suposo que algun dia ha estat fluix… però en general ha fet sonar orquestres fluixes amb força dignitat i és aquí on es veu el potencial de remuntada i direcció dels conjunts).

    El públic ha de manifestar-se i xiular, si no acabem tolerant, callant i tragant… És la història de Catalunya -i així ens va… per rucs!-. També cal saber a qui es xiula i perquè: decadència vocal a 9000 euros la funció, potser toca xiular, no? Mala actuació per una substitució d’última hora, potser no… Xiular requereix criteri i valentia. És un dret del públic davant les estafes i el descontent. Qui paga mana…però per manar cal saber-ne.

    Us proposo la confecció d’una guia de xiulades. El primer cas podria ser … l’aparició a la platea d’una colla de galifardeus amb traje i que suposadament gestionen el Liceu: pitadaaaaaa general! Llàstima que aquesta és una d’aquelles coses que el rajolí pim dels catalans impedeix fer…

    M'agrada

    • Xavier C.

      El / la d´anit al Liceu guanya els teus del pàrking de l´Auditori. Tots just acabar el duo del ‘Sono andati?’ algú (només vaig sentir el -per acabar-ho d´adobar, sorollós- picar de porta en sortir) va decidir que ja en tenia prou i va fotre el camp. Potser li fa molta pena cada cop que veu morir Mimí i s´ho volia estalviar. Però lo dels comportaments del públic es per fer-nos-ho mirar.

      Per cert, una curiositat que tinc, que fa temps que m´ho pregunto i no acabo de trobar-ho. Algú sap si els tísics tenen descompte per anar a l´òpera i els concerts?

      M'agrada

      • Jesús G.

        Es ben curiosa la presa que te la gent quan acaba l’espectacle, sobretot el jubilats, que no han de llevarse d’hora l’endemà…
        Estic segur que els tísics tenen l’entrada de franc, sempre que tussin més de vint vegades per funció, i sempre amb la boca ben oberta.
        Ah, i a l’Associació de Menjadors de Caramels ara s’hi ha afegit la Confraria de Bevedors d’Aigua Compulsius…
        Quina creu!

        M'agrada

      • Xavier C.

        I els del Sindicat d´Usuaris Compulsius del Mòbil? Són els pitjors, amb aquella llumeta tan emprenyadora i aquell no parar de dits frenètic… És tant important aquest missatge que no pot esperar que a Il Trovatore li tallin el cap?

        M'agrada

      • La Cofraria aquesta em fa molta ràbia, amb l’ampolleta sempre i a tota hora, fent petits glopets. A La Bohème del divendres passat una parella que tenia al davant es van repartir un petit entrepà, no van poder esperar a l’entreacte, és clar que potser la dieta macrobiòtica que deuen seguir és estricta en qüestió d’horaris.

        M'agrada

    • Si que s’ha de manifestar el públic, però el tema és com s’ha de manifestar quina és la manera, la millor manera, cal ser groller? És absolutament imprescindible transformar un teatre d’òpera en allò que anomenem un mercat de Calaf?
      Escolta el curt àudio que us he deixat on cap de nosaltres (penso)hi té una opinió sobre el que realment passa i d’entrada fa pena, o no?
      Potser si que el director no va saber interpretar correctament la música de Verdi, o potser era l’actitud de l’orquestra, com sembla reclamar algú, la responsable de que allò no sonés com una part del públic volia. Tot plegat es produeix quan una majoria aplaudia i fins i tot bravejava al mestre Omer Meir Wellber. Òbviament una minoria que després es va dividir, va voler imposar la seva veritat.
      Per què això no succeeix a les sales de concert, on segurament aquests esvalotadors també hi assisteixen? Un misteri que encara no ha trobat resposta.

      M'agrada

  3. Jo sóc dels que no aplaudeix, però més que res per un pòsit de timidesa i de vergonya que encara no m’he tret del damunt. T’asseguro que, de vegades, m’agradaria entonar una esbroncada monumental. Ara, hi ha un altre aspecte al Liceu, tant de les esbroncades com de les ovacions: la incoherència. En el temps que fa que hi vaig, he escoltat esbroncades per a mi inexplicables i ovacions a cantants que havien fet actuacions de pena. Potser tot plegat té més de rauxa que de seny, tot i el perfil de bona part del respectable.

    Per què no passa al teatre o a les sales de concerts? Ni idea. Potser per la mateixa història del tipus d’espectacle?

    M'agrada

  4. SANTI

    M’hagués agradat escoltar el abans i el després del show de la Scala, és a dir l’Aida, però això ,és que una protesta és una baralla entre loggionisti enmig d’una representació.
    L’òpera és desmesura pura i potser per això la reacció del públic és més exagerada. Una diva que manté al públic en suspens durant un quart d’hora amb els seus refilats obté del públic una reacció catàrtica, el lluïment personal predomina sobre el conjunt, això és l’essència de l’òpera italiana hereva dels grans espectacles barrocs, que han contaminat tot el gènere. No em sembla malament que si no estan a l’alçada de la seva vanitat i els seus honoraris, que el públic pugui protestar, igualment als directors d’escena que volen ser més protagonistes que la diva o el director d’orquestra que ho tapa tot amb la seva vanitat. Aquests excessos no acostumen a passar mai en un concert o un recital.
    Al teatre de text els codis podrien ser similars, però hi ha un concepte molt menys personalista i es valora molt més el conjunt de l’espectacle, tot i així jo també m’he quedat amb ganes de protestar, però com fer-ho contra una direcció si el director tan sols surt a saludar el dia de l’estrena?
    Jo tot i ser-ne partidari no ho faig mai, doncs la meva veu no es projecta, ni fent bravos ni protestant, aplaudeixo o deixo d’aplaudir.

    M'agrada

    • El que passa abans i després de la protesta a la Scala no és gaire interessant, ans al contrari, és una Aida ben trista.
      D’acord, el públic que protesti, però com ha de manifestar la seva protesta, llençant verdures al prosceni, cridant, xiulant, arrencant les butaques i llençar-les a dalt de l’escenari, no aplaudint i que siguin quatre gats que acabin per fer silenci?

      M'agrada

  5. Centrant-me en el cas de la Bohème, no ho entenc. Jo he vist tres representacions (inclosa la d’ahir nit) i en totes, sempre s’ha aplaudit i molt, tant al mestre com a l’orquestra. Que va passar divendres perquè fos una excepció? Hi havia algun grup organitzat per fer-ne alguna de grossa amb alguna finalitat determinada?. No ho se.
    Jo també soc dels que si una cosa no m’agrada callo, ara bé, hi ha gent que no en té prou amb callar, ja que si en lloc d’apludir dues mil persones, només n’aplaudeixen mil, el “descontent” creu que no es suficient i no queda palés el que, en la seva opinió, ha estat una mala actuació. Una vegada més, has iniciat un tema molt interessant.

    M'agrada

    • Seria bo que algú que protestés a VPP ens digués el motiu, no tant de per què ho va fer, ja que suposo que no li semblaria admissible aquella direcció en un teatre com el Liceu, sinó més aviat el mètode. M’interessa saber per què aquesta persona es mostra així al Liceu i no opta per actuar de la mateixa manera en altres recintes, quan el que li ofereixen no és del seu gust.

      M'agrada

  6. Pink

    Ahir amb van agradar les veus dels protagonistes moltíssim la posada en escena també la bellesa de la música , pro vaig notar que els aplaudiments no eren com en altres ocasions que el Liceu
    “s’ensorra” quant surten els cantants. Axó que estava ple a vessar de públic.

    M'agrada

    • Això vol dir que malgrat fos ple a vessar, el públic no va quedar tant satisfet com es pensava o també podria dir que en ser una representació fora d’abonament, el públic era molt més heterogeni i no subjecta a les formes tradicionals d’expressió d’entusiasme dels habituals de la casa.

      M'agrada

  7. bocachete

    Certament, el públic d’òpera és peculiar en aquests extrems. Fins i tot el públic “de ballet” pot semblar-s’hi en les ovacions positives, on pot arribar a un nivell d’entusiasme encara més exagerat, però no sol protestar així, fins i tot amb companyies fluixes. Jo hi afegiria un factor de “tradició” i costum que es va perdent. Per exemple, els torns PA, PB, PC, que majoritàriament estan composats per un públic nou, són, tant en l’ovació com en la protesta, molt més moderats, “freds”: “normals”, podríem dir. Als torns clàssics, A, B, T, etc., s’acumulen els que, com molts de vosaltres (o nosaltres, hauré de començar a dir), venim de fa vint, trenta o més anys i hem “après” una manera d’expressar l’aprovació o desaprovació que té les arrels, segurament, en la passió per l’òpera del XIX i en les batusses entre gayarristes i massinistes o liceistes i “cruzados”.

    De la mateixa manera que les batusses i les baralles al carrer s’han perdut (en aquest cas, hem evolucionat positivament), pot ser que, de mica en mica, i fruit de la “correcció política”, la repugnància creixent a manifestar-se obertament, un cert relativisme imperant i l’edat dels veterans que han viscut altres èpoques, l’entusiasme en les manifestacions del públic va desapareixent o es va transformant. Potser es limita a grups de fanàtics (gruberovians i similars) que exageren les virtuts o a grups d’anti-el que sigui, que n’exageren el fet que aquell sigui “l’altre”. Però aquelles vetllades de pancartes, de papers de colors, de pluges de flors sobre l’escenari i similars, ja podem veure el que sigui, que ja no hi són. Es mantenen algunes protestes, majoritàriament als del ram escenogràfic, però arribarà un dia que fins i tot un Hugh Smith sortirà del teatre sense esbroncades ni aücs, potser amb un tímid aplaudiment de cortesia i prou, com al teatre. De fet, ja ha passat al cinema: fa molt, anar al cinema una tarda de dissabte equivalia a sentir els comentaris en veu alta del públic, la seva protesta quan sortia “el dolent”, crits d’ànims al “bo” quan perseguia o lluitava els altres, aplaudiments entusiastes en alguns moments… Ara es rar.

    M'agrada

    • Has mencionat als “immencionables” i l’has feta grossa Bocachete, a veure com me’n surto d’això 🙂
      Jo espero que els costums vagin canviant, no és dolent deixar de comportar-se d’una certa manera.
      Ara quan penso amb coses que he fet al llarg de la meva vida em fotria un buuuuuuuu a mi mateix.

      M'agrada

      • bocachete

        Ah, doncs no era intencionat: només a tall d’exemple, potser perquè ara són els més sorollosos. I parlar de cossottistes ara ja sembla que sigui de l’Edat del Disc de Pedra, que no de la de Pedra. I “fanàtics” no és un terme despectiu: el poso en el sentit més primigeni de la paraula.

        M'agrada

  8. Jordi Català

    Aquest és un fenòmen que em recorda pel seu patetisme, grolleria i covardia, al que passa als estadis de futbol. En el món de la cultura, ´a menys de que et prenguin el pel i els calés-, el més acurat és no aplaudir, marxar, ser fred, aquests són els mecanismes per a mostrar desaprovament, tot lo altre és salvatgisme ferotge reprimit.

    M'agrada

    • Per a mi no és comparable Jordi, malgrat que a can Barça moltes vegades diuen que sembla el Liceu de tant silenci com hi ha, com es nota que no hi van gaire, sinó es queixarien com fem nosaltres de la quantitat de sorolls que hem d’aguantar.

      M'agrada

  9. Isolda

    Jo soc de les que bravejo quan gaudeixo de l’espectacle, i em limito no aplaudir sense protestar quan no m’agrada. A la meva modesta opinió l’òpera no es comparable al teatre parlat, malgrat sigui teatre cantat. L’òpera és sobretot música i cant, i quan les dues coses van conjuntades l’emoció pot arribar a extrems d’infart, però això per desgràcia no passa sempre, naturalment també i juga la sensibilitat de cada persona i l’estat d’ànim. En el meu cas, poso per exemple la Bohème d’enguany n’he vist tres i cap d’elles m’ha emocionat. Per què? podria ser diferents raons, la falta de dramatisme de la direcció musical tot i que l’orquestra sonava molt bé, la Mimi de la Cedolins personatge interpretant escènicament i vocalment bé, però amb una veu bastant malmesa, la Gheorghiu vocalment esplèndida sense emocionar-me, però escènicament no servia ni per tirar tot aquell munt de papers. Naturalment vaig sortir bastant decebuda fent els meus comentaris i aquí s’acaba tot. Però hi ha una part de públic que s’ha de manifestar, protestant de males maneres amb grolleria i cridant com a brètols. El Liceu sempre ha estat el “mur de les lamentacions” on ens hem atrevit a dir verdaderes barbaritats en coneixement de l’òpera- és el que diem-amb una ignorància remarcable. Sortosament també tenim autèntics afeccionats entesos que els seus comentaris són un referent.
    Bé el Liceu és la casa gran de tots els afeccionats a l’òpera i per tant, es comprensible la gran varietat d’opinions.

    M'agrada

    • Isolda, però del teatre també pots sortir indignada o de l’Auditori, i com tu tots aquells que protesten al Liceu i només al Liceu, per què?.
      I per altre banda, si trobem tan bé que el públic es manifesti en positiu amb grans i a vegades excessives mostres de fervor, per què no es pot expressar en sentit contrari, amb grans i efusives mostres d’enuig?.
      Ningú m’ho sap dir i no és un fenomen local, passa arreu del món. Deu ser alguna partícula que flota en l’ambient operístic?

      M'agrada

  10. Lluis Emili Bou

    Planteges una questió interessant que provoca amb un munt de ¿per què? (dignes d’un que jo no anomenaré).

    Per què a Amèrica aplaudeixen al final dels moviments de les simfonies i aquí (ara) no

    Per què als concerts de jazz la gent parla i a l’Auditori està molt mal vist qualsevol sorollet?

    Per què els xiulets poden significar aprovació o rebuig depenent del context (escenari, repertori,…) i cal saber-ne els codis?

    Per què al Molino la gent dialoga (o dialogava) amb les vedetes i al Liceu seria impensable?

    Per què està mal vist (si no són partits de teams nacionals no nacionalistes) fer desconcentrar el jugador adversari i al basquetbol es mouen botifarretes de plàstic quan un jugador executa un tir lliure per tal de desconcentrar-lo?

    Serien iguals els espectacles si, de cop, intercanviavem els codis i cridavem “Guapa!” a la Koszena a mitja aria i ella respongués “Ja ho sap la teva dona?” ? O que li tiressin sostenidors al Radu Lupu? O que durant la mort d’Isolda fessim anar encenedors encesos?

    Per què? Per què? Per què?

    Em fa l’efecte que ens agrada tenir codis i cada espectacle o/i local té els seus. I seguir-los és una demostració d’expert, de veterania, que ens reafirma l’ego de “connaisseurs” no “parvenus” (entendre aquestes paraules també ens permet ingressar al cercle dels elegits). I si no hi hagués codis no es podrien trencar, que també forma part del joc.

    M'agrada

  11. dandini

    L’esbroncada del divendres(no va ser la primera) no crec que sigui una maquinació judeo-gruberoviana(el fet de barrejar la gruberova amb tot lo negatiu que succeeix al teatre em sembla força malaltis).Crec que hi havía molta gent al teatre que no li agradava la direcció de Victor Pablo Pérez .El mateix va succeir el diumenge.A la seva Boheme li sobraven un parell de Valiums.Jo sempre he pensat que si l’esbroncada és espontànea,basada en criteris artístics i no no arriva a l’insult és legitima,encara que no coincideixi amb el meu gust.El que no pot ser és que defensem el dret o protestar només el dia que coincideix amb el nostre criteri.

    M'agrada

    • Ya que hablas de “maquinación judeo-gruberoviana” te diré que me parece tan injusta la grosera protesta contra Victo Pablo Pérez por una forma “diferente” de entender Puccini -ya ves que no particularizo sobre quienes lo hicieron-, como la exagerada manifestación pro-Gruberova, en una interpetación errónea y deficiente de una “Anna Bolena” -compárese con las versiones de Anna Netrebko, Carol Vaness, Marisa Galvany, Leyla Gencer y Maria Callas y véanse las “diferencias”- bien reciente, mientras la auténtica belcantista de la noche -Elina Garanca- se conformaba con un éxito grande pero moderado. Injusticias en los dos extremos, pero con la segunda nos tuvimos que callar los que no estábamos de acuerdo y ninguno protestó, ni tan siquiera yo. A propósito, la Piscitelli ,del segundo reparto de esas funciones de “Anna Bolena” -que estuvo magnífica- fue protestada por un grupo de “gruberovos”, de lo cual se regodeaban en una función posterior, pues a tres de ellos los tenía justo delante mío y lo manifestaban con voz bien audible y celebrando la “hazaña”…

      Yo también he protestado -ya hace años que no lo hago a causa de problemas en las cuerdas vocales, por lo cual tampoco puedo “bravear”- cuando he visto o he oído verdaderos desastres, pero nunca lo he hecho ante una interpretación tan pulcra y con un sonido orquestal tan diáfano, como la conseguida por Victor Pablo Pérez, si bien -es cierto- tan poco apasionada, pero no aplaudí y en paz. Ultimamente me paso muchas funciones sin “hacer palmas” porque no consigo ver u oir algo que me agrade de verdad; lo último Angela Gheorghiu y antes el maravilloso “Tristan und Isolde” de Berlín.

      M'agrada

    • La Gruberova no ha sortit per a res, crec que s’ha parlat dels grups de fanàtics (gruberovians i similars), que és quelcom mooooooolt diferent.
      Un bu és un insult, fa dies que he arribat a aquesta conclusió, com també ho pot ser una actuació, direcció o posada en escena d’un artista davant del públic. D’aquestes actuacions tots en som testimonis. El problema rau quan ha l’artista ha arrancat uns aplaudiments de manera espontània i de sobte surt un, dos, tres, quatre que no estan d’acord i volen imposar la seva protesta sobre aquella majoria que està aplaudint. En aquest cas crec que aquests que no estan d’acord amb l’artista ni amb la majoria del públic han de prendre un altre actitud. Han perdut la batalla.

      M'agrada

    • alex

      En parte, apoyo lo que manifiesta el amigo Dandini que de forma más o menos correcta, puedo uno expresar su desencanto y disconformidad con una mala actuación profesional, eso sí en el momento adecuado. Por mi parte, lo que se dice buuuhar o protestar sí lo he hecho en alguna mínima ocasión, como por ej. y en el Liceu ( supongo que el amigo Colbran recordará el “evento”) una nefasta actuación del tenor Carlo Cossuta en un horrible Radamés, al tenor Bonissolli después de su “show” en el Manrico de creo el 82 u 83 y más recientemente, al impresentable y mal director que es el maestro Carella tras una pésima dirección de una Turandot veraniega hará 3 o 4 años
      Por otra , rogaría y pediría que en estos momentos tan tristes y luctuosos del asesinato de 3 niños y un rabino por un salafista y terrorista fundamentalista, se dejaran de utilizar expresiones de PESIMO GUSTO como ” maquinación judeo….”..

      M'agrada

      • colbran

        Esta inaceptable expresión procede de una frase muy “popular” que utilizaba Franco, cuando adjudicaba todos los males de España y del mundo al “contubernio judeo masónico”. De tal modo que quedó en el subconsciente de muchos españoles y se suele utilizar en privado como burla del dictador. Ni Dandini -estoy seguro-ni yo al replicarle hemos querido darle la intención que puede interpretarse -por eso la pusimos entre comillas- y, tal como indica Joaquim, fue escrita antes de conocerse los trágicos hechos de Toulouse. De haberlos conocido, estoy completamente seguro que Dandini no hubiera compuesto la frase, ni yo la habría replicado.

        El tema religioso es muy espinoso y hay que ir con pies de plomo al tratarlo, aunque a mí no me importa que se critique la religión a la que pertenezco por bautismo porque creo en Dios y punto y que cada uno crea lo que quiera porque es muy libre de hacerlo. Otra cosa son los fanatismos, provengan de donde provengan, sin excepciones.

        Como la frase la considero improcedente pido disculpas, por la parte que a mi me toca.

        M'agrada

  12. Anònim

    Bon dia a tots,

    Fa temps que llegeixo els posts i tot sovint també els comentaris, sempre opto per la versió silenciosa i per quedar-me els meus pensaments per a mi però avui és un tema que em sembla que em toca molt properament i no me n’he pogut estar.

    Sóc cantant i porto, com tots els meus companys de feina, molts anys de formació a sobre. Alguns tenim sort de trobar un molt bon mestre que ens ensenya grans coses, altres no i trobem algú que ens porta pel camí equivocat i acabem no cantant.

    Qui més qui menys ha d’invertir un mínim de 8-10 anys per poder començar a cantar dignament, això implicar sumes increïbles de diners en mestres, repertoristes, marsterclass i cursos diversos.

    Un cantant ha de saber música, ha de dominar el seu instrument, ha de controlar el seu cos, ha de parlar idiomes, ha de saber escena com qualsevol altre actor, ha d’expressar amb la veu….. i això són molts anys de dura feina, molt i molt dura.

    La resta de companys de feina han invertit el mateix en les seves especialitats.

    Cada vegada que participem en una producció hi posem tota la nostra energia i voluntat, intentem posar el millor que podem de tot el que tenim i com tot a vegades amb més gràcia i altres, desafortunadament, amb menys.
    Volen dir que vostès no s’han equivocat mai a la seva feina? No han fet un negoci errat o pres una decisió equivocada? Segurament si, la diferència és que no hi ha 3000 persones veient com equivoquen aquesta vegada i preparats per jutjar i cridar. La pressió a la que ens sotmeten és increïble i realment ens supera molt sovint.

    Jo he vist moltes produccions que he considerat escandaloses per la poca qualitat en molts dels aspectes, també he vist aclamar a grans companys de feina que al meu criteri no han fet bé la seva feina i escridassar a d’altres que han tingut una mala nit però no tant terrible com el company, què per motius estranys, és més estimat pel públic sense necessitat d’esforçar-se la meitat…. en qualsevol cas sempre faig la meva valoració personal, que pot diferir molt de la resta del teatre, i des del respecte aplaudeixo més o menys.

    Al meu criteri en el moment en que un crida d’aquesta manera a un professional li està perdent el respecte i em sembla una falta molt greu. Està bé demostrar que no estem d’acord amb la seva idea, per això tenen els aplaudiments, però faltar al respecte a una persona que ha invertit un còmput inhumà d’hores en formar-se, preparar-se i presentar el que nosaltres estem veient es mereix un cert respecte. Imaginin a on haurien arribat vostès en les seves vides si cada cop que haguessin errat una decisió o acció el mon els escridassés o els ensorrés.

    Simplement és la meva humil opinió i per això demano disculpes si algú se sent ofès.

    Moltes gràcies.

    M'agrada

    • Anònim, he publicat el teu comentari ja que em sembla molt interessant, però no m’agrada parlar a una paret.
      Em sembla tan assenyat i alhora tan poc compromès el que ens dius, que no entenc el motiu per el qual ens ho dius amagant-te en l’anonimat.
      Cordialment

      M'agrada

      • Anònim

        Benvolgut Joaquim,

        Realment la voluntat de l’anònim ha estat que quan he hagut de posar el nom m’hi he passat una bona estona. He pensat que podria ser qualsevol dels meus companys dient això i davant la certesa de que molts d’ells pensen el mateix que jo he decidit que era més important no entrar en una ‘batalla’ de noms i simplement posar-ho com a comentari que podria fer qualsevol. La gent discrepa molt sovint i és fàcil què de la meva visió se’n pugui discrepar; penso que és molt fàcil fer-ho si no es viu dins d’aquest món, per això he optat per l’anònim que en un principi ara ‘algú’, però en cap cas per amagar-me’n, ans al contrari ha estat per evitar entrar en un possible duel d’opinions.

        Espero que no et sàpiga greu.

        Moltes gràcies.

        M'agrada

    • Jaume

      Comparteixo la teva opinió ja que moltes vegades, mentre plovia un allau de buuus o crits a un determinat artista, m’havia passat pel cap el què tu planteges. És a dir, algú dels que criden ha intentat posar-se a la pell dels qui veiem a l’escenari? Ho dubto ja que en aquest cas s’ho pensarien dos cops.
      Jo sóc professor de secundària i per molt bé que em pugui preparar les classes, és inevitable cometre errors, imprecisions que m’afanyo a esmenar. En vint anys que hi porto, més d’una vegada m´he equivocat en algun càlcul. Ara bé, seria impensable que algun noi de 16 o 17 anys comencés a desganyitar-se i a udolar (com fan alguns adults al Liceu) davant el meu error.
      En vint-i-cinc anys que fa que vaig al Liceu, la meva desaprovació davant un mal espectacle ha estat resposta amb el silenci. Potser un silenci al final d’una mala interpretació és més eloqüent que la cridòria que s’ha muntat a vegades, el darrer cop, el divendres de la Georghiu. Crec que ens falta més assertivitat i bona educació.
      Salutacións anònim i salutacions Joaquim!
      Jaume

      M'agrada

  13. Isolda

    Dandini no hi estic d’acord amb les protestes escridassant als artistes, al meu entendre és una falta de respecte i consideració vers al artista. En tot cas es tindria que esbroncar el responsable de haver-lo contractar, bé deu tenir referents o no?. La ralla que divideix entre el que es pot o no xiular o protestar és molt fina i difícil de no caure a la injustícia. El millor en aquests casos seria, una sala en silenci sense cap aplaudiment, ho he viscut i es impressionant. Per tant mentre s’escolti un sol aplaudiment vol dir que hi ha diversitat d’opinions, i totes són respectables. En el cas de Victor Pablo Perez, també vaig trobar que li faltava “trampera” però tanmateix no es mereixia una esbroncada.

    M'agrada

  14. Com ja he comentat en un altre post , desaprovo totalment l’esbroncada o la xiulada, jo sempre aplaudeixo, si no m’ha agrada’t aplaudiment respectuós ( per que encara que no sigui del meu gust hi hagut un treball, vull pensar que rigorós, amb un criteri diferent del meu), Si m’ha agrada’t l’ovació surt instintiva.
    L’eina més important de protesta que tenim, i jo trobo que menys utilitzem, és el “no compro” o “no hi vaig”. Per exemple amí no m’agraden les propostes escèniques vanguardistes o provocadores, jo no aniré mai a veure res del sr Calixto, si tothom que omple els teatres i després el xiula o l’esbronca , es quedessin a casa seva, segurament l’empresari hi perdria cèntims i s’ho pensaria molt en tornar a portar allò que no ens agrada. És el poder del consumidor, i sempre amb respecte cap a el treball , gustos i criteris de tothom.

    M'agrada

    • No comparteixo la teva opinió Pere, un determinat director d’escena no em podrà privar mai d’anar a l’òpera a sentir musica i cant. Sempre et queda l’opció de comprar localitats ben barates sense visió, però deixar d’anar a l’òpera, ni pensar-ho!

      M'agrada

  15. Deu ser l’edat ,però darrerement m’ he tornat molt protestona. Dijous passat, sense anar més lluny, vaig estar 20 minuts al Corte Inglès de la Diagonal i ,d’aquests, 10 els vaig dedicar a realitzar un protesta escrita pel volum de la megafonia i de la música . Crec que hem de protestar quan ens trobem davant de situacions millorables … sense faltar, mai, al respecte de la persona que tenim al davant.

    Els experts en comunicació coneixen prou bé el valor de la pausa, l’enfatització, el ritme, la musicalitat i el vòlum de la veu . Així en una reunió parlar amb un vòlum de veu molt baix i amb escasa tonalitat, requereix dels que escolten un gran esforç d’atenció. És doncs, una tècnica força agressiva, però molt subtil davant d’un auditori . En altre temps, i per raons de feina, m’he trobat amb prou gent que utilizatva aquesta eina en les reunions. Sempre he pensat que els que l’ utilitzaven es creien més interessants i innovadors i que la resta dels mortals i que els que escoltaven erem, com dir-ho, mentalment, menors d’edat .

    D’altra banda, sembla ser que en la cultura xinesa , pel que fa a la comunicació verbal, el silenci té una gran importància. Així quan dues persones mantenen una reunió , primer en parla una, quan acaba es deixa pas al silenci i a un temps de reflexió i a continuació parla l’altra . “els tempos” i el codis són diferents i el silenci és una mostra de respecte al contertuli i a les seves paraules . No actuar d’acord a aquestes pautes es considera molt groller.

    Dit això, en la nostra cultura i en el el món de l’espectacle en directe, el silenci -dosificat- pot ésser un codi educat per expressar el colpiment experimentat amb el que hem vist i sentit o també -convenientment perllongat- una manifestació penetrant per mostrar el nostre descontentament, amb una lectura ràpida i evident per a tots.

    Xiular, picar de peus a terra .. trobo que són manifestacions que “ja no fan” pels espectacles culturals … No calen ….

    M'agrada

  16. El tema dona per una tesi. Jo estic amb els no esbroncadors (encara que parlant d’escenògrafs, no sé si un dia..), però es evident que a l’opera, el públic es part de l’espectacle. I també li agrada exhibir-se.

    M'agrada

    • jo opto pel silenci, és educat i també expressiu, però em sembla injust que als escenògrafs no se’ls pugui respectar igual que la resta d’artistes. Les provocacions a escena són també subjectives.

      M'agrada

      • Jo també soc un dels “no esbroncadors” però et ben asseguro que davant d’algunes escenografies he hagut de fer esforços titànics per tal de contenir-me. M’estic fent gran i el dia que me’n faci del tot, suposo que no em podré refrenar. De totes maneres espero que quan arribi aquest dia, tant la Caballé com la Gruberova ja hagin plegat.

        M'agrada

      • Un intèrpret no ens pren el pel?, jo crec que més d’un i més de dos, i més d’una vegada i més de dos.
        Et citaré un cas que vaig viure a Pesaro.
        L’estimada Patricia Ciofi feia un recital, hi varem anar.
        Saps el que és desinterès total, però TOTAL pel que feia?, doncs això i al final i malgrat quen el públic àvid de voler sentir-la com tots desitjàvem sentir-la ens diu, Com que estic de vacances no m’he preparat cap propina, repetiré no se què. Un autèntica manca de professionalitat i una pressa de pel monumental. Ningú la va esbroncar i va fer un cert èxit.

        M'agrada

    • Més que les escenografies deus voler dir direccions escèniques.
      En realitat un director d’escena és un artista o un professional com una soprano, un baríton o un director d’orquestra.
      El insult, si que és que la protesta a la seva feina és un insult, és igual per a tothom.

      M'agrada

  17. Josep Olivé

    Jo opto pel silenci quan no m’agrada i prou. I el fenómen que esmentes és ben curiós. Efectivament no recordo cap concert on hagi hagut desaprovacions sorolloses, hi he assistit a un munt amb actuacions de director i/o interprets ben discutibles o creacions de compositors més que infumables. En fí, ho deu portar la genètica del espectacle operístic. Lo de l’altre dia al Liceu amb en VPP només té un calificatiu: lamentable! I ho és perquè ben segur aquest molt bon director té suficients arguments musicals i tècnics com per explicar la seva visió de La Bohème. Pot agradar o no, però esbroncar-lo? M’atreviria jo a esbroncar a tot un Leonard Berstein perquè em fa una Carmen exegeradament lenta i en la que jo no hi estic gens d’acord? Senyors esbroncadors, us heu preguntat alguna vegada lo “sorollós” i estrident que pot ser el silenci total d’una sala davant d’una nefasta actuació?
    Bé, plego avui, que toca en Sokolov al Palu!

    M'agrada

  18. (por error escribí este comentario en otro post así que repito)

    Aunque es menos frecuente en conciertos sinfónicos me viene a la memoria un concierto de la OBC (OCB en aquella época) en el Palau de la Música, tocábamos una obra contemporánea minimalista en la que se repetía persistentemente una única nota, de repente alguien del público gritó “cambia la nota!”. Entonces otros comenzaron a manifestarse a viva voz, no recuerdo exactamente lo que decían pero era una clara protesta por la cantidad (y presumiblemente calidad) de música contemporánea programada esa temporada… 

    Aparte de esta anécdota en mi opinión el público tiene la mejor arma para manifestar su descontento con lo escuchado: no aplaudir o marcharse, el mensaje para el artista será tan o más contundente que los abucheos.

    M'agrada

    • Cierto Silvia, pero eso sucede en contadísimas excepciones, en las salas de concierto una tibia respuesta casi podria traducirsde como un fracaso, pero tampoco se dará nunca un silencio sepulcral como respuetsa a una interpretación o a un estreno.En un teaqtro de opera y después de una aria o incluso un acto (yo lo he vivido en el Liceu) si no hay nada es demoledor.

      M'agrada

  19. Elio

    Interessantíssim apunt, Joquim.
    En primer lloc deixeu-me defensar el dret, i fins i tot diria deure, de protestar als cantants i músics en general quan s’ho mereixen. Certament, els músics han hagut de passar per una llarga formació per tal d’arribar a cantar o tocar en un teatre com el Liceu, i alguna cosa sabran de com s’ha de fer. Però no oblidem que nosaltres paguem entrada, i tenim dret a exigir un mínim de qualitat que no sempre obtenim.

    Molts opteu per mostrar el descontent no aplaudint, i em sembla el més adient quan es tracta de discrepancies amb la interpretació de l’artista, com podria ser el cas d’en VPP en les darreres funcions. Ell va optar per una Bohème poc apassionada, i això pot no agradar (a mi tampoc em va convèncer), però és una visió vàlida que mereix tot el respecte i en cap cas una protesta. A mi em va decepcionar la Gheorghiu dilluns passat, però la vaig aplaudir perquè, encara que no m’agradés, objectivament no va fer una mala Mimí.

    Ara bé, hi ha ocasions en què els músics, ja sigui per manca de professionalitat o de talent, no fan bé la seva feina, i aquí és quan mereixen ser protestats. I que quedi clar que no em refereixo a un gall, una desafinada, una mala nit… tot això és perfectament excusable i jo he bravejat més d’un cop a cantants que tot i patir algun “accident” durant la funció, han fet una interpretació excel·lent.

    Posaré exemples de casos protestables (afortunadament poc freqüents), segons el meu parer:

    -Cantants que mostren unes condicions vocals òptimes, però que anuncien sistemàticament que estan “indisposats”, possiblement per dissimular la poca implicació en el paper. El més trist és que el públic encara els aplaudeix més, per agraïr l’esforç.
    -Cantants que no saben el paper, i per tant no estan en condicions d’interpretar les frases segons el significat del text, condició tant o més important que afinar les notes i arribar als aguts.
    -Cantants simplement deficients (en totes les funcions, per tant no es tracta d’un mal dia), com el cas flagrant del Marco Berti, que ja vaig comentar en una altre ocasió.
    -Directors d’escena que dificulten la correcta audició de la música (per exemple el canvi d’escena entre els actes primer i segon a la Bohème).
    -Etc.

    Obviament és difícil de jutjar quan un cantant té un mal dia o bé està prenent el pèl al públic, per tant el més prudent és optar pel silenci. Però hi ha vegades que la indignació és massa gran per reprimir una protesta. També cal tenir en compte que la gent sol ser generosa amb els crits d’aprovació, fins i tot quan són immerescuts. Això és natural, no només perquè es tracta d’apreciacions subjectives, també hem de tenir en compte que quan la música és de gran qualitat la interpretació més mediocre pot arrencar bravos dels espectadors més predisposats. Per tant, el silenci és del tot inútil perquè sempre hi haurà gent que es deixarà endur per un entusiasme totalment lícit que pot camuflar una actuació deficient d’algun dels intèrprets.

    És un deure del públic fer notar el seu malestar per tal que el cantant aprengui dels errors i rectifiqui, en lloc d’acontentar-se amb un fals èxit i potser guanyar-se una fama immerescuda. M’agradaria que algun dels músics que comenten al blog em diguessin què en pensen, però a mi em fa l’efecte que només amb silenci això no s’aconsegueix, ja que sempre es pot atribuïr a un públic fred.

    M'agrada

    • Gràcies Elio, cal saber com es manifesta i quina és la millor manera de manifestar aquesta protesta.
      Marco Berti quan es va presentar amb el Macduff de Macbeth va obtenir un èxit esplendorós, tothom va creure que teníem per fi un Manrico i ja veus, és clar que com em deia un entès dels de veritat, qui no obté un èxit amb “la paterna mano”.

      M'agrada

  20. Concep

    A mi em fa molta cosa quan es protesta, sigui a qui sigui, desllueix molt l’espectacle i després s’enrareix molt l’ambient. Si es fa al final s’acaben immediatament els aplaudiments i tothom marxa ràpid.

    M'agrada

  21. Marta B

    Aquest apunt tal com el planteges és molt interessant, així com tots els comentaris que s’han fet. No fa massa anys que em vaig començar a aficionar a l’òpera, però per a mi ha estat tot un descobriment, hi pots trobar tots els elements de les arts escèniques, com deia Wagner és l’espectacle total, i suposo que es per això que desperta tanta passió i és per aquesta raó que els espectadors podem acabar reaccionant d’una manera tant primitiva, una mica com a hooligans.

    Un artista es distingeix d’un bon intèrpret perquè sap transcendir i arribar a tocar el cor l’espectador. Quan en un espectacle sumes una història + música= òpera, on tots els que hi intervenen són artistes i et commouen pots acabar tocant el cel,, ara bé si l’obra està mal executada i els interprets no s’hi impliquen és lògic que la reacció de l’espectador sigui de mostrar el seu disgust.

    Si un espectacle m’emociona, sigui òpera o dansa, m’agrada aplaudir, posar-me dreta i bravejar als artistes, ara bé, si no m’agrada massa, un aplaudiment de cortesia és suficient. Sinó m’agrada gens no aplaudeixo o sóc capaç de marxar a la mitja part sense cap recança. Si visualment hi ha alguna cosa que m’ofèn, tanco els ulls i no miro i em concentro en la música i el cant. Mai se m’ha acudit d’esbroncar i protestar.

    Per qüestions de família m’he passat molts anys veient espectacles de dansa de tots els gèneres i categories, val a dir que la dansa m’agrada molt. He vist coses magnífiques tant en clàssic com en contemporani, però també bastanta presa de pèl, la última va ser al Liceu la temporada passada, ni vaig aplaudir i quan va baixar el teló vaig marxar.

    Ara bé la única vegada que he volgut reclamar els diners de l’entrada, però no ho vaig fer, va ser amb un Trencanous interpretat per una companyia russa nefasta. Estava a 2a fila de platea i podia veure la mar de bé els ballarins, gent ja d’una certa edat, els homes panxuts i les dones que en prou feines s’aguantaven a les puntes, era esperpèntic. Mentre ballaven els solistes podiíem sentir els membres del cos de ball com parlaven i s’explicaven acudits entre ells, enfí el pitjor espectacle que he vist en la meva vida, tant pel nivell tècnic, com per la manca de professionalitat dels intèrprets. Aquests si que s’haurien merescut una bona esbroncada, però crec que el més intel·ligent en aquests casos és fer silenci absolut.

    M'agrada

  22. KÀTIA

    Mai he xiulat ni he fet buuu.Em sap greu quán crec que no ha estat prou acurada la representació però ho comento amb els meus propers mai ho exterioritzo,en tot cas no aplaudeixo i punt.Penso que ningú vol cantar,actuar o dirigir malament,solament ha estat un mal dia no???Em mereixen molt respecta els professionals que treballen amb les seves cordes vocals o el director que potser que aquella obra no sigui el més adient per ell però així i tot ho dirigeix.Sí que es cert que ens costa uns diners i de vegades sortim d’una representació sensa l’alegria que pensávem tenir però…
    Jo,l’unic espectacle en que m’he permés cridar,xiular,patejar i quedarme afònica es el futbol,i recordo que ho feia en castellà.El meu pare em deia que durant 90 minuts no tenia filla.Ves per ón ara mateix estic plena de records.
    Perdoneu-ma
    Bona nit

    M'agrada

  23. assur

    Ja fa anys vam assistir amb l’Anna Maria a un concert a l’Auditori on Jordi Savall dirigia la Capella Reial de Catalunya en la interpretació dels cinc concerts de Brandenburg.

    En el segon d’aquests concerts, el trompetista va fer un “gall” estrepitós (disculpeu si “gall” no és el mot més adient per definir aquell so horripilant i tan poc discret que pot arribar a sortir d’un instrument com la trompeta). El xicot -era un noi molt jove- va quedar, com podeu imaginar, tocadíssim, però -ves quin remei!-, va haver de continuar donant la cara.

    Quan es va acabar, Jordi Savall va fer saludar l’oboè, el falutista…, i el trompetista, que havien estat els tres solistes, però aquest darrer, avergonyit -de debò que estava molt i molt tocat, el pobre noi- s’hi negava.

    Savall s’hi va acostar, el va agafar pel braç i el va fer avançar fins i tot unes passes. El públic, lògicament, va abaixar considerablement, molt considerablement, el to dels aplaudiments…, menys una persona que tenia al costat, que tot i la seva discreció innata, va aplaudir amb més força mentre em deia, convençuda: “No siguis cruel, home!… Pobre noi. No ho veus que no ho ha fet expressament i està desfet?”

    Tal i com et pots imaginar, la persona que tenia al meu costat era l’Anna Maria, la meva dona, tota una “marassa”. 🙂

    M'agrada

    • Penso que l’Anna Maria va estar molt encertada, alhora que mare, una bona mare, té dos dits de seny i aquest gest d’en Savall tant podia ser un suport com un càstig una mica cruel.

      M'agrada

  24. Maria Teresa Figa

    No sé però dec ser d’una especie totalment diferent.

    L’obra de teatre “Agost, que vaig veure la temporada passada, em agradar moltíssim. Els actors els vaig trobar genials! Tot el public va aplaudir dempeus una bona estona.

    La pel.lícula “Intocable” em va agradar moltíssim. El tema molt ben tractat i el treball dels actors, fantàstic. I quan va acabar la pel.lícula va passar un fet que feia molt temps que no sentia en un cinema, el públic va arrecar a aplaudir!

    En fi, és la meva modesta opinió i la meva experiència en dos dels espectacles que ha mencionat.

    Molt cordialment

    M'agrada

    • No, no, tu no ets diferent, dec ser jo, sobretot pel que fa a Agost, ja que com ja vaig manifestar en el seu moment AGOST.
      De la pel·lícula Intocables no puc dir res, com ja he dit a l’apunt corresponent que no l’he vist. Et recomano el llibre, això si.
      Gràcies per deixar-nos la teva opinió Maria Teresa

      M'agrada

  25. rosa

    Jo hi vaig ser el divendres de la Gheorghiu i de l’esbroncada al pobre director, Tenia al meu costat una parella d’homes que, durant l’obra, comentaven en veu alta (per exemple, van dir que no agradava gens la fusió dels 2 primers actes), i tenien altres activitats paral·leles, com netejar-se les ungles. Al final, van aplaudir als cantants, especialment a l’Anghela. Però en el moment en què va aparèixer el director, els dos el van escridassar amb força, i després van marxar corrent. Tenien la protesta molt premeditada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: