No fa gaire vaig veure el tràiler de Intocable, la pel·lícula dirigida per Olivier Nakache i Eric Toledano, que està esdevenint un fenomen i un èxit de taquilla d’aquells inesperats. Una pel·lícula sense pretensions que ha motivat crítiques molt positives i d’altres furibundes. Jo quan vaig veure aquest tràiler vaig dir-li al Fede, ja l’hem vista, prova evident de la poca gràcia que em va fer.

Per aquelles coses de la vida, no fa gaire vaig trucar a la Finestra Indiscreta, l’etern programa d’en Gorina per dir no se què, ja no ho recordo, i em va tocar un regal. Vaig decidir que fos un llibre i el dia que vaig participar a la taula rodona que en Jaume Radigales va organitzar per parlar de la gestió del Liceu vaig recollir el llibre a la recepció de Catalunya Ràdio.

El llibre que em van donar no va ser un altre que Intocable (Anagrama 2012), editat a Espanya gràcies a l’èxit de la pel·lícula i amb el mateix títol, un esquer per a la seva difusió, quan en realitat el llibre actual són dos llibres Le second souffle (El nou alè) i Diable gardien (el dimoni de la guarda).

Tot i no tenir la prioritat en la llista de lectura, en tenia altres al davant, vaig començar a llegir la contraportada, la solapa i el pròleg, i no l’he pogut deixar. M’ha semblat un llibre esplèndid, sensible, duríssim, però un llibre carregat de vida malgrat que moltes vegades et sembli que voreja la mort.

És un relat autobiogràfic d’un aristòcrata, frances Philippe Pozzo di Burgo, que retrata en petites i curtes pinzellades la seva vida arran d’un accident quan practicava parapent i el va deixar tetraplègic. El relat esdevé quasi insuportable en els moments més interioritzats i de tant en tant carregat d’un humor molt irònic que el fa molt més suportable. No és un llibre divertit, ni distés, ni amable com el tràiler de la pel·lícula pot fer entendre, no és tampoc sensibler ni busca la llàgrima fàcil. Colpeix per la seva sinceritat sense embuts, per la cruesa dels fets i la quantitat d’amor que flueix dels curts i precisos pensaments que Pozzo di Borgo és capaç de gravar en un estat com el seu i transmetre.

L’encontre amb el seu cuidador senegalès (Abdel Yasmin Sellou), que és l’eix de la celebrada pel·lícula, en el llibre és quasi anecdòtic, té la seva importància però en cap cas és el centre. Dos personatges absolutament antagònics condemnats a no trobar-se mai, si la seva vida hagués corregut per camins lògics, arriben a confraternitzar de manera singular degut als rols de pacient i cuidador que obren molts horitzons a ambdós i que els ajuda a viure en circumstàncies extremes. Dos intocables que quasi es construeixen una vida adhoc per poder suportar el seu aïllament, físic i social.

Els dos relats ara reunits en un, corresponen a la relació amorosa, una gran declaració d’amor de Philippe Pozzo di Borgo a la seva estimada esposa Beatrice que va morir poc després de l’accident del seu marit, i el segon llibre es centre més en la relació amb Abdel i els nous horitzons que s’obren per a tots dos, que esdevcé una gran declaració d’amistat. Aquesta segona part més humorística és el relat d’una gran i atípica amistat. S’agraeix que després de l’estremidora El nou alè ens esperi aquest dimoni de la guarda, molt més carregat d’esperança i vida.

Us recomano la lectura d’aquest llibre que no he pogut deixar malgrat que en algun moment vaig pensar que plegaria abans d’acabar. El recomano per tot allò que ens diu i per tot allò que ens suggereix, per com ho diu i per la intel·ligència i la humanitat que desprèn, per la lliçó de vida, amor i esperança, tot i que les situacions són extremes.

Literàriament el llibre no té cap valor, no cal donar-li més voltes, però jo l’he llegit amb avidesa, no el catalogaria d’un llibre d’autoajuda tot i que de ben segur pot ser-ho per a molta gent que necessiti superar els petitíssims problemes que comparats amb els de Philippe Pozzo di Borgo, ens turmenten cada dia, però atrapa de manera convulsa i fa pensar, suficient per a mi en aquest moment i per això recomanable.

La pel·lícula no l’aniré a veure, pel que he llegit a can José Luis i per el que vaig veure, i un cop llegit el llibre, tot i tenir el vist i plau del propi autor, no és de ben segur el reflex del que he sentit en llegir les 224 pàgines d’aquest Intocable.

Per ara no hi ha traducció al català i la castellana és obra de Jaime Zulaika.