Sensacional obra mestra, així resumiria tot el que Martin Scorsese ens regala en aquesta sorprenent demostració de màgia visual, invenció narrativa, planificació, ambientació, emoció, sentiments, tensió, il·lusió, fantasia, enginy, fascinació, tendresa, amor i gratitud,
Ja des de el pròleg està clar que la immensa joguina que ha dissenyat Scorsese per fer encabir tot el grandiós homenatge que fa, no tan sols al cinema de Georges Méliès, sinó a la literatura (Dickens) i a tot el món dels somnis que s’han d’acabar fent realitat. Hugo és tan enlluernadora i sorprenent que abans que s’iniciï la veritable trama, ja he hagut de exclamar uns quants oh! d’admiració, per la grandiosa capacitat que la càmara té per atrapar-te a una història que pot ser tan vertiginosa com volgudament pausada, de manera quasi impensable en una pel·lícula actual destinada a tots els públics.
No estic molt segur que el públic més infantil o fins i tot juvenil acceptin el repte, ni que l’entenguin. Hugo (La invenció d’Hugo l’han titulat aquí), és una pel·lícula per adults, adults i amants del cinema i la literatura, plena de cops d’ull als pioners, amb l’impagable regal de recrear les filmacions de Méliès, però també de reveure fragments de les pel·lícules que ja formen part de l’imaginari i que han quedat com a referents absoluts de la història del cinema (Harold Lloyd penjant d’un rellotge, com després li succeirà a Hugo cap al final de la pel·lícula).
L’aparent trama és quasi pueril, i els personatges que la vesteixen no deixen de ser arquetips necessaris per representar aquest immens i genial deliri visual. No demanem per tant grans interpretacions, ja que la pel·lícula no les necessita, funciona la mar de bé amb la veterania segura i implacable de Ben Kingsley (Georges Méliès) o del sempre inquietant Christopher Lee (aquest veteraníssim). L’arquetípic Sacha Baron Cohen (la viva imatge de Juan Diego Flórez), el poc expressiu de mirada captivadora Asa Butterfield (Hugo), la deliciosa Chloë Grace Moretz (Isabelle), el massa breu Jude Law (el pare d’Hugo) o la magnètica Helen McRory (la Sra Méliès), són comparses necessaris per tal de que res del complexíssim engranatge ideat per Scorsese falli, i com a bona història de precisió mecànica, tot encaixa, brilla i enlluerna.
Asa Butterfield (Hugo Cabret) i Sacha Baron Cohen (l'inspector de l'estació o Juan Diego Flórez?)
No cal dir que la visió en 3D és obligada (a Barcelona a l’Icària) , tot i que m’he preguntat més d’un cop si calia tanta demostració de portentosa tècnica per fer més emocionant aquest gran somni. A vegades el 3D retalla tant als personatges que els deforma i empetiteix. Els efectes són realment espectaculars, però un cop has pràcticament olorat l’alè amenaçant de Maximilian (el gos de l’inspector de l’estació), no cal insistir-hi més vegades.
Escenes com les del pròleg, però també les del doble somni, les filmacions a l’estudio de Méliès o les excessives corredisses plenes d’obstacles per la Gare de Montparnase, romandran de ben segur a la història del cinema, però també els innombrables trajectes que la càmera fa entre els engranatges mecànics dels rellotges o les amples panoràmiques d’un Paris inventat per Dante Ferretti, ja que Hugo és una imponent lliçó de tot el que el cinema ens ha de donar i un immens homenatge als inicis del cinema que tant estima Scorsese.
Per si el goig no fos suficient, Howard Shore signa una partitura magnífica i plena de referents i sabor tòpicament parisenca..
Una absoluta delícia, una absoluta obra mestra. Molt més que recomenable, imprescindible.
IN FERNEM LAND 
M´encanta cada vegada que fas un copy/past de ‘Ancha es mi casa’ i expliqueu tots dos el mateix 😯 de la mateixa pel•lícula. Quin parell…
M'agradaM'agrada
Que ho sapiga el mon, que sempre m’esta copiant. 😆
M'agradaM'agrada
…i la promoció que et faig?, què me’n dius?
M'agradaM'agrada
Eso sí…
M'agradaM'agrada
I per quin motiu hem d’opinar igual? no ho entenc.
Em costa entendre que algú amb sensibilitat, amor al cinema i als llibres no li agradi aquesta pel·lícula.
Però com que passa, Pare Scorsese, perdona’ls però no saben el que es fan 🙂
M'agradaM'agrada
No cal opinar igual… però sorpren una mica que dues persones amb sensibilitat, amor al cinema i als llibres puguin tenir tant sovint opinions tan distanciades.
Per cert: quin cartell més maco que tenim aquí a l´esquerra, a la secció OFF BARCELONA, no?!?!?!? Gràcies, crack.
M'agradaM'agrada
Sense dubte, JDF de militaire et mari
M'agradaM'agrada
Exactament, i en els moments més antipàtics, recollint el premi de l’Associaciò Liceistes de 4at i 5è 👿
M'agradaM'agrada
Es como si hubiéramos visto dos películas diferentes, claro que no la ví en 3D….. A pesar de las buenas intenciones y de que queda bien claro que el Cine (así con mayúsculas) necesita de nuestra (y la de otros) imaginación para no morir, no veo una obra maestra por ningún lado, a tal punto que no entendí que estuviera candidata al Oscar a mejor película, a excepción de la parte técnica (que es en donde ganó tres estatuillas). Ya lo dices tú, no hay ninguna interpretación memorable, quedé atabalado de tantas corredizas por la estación y sí que es verdad que hay una excelente precisión mecánica, pero a la película, para mí, le falta corazón. No puedo creer que te haya emocionado en ningún momento, a mí no lo logró. Esperaba más de Scorcese……
M'agradaM'agrada
No tiene nada que ver el 3D para que me parezca una obra maestra, aunque tiene momentos espectaculares.
Las emociones no las rigen unas gafas. Las gafas deslumbran, las emociones se agolpan en la gola en forma de nudos y en los ojos, limpiando las lentillas.
Te podría decir montones de momentos que la película me dejó entre anonadado y al borde de las lágrimas y también cuando lloré definitivamente. Ahí van unos cuantos.
La escena de la biblioteca del cine, la filmación de Méliès, la muerte del padre, cuando el autómata empieza a funcionar, la libreria, por supuesto el final.
Para mi es todo corazón, por eso la he disfrutado tanto.
M'agradaM'agrada
A estas alturas que una película sea o no candidata al Oscar no me dice absolutamente nada, pero ya que has mencionado que este film había participado en la última entrega y ganado tres premios, te diré que “Hugo” y “The artist” rinden homenaje al cine mudo, sólo que esta última película bebe de las aguas de “Cantando bajo la lluvia” y el film de Scorsese es absolutamente original.
Otra cosa, sin desmerecer para nada a “The artist” tengo que decir que de este título sólo ví los primeros 25 minutos y los 25 minutos últimos, el resto lo dormí plácidamente, mientras que de “Hugo” no me perdí ni un fotograma; me mantuvo interesado de principio a fin, con alguna lagrimita en algún momento. Saca las conclusiones que prefieras. Cuando vea “The artist” al completo la juzgaré adecuadamente. De momento para mí “Hugo” es magistral y me hizo vivir todo lo que sucedía en pantalla como si me sucediera a mí mismo. Por otra parte estoy absolutamente enamorado del 3D actual.
Es curioso y preocupante que dos films de la misma “hornada” homenajeen al cine antiguo. A mi modo de ver el cine actual ya no sabe qué hacer, o se dedica a explotar mil y un artefactos en cada título o mira al pasado del propio cine, revisando títulos pretéritos con artistas del momento. Mal síntoma; clara crisis de imaginación.
M'agradaM'agrada
Ens la apuntem a la llista de pendents. Gracies
M'agradaM'agrada
No tinc cap dubte que us agradarà molt
M'agradaM'agrada
Como ya se dije en su momento…yo me dormí..
No sé si sería por el cansancio que llevaba encima, o que era un castañazo,…., la cosa ..es que me dormí….
Ya se que no queda bien tratandose de un Scorsese?…pero yo me dormí….y mi parenaire …también…..
M'agradaM'agrada
Parenaire = partenaire
Debo estar dormido todavía…….
M'agradaM'agrada
A lo mejor era eso, pero no deja de ser una obra maestra, no será la primera y la última en hacer dormir al personal.
Scorsese también tiene derecho a hacer un nyap monumental, pero no es el caso.
M'agradaM'agrada
Estic amb el que ha escrit Roberto com ja saps : poquet art i molts focs d’encenalls que em van cansar molt. I faig responsable a Scorsese, que ens mareja amb el joguet només començar, i, el que es pitjor, es mareja ell també.
Xavier C. m’ha fet riure molt també avui i m’ha fet pensar que tots dos som bastant caixa o faixa, més radical tu a l’opera i jo al cinema, perquè no cal recordar-te quantes vegades he sortit encantat del Met-Icaria i a la porta eres tú repartiendo leña. Com ha de ser, que amb els tebis no anem enlloc ;.) No m’agrada gens allò de que “contra gustos no hay nada escrito”, però es una obvietat evident que hi han sensibilitats (i moments) diferents: Miquel ja ha decidit fer cas invers de les meves opinions cinematogràfiques… 😆
M'agradaM'agrada
Poc art? 😯 Focs d’encenalls? mareja només començar?, només començar vaig quedar-me bocabadat 😯
A la vida si no ets caixa o faixa, no ets ningú. Cal mullar-se i dir el que penses, i una vegada més es demostra que encara que el món sencer digui blanc, si el que veig és més negre que el carbó, no m’ho callaré, per això s’han inventat els blogs.
M'agradaM'agrada
Al igual que va passar amb ‘Inception’, aquesta pel•lícula polaritza les opinions de tal forma, que ha arribat a ser candidata a millor film als Oscars, i a l’hora, a tenir unes crítiques devastadores.
La meva opinió d’aquest film (igual que amb Inception, per cert) està entre les darreres, de forma que he recomanat a tots els meus amics que NO l’anessin a veure, especialment si volien portar els seus fills petits. Pel meu parer, ‘Hugo’ no fa res bé. No té ànima, la història no només és ben buida, sinó que a mitja part, canvia radicalment, i la peli és una altra cosa. A sobre, el trailer, que jo sí havia vist, fa pensar en una pel•lícula amb gran contingut de màgia (no la màgia del cinema de Mélies, sinó la dels contes de fades). Els nens actors són infumables, igual que Ben Kingsley. L’ambientació de l’estació de tren és tan preciosista, recarregada i barroca, que es fa embafadora i, sobre tot, falsa. El personatge de Sacha B. Cohen és un dels mes insufribles de les darreres dècades: no fa GENS de gràcia, i a la segona escena tens ganes de que el tren l’esclafi. El canvi de la trama a mig camí és d’una traïdoria brutal. A fer punyetes la poca gràcia que tenia l’autòmata, que enllaçava amb la història del pare del nen (calía?) i li donava el misteri a la cosa. El bibliotecari resol sense gota d’intel•ligència el segon misteri. I a les hores ve el documental (que segurament hagués sigut entretingut per se) sobre el cinema primigeni i el seu gran creador (i el seu petit drama, i el seu darrer aplaudiment). No apte per a diabètics. (Nota: no la vaig veure en 3D, de forma que a banda d’una fotografia i il•luminació molt curoses, no vaig poder veure-hi la gràcia; però del 3D no en sóc fan, precisament; crec que NO aporta res al cinema, com ara sí van fer el cinema sonor o el color. És un esquer per atreure espectadors a les sales, i punt. Altrament, el preciosisme de les escenes mecàniques o de grandiosos moviments de càmera no tenen gens de mèrit amb el cinema fet amb ordenador. Però és que per millorar la història tampoc no valen).
Val a dir, que de les 10 darreres pel•lícules del Scorsese, poques m’han agradat. Shutter Island tenia una trama molt bona (de la novel•la, gràcies guionista per no fer-la malbé) i li era molt escaient al Di Caprio. Però The departed no la vaig poder acabar, ni al sofà de casa meva. Gangs of New York una altra nyap barroc o manierista, ves a saber. The Aviator… no la vaig veure, li tinc al•lèrgia als ‘biopics’. Personalment crec que ara és un director molt sobrevalorat, que ha arribat al seu sostre creatiu (de vegades això passa) i que s’hauria de centrar al voltant del món que tots sabem que fa bé, el món del crim. I provar de fer pelis de baix pressupost, no escrites per ell mateix.
Entenc al 100% que el blog del Joaquim contingui la seva opinió, i que si fos un diari o una web sobre cinema, és casi preceptiu dir la teva. I aquí venim a llegir-lo a ell. Però me’n aprofito de l’hospitalitat del Joaquim amb les veus dissonants (aka. comentaris), amb la (immodesta) pretensió de millorar el blog. I en tot cas, sempre gràcies pel teu temps i la teva inquietud cultural.
M'agradaM'agrada
Hem vist un altre pel•lícula.
Suposo que l’has vist en versió original, no fos cas que haguessis anat a veure una versió doblada i aleshores potser si que és una altre pel•lícula, però dir que els nens i Ben Kingsley són infumables, em sembla que deu ser fruit d’alguna cosa que t’has fumat :-).
El preciosisme de les grans escenes si està fet amb ordinador treu importància a l’engany visual que és el cinema?, No fotem! són ganes de carregar-se una pel•lícula i ja està. Ara el cinema té al seu abast uns mitjans que li permeten fer allò que tècnicament semblava impensable i benvingut sigui.
El fascinant món visual que Ferreti crea per a la pel•lícula, és el d’un Paris tan fals com el que van recrear Minnelli, Jean-Pierre Jeunet o Baz Luhrmann, però tots ells i molts d’altres han fet pel•lícules sublims tenint com a decorat Paris, un Paris inventat.
Hi ha molt art al darrere de l’ordinador, molts tècnics tan vàlids com els que pintaven arbres i mansions, fotograma a fotograma a “Gone with the Wind”.
Vist que fa temps que Scorsese segons tu no n’encerta ni una, et recomano que no hi tornis, difícilment es redreçarà.
M'agradaM'agrada
Joaquím, el que no pots dir es que hi han ganes de carregar-se una peli ni de res. A “Charlie y la fábrica de chocolate” hi ha ordinador i es una preciositat, per mi. No es tracta de prejudicis; a tu i a molts us ha agradat molt i a altres gens. Coincideixo amb quasi tot el que diu Alex Lorenzo, inclòs que Scorsese ha fet joies com Taxi Driver i Goodfellows, però si mires tota la seva producció, hi ha molta quincalla. I aquí, per mi, gran pifiada, i per tu, gran èxit. Però jo no m’invento el meu embafament ni tu la teva emoció, això es el cert.
M'agradaM'agrada
No tu he dit pas en a tu, i ho dic pe l’argument de l’ordinador, no voler veure el gran treball tècnic que hi ha al darrera de la pel•lícula justament premiat amb els Oscars:
Art Direction: Marco Ferreti (disseny de producció) i Francesca Lo Schiavo (decorats)
Sound Editing
Sound Mixing
Efectes visuals
Em sembla que es voler carregar-se-la en tot. Pots dir que no t’ha emocionat i això com que es fruit de les percepcions totalment personals, no t’ho puc rebatre, però que la direcció artística és un nyap, si no m’ho argumentes més, crec que no ho pots dir.
M'agradaM'agrada
(Petit creuament de comentaris!).
Jo dels Oscars no en faig bandera. Personalment, els han donat a l’Scorsese per ser qui és. Però tot acceptant la qualitat tècnica de les imatges, he de dir que mai serveix per fer bona una peli dolenta.
I tampoc vull anar pel tema de les emocions. La peli podria no haver-me emocionat però si satisfet. De fet, la història (mig contada) de l’orfanet que viu amagat a l’estació no és emocionant, a tot estirar podria ser èpica. I tampoc és emocionant la història de’n Mélies. A tot estirar és tristota. Aquesta és una peli d’intriga, de misteri, de màgia fins i tot, però no li funciona la intriga, i el misteri, per a mi, és converteix en una qüestió d’hemeroteca.
M'agradaM'agrada
Jo tampoc, han comés i continuen cometen errors molt sonats, però en els aspectes tècnics no tant, i en aquest cas em pots dir quines eren les mereixedores, segon tu, dels Oscars que s’ha endut Hugo?
M'agradaM'agrada
Vull subratllar que el més important del cinema (com d’una novela o d’un conte!) és la història que s’explica. El vestit no la millora, però la pot espatllar força. Aquí hi han dos problemes: la història, per a mi, no es prou bona, de fet, a mitja película, es perd del tot (no va del nen orfa, amagat i el seu autòmata, sinó d’un artista oblidat), i que el vestit no ajuda gens: fa perdre temps, en comptes d’ajudar la punt anterior.
És clar que també hi ha cinema maravellós on la història no és el que importa, sino l’envolcall (jo he gaudit molt amb Greenaway, Tim Burton, algunes de’n Kurosawa…). Ara parlariem de poesia, no de novela. I els directors que cita en Joaquim van encertar en el primer punt (o no), i ho van arrodonir (o compensar totalment) en el segon. El cinema sempre es mentida, i si cal, de les grosses, però el que compte es que ens ho creguem. En aquest cas, Scorsese vol contar una història i es perd en altres coses. I grinyola per tot arreu.
Jo Hugo l’he vista en anglès, i l’artificiositat de la pronúncia dels dos nens actors (la nena de fet és americana) es difícil de païr, i el nen és talment inexpressiu. Ben Kingsley ja fa temps que té aquest rictus que no sap variar.
M'agradaM'agrada
Hi ha dues histories claríssimes i altres historietes que acaben per farcir-les, una pot interessar més que l’altre, però ambdues em van atrapar del tot.
La inexpressivitat del nen l’accepto, fins i tot diria que és volguda, és un nen traumatitzat, inexpressiu quasi com l’autòmat. A l’última escena, com en les escenes amb el seu pare, canvia radicalment, però la nena em sembla un talent cinematogràfic revelador. És més roba escenes en tots els plans a on ella intervé.
Ho lamento però t’haig de deixar, me’n vaig al MET.
Fins després.
M'agradaM'agrada
Lo que son las cosas, a mí me aburre Tim Burton, sólo encontré aceptable “Sweeney Todd”, aunque se “cargó” el maravilloso musical de Sondheim, principalmente por adjudicar a su esposa el rol más brillante de toda la obra y que la Bonham-Carter destroza totalmente. Por no hablar de la película de “la fábrica de chocolate” que los propios norteamericanos consideran insufrible (creo que “Alicia…” es aún peor) y muy inferior a la primera versión que tampoco era nada del otro jueves, pero que tiene encantados a los americanos que siempre aplaudían las “gracias” de Gene Wilder, en aquella versión su protagonista. Para mí Tim Burton es sinónimo de no pisar el cine donde proyectan algo suyo.
Aquí está bien claro que se trata de una película polémica -cosa que yo jamás me lo hubiera imaginado-, pero que a Joaquim le ha entusiasmado y a mi también y estoy viendo que alguien más está de acuerdo Olympia, felicitats!!!, encara que siguin amb retard). Por lo tanto respeto para nuestros gustos, como nosotros respetamos a los que no los comparten.
M'agradaM'agrada
“No fotem! són ganes de carregar-se una pel·lícula i ja està.”
Me gusta Joaquim cuando, levantando sólo un poco la alfombra, nos deja ver su lado intransigente i autoritario. Se lo tengo dicho. Creo que esta vez se ha pasado de la raya (la “Rauxa”).
M'agradaM'agrada
m’agrada passar-me de la ratlla, vol dir que em moc.
M'agradaM'agrada
Señoras y señores esto no puede ser; éste no es nuestro Joaquim. ¿Un señor al que le gusta pasarse de la raya porque, según dice, le va la marcha? ¿Alguien que elogia el movimiento por el movimiento mismo con total desprecio de sus consecuencias? ¿Un adolescente pintado graffiti insolentes en pleno blog –a plena luz del dia, eso sí, para chulo él!–? Ni hablar, no me lo creo. Que salga ahora mismo el impostor. ¿Quién coño ha sido?
M'agradaM'agrada
De què era la mona que t’has menjat?
M'agradaM'agrada
Q.E.D.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb tu, Joaquim i ho sentom pels que no l’han pogut gaudir. Em va entusiasmar i no diguem d’en JDF fent de dolent!
M'agradaM'agrada
Bé Olympia, tot i que encara que tan sols m’hagués entusiasmat en a mi ja en tindria prou, és clar que m0encanta compartir entusiasmes, però si no pot ser, no pot ser.
Ara, estic convençut que no estem sols.
M'agradaM'agrada
M’heu posat en un dupte ,si o no .Ho faré a cara o creu .Bona Pasqua!!!
M'agradaM'agrada
Cap dubte, ves-hi i en sortiràs.
Bona Pasqua!
M'agradaM'agrada
He vist “The artist” i em va encantar, m’atrau també “Hugo” i la vostre favorable crítica m’engresca encara més…. Personalment envejo a les persones que teniu tanta facilitat per dormir-vos en el cine , jo ho vaig intentar una sola vegada al assistir a la “super- oscaritzada Titanic ” i no ho vaig aconseguir, motiu més per tenir molt clar que tenint en compte el seu elevadissim presssupost i en contra de les favorables crítiques, per a mí es una de les películes més insoportables de la meva llarga vida .
Jo tinc prou sort en escollir les películes no vaig totes les setmanes però acostumo a encertar i una mica d’orientació per part d’algú de vosaltres sempre ajuda, el preu de les entradas bé mereix escollir amb cura……
M'agradaM'agrada
A mí tampoco me gustó “Titanic”, pero no la dormí. El efecto sueño pueden producirlo muchas cosas: falta de siesta -para mí es imprescindible-, cansancio, malestares varios, medicamentos, aburrimiento…, mil cosas.
Felicidades por tu santo! Por lo visto hay quienes lo celebran el Sábado de Gloria y otras el Domingo de Resurrección.
M'agradaM'agrada
perdona Fede, siempre me pasa lo mismo te he respondido más abajo……..
M'agradaM'agrada
Gràcies, Colbran per`no és amb retard, és amb antelació…ja t’ho explicaré.
Jo trobo a Tim Burton un creador d’imatges esplèndit que sap imitar molt bé els grans il·lustradors gòtics: Sleepy Hollow, per exemple. Tampoc em va agradar la seva versió del Barber assassí peerò vaig trobar molt bonica “Edward Scissorhands” i amb una música fabulosa de conte misteriós composta per Danny Elfman.
Kisses!
M'agradaM'agrada
Es muy sano discrepar, despierta la mente y permite discutir con tu antagonista, del que puedes aprender y a quien puedes enseñar. Siempre es enriquecedor.
Tocaremos el tema Tim Burton en nuestro próximo “homenaje”. Que pases un buen día.
Fede
M'agradaM'agrada
¿Teaching your grandmother to suck eggs, Colbran? Siempre que veo a un criticado cantar las virtudes de la crítica ante las narices del crítico pienso en este proverbio inglés (o refrán o lo que sea) y en la «excusatio non petita accusatio manifesta» de mis años mozos. Aguafiestas que es uno, supongo. Vaya usted contando las varas de la camisa en la que se ha metido. Y a mí que me gustaba Colbran! (el “Seny”).
M'agradaM'agrada
Yo no enseño a nadie a … y menos a mi abuela que hace años, muchos años que no tengo ninguna.
Pero, vamos a ver, a tí te ha gustado la película “Hugo” o no? Si te ha gustado, perfecto y si no te ha gustado perfecto. A mí me ha gustado, pues perfecto y quien no esté de acuerdo conmigo perfecto.
De Tim Burton sólo me ha gustado “Ed Wood” -que considero su mejor film- y en parte “Sweeney Todd”, sí como película no como musical. “…Manos-Tijeras” me negué a verla porque los affiches me ponían los pelos de punta. El resto que he visto no me ha gustado nada y pocuraré evitar el “output” de este señor, hasta que un nuevo título me sea recomendado, pero muy recomendado. Merezco el infierno por esto? Qué es el arte Keselarte?
M'agradaM'agrada
Mi arte no es otro que el que usted mismo practica, maestro (y Joaquim, por supuesto, y el resto de la caterva). No es música, puesto que no lo hemos visto a usted nunca cantar, tocar o componer. No es cine: nadie lo ha visto actuar, dirigir, rodar, producir… Ni poesía; ni danza (usted o yo en tutú, por Dios!). ¿Qué otro arte podría ser sino el arte de la crítica? Incluso, también en usted –ay!–, de la metacrítica (aquello de “Es muy sano discrepar, despierta la mente y permite discutir con tu antagonista”, etc. que causó mi primer comentario). En mí, por supuesto. ¿No puede haber también cielo quatriperfecto para los que, momentanea y muy puntualmente, preferimos criticar a Colbran –no a él, sino a su argumentación!– que a Hugo?
Y no me llore con un infierno de no sé que outputs al que nadie lo condenó.
M'agradaM'agrada
No me ha contestado a la pregunta de si le gustó “Hugo” o no. Es igual, deduzco que no.
Pero voy a dar contestación a supuestos “no” por su parte respecto a mi persona. Sí he cantado -además mis padres poseían unas hermosas voces de soprano y barítono no profesionales-. Cuando estudiaba bachillerato en La Salle Bonanova protagonicé dos zarzuelas infantiles (“Los dos andalucitos” y “Chao”, no recuerdo sus autores); en mi adolescencia tenía una voz agradable y me entusiasmaba actuar. Lluis Permanyer y Luis Racionero -suficientemente conocidos- eran compañeros míos de clase y seguro que aún lo recuerdan. Con Racionero aún mantengo una cierta relación, si bien hace dos años que no nos vemos.
Interpreté, además, en el Palau de la Musica Catalana el rol de uno de los hermanos de San Juan Bautista de La Salle -en una escenificación de su vida- y actué como figurante en el film de Juan de Orduña “La Tirana”, junto a Paquita Rico y Nuria Espert. Evidentemente no me dediqué a la actuación, pero no puedo negar que he actuado. Danzar no, tengo los pies planos y el “tu-tú”, por supuesto, no va conmigo…
Criticar no he criticado, pero he sido articulista de las revistas “Fotogramas”, “Cine en 7 días”, “Tele-Radio” y alguna más que no recuerdo y que ya no se publican, labor que dejé porque me remuneraban poco, la verdad sea dicha.
Todo esto hace muchos años, pero mis inquietudes por todo lo artístico no han desfallecido y mis viajes, mi amor por la lectura, el cine, el teatro, la ópera y toda la música en general y todas las demás facetas artísticas han ocupado la mayor parte de mi vida -actualmente ya bastante larga- y los conocimientos adquiridos y contrastados me han proporcionado un criterio que me permite comentar sobre muchas cosas a un cierto nivel. He dicho comentar y no criticar, si bien el límite entre ambos conceptos probablemente es muy liviano.
Acepto la ironía y la discrepancia, pero nunca la descalificación.
M'agradaM'agrada
¿? Entienda usted que yo me he limitado a hablar de su faceta de comentarista en este blog. He aprobado –incluso con nota!– algunas de sus intervenciones pasadas y he desaprobado con contundencia esta última (a la que cariñosamente llamo «incursión intempestiva de Colbran en la metacrítica» o «metida de pata por amistad»). Esto es todo. He calificado (negativamente), no descalificado, su intervención. Finis coronat opus.
M'agradaM'agrada
Mil gracias Colbran, recibo tu felicitación con mucho placer pués desde que murió mi madre,hace ya muchos años,( también era Gloria) en casa no celebramos santos, sí cumpleaños, la Iglesia tardó demasiado en darse cuenta de que del Viernes de Pasión al Sábado de Gloria solo distaban 24 horas, cosa rara no…? para mí siempre fué a partir de las diez del Sábado noche, que para celebrar la Resurrección mi madre repartía tapaderas de ollas y demás utensilios ruidosos y salíamos al balcón a competir con vecinos a ver quién sonaba más fuerte…..uf! que añoranza, mezcla de sentimientos, cuanta ignorancia pero mucha más inocencia…..
En fin Colbran que has sido una de las pocas personas en felicitarme y me ha sorprendido agradablemente, lo tendré presente a ver si te pillo algún dia en persona, me encantaría invitarte a un café, una copita de cava , ando mal de memória pero estos detalles no los olvido…. un fuerte abrazo.
(mejor que no sea en el Auditori, café agua-lido y cava de 3ª división además caliente …)
M'agradaM'agrada