Hi ha una sèrie d’artistes, pocs, que estableixen en les seves actuacions periòdiques un cerimonial comunicatiu excepcional, en el passat recordo les visites de Jessye Norman totes elles catàrtiques fins quasi assolir un cert esperpent en les darreres edicions, o el cas del gran baríton Mathias Goerne a la Schubertíada de Vilabertren, on en cada ocasió que hi apareix sembla que s’escriguin pàgines de la història de la interpretació musical, doncs bé, amb el pianista rus Grigory Sokolov, assidu a les temporades del Palau 100, succeeix quelcom similar.
Abans de començar el recital ja hi ha una expectació singular i al final es produeix per mèrits justificadíssims un ritual de propines que acaba sent excessiu alhora que terriblement generós. Quina necessitat hi ha d’oferir 6 propines després de la monumental Sonata núm 29 de Beethoven?, cap ni una, de la mateixa manera que fa dies que intentem convèncer a l’amic Jan que després del Winterreise hem de marxar a casa ben satisfets d’haver assistit al privilegi d’escoltar una obra tan incommensurable.
No és que el públic insisteixi de manera obsessiva, ho espera, això si, Sokolov és molt generós i s’ho passa bé, però francament no cal, ho trobo innecessari. Sé que això segurament provocarà controvèrsia, però és que ahir mentre el gran pianista anava desgranen el magnífic reguitzell de propines, jo anava pensant amb quina necessitat hi ha de fer aquesta tercera part que ja no esdevé espontània, que s’espera i que l’únic incògnita a resoldre és saber quines obres serviran per satisfer la insaciable voracitat d’un públic que mai en té prou.
El recital no podia començar millor, de fet els quatre impromtus D. 899 de Franz Schubert és el que em va agradar més de tot el programa ofert. El Schubert de Sokolov és atípic, més proper a Beethoven que a les grans interpretacions romàntiques de sonoritats més etèries, ja que la seva versió és forta, vigorosa, d’un so imponent, quasi excessiu, però també és diàfan i brillant, i sorprèn que amb un so tan gran les notes llueixin tan nítides i les frases siguin tan expressives, ja que ell és més aviat auster i distant.
És tota una experiència escoltar a Sokolov, les seves extraordinàries sonoritats, l’expressivitat i la delicadesa que pot arribar a transmetre amb una força sonora tan gran, no són fàcils de congeniar en un mateix artista.
Per concloure la primera part i seguint amb Schubert, va interpretar les tres peces per a piano D 946. A mi després de l’èxtasi inicial, no em calia, ja que sent delicioses, no m’aporten més ni tampoc em satisfan tant com els quatre impromtus, i per tant insistir amb un mateix autor quan les obres no superen a les interpretades inicialment, em sembla innecessari. Tot i així la interpretació va seguir sent tan intensa, apassionada i radicalment allunyada del Schubert més estereotipat i sense trair-lo mai, que malgrat algunes imprecisions tècniques lleus, la primera part em va semblar magnífica.
Preveia un Beethoven wagnerià davant el Schubert beethovenià de la primera part, però en la “Groβe Sonate fúr das Hammerklavier”, Sokolov em va descol·locar. L’obra és imponent i excessiva, i no sé si donar-li la raó a Wagner quan deia que a l’obra li mancava concreció (precisament ell no sembla el més indicat, oi?), però certament l’obra podria ser una mica més curta i jo crec que guanyaria. Tot i així té dos grans moviments, tant el fabulós adagi, com la monumental fuga del quart moviment, que sense provocar-me una passió desaforada, haig d’admetre que musicalment són admirables.
Sokolov en l’adagi, i després de l’habitual demostració tècnica en els dos moviments inicials, no em va agradar en el tercer moviemnt. No vaig trobar en cap moment el appassionato e con molto sentimento que descriu el propi compositor. El pianista rus va experimentar i no crec que l’experiment fos ni brillant, ni reeixit. La música sonava inconnexa, freda, distant i alguns detalls de l’acompanyament, em va semblar fins i tot escoltar coses inaudites en les altres ocasions i en altres versions. Això que en principi no hauria de ser negatiu, en aquest cas no em agradar. En els aspectes tècnics no tinc res a dir, però la interpretació no em va emocionar en cap moment, no vaig entrar en l’obra, de fet en tota la sonata mai es va produir una connexió entre ell i jo. Jo admirava el que escoltava però mantenint una distància, cosa que en Schubert, sent un compositor que no m’agradac tant com Beethoven, no va passar mai.
En canvi en la impressionant fuga final, Sokolov va tornar a erigir la gran estructura, amb resultats espectaculars. És admirable comprovar com el pianista resolt amb absoluta nitidesa en l’exposició, la complexitat d’un edifici sonor enorme, ple d’intricats paranys de difícil resolució si al davant no hi ha un pianista de la seva categoria.
Emotivitat poca, admiració tota, per això aquest Beethoven em va descol·locar i sense dir-vos que em va decebre, si que us diré que n’esperava, després de la primera part, més, o si més no, diferent.
La tercera part, la de les sempre generoses propines, ja he comentat que semblava sobrera després d’una obra tan intensa com la sonata beethoveniana. Sokolov va agafar a Rameau com a filó per desengreixar i tan sols en la darrera propina, va canviar a possiblement Brahms, per meravellar-nos per darrera vegada.
Segons em van informar, el pianista rus va està a punt de cancel·lar el recital per un problema familiar greu, però degut a l’estima que sent pel públic de Barcelona va decidir tirar-lo endavant. Qui sap si això justifica aquelles petites pífies esmentades, o la desconcertant versió de l’adagi de la gran sonata de Beethoven, en qualsevol cas Sokolov va tornar a fer embogir al públic amb la seva genial, brillant i creativa manera de interpretar, demostrant una vegada més que estem davant d’un dels grandiosos pianistes dels nostres dies.
Però crec que ningú s’escandalitzarà si dic que l’any passat em va agradar més.
La propera cita a Palau 100, el dijous 6 de març de 2014. Intentarem ser-hi
OFF TOPIC:
El Palau quasi estava ple de tot, amb els darrerament habituals turistes que els resulta més econòmic comprar una entrada barata, que fer la visita turística. Per tant moltes càmeres fotogràfiques, aplaudiments que no respectaven els blocs del programa i abandonament constant durant el concert, d’un públic més interessat per la màgia de Domènech i Montaner, que de la música que s’interpreti.
No em cansaré de denunciar la vergonyant reforma de l’arquitecte Tusquets ens va deixar. El lateral del segon pis, banda carrer Amadeu Vives, no té aïllament acústic, per tant si al carrer hi ha rebombori, aquest es barreja de manera perfectament audible amb la música de la sala. És molt enutjós i vergonyant. Els que hauran auditat els comptes del Palau sabran el que es va pagar a l’arquitecte per la reforma i el que va costar la partida de insonorització, presumptivament ja sabem on van anar a parar aquella partida de diners i qui en van ser els beneficiaris, però sembla mentida que no s’hagi resolt el problema i la sala de concerts estigui exposada a qualsevol incidència vial per fer-nos enrojolar de vergonya.
De què serveix que ens visiten les patums internacionals, si després quatre vailets cridaners et poden trencar l’encís d’un pianíssim o la sirena d’una ambulància per Via Laietana, pot retocar l’harmonia més excelsa?. Sé que a platea i al primer pis, sense ser perfecte, l’aïllament és notòriament millor, però invitaria a la Sra. Carulla i a la Sr. Oller que un dia pugin al segon pis a escoltar un concert, a part de saludar-los, comprovaran in situ que allò no és digne d’un recinte que pretén ser un referent.
IN FERNEM LAND 
Pobre Jan… el teniu matxacat!!! A banda d´això, ja sabeu que jo sempre repeteixo que no em calen quatre hores de música si amb dues em poden fer marxar igualment satisfet cap a casa.
Off topic: anit em vaig veure en l´obligació de guanyar el meu cunyat i nebots al Catán. Vaig acabar amb dues metròpolis (la del paper/cultura i la de les monedes/política) i dues ciutats més! 🙂 Això sí: si em comptes de a quarts de tres haguéssim pogut acabar a l´una de la matinada… 😕
M'agradaM'agrada
Una cosa és si les obres són llargues, altres si ho són els programes i altres si la sessió de propines és eterna.
Jo comprenc que quan l’artista les regala sense en prou feines insistir, és que en té moltes ganes, i aquest és el cas de Sokolov, jo em referia més al públic que espera a veure si és batrà el rècord de l’any passat .
Catán? Ens hauries de fer un apunt del tema, m’has deixat intrigat
M'agradaM'agrada
No estic d’acord en: (bona entrada, eh?)
– Que sobrés Schubert. Per mi podia haver tocat els tres jocs de Impromptus. La dos primeres “Peces per piano” i el dos primers Impromptus van ser brutals, i fins de la tercera peça, que no em diu gaire cosa, va treure petroli aquest home orquestra que em va fer pensar com pocs en aquell provocador que defensava que l’únic artista era l’intèrpret.
– Que la sonata 29 guanyaria sent mes curta, si això implica tocar una sola nota de l’adagi o de la fuga, i no tinc molt clar si Wagner (mira qui parla com em va comentar a la entrada en Josep Olivé), es referia a l’obra o al darrer moviment: A mi em sobren els dos primer moviments sencerets, perquè no em diuen gran cosa i estic esperant L’Adagi (amb la qual cosa no els escolto mai, i no em diuen gran cosa, però que hi farem)
– Que les propines fossin innecessàries. Altres dies, si, però no amb el programa d’ahir, que no es la segona de Mahler o la Misa de Bach que et deixa amb el cor a les quimbambes, i ahir era com una tercera part Rameau, un delicios postret molt ben triat després de l’allau de música contemporània que treu Beethoven de Bach. La propina va ser la darrera, meravellós Brahms segons dieu. I quan Sokolov va dir prou, el públic va dir prou, i llestos, no veig cap problema.
Nomes tres coses, amb tota la resta d’acord, pas mal oi? 🙂 El que dius del problema familiar explica la fredor de l’adagi; seria masoquista si s’hagués implicat amb una peça com aquesta, just aquesta, i no ho va fer, i amb notes tan picades i sense pedal, va quedar una cosa nua, que ja era interessant, però freda. La fuga va compensar amb escreix, mai l’havia sentida tan bé i se’m va fer curtíssima, amb permís de Wagner.
Me’n alegro de que no fos gen de casa la que ni a la sisena va aprendre que si la gent els feia callar, potser que s’esperessin la propera. L’home es l’únic animal que ensopega dos vegades amb la mateixa pedra, però els que ho fan sis de seguides deuen ser d’una espècie molt concreta que conec bé.
M'agradaM'agrada
A mi em va sobrar, no vol dir que sobrés del programa, i potser si hagués canviat l’ordre no m’hagués semblat tan sobrer. Per a mi els improntus són meravellosos i les altres tres, ves, si però. Coses meves no t’amoïnis.
La sonata, com la vuitena de Bruckner, per a mi guanyarien molt sent més curtes, i no sé si la fuga final, però tota ella si. Beethoven quan volia també es posava una mica pesadet. Posats a ser sacrílegs…
Sokolov quan diu programa a determinar i l’acaba concretant jo crec que ja sap les propines que farà i no les anuncia, formen part del seu programa, jo em refereixo més a l’actitud del públic que vol més i més, com si en la quantitat de música (al menys ahir) escoltada en el programa oficial no n’hi hagués prou. Però si l’artista ho dóna amb la generositat que ho fa Sokolov res a dir, estic convençut que si en té ganes les continuaria donant amb la meitat d’aplaudiments. Tot i així sap que el públic de Barcelona l’adora i ell és molt generós.
Jo a l’adagi vaig trobar-li a faltar de tot
El públic passavolant va ser molt impertinent.
Avui escoltava una promoció per ràdio del proper cicle del Palau 100 i entre les coses que anomenen parlen del privilegi d’escoltar música en un edifici patrimoni de la humanitat, s’obliden de la desfeta de Millet & Cia, i del meu off topic. Què ho arreglin JA!
M'agradaM'agrada
Jeje Quan he començat a llegir ja m’he imaginat que m’ho diries… Jo sols em convenceré del que em dieu si el Sr. Kaufmann aquell dia amb el Winterreise m’impressiona i que amb allò ja en tingui prou! Fins llavors… no ho se! jejeje 😉
M'agradaM'agrada
Però que no has fet els deures? No t’has escoltat el Winterreise sencer que us vaig deixar?, Ai, ai, ai! 👿
M'agradaM'agrada
Encara no…
A troços jejeje
M'agradaM'agrada
Molt d’acord en pràcticament tot. I una conclusió subjectiva: Sokolov no és el meu pianista
M'agradaM'agrada
No seria millor dir que el programa interpretat ahir no era el teu programa?
M'agradaM'agrada
Nooo! Acabo d’escoltar “el programa” amb els CD de la Pires (Schubert) i Brendel (Beethoven) i aquest estil interpretatiu és el que em va a mi.
I quan un intèrpret fa coses que haig de valorar perque tenen molt de mèrit i són dificils, per mi malament rai.
No entro a si és o no molt bo (que ho és) però a mi aquest estil no em va. I els trinats em cansen, tot i que la meva acompanyant d’anit -amb carrera de piano- va quedar bocabadada dels que feia amb les notes greus.
M'agradaM'agrada
Ho he entès perfectament.
No m’estranya que la teva acompanyant (una de les dues, ja que ahir anaves de Don Hilarion 😉 ) quedés bocabadada, l’exhibició de trinats superava amb escreix a la que feia el TIT (A.C.S) quan em despertava pel matí. Veritablement Sokolov té una facilitat prodigiosa en fer moltes notes i que totes siguin perfectament audibles i cap trepitgi l’altre, és net i polit alhora que prodigiós.
Els teus models (Pires/Brendel per a Schubert/Beethoven) són també els meus, però això no treu que el Schubert de Sokolov ahir em fascinés, potser tenia un dia més guerrer (ell i/o jo), ves a saber.
M'agradaM'agrada
Això de l’acústica, Joaquim, m’ho has d’explicar bé perque vull saber on puc comprar la millor entrada relació qualitat/preu per la que ja sabem 😀
A i explica’m com era lo de Jessye Norman jeje
M'agradaM'agrada
Jan, cerca Jessye Norman al blog i trobaras una entrada del 2007….espero que el molt honorable public del Liceu es contengui amb les seves mostres de afecte… 😕
M'agradaM'agrada
Per aquesta que dius, Jan, les millors són les entrades VIP-Premium-Exclusive: et venen a buscar amb la mateixa limusina que passa a recollir-la a ella pel seu hotel, i de camí cap al Palau feu una copeta de cava als seients del darrera. Et rep al seu camerino abans de la funció per a que puguis desitjar-li sort, i en acabar la funció, just abans de que et portin a sopar al mateix restaurant on és ella, tornes a entrar als camerinos per felicitar-la. Si agafes el suplement Full-all-inside, aquesta segona entrada als camerinos la fas just en el moment que es canvia; i durant el sopar seus a la seva dreta i, ara que s´està aprenent la Lady Macbeth, et canta a cau d´orella allò de ‘Si colmi il calice di vino eletto; nasca il diletto, muoia il dolor’ cada cop que hi ha canvi de plat. El preu prohibitiu, però… hi ha coses que no tenen preu, oi?
M'agradaM'agrada
No estaria gens malament… jajajjajaja 😀 m’ho he anat imaginant mentre llegia i… on es compren aquestes entrades???? 😀 jajaja
M'agradaM'agrada
Primer pis central, però si vols veure atributs extra musicals el millor lloc l’ocupen els crítics, o sigui que potser que busquis l’altre lateral del primer pis.
No acabo d’entendre que en un concert vulguis estar tan a prop, el que importa és l’oïda i per tant millor prendre una certa distància, sobretot perquè la veu de Netrebko és molt gran i el Palau massa petit per a ella.
M'agradaM'agrada
Jo el que vull és escoltar-la bé! M’és igual si estic a prop o lluny. Vull dir que quines (que em pugui permentre més o menys) són les millors. És que si he de pagar uns 160 euros em moro! jajaja El que vull saber és si del 2n pis les centrals del davant o les de sense visió estan bé per l’acústica. I si a les de sense visió és cert que no hi ha visió… 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs segon pis central (5 primeres files)
M'agradaM'agrada
OK! 😉
M'agradaM'agrada
Jo crec que en el seu temps Schubert volia sonar com el seu admirat Beethoven, però que curiosament molts intèrprets l’han suavitzat força, l’han endolcit diria jo. I si aquesta mena de amortiguació del impuls compositiu pianistic cap a terrenys molt més propers a la serenor del lied és tot un deliciós mon musical que s’ha convertit en el paradigme de la correcta interpretació pianística de Schubert (sempre que unes bones mans aixi ens ho transmetin, cas Pires, efectivament, cas Brendel, pel més vitamínic), tambè haig de dir que, encara que sorprès, m’ha agradat molt escoltar aquets impromptus amb tant de contrast forte-piano-forte (molt, més no hi pot haver, sovint era gairebé fff-ppp-fff) tan nitidament interpretats. És curiosa la “garrotada” digital que li fot a la tecla (excuseu el llenguatge) en la veu que porta el tema, d’una intensitat que, torno a dir, sorprèn, que no sona gens estrident per ser Sokolov qui és, però si un pel excesiva al meu parer. Ha sonat, en tots els impromptus (el tres D.946 tambè ho són, encara que més elaborats), un gran Schubert, lluny, molt lluny del romanticisme edulcorat (tot sovint amb excès) amb que, ja dic, ens han acostumat a escoltar-lo, i que ha causat que Schubert sonés massa freqüentment avorrit.
El plat fort era sens dubte la segona part, amb l’Hammerklavier del geni de Bonn. Sonata impresionant de cap a peus, que comença de manera enérgica, Beethoven pur i dur, que acaba de manera superba, i que un miraculós adagi compost des del més enllà la converteix en sublim. Ahir la Hammerklavier se’m va quedà en els dos primers adjectius, però malauradament no va fer acte de presencia l’últim, el de sublim. No sé que va passar en l’adagi que em va deixar fred, i això és un llast massa important en l’Hammerklavier. Si, desprès va venir un desplagament tècnic i musical enlluernador en les fugues de l’últim moviment, en una execució fascinant, però… El tercer període compositiu de Beethoven abunda en sonoritats extremes, gairebé “lletges”, expresionistes, molt carregades de notes, sonoritats que poden ser un calvari per l’intèrpret i per l’oïent si no són executades en la manera que ahir ho van ser. I és que les fugues van sonar cristal.lines, netes i diàfenes les diferents veus, i a un ritme vertiginós, tot mostrant en tot el seu esplendor el fascinant i exuberant exercici contapuntístic amb que el gran Beethoven remata una obra majestuosa. Però l’adagi…que “raro” va sonar. No, no vaig levitar. Catxis!
Hi ha grans artistes que ens malacostumen, fins al punt d’arribar un dia que podem pecar d’injustos amb ells. És tal el seu grau d’excel.lència habitual que el dia que no escoltem allò que voliem escoltar ens produeix una mena de desencís que un no acaba de païr bé. El d’ahir va ser un un gran concert. No va ser memorable, però va ser un grandíssim concert. Entre tanta tècnica i musicalitat deplegades va sobtar trobar-nos en un oasi interpretat d’una manera que no esperavem i amb tecles que no corresponien. Però dit això, la qualitat de Sokolov és tan gran, la seva generositat és tan d’agraïr, que quan al sortir del concert un agafa la programació de la propera temporada i llegeix que novament serà amb nosaltres (amb el seu característic“programa a determinar”) ens apareix un rictus de franca satisfacció.
M'agradaM'agrada
La suposició sobre Schubert és prou interessant, però quan escolto a Pires se’m desfà la teoria i penso que allò és l’essència.
Ahir amb una proposta radicalment diferent també em va satisfer, molt, però trobo que per tocar Schubert com Beethoven ja hi ha Beethoven, no et sembla? i quan un music/intèrpret és bo mai fa sonar avorrida la música, fins i tot hi ha qui la millora.
La sonata de Beethoven, tota ella immensa t’ha emocionat alguna vegada?, diguem una versió ja que per a mi la seva grandesa no em deixa gaudir-la, no m’ha emocionat mai, potser em pot emocionar la magnificència de la interpretació, ahir la fuga, és clar, però musicalment no em produeix res a l’espinada.
Sokolov s’ha guanyat al públic barceloní, i mentre aquest no acabi cridant Grigory, Grigory, com feien amb el Jessy, Jessy a la Norman, anem bé.
L’any vinent més, si Déu vol, com deia ma mare
M'agradaM'agrada
Si, i tant…Brendel, Kempf i darrerament Schiff són referents absoluts i em fan arribar a un climax “sostenuto” en l’adagio idem. 🙂
L’Hammerklavier és per a mi com un vuit mil pels alpinistes. La pujada al cim/adagi es cobreix amb una inusitada expectació i treball, i la baixada del cim/adagi és la manifestació més complaent d’haver-lo assolit.
Estic parlant de música, que quedi clar. 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep, la de Kempf em penso que és la que tinc, buscaré les altres.
Fixat que la seqüència que descrius és lleugerament diferent a la la lògica, ja que jo penso que després del cim bé el recés, és clar que per a ser positius també es podria definir l’adagi com el moment de recés, concentració i repòs necessari abans de fer front al 8000 que per a mi és la millor descripció per definir el quart moviment, no pas l’adagi com tu dius, o potser és que no t’he entès gaire 😉
M'agradaM'agrada
Si, ben cet, hi ha certa desincronització vital en la meva descripció, que no musicològica… 🙂
M'agradaM'agrada
Un gran concert i un gran pianista. Ens va fer unes interpretacions molt personals del Schubert, menys íntimes i delicades de les que tenim a l’oïda i que efectivament recordaven a Beethoven en ser més brillants.
La sonata de Beethoven es tan monumental que costa mantenir l’atenció de forma completa. L’adagi em va agradar però no semblava con “molto sentimento” i la fuga em va semblar més curta.
Per cert, segons llegeixo al llibre de Poggi y Vallora sobre el repertori complet de Beethoven, l’ínclit Wagner va escriure sobre la sonata també això:
” Nos sentimos como introducidos en la fragua de de la esencia de las cosas; vemos todo moverse y agitarse como dentro del mundo. ¡Qué grito de pasión desde el momento en que se abre de par en par esta fragua! El mismo Shakespeare es inferior en comparación, pues lo que él creó depende demasiado de la miseria del mundo: todo en él es relidad, terrible semejanza con la vida, auténtico espectro de la existencia, mientras que aquí todo està idealizado; ¡es pura transfiguración!
Pel que fa a les propines, em produeix una gran divisió. Per una banda després de la sonata de Beetoven cal fer silenci i respirar. Al mateix temps desitges sentir més coses per part del pianista i en aquest cas va estar regalant 6 moments de virtuosisme. Només vaig reconèixer en mig de mordents i trinos una dansa versió de les Indes Galantes de Rameau. L’ultima em va semblar més “romàntica”. Era Brahms? Aniria bé que l’intèrpret digues almenys el compositor… Però em va semblar tan tímid i tancat Sokolov que juraria que ahir la il·luminació era molt menys intensa que en altres concerts, de manera que ni amb prismàtics acabaves de veure l’expressió del rostre.
Va ser un plaer retrobar infernems i conèixer de nous!
M'agradaM'agrada
Quan els artistes són tan grans, les versions acostumen a ser molt personals, i això sempre és magnífic, però no vol dir que acabis combregant amb el seu univers.
A mi Schubert m’agrada més “clàssic”, però ahir després dels Improntus em vaig quedar extasiat, tant que ja m’hagués pogut tocar un Brahms com l’any passat, que el broda o un Scriabin, una altra de les seves magnètiques especialitats. Insistir amb Schubert i amb aquell Schubert em va desinflar una mica.
Els Rameau, com els Scarlatti o el mateix Bach, són un clàssic de Sokolov a la tanda de propines, que jo he arribat a la conclusió que les necessita per anar alleugerit a dormir.
A mi aquesta penombra en els concerts de piano la trobo molt adient.
Certament la trobada d’Infernems va ser molt agradable, sou molt macos tots plegats. 🙂
M'agradaM'agrada
Un recital fabulós com és normal amb aquest pianista.
Mai Beetoven havia sonat tan expressionista.
Pot fer el que vulgui jo en sóc un rendit i incondicional admirador del que jo crec que és el millor pianista viu.
M'agradaM'agrada
Ja està tot dit, un Beethoven expressionista…
M'agradaM'agrada
A la fuga jo vaig sentir el coral que va fer servir Berg al concert per violí. Mai he vist tant clarament tota la música que anticipa Beethoven.
M'agradaM'agrada
És cert, és una música que s’anticipa molts anys, però sobretot és una visió diria que extraterrestre ja que no té cap precedent i en el seu moment no sé com ho van entendre, em sembla més revolucionària que la mateixa Consagració de la primavera que tant rebombori va motivar a l’estrena.
M'agradaM'agrada
Últimes sonates i sobretot els últims quartets són un avenç d’un expressionisme que va deixar clara marca als músics de la segona escola de Viena (Schonberg, Berg i Webern), Bartok i Xostakóvitx. I de “moguts” oracles va la cosa en sentir l’arietta de la 32….una genialitat de visionari absolut. Beethoven magistral i profètic.
M'agradaM'agrada
Suposo que la durada del concert i bisos deu ser per amortitzar la pasta gansa que els paguen. Ja va passar l’altre dia amb Volodos, va fer 10 bisos!
M'agradaM'agrada
Doncs mira, jo no ho crec, els bisos en el cas de Sokolov quasi et diria que no es corresponen a la intensitat dels aplaudiments, ell va oferint bisos fins que creu que ja n’hi ha prou, és un fenomen ben particular i diferent a qualsevol altre artista dels que jo conec.
M'agradaM'agrada
Jo a l’adagio vaig desconnectar, la veritat… em va deixar bastant indiferent. I potser el Schubert beethovenià m’ha agradat com a mínim tant com el Schubert schubertià: una troballa.
Les propines van estar bé. Vaig pensar que podrien ser Scarlatti fins que va arribar la penúltima. Ara, l’última, segur que era Brahms? No ho sé pas, però em va sonar com una peça posterior, d’un Skriabin o Rakhmàninov… ni idea, però.
Al costat dret, a l’esquerre i al davant, estava voltat per anglòfons, turistes de tot tipus que, almenys, van resistir fins al final i semblaven fins i tot interessats. Potser són estrangers residents habituals i no turistes? Es van comportar, llevat de la noia del costat que a l’intermedi va posar els peus sobre la butaca, tan feliç ella. El moment divertit de la nit el va posar l’acomodador: al començament, dos s’havien col·locat malament i, des del darrere, l’acomodador anava indicant: “El 20 és a la dreta” i coses així. En un moment diu: “Jove, un seient “pallá”” i veient que no li fan cas, va i diu “One seat pallá please”. Grandiós. El cas és que va funcionar.
M'agradaM'agrada
BESTIAL el one seat pallà please, em sembla que a partir d’ara l’imposaré en molts moments de la meva vida
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Felicitacions a timamót y JO
M'agradaM'agrada
Misterio aclarado… Gracias mil
M'agradaM'agrada
Preciós i clarificador, ets un crack en aixó de les recerques
M'agradaM'agrada
Encara que amb retard, al César el que es del César, cap mèrit si timamót i Josep Olive van dir que els hi semblava Brahms, i JO va afegir que “un intermezzo”. Brahms+intermezzo+Youtube=Bingo
M'agradaM'agrada
si però a Google si li demanes Schumann+intermezzo+Youtube=pifiada garantida ;), vull dir que si els ingredients no són els correctes, ja pots anar cuinant ja, que el plat acabarà sent indigest
M'agradaM'agrada
Aixo de pifiada garantida m’ha agradat molt, pero et recordo que els ingredients tampoc eran meus: He fet de Bartebly, el amanuense
M'agradaM'agrada
No siguis tan modest, que has guanyat més d’un concurs de recerques impossibles :lol:, ets molt hàbil, també fent veure que ets palanganero, i com a l’atre se us veu el llautó d’una hora lluny 😉
M'agradaM'agrada
No vaig assitir al concert perque un ja no dóna l’abast a tanta música i com algú deia més amunt em sedueixen més una Pires i una Argerich (i com m’agradaria veure en Zimmerman!). Però m’agrada que hagis tret de nou el tema de l’acústica. Recordo fa anys que en Rostropovich en un recital amb les suites de Bach va aturar-se a mitja interpretació a causa del soroll que feia l’aire acondicionat. I si t’enxampa per les vigilies de Sant Joan… Però no només va empitjorar l’acústica, també ho va fer la visió en algunes butaques del segon pis. Recordo que en el concert del Jansons i el Concertgebouw estava a la fila 2 i els caps de la primera fila no em deixaven veure l’escenari. El que m’empipa és rondinar sempre per aquestes qüestions, però és que quan sents el cofoïsme en que tot és meravellós i perfecte encara em poso a mil. No crec que tinguem la sort de que els responsables de la “desgràcia” se’n facin càrrec i ho revisin (pagant ells, és clar!).
Jo també recordo la Jessye al Palau. Aquella veu impressionant que omplia tot el recinte. Tot ho feia bé, des de Schubert als francesos. Els bisos eren espectaculars, sobretot els negres espirituals que cantava “a capella”. No la vaig veure en els darrers recitals on pel que sembla el show va substituir l’essència. Els preus d’aquests darrers concerts em semblaven abusius i jo no estava per gaires alegries econòmiques. Em queda, doncs, el record d’unes nits inoblidables en les que com estudiant i després d’hores de cua, podia gaudir a preu molt assequible de veritables meravelles.
M'agradaM'agrada
Hi ha artistes que sorprenen i n’hi ha altres que ja saps que no et sorprendran i que et fascinaran, ja que la seva genialitat és contrastada. Amb Sokolov passa això, ve molt sovint (una vegada a l’any) i sap captivar sense fer altre cosa que música. No es pot dir que tingui el millor cap de premsa ni el millor assessor d’imatge, el seu poder és el seu art i és clar, aquest any encara que no m’hagi agradat tant com el passat, m’ha convençut per tornar-hi l’any vinet. No anem sobrats de talents
M'agradaM'agrada