Per acabar un cap de setmana musicalment inoblidable, ahir per la tarda vaig assistir al Concert de Nadal del Cor Vivaldi, el segon de la seva temporada a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal, per escoltar Els Pastorets de Guinovart/Galceran, una obra escrita l’any 2006 per encàrrec del mateix Cor i que si fóssim un país més o menys normal ja hauria d’haver esdevingut un clàssic nadalenc que es representés en molts teatres i hauria de ser una obra de repertori  en molts  grups corals, infantils o no, sobretot de Catalunya, on els Pastorets, com el caga tió, el pessebre o les neules, formen part del paisatge nadalenc més arrelat. Mai havia tingut el privilegi d’escoltar aquesta obra en directe i ahir em vaig estrenar.

Cal però, abans de parlar-vos del concert i suposo que m’ho permetreu, que hi afegeixi una prèvia de collita pròpia, per tal de que us situeu en la justa sintonia de les vivències acumulades en un cap de setmana tan excels i emotiu.

Els Pastorets per Nadal, com les Passions per Setmana Santa, formen part d’un escenari comú de moltes persones a Catalunya i com és ben sabut una pedrera de molts actors i actrius que han estat cabdals en la història teatral catalana, m’atreviria a dir des dels inicis dels temps. Jo passions no (les de Bach si), però Pastorets me’n vaig fer un tip de fer-ne i gaudir-ne i possiblement sense gaire esforç i amb algú que em donés alguna entrada (els anys no perdonen!), seria capaç de recitar els de Folch i Torres, és a dir els de Lluquet i Rovelló, de cap a peus i no només els rols que vaig fer jo, sinó els dels altres. Això no és cap proesa, tots els que els fèiem estem en condicions de passar la prova. Haver fet pastorets deixa empremta i no crec que ningú s’acabi traient el màster de bleda assolellada si prèviament no recites allò de “Simeó, ara, suara, n’ha tingut revelació. Ja la donzella ha triat que és tan santa i tan bella.. que mai altra donzella amb ella serà Iguala” o allò altre de “Com quan primavera bella, ocells i flors s’atancen…”

Quantes nits d’assaig, de gresca, de jove i primerenca joventut en definitiva, em rememoren els versos de Folch i Torres, ingenus, ja arcaics i molt passats de moda quan ja els fèiem nosaltres, però entranyables. Només per això, per aquesta ximpleria nostàlgica i infantil, sumada a factors sentimentals i universalment associats a aquestes dates, i la més que probable evidència que començo a tenir una edat, poden explicar la predisposició a l’emotivitat intensa viscuda ahir a la tarda quan en el fil argumental que dóna peu a l’enllaç dels números musicals de Guinovart, van sortir a passejar tots els fantasmes “folchitorrians” en boca de la magnífica actriu Elisabet Egea que assumia el rol de narradora, fantasmes nadalencs enterrats en els desapareguts Lluisos de Sant Andreu (molt més modests i sense la història gloriosa dels de Gràcia) que poden explicar la reacció que  no va aconseguir Massenet (bé, aquesta és fàcil) divendres al Liceu o Berlioz amb la seva imponent i colpidora L’enfance du Christ, dissabte a la tarda a l’Auditori (segurament perquè l’emoció d’aquesta va ser molt més interna), com la que van aconseguir la suma de Guinovart, Galceran, el Cor Vivaldi i la Lisa, la Lisa? temps al temps.

Per tant està clar que juguem  a nivells ben diferents i que la premissa inicial que us acabo de confessar no pot ser fútil. A tot això cal sumar la meva absoluta rendició a la música d’Albert Guinovart de la que en sóc un absolut admirador, ja sigui en la seva vessant més lúdica, com quan exigeix a l’oient quelcom més que deixar-se portar per la seva brillant i contagiosa vena melòdica. Guinovart si això fos un país normal (tornem-hi!) i com explica de manera magnífica el mestre Òscar Boada al programa de mà, veuria representats o cantats cada Nadal aquests Pastorets en molts teatres i sales de concert de Catalunya , i no cal dir que a Barcelona tindria una temporada nadalenca garantida any rere any, però això ni és Broadway o el West End, ni els empresaris (hi ha empresaris teatrals?) s’atreveixen a apostar per ell tot i haver estat el compositor català que més temps ha tingut  obres en cartell, òbviament abans apostaran per Sondheim o Lloyd Weber. I volem ser un país normal, oi?

EL CONCERT:

Guinovart va fer una partitura magnífica, molt inspirada, amb una obertura i 20 números musicals entrellaçats amb les intervencions del narrador, que despleguen l’eclecticisme que el caracteritza, amb referències al teatre musical anglosaxó, el cabaret alemany, el folklore local, el jazz, les melodies populars, el cant coral tan arrelat e la societat catalana (opinions de Joan Barril a banda) i a un llenguatge sempre personal i intransferible que fa que immediatament l’identifiquem, amb acords i harmonies, cèl·lules melòdiques  i orquestracions marca de la casa, prova evident de que la seva música ja ha arrelat des de el legendari Mar i Cel a Flor de Nit, La Vampira del Raval o les bandes sonores per les sèries de televisió i el cinema, entre tantíssima i tan bona producció.

Aquest material d’alta categoria musical en mans del Cor Vivaldi esdevé un miracle. Han passat els anys i d’aquells petits cantors que la van estrenar fa 7 anys, lògicament ja en queden pocs, i en canvi el miracle d’aquest cor que any rere any, curs rere curs va nodrint un projecte pedagògic i musical tan sòlid i de categoria, segueix més viu, més fort i amb més empenta que mai, atresorant premis i reconeixements i malgrat els temps difícils i els suports més morals que econòmics que també són necessaris però que et poden fer morir de “gana”, no deixen de créixer i deixar empremta d’una tasca pedagógica i musical que hauria de ser copiada per les escoles d’arreu.

Com sempre quan els Vivaldi obren la boca, meravellen per la potencia de l’emissió, per la categoria del conjunt, per l’expressivitat de les seves interpretacions i el rigor d’un treball que no es pot amagar que és intens, dur i d’exigència màxima. Sense aquest lloable i admirable sacrifici que representa assajar cada dia en hores de lleure i esbarjo, seria impossible assolir aquesta excel·lència al nivell al que ens tenen habituats, i que sembla que el que fan i com ho fan, a força d’admirar-los. sigui fàcil i senzill. Res més lluny de la veritat.

L’afinació, l’equilibri, la projecció que tant admiro i valoro i que tant trobo a faltar en cors adults, tot el conjunt que defineix la marca Vivaldi, va lluir amb l’esclatant, optimista i jovial música de Guinovart. Aquests Pastorets passen de manera “massa assequible” per els oïdes dels espectadors, i això pot fer que molts no se n’adonin del que hi ha veritablement a la partitura, aparentment intranscendent entre tanta melodia fàcilment cantable a la primera escoltada i tanta facilitat per l’espectador i oient, però al darrere hi ha molta i bona música que sense cap tipus de complexa utilitza tots els mitjans per atraure l’atenció del públic infantil, principal consumidor del producte, però també als adults que l’acompanyen i que amb esperit  infantil o sense,  acaben rendits a la màgia de la història, als entranyables personatges i a la seducció melòdica de moments tan inspirats com “La veu del vostre cor”, moment que va aparèixer pel passadís central la Lisa, una nena de 10 anys que em van dir que debutava ahir  i que va treure una veu jo no sé pas de on i que em va fer saltar totes les llàgrimes que havia anat acumulant aquest cap de setmana d’emocions musicals intenses i que Guinovart i la màgia que sempre envolta el Vivaldi i Nadal, han rendibilitzat. Justa recompensa

Aquesta nena, la Lisa, no és un cas excepcional i això és precisament l’excepcional, tot i tenir una veu prodigiosa que fa preveure encara que sigui molt aviat i sempre que ella vulgui, un futur il·lusionant. Darrera de cada membre del Cor Vivaldi, hi ha una Lisa, és a  dir, una nena o un nen amb una formació musical i vocal molt bona, que han fet un treball previ en profunditat, que gaudeix del que fa. Ahir va ser ella, com ho van ser tots els altres amb intervencions solistes i demà saben que ho poden ser les seves companyes del costat o els companys d’altres cordes, però ahir ella gràcies a Guinovart i a l’arcàngel Gabriel, va ser qui va encendra la guspira emotiva que es va apoderar de tots els assistents. Més enllà d’unes capacitats vocals notables, veure-li la cara entre angelical i atemorida, qui sap si per “l’ira ” implacable del mestre Boada (ell representava el setè pecat capital, l’ira, no ho dic en cap altre sentit, eh?) o per aquest debut compromès, afegia juntament amb la tendresa que sempre provoca un infant, un moment d’especial significació.

Impossible enumerar tots els grans moments extrets d’aquestes perles que van succeint-se entre pastors, dimonis, fures i àngels d’un pessebre emocional a ritme de tango, vals, fox, sardana, marxes i el jazz més seductor, per acompanyar els set pecats capitals, les calderes de Pere Botero, la cort d’angelets o l’estable i el Pessebre.

El petit i gegantí grup instrumental format per Edurne Vila (violí), Francesc Puig (clarinet), Guillermo Prats (contrabaix), Ferran Armengol (percussió) i Josep Buforn (piano), van completar un món sonor fantàstic, rítmic, líric i engrescador  que esdevenia una orquestra simfònica, un combo o una orquestra de cabaret berlinès, tot depenen del diorama que aquest pessebre nadalenc ens oferia.

Finalment cal dir que Elisabet Egea sense caure en infantils i fàcils recursos per guanyar-se la canalla de totes les edats que quasi omplia l’auditori, va fer de tots nosaltres el que va voler, amb la dolçor i senzillesa que només les actrius i actors de veritat saben vestir els seus personatges.

Nus a la gola en viure-ho i recordar-ho mentre escric l’apunt i escolto el CD que van gravar l’any 2007 per Columna Música i que us recomano. Sense desmerèixer a cap dels intèrprets d’ahir, hi figura en Guinovart al Piano i Jordi Boixaderas com a narrador.

Què bé mestre Boada, què bé!

Bon Nadal! i us deixo amb l’obertura.

Ahir va ser una festa, però el proper concert, el dia 22 de març ja cal que us l’anoteu a l’agenda, ja que serà un esdeveniment luxós amb l’estrena d’una nova obra, també de Guinovart, per celebrar el vint i cinquè aniversari del Cor Vivaldi, el Te Deum 2014, al costat d’un Magnificat, una altra obra ja estrenada el 2005 i comissionada a Peter Bacchus.

La cosa va d’acció de gràcies i ja és ben bé això, mai podrem estar prou agraïts de tenir tan a prop el Cor Vivaldi.