IN FERNEM LAND

OBC: L’enfance du Christ d’Hector Berlioz


OBC9_1

“Les dieux” han volgut que aquest cap de setmana coincidissin a Barcelona l’estrena de la Cendrillon de Jules Massenet amb en els concerts que l’OBC ha programat a l’Auditori  amb l’obra L’Enfance du Christ, la trilogia sagrada d’Hector Berlioz.

La distància musical entre ambdues obres sobrepassa l’abisme i mentre de  la primera no voldria tornar a posar sal a la nafra catalogant l’òpera massenetiana de absolutament prescindible,  en el cas de l’obra del genial i encara avui massa incomprès Hector Berlioz, ens trobem davant d’un músic imponent que atresora veritables obres mestres i amb aquesta Trilogia sagrada, el seu opus 25, ho evidència altra vegada, i això que no utilitza el seu habitual i enlluernador desplegament orquestral i amb molts menys efectius assoleix un miracle musical de inspiració, senzillesa, profunditat, espiritualitat i bellesa sorprenents.

Com que no em costa gaire embeinar-me-la  ho diré sense embuts, ahir dissabte Pablo González em va agradar. A les antípodes del que acostuma a fer, va arreplegar les grandiloqüències, les vàcues i excessives  sonoritats que el caracteritzen, per adaptar-se a una partitura tan genial com de caire intimista i eminentment espiritual, molt més que no pas religiós, amb un bon control de l’equilibri i les dinàmiques, a la recerca de les atmosferes i els escenaris sonors que tan bé descriu Berlioz amb la genialitat i originalitat  que caracteritzen totes les seves obres i en aquest cas sense els grans efectius, tot i que a l’orquestra més reduïda li demani tanta riquesa tímbrica, tanta escalfor i tanta exigència expressiva, com a la resta del seu opus més conegut i grandiloqüent. No és la re-encarnació de Sir Colin Davis, però com a mínim ha buscat noves visions a la seva monolítica manera, al menys fins ara, de dirigir les obres. No l’ha fet malbé, no l’ha maltractar, ha estat respectuós i ha procurat amb èxit transmetre la immensa bellesa que conté.

Cordes turgents, fustes de calidesa reconfortant i metalls ocasionalment incisius i brillants van configurar el perfecte embolcall sonor amb que Pablo González va construir amb nitidesa  i transparència, el fluid discurs narratiu, pausat, eteri, reflexiu i amb un ànim de construir i versionar una obra, com normalment jo no sóc capaç d’apreciar en les direccions del  mestre asturià, i en canvi ahir, potser endut per la meravellosa partitura vaig saber descobrir i sobretot gaudir. Ahir sí, mestre.

La genialitat de Berlioz, utilitzant estructures i sonoritats arcaiques, mètode que curiosament també va emprar Massenet per situar la seva Cendrillon a la Cort entre reminiscències de Lully i Rameau, però sense l’encert del seu col·lega, troba en aquest l’origen de la composició en el màgic i encisador “Adéu dels pastors” a l’inici de la segona part i que li va servir per escriure el dramàtic somni d’Herodes com a pròleg i l’arribada a Saïs com a pacificador epíleg. Una obra que hauria de ser molt més programada i gaudida del que ho és aquí i arreu.

Cal fer menció del famós trio que serveix d’interludi abans del final, amb les dues flautes i l’arpa, a càrrec de Bea Cambrils, Christian Farroni i Magdalena Barrera, una veritable delícia musical, un bombó dins d’aquesta perla, un moment inoblidable, cuidat fins i tot amb un disseny de llums molt suggeridor mentre la figura del mestre González desapareixia en la penombra i entre els musics de l’orquestral, deixant tot el protagonisme als integrants del trio i sobretot a Berlioz. Gran moment!

L’OBC ha reunit per aquests tres concerts, el d’ahir dissabte transmès en directa per MediciTV i el d’avui diumenge per Catalunya Música com és habitual (gravacions que aviat tindreu disponibles a IFL), un bon equip de solistes i dues agrupacions corals que han signat una interpretació esplèndida, ajustada a les exigències estilístiques i sense la grandiloqüència operística que alguns cantants podrien caure en la temptació d’emprar, davant d’un Auditori tan gran. No sé  si les veus arribaven bé a la segona graderia, jo ahir estava esplèndidament assegut a la sisena fila de platea i les veus m’arribaven perfectament, fins i tot el delicadíssim xiuxiueig entre Josep i Maria en alguns moments de les seves dolcíssimes intervencions, però dubto que la projecció arribés a la darrere fila de la mateixa platea, per això poso en dubte aquest detall que no és gens intranscendent.

La mezzosoprano Maria Riccarda Wesseling va cantar la part de Marie amb una dolçor, recolliment i una classe extraordinària, la part de Maria. Sense forçar mai i amb molta cura per dir la seva meravellosa part amb un sentiment colpidor, va ser el punt vocal àlgid del concert.

El jove i prometedor baríton Alexandre Duhamel es va fer càrrec de la part de Joseph, però malauradament van anunciar abans d’iniciar el concert que cantaria malgrat estar malalt. Es va reservar molt i va treure una mica de veu quan no tenia més remei, se’l veia físicament congestionat i prou va fer amb el que va fer, però si en molts moments des de la fila 6 no se’l sentia, i dnava la sensació que tan sols obria els llavis, estic segur que no el va sentir ningú. ESpero que els micròfons de la TV siguin benignes.

El tenor Agustín Prunell-Friend es va fer càrrec del narrador i un centurió. La veu és molt sonora i es projecta amb facilitat. El timbre de líric lleuger no és gaire seductor, però el cantant sí i totes les seves intervencions, algunes de tessitura compromesa, van ser cantades amb molta autoritat estilística. La seva part recorda molt les magnètiques àries de Iopas i Hylas a Les Troyens, i és que en tot aquest oratori vaig trobar referències de moltes altres obres anteriors i posteriors del mateix Berlioz, també font de inspiració de molts compositors.

El baix Paul Gay, que en altres ocasions que l’havia escoltat no m’havia fet el pes, com a Hérode va ser molt convincent, autoritari i vocalment amb suficiència en l’emissió i projecció, sense ser estentori era molt notori per fer-se temible en el seu fragment més cèlebre, el somni. També i com a contrarèplica del temible rei es va fer càrrec de Le Père de famille, amb la mateixa solvència i sense la insolència del infanticida.

Completava l’elenc de solistes, en la part menor però no anecdòtica de Polydorus, el baix (altíssim) Marc Pujol, amb prou solvència i notorietat com per desitjar escoltar-lo en parts més compromeses.

El Cor Lieder Càmera dirigit per Elisenda Carrasco i el Cor Madrigal per Mireia Barrera, van ser els encarregats de cantar les parts corals, totes elles bellíssimes i cabdals, ja sigui en els intervencions internes, com les cantades en escena i amb un lleu toc de gestualitat dramàtica molt encertat. Molt bé en les parts més etèries i millor les cordes masculines que les femenines, que van tenir algun dubte d’homogeneïtat en alguna entrada i en algun moment quan s’exigia més volum i presencia, les veus s’esblanqueïen com succeeix quasi sempre en les nostres agrupacions corals. És un petit retret que en cap cas devalua una interpretació esplèndida en el seu conjunt i especialment encertada en els moments de recolliment veritablement colpidors, tant que fins i tot es van respectar el perllongat silenci final abans de que els tímids aplaudiments que van anar in crescendo fins arribar a la contundent mostra d’aprovació, ens va fer tocar de peus a terra després d’assistir a un concert veritablement important i per a mi el millor que ha dirigit el mestre González des de que és director titular de l’OBC.

Aviat estaran disponibles les proves de tot el que us he dit, a tots aquells (masses) que no haureu anat a l’Auditori aquest cap de setmana, deixeu-me dir que era una cita ineludible abans dels concerts i després, imperdonable que us ho hageu perdut. Intentaré esmenar-ho amb el àudio i el vídeo, si bé la màgia del moment aquesta serà difícil copsar-la.

Malauradament el públic de Barcelona es deixa seduir només per les obres de repertori i l’Auditori, pel que em van dir ahir dissabte, divendres estava mig buit, ahir va millorar una mica i desconec com ha anat la matinal de  diumenge, però qui sap quan tornarem a gaudir d’aquesta obra i aquesta resposta diu molt i molt poc de la sensibilitat i el interès del nostre públic.

ACTUALITZACIÓ:

ENLLAÇ àudio mp3

Transmissió del concert del dia 22 de desembre de 2013, Catalunya Música

http://rapidshare.com/share/B31081E81E4409B9A2B019C2D3C14700

32 comments

  1. Em vaig quedar a casa per sentir-lo a Medici. Molt dolent el so, no la vaig gaudir massa, em va semblar lenta, el cor masculí millorable i l’orquestra correcta. El problema d’enllaunar aquest monument de Berlioz. Haurien de fer descomptes de darrera hora, que hagués anat volant!..vull dir nedant 😉

    M'agrada

  2. Anna

    Ahir ho vaig seguir en directe gràcies a Medici.tv. Una retransmissió immillorable, un so esplèndid i alta definició. Em vaig quedar enganxada a l’ordinador, en pantalla completa, fins que es va acabar. Ahir pensava a veure que en diries tu des del teu bloc. Gràcies pel teu post. Tot plegat una meravella, la música (un monument) i també la interpretació.

    M'agrada

  3. Amb permis, pero es que esta jugant el Barça, un corta -pega de ma large maison

    Me’n alegro molt de coincidir perquè vol dir que t’ho vas passar genial també. Cada cop soc mes Berliozofil (sona fatal 🙂 ) , però la “o” que he posat crec que hauria de ser una “i”. Durant el concert, m’ha vingut al cap la mateixa expressió, ¡que bé està servint PG a Berlioz!, però, molt especialment Berlioz, diria que això es l’elogi màxim que es pot fer a un director. La música de L’Enfance es molt punyent, però crec que PG avui ha estat perfecte. S’ha vist nomes començar la Marxa nocturna, quan entren els contrabaixos, i desprès els violins, i desprès les violes, i tot es sentia, net, nítid, preciós, equilibrat… Si ara fes d’advocat del diable (o de fiscal de Deu 🙂 diria que aquesta es musica es mes planera que la de Mahler o Shostakovich, i que potser li manca experiència vital per aquestes altres, però quan “entén” la musica, ho fa molt i molt be, com avui. I la orquestra, està de traca, i ja fa tempos que ell, com a mínim la manté, si es que no està millorant, que jo diria que sí. Avui, un luxe total, amb la pena de que amb aquestes coses, que hauria i podria gaudir tothom, l’Auditori es quedi mig buit.

    M'agrada

      • Em fas trencar un propòsit, però t’he de dir que no estic en absolut d’acord. El públic mes primari del mon fliparia amb aquesta obra en general i amb l’adéu dels pastors en particular. L’enfance es musicalment molt senzilla, o, si més no, arrriba al cor amb molta facilitat. Mira la acollida que va tenir a la seva estrena a Paris per part del mateix públic que rebutjava les altres composicions de Berlioz. I, com ja hauràs llegit, m’ha fet molta pena pensar que amb una bona publicitat molta mes gent hauria gaudit d’un concert tan meravellós. Manca entusiasme i convicció per vendre el producte. Avui, si com van dir que farien, posen a la sortida un CD amb la gravació a un parell o tres d’euros, en venen un grapat. I, fins i tot, d’enregistraments d’altres. La propera vegada, poso un xiringuito.

        M'agrada

        • Flipar amb Berlioz el públic més primari del món?. Deu ser l’esperit nadalenc.
          Quan vaig saber que ferien aquesta obra i vaig penjar aquell vídeo de Saint Denis, l’èxit de l’apunt va ser més aviat discret i això que a IFKL crec que el públic no és primari i si el recuperes veuràs com tampoc hi va haver molts comentaris (18, 9 meus i 2 del enriquedeburgos). Berlioz ja ho té això, els seus seguidors som quasi una secta.
          JL no et facis mai propòsits, sobretot si després els has de trencar i a mi m’agrada molt que els trenquis. 🙂

          M'agrada

    • El pitjor compositor d’òpera francès? Qui ho ha dit això?, No ho crec pas, però després d’escoltar Cendrillon, escoltar qualsevol Berlioz ho podria semblar, però encara que no conec tots els compositors francesos que han fet òpera, em venen al cap un parell o tres que són pitjors. Ara bé, no em facis dir quins són que amb el belcanto ja tinc un front obert.
      Gràcies per comentar ramon

      M'agrada

  4. “Gracias por traernos esta obra”. És el que li he dit a Pablo González ja quan sortia de rebre per última vegada els aplaudiments, tot donant-li la mà. Si ahir ja em va emocionar escoltar-la, avui encara més. I no tinc cap rubor de dir que he plorat com una magdalena en el cor dels pastors i en els “amen” finals, avui escoltats per tot el públic, poc públic però molt afortunat, amb un recolliment i silenci sorprenents i meravellosos alhora. I em pregunto si per un melòman recalcitrant com jo pot haver felicitat més completa que descubrir, per primera vegada i desprès de tants anys, una obra y un concert que ja no podràs oblidar mai.

    Aquesta obra és sublim, com sublim és el seu compositor. Cal estar orgullós de l’OBC, molt, perquè escollir “La infància de Jesús. Trilogía sagrada, op.25” de Hector Berlioz ha estat un preciós regal de nadal, un regal d’una qualitat extraordinaria, amb una música i un missatge tan allunyats de la típica postal nadalenca com absolutament sincers amb la veritable significació d’aquesta cel.lebració religiosa. I tot plegat servit amb una escenificació i una ambientació que eren la pura extensió de lo que s’escoltava i llegia.

    M'agrada

    • A mi em va emocionar, però plorar, el que és diu plorar, aquesta tarda a l’Axa Diagonal amb el Vivaldi i els Pastorets de Guinovart i Galceran, però aquest és un altre tema que tractarem demà.
      Per a mi Berlioz és un dels compositors de referència, no he hagut de fer esforços per que m’agradés, sempre m’ha agradat i com més l’he escoltat més m’ha interessat i fascinat.
      Dit això, m’agradaria saber de veritat de qui va ser la idea de programar aquesta obra, si del mestre González o del gerent de l’orquestra. Ho preguntaré.

      M'agrada

  5. El que més em va agradar van ser els cors. Els pastors magnífics, molt dolços; i àngels, com des de la meva posició no veia ni la porta oberta, semblaven veritablement veus vingudes del cel. Vaig gaudir força el concert, tot i l´ensurt que em van donar abans d´entrar uns gamberros picant darrera meu les vidrieres de l´Auditori quan jo estava més distret en les meves coses… 😉

    M'agrada

    • Hi va haver un tractament dels espais i els sons molt interessant i amb resultats molt bons. Aquestes propostes menys rígides i allunyades del estaticisme de les formes tradicionals és una manera de fer més atractius els concerts. Per això fa tanta ràbia que l’Auditori presentés un aspecte tristíssim davant d’aquest regal.
      Jo també vaig veure aquell ximple darrere les vidrieres, i vaig pensar, ¿a qui se li acut posar-se a consultar el mòbil a la vista dels gamberros? ¿I si eren de Método 3? 😆

      M'agrada

  6. Me alegro mucho de que la opinión general sobre la obra sea tan favorable. También de que la interpretación no la haya estropeado. Y sí, Berlioz fue, es y tiene pinta de que será siempre incomprendido por la mayoría. Por cierto, vaya pedazo de tos se escucha en ese silencio final que mencionáis, desde medicitv. Así en todas partes.

    M'agrada

    • Si, ayer hubo una tos, bien proyectada, en Do mayor o La menor, o sea, sin alteraciones, procedente del lateral izquierdo, justamente y lastimosamente en el último amén. Fué una tos sin contemplaciones, de las de sofá, de las que se queda uno/una tan agustito, porque se tiene tos y hay que toser, faltaría más, sino no nos enteraríamos de que pobrecito/ta esta resfriado/a o le pica la garganta…y si además de estropear un maravilloso amén esparcimos microbios por la sala entonces la satisfacción es doble. Todo menos taparse ligeramente la boca con la mano o acudir en auxilio del pañuelo. Pero claro, entonces la tos quedaría prácticamente apagada y eso no puede ser.
      (Perdona Joaquim, però no m’he pogut aguantar).

      M'agrada

    • Tremenda la tos, al nivel de la sensibilidad del susodicho.
      Berlioz es una fuente constante de maravillosas satisfacciones, su música me llega al instante y su originalidad me fascina. Cuando pienso en lo que hacían sus contemporáneos aún me fascina más la modernidad e incomprensión que se mantiene a día de hoy.

      M'agrada

  7. Kàtia

    Jo l’he escoltat per la radio aquest matí,l’he posat a tota pastilla i he de dir que m’agradat moltissim,fins i tot m’he quedat relaxada que ja em convenia.
    També ha dit el comentarista que hi havia poc aforamentEs pel preu de les entrades?? o potser aquest tipus de música no crida l’atenció?

    Amb la Cendrillon farè com avui l’escoltarè per Catalunya música,com el meu fill sí que hi va tindré comentari de primera mà.
    Gràcies,Joaquim,com sempre…

    M'agrada

  8. timamót

    Un concert magnífic! L’obra m’ha agradat molt, text i música. I la interpretació ha aconseguit emocionar-me. Això no em va passar amb el vídeo que vas posar de Saint Denis.
    Molt d’acord amb les teves apreciacions. He trobat molt encertat el discret moviment de músics i cantants i m’ha sabut greu que l’Auditori estigués tant buit: una obra que la fan tan poques vegades!
    Tenim pendents també òperes de Berlioz al Liceu! i com diu Ramon estem esperant uns Troyens!

    M'agrada

    • Pensa que escoltada per radio i suposo que per TV, no hi ha la màgia viscuda a l’Auditori.
      La setmana passada amb la cinquena de Beethoiven hi havia molta més gent, què trist! m’agradaria que sempre hi hagué smolta gent, però que a aquestes alçades encara vulguem escoltar la cinquena de Beethoven (i les Lábeque, que ja és…) i aquesta setmana amb un Berlioz tan imponent, ni mitja entrada em fa llàstima i pena. El públic demostra el nivell real de les coses a Catalunya, crisi inclosa.
      Els Troyens no es faran, de moment. Guasch dixit

      M'agrada

  9. Desde el viernes noche hasta hoy noche todo lo visto y escuchado ha sido de altísima categoría. Primero esa “redonda” “Cendrilllon”, luego esta maravilla de “L’enfance du Christ” y por último el concierto del Cor Vivaldi con unos “Pastorets” de Guinovart/Galcerán pura delicia. Ojalá todas las semanas pudiera decir lo mismo!

    Hoy he escuchado la retransmisión y aunque la música seguía igual de maravillosa, la atmósfera que se creó el sábado en el Auditori quedaba algo diluída por radio. Este concierto había que disfrutarlo en vivo.

    La mejor dirección de Pablo Gonzáles con la OBC hasta la fecha, con una contención y unos matices que no acostumbra a frecuentar. Los solistas y coro rayaron a buena altura, especialmente Maria Riccarda Wesseling que canta con un gusto exquisito.

    Los 100 minutos largos de la obra del genial Berlioz se me pasaron en un soplo, cosa que cuando me sucede es prueba evidente de cómo he disfrutado cada uno de esos minutos.

    Una partitura gloriosa, espléndidamente interpretada.

    M'agrada

    • Va ser important el tractament d ela llum, el minimalista però efectiu moviment dels coristes i els diferents plans sonors per crear aquelles atmosferes que a la ràdio totalment i segurament a la TV també, es perdien.
      Un concert magnífic d’una obra gloriosa

      M'agrada

  10. bocachete

    Sí, realment va ser bonica i emocionant. Recordo l’obra de fa anys i no em va causar la mateixa impressió, la veritat. Al segon pis, fila 7, a banda que estava buida, com bona part de l’Auditori (jo diria que les butaques de 10 euros no s’arriben a vendre: sempre estan buides, o la gent que les compra ja es col·loca en un altre lloc), les veus arribaven bé: al contrari que altres cops, se sentia tot. Potser era que l’orquestra era més petita o que l’acompanyament va ser bo i mai no va tapar els solistes.

    En tot cas, una gran interpretació i una gran obra.

    Bones festes a tothom!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: