BRITTEN’S FOREVER! o LA CONTRIBUCIÓ DEL COR VIVALDI AL CENTENARI


Britten_2

Desconec si alguna altra formació o artista de Catalunya ha fet la seva corresponent aportació al centenari del naixement del compositor anglès Benjamin Britten, de fet si haig de ser franc crec que a casa nostra aquesta commeoració ha passat sense gaire pena ni glòria, o pitjor encara,  amb molta pena i poca glòria, ja que per a la majoria de institucions musicals han passat de puntetes per la celebració i per això trobo molt lloable la iniciativa absolutament privada del Cor Vivaldi, que ha enregistrat les obres del compositor anglès que ja va ser motiu de comentari en l’apunt que vaig fer en motiu de la inauguració de la temporada 2012/2013 del “Vivaldi”  amb aquell colpidor programa anomenat “Les veus dels camps del silenci“, i que incloïen dues de les tres obres gravades en aquest CD.

Ja en un dels comentaries d’aquell apunt, el mestre Boada ens anunciava la iniciativa de gravar aquelles obres: “Aquest matí he decidit que això ho hem de enregistrar en Cd. Intentarem fer-ho amb micro-mecenatge, a veure si hi ha sort. Ja que no ho tornarem a fer mai més, que el país és el que és i això no te volta de fulla, al menys que quedi constància de la nostra bogeria. Que d’aquí a uns anys puguin dir: mira que n’estaven de grillats aquella gent!” (sic)

I avui, després d’haver-lo escoltat en deteniment i encara amb el nus a la gola, us el presento a IFL per  atots aquells que estiguin interessats a conèixer les obres i la versió.

Com era d’esperar, i parlo sense saber-ho del cert però intuint-ho perquè en la caixa del disc no hi apareix cap segell, ni cap escut que delati l’ajuda o el suport institucional de cap de les administracions, i per tant suposo que el disc el deu haver pagat el mateix Cor Vivaldi i això encara és més d’agrair i malauradament reforça la meva tesi de la poca repercussió i importància d’aquest centenari a casa nostra. Res d’estrany i que ens situa o ens situa en el rànquing musical i cultural.

El disc es va gravar el mes de febrer de 2013 en els Estudis Moraleda, té una durada de quasi 50 minuts que m’hagués agradat una mica més complert, però imaginant les circumstàncies no aniré  a posar pegues al producte, no us sembla?. També m’hagués agradat que en el llibret hi figuressin els texts originals i la traducció, però tot això era encarir el producte i entenc que el que va prevaler va ser l’obra i la interpretació. El disc està integrat per tres obres de Britten:

  • The Ballad of Little Musgrave and Lady Barnard (1943)
  • The Golden Vanity (1966)
  • Children’s Crusade (1968)

La primera és una balada dedicada a Richard Wood i als musics presoners al camp de Oflag VIIB a Eichstätt, Alemanya, on els presoners havien  organitzat un festival musical. L’obra crec que és la més assequible de les tres que integren el disc, per el tractament melòdic, malgrat la cruesa del tràgic triangle amorós que descriu. És un crescendo d’intenses emocions. Està acompanyada a piano pel mateix mestre Boada.

Britten va escriure la segona obra “The Golden Vanity” per  als famosos “Wiener Sänger Knaben”. Es tracta d’un “vodevil” de persecucions entre dos vaixells, un d’anglès i un altre de pirates turcs. La base és una melodia tradicional però sota l’harmonia politonal repartida entre les tecles blanques i negres del piano, les primeres representen als bons de la història i les tecles negres als dolents. En mig de l’intens mons sonor que el compositor ens proposa, s’intueixen reminiscències de Billy Budd (1951), amb el grumet abandonat pel malvat capità del vaixell. Temes recurrents en el món brittenià.

En les intervencions solistes escoltem a Maria Chapman (Cabin boy), Helena Tajadura (Golden Vanity Captain), Laia Borrell (Golden Vanity  Bosun), Mercè Bruguera (Turkish Galilee Captain) i Maria Costa (Turkish Galilee Bosum). Acompanya al piano Òscar Boada.

El disc es tanca amb la colpidora Children’s Crusade, l’opus 82 de Britten, amb text de Bertolt Breht traduït a l’anglès per Hans Keller. L’obra es va escriure pel Choir of Wandsworth School i es va estrenar a la Catedral de Saint Paul de Londres l’any 1969. La historia és la transposició als camps polonesos, durant la Segona Guerra Mundial, del que va succeir a la creuada dels nens de 1212, en la que milers de nens van ser conduits a la mort per un predicador de només 12 anys. La cruesa de la historia està magistralment descrita per Britten que des de el primer acord t’enganxa del coll i no et deixa anar fins el desolador final, quan tots els nens i fins i tot el gos que els acompanyava en aquest pelegrinatge a la mort, moren congelats. La música és desoladora, amb una fredor magistralment descrita per la percussió i els pianos, mentre que la part vocal provoca una tristor i soledat colpidora, ja que la magnífica interpretació per part de les veus blanques encara reforça més la veracitat del relat. Música atonal per a una historia terrible que no pot anar associada a cap a una música amb més benevolència. La dificultat tècnica i vocal és màxima i els resultats, són brillants.

L’obra necessita d’un acompanyament orquestral, que en la gravació està format per, de dos pianos  a càrrec de Josep Buforn i Andreu Gallen,  Òscar Boada a l’òrgan i el grup Percussions de Barcelona, integrat per Ferran Armengol, Feliu Ribera, Dani Guisado, Ramon Torramilans i José Vicente Espinosa. Les parts vocals solistes estan cantades per Núria Prats, Laia Borrell, Maria Chapman, Marina Viñals, Maria Costa, Helena Tajadura, Sofia LLovet, Mercè Bruguera, Ariadna Ruiz i Irene Plass.

No és un disc amable com us podeu imaginar, però és necessari i gosaria a dir que imprescindible, tant per la importància de les obres gravades com per la la magnífica interpretació del Cor Vivaldi i el Grup orquestral acompanyant, i també és important com a aportació valuosa en aquest centenari massa oblidat en favor de Wagner i Verdi, que a l’hora de la veritat han estat sonats però no gaire afinats, i parlo com us podeu suposar, cenyint-me al que s’ha casa nostra.

Un altre gran treball a les antípodes dels magnífics Pastorets que van cantar per celebrar el Nadal, tan benèvols com melòdics i amables, que demostren la versatilitat d’estils i l’excel·lència musical i interpretativa  de tot el que fan i es proposen.

Us deixo amb el primer número de Children’s Crusade “In Polland, in nineteen thirty nine”

Degut al caràcter “privat” del disc, desconec si es troba disponible en les botigues (les poques que queden) o si es pot comprar en alguna pàgina web de distribució discogràfica, per tant si es teu interessats en comprar-lo millor possar-se en contacte amb el Cor Vivaldi a: corvivaldi@ipsi.cat o http://www.corvivaldi.org o a la pàgina de Facebook: Cor Vivaldi – Més que un Cor.

Segurament Òscar Bada o algú altre també ens ho explicaran personalment.

Un comentari

  1. He escoltat complet “Children’s Crusade” des de la web del Vivaldi i he tornat a revisar de dalt a baix el post de “Les veus del camp del silenci”. Històries colpidores, música greu i que remou l’ànima d’un sempre compromés Britten, sacsejadora interpretació del Cor Vivaldi. Resultat? Commogut. Talment com fa poc més d’un any.

    M'agrada

  2. Regí's avatar Regí

    Estàs en tot, Joaquim. Almenys una persona que no se li ha passat el centenari del compositor. És vergonyós que per ací ningú no se n’haja enrecordat. Jo me’n recorde de dues coses:

    1- Ell, amb els seu amant, el tenor Peter Pears van fer actuacions benèfiques a favor de la República Espanyola, la qual cosa els va portar problemes: a més d’homosexuals eren esquerrans. Massa per a mentalitat victoriana de l’època. Pensem que unes dècades abans l’autor de “Salomé”, Oscar Wilde va ser comdemnat a treballs forçats per la mateixa causa, morint poc després.

    2- Fa uns anys vaig poder assistir en el palau de la Música de València a la “Creuada dels infants”, que em va sorprende molt gratament. L’argument no queda clar si és real o ficció. El cas és que un grapat de xiquets, nois i al.lots de 12 anys en estat de puresa pretenien anar a Jesusalem i “alliberar-la” de l’Islam. Tots van morir a la mar. D’això, se’n diu fanatisme, com el cas anterior.

    Rex.

    M'agrada

Deixa un comentari