IN FERNEM LAND

DIALOGUES DES CARMÉLITES A PARIS (Koch-Petibon-Gens-Plowrigth;Py-Rhorer)


tricia Petibon ( Blanche de la Force ) a Dialogues de Carmélites, au Théâtre des Champs Elysées de Paris. © Vincent Pontet/WikiSpectacle

tricia Petibon ( Blanche de la Force ) a Dialogues de Carmélites, au Théâtre des Champs Elysées de Paris. © Vincent Pontet/WikiSpectacle

Tous les etoiles de l’òpera francesa actuals es van reunir al Théâtre des Champs-Elysées de París el passat 21 de desembre en una representació de la sempre colpidora òpera de François Poulenc, Dialogues des Carméiltes, amb text de Georges Bernanos segons la l’obra  de Gertrud Von Le Fort. L’obra es va estrenar al Teatro alla Scala de Milà l’any 1957.

Per l’ocasió el teatre parisenc a comptat amb un equip jove de direcció, tant a l’escena, Olivier Py, com Jérémie Rhorer davant de la Philharmonia Orchestra.

L’austeritat radical de l’espectacle creat per Olivier Py és veritablement emocionant, tot i que per a la TV resulta una mica feixuc degut a la foscor de totes les escenes, però cal dir que Py ha sabut captar l’essència amb una senzillesa admirable i un treball escènic dels personatges sensacional.

Direcció d’orquesta igualment colpidora i un equip vocal impecable, amb Patricia Petibon al capdavant assumint el rol de Blanche després d’haver estat una extraordinària Constance.

És totalment recomanable i per fer-ho més fàcil us l’he deixada en un únic arxiu que una vegada descarregat us permetrà la visió.

Gaudiu de la proposta, és altament recomanable.

Francis Poulenc
DIALOGUES DES CARMÉLITES

Opéra en trois actes (1957)
Texte de la pièce de Georges Bernanos
avec l’autorisation de Emmet Lavery
d’après une nouvelle de Gertrude Von Le Fort
et un scénario du R.P. Brückberger et de Philippe Agostini

Jérémie Rhorer direction
Olivier Py mise en scène
Pierre-André Weitz décors et costumes
Bertrand Killy lumières

Sophie Koch Mère Marie de l’Incarnation
Patricia Petibon Blanche de La Force
Véronique Gens Madame Lidoine
Sandrine Piau Soeur Constance de Saint Denis
Rosalind Plowright Madame de Croissy
Topi Lehtipuu Le Chevalier de La Force
Philippe Rouillon Le Marquis de La Force
Annie Vavrille Mère Jeanne de l’Enfant Jésus
Sophie Pondjiclis Soeur Mathilde
François Piolino Le Père confesseur du couvent
Jérémy Duffau Le premier commissaire
Yuri Kissin Le second commissaire, un officier
Matthieu Lécroart Le geôlier

Philharmonia Orchestra
Chœur du Théâtre des Champs-Elysées

Dialogues des Carmélites al Théâtre des Champs-Elysées de París, Producció de Olivier Py. Photo : Vincent PONTET/WikiSpectacle

Dialogues des Carmélites al Théâtre des Champs-Elysées de París, Producció de Olivier Py. Photo : Vincent PONTET/WikiSpectacle

ENLLAÇ vídeo (un únic arxiu)

https://www.mediafire.com/folder/5dyh2sff3esr9/DialogCarm_Paris13

Més informació a: http://www.theatrechampselysees.fr/opera/opera-mis-en-scene/dialogues-des-carmelites

29 comments

  1. Regí

    No cap dubte que Patricia Petitbon, Véronique Gens i Sandrine Piau són tres de les millora cantants franceses de l’actualitat i en un repertori que va del Barroc al segle XX. Així mateix l’opera està molt ben construIda tant a nivell de llibret com de música, sobre tot de música, i que arriba al cor. L’escena final és una de les més dures per la seua intensitat i durada. Una a una és decapitada cadascuna de les monges mentre no paren del resar. Impresiona. Us pegue un youtube de l’escena final, resolt de manera simbòlica i molt efectiva. No hi apareixen guillotines, pero podem sentir com cau l’acer. Aterrador:

    Però he de dir-vos que ens fan trampa, que l’autor recorre al xantatge emocional i no ens dieuen tota la veritat. Vist el que hem vist, ens imaginem els revolucionaris com una mena d’assassins sense pietat. Cal explicar-ho un poc. Els fets tenen lloc en uana etapa anomenada ·Le Terreur”, El Terror de l’època dels jacobins i Robespierre. La República – que és el bresol de les democràcies occidentals – està menaçada pels enemics interns i externs. El invasors són a la frontera, mentre el clero, la noblesa i l’alta burgesia sabotegen a dintre. La fam regna en les ciutats. Com a mida excepcional, Roberpierre i la Convenció adopten aquesta, duaran uns mesos.

    És fals que se li tallara el cap als religiosos pel fet de ser-ho. Solament havien de jurar la Constitució que arreplegava la Declaració dels Drets de l’home i dels Ciutadans. De fet, millers ho feren i passaren a ser funcionaris del Estat, sense obediència a Roma.

    Abans de 1789 tot sabem què era la Bastilla i la Inquisició i en mans de qui estava. Contra els revolucionari no hi hagué pietat. Tampoc, quan va ser derrotada la revolució, va haver.hi perdó. A l’anomenat “terror jabocí o roig” va seguir el “terror blanc o borbònic” en mans de Louis XVIII, equivalent a Fernando VIII a España, que va tancar les universitats, fundà les escoles de tauromàquia i restaurà la Inquisició”.

    Malauradament, no conec ningú posterior a Poulenc que composara una ópera sobre el terror blanc amb mares amb el seu nen famèliques mentre els Borbons anaven a missa a sentir un “Te Deum” en honor a la visctòria de la reacció i la tornada a l’Antic Règim.

    Rex, en contra de tota classe de terrors.

    M'agrada

    • He seguit aquesta obra en diversos teatres perquè sempre m’ha interessat i mai m’ha vingut al pensament observacions com les que fas. L’obra de Poulenc i de Bernanos és eminentment sicològica i descriptiva: el nucli de l’obra no és ni la revolució, ni el regim de terror instaurat per Robespierre sino com viu i reacciona, de manera individual i col.lectiva, una congregació de monges carmelites davant el setge i el terror. Una bona representació té cura bàsicament dels aspectes dramatúrgics que mouen els actes de les monges, és a dir, del que passa a dins del convent, no a fora. El titol mateix ho diu de manera ben explícita: “Diàleg de Carmelites”. I és en els diferents diàlegs entre les germanes dins del convent on ha hi la càrrega dramàtica i emocional de l’òpera. El règim de terror serveix com a catalitzador dels fets més que la pròpia història real, donat que aquesta es mostra tan sols a grans trets, sense gairebé explicar en detall que efectivament les monges si van firmar el jurament de llibertad i igualtat preceptiu (no tenien altre remei) però que el manteniment de certs àbits (pràctica de la oració en petits grups, horaris, la regularitat de tasques domèstiques, etc…) van donar peu a registres amb els que molt fàcilment aconseguir el que es volia: portar-les a la guillotina. I ja va ser trist que tan sols uns dies desprès va ser el propi Robespierre qui va veure el seu cap ben separat del seu tronc, donant per finiquitat el règim de terror. Però tot això és història. Del que ens parla aquesta magistral òpera és de diàlegs entre carmelites.

      M'agrada

    • Jo tampoc estic d’acord amb aquesta visió tan parcial i reduccionista. De fer Olivier Py situa l’acció en una època contemporània poc definida amb un règim de terror extern que podria ser l’època nazi o qualsevol altra i no hi ha guillotina, si veus la versió que us proposo te n’adonaràs.
      Jo crec que Poulenc va saber retratar perfectament la condició humana en un ambient concret que s’adeia molt al seu moment espiritual, però que en cap cas tenia al cap aquesta versió tan partidista de la història.
      Certament l’òpera descriu, entre altres coses el terror, el color del qual sempre és negre.

      M'agrada

    • Crec que la producció que vaig poder presenciar a l’Operà de Lyon a l’Octubre referma el que dic. Adjunto text de la presentació, i desprès un video on Christophe Honoré, el director d’escena de la producció, que dona encertades, al meu parer, explicacions.

      “On considère généralement Dialogues des carmélites comme un drame de la foi persécutée au temps de la Révolution française.Pour Christophe Honoré, le propos va plus loin et introduit un sentiment d’abandon, sinon de révolte pour ces soeurs délaissées face à la mort. Leur lente agonie devient blasphématoire. Le huis-clos renforce la puissance des passions et libère la fragilité de ces femmes dévorées par le doute mais enchâssées dans les contraintes, acceptées, de leur ordre. «Bernanos, nous dit-il, n’est pas un écrivain convenable et Poulenc ne compose pas une partition de complaisance». Tous deux nous entraînent au contraire au coeur d’un drame de l’isolement où les certitudes se lézardent, où la mort de la Première Prieure n’est pas religieusement correcte. La violence déréglée du monde extérieur a déchiré le compromis qui justifiait leur isolement social. A quoi bon se retirer du monde quand il n’y a plus de monde à sauver ?”

      I aqui el video…que no el se teure de la pàgina web, aixi que…

      http://www.opera-lyon.com/spectacles/opera/fiche-opera/fichespectacle/dialogues-des-carmelites/#.Ury1Z9LuKSo

      M'agrada

  2. Regí

    Gràcies per la vostra atenció. Mireu, he dir que l’obra m’agrada i que el final – especialment el que vaig pegar em fa plorar perquè puc sentir la injustícia que està fent-se i no puc sinó identificar-me amb les monges. El contrari seria convertir-se en un monstre. Però a mí, per deformació wagneriana, m’agrada anar més enllà i no quedar-me amb una primera impressio. M’agrada llegir els llibrets i informar-me’n. Per què dic això? Ben senzill, Aquesta òpera com ara Andrea Chénier, la de la “Mamma Morta” tenen una ideologia darrere, que no és una altra que una visió reaccionària i revisionista de la Revolució Francesa, on converteixen el poble en una panda de degenerats i assassins. I, en concret, el senyor Poulenc era un catòlic militant en la França laïca, el que els anglosaxons en dirien un “reborn catholic”. . Per això pren aquest llibret i no un altre. Si el que volia era reflectir el sentiment d’un grup de persones esperant la seua execució, les possiblilitat eren múltiples.La seua elecció és ideològica, encara que el resultat té un nivell artístic molt alt.

    No és casual que les dues òperes esmentades siguen de la mateixa corda. Qui paga mana. I qui podia pagar les entrades de l’òpera als 50s de segur preferiria veure un atac a la revolució que tot el contrari. A partir de Gorki i “La mare” es por fer un llibret que faça plorar fins a les mosques, però ací els assassins no són precisament “revolucionaris”. Us pose a la Callas, que ho fa molt ve i us envie a llegir els llibrets, si us bé de gust clar. En el cas que ens ocupa es parla de “llops que udolen com a llops”. Els revolucionaris, clar. Ja em direu:

    http://www.kareol.es/obras/dialogocarmelitas/acto1.htm

    http://www.kareol.es/obras/andrea/acto1.htm

    M'agrada

    • No fa falta tenir cap deformació wagneriana per anar més enllà de lo que es veu i s’escolta i no quedar-se en una primera impressió, com tampoc ets l’únic en llegir llibrets i informar-te. Crec, sincerement, que tens una visió esbiaixada de l’obra i de les intencions de Poulenc. De sovintejar-se aquesta mena de lectures que fas el mon de l’òpera ben segur deixería d’interesar-me…i emocionar-me.

      M'agrada

  3. Isolda

    Tot just acabo de veure-la, m’estic secant les llàgrimes de l’emoció que m’han provocat tant la música com la misse en scène.
    L’òpera és preciosa que requereix un elenc de cantants i director d’orquestra d’alt “standing” llavors els resultats poden ser, (com ara s’ha donat el cas ) de “reclinatori”.
    El jove brillant director d’orquestra Jérémie Rhorer, dirigint la Philharmonie Orchestra i Choeur du Théâtre des Champs-Elysées ha fet una lectura de l’òpera, commovedora, milimitrada en els seus variants colors, describint amb la batuta, el que passa en escena i els estats d’ànim de les monges, de manera colpidora.
    Les veus no destacaria cap en particular perquè totes estan meravelloses, es pot esmentat Patricia Petibon per tenir el personatge més brillant.
    La misse en scène de Olivier Py m’ha agradat quantitat, zencilla, austera amb jocs de llums i fons grisos molt apropiats per un ordre mendicant com és el carmelità, i uns quadres plàstics redactant la vida de Jesús de gran bellesa, adient per aquestes monges que ho han deixat tot per dedicar-li tota la seva vida. Saber reduir tots els quadres que té l’òpera en dos actes, Olivier Py ha demostrat tenir enginy i ser un extraordinari director de teatre.
    Poc temps després de l’estrena mundial, s’estrenava al Liceu amb l’assistència de Francis Poulenc, i recordo l’òpera amb una infinitat de quadres,i en cada un es baixava el teló i entre quadre i quadre l’espera era inteminable. Recordo, tot i agradar-me se’m va fer més llarga que una “vaca en braços.”

    M'agrada

    • Sabia que t’agradaria. Me n’alegro molt. L’obra és molt bona i les direccions excel·lents. Les cantants magnífiques, malgrat que per a mi Petibon continua tenint la veu ideal per la novícia i no la Blanche, que reconec que fa molt bé.

      M'agrada

  4. Quina òpera més bona i emocionant!

    Sobre la polèmica, que em sembla agafada pels cabells, el primer responsable del text, Georges Bernanos va ser un creient catòlic força allunyat de la correcció política del moment, amb enfrontaments amb el carca Paul Claudel “à propos” del recolzament a Franco o a la República, i emb llibres prohibits pel franquisme per descriure les barbaritats feixistes a Mallorca el 1936 (Les grands cimetières sous la lune). Em pregunto com es deu poder interpretar el text wagnerianíssim dels “Meistersinger” sense trobar-lo racista.

    Sobre l’argument i libretto la història és ben curiosa. Seguint l’exemple de l’admirat Olivé deixo la cita de la Wikipèdia francesa en la seva llengua original:
    “La nouvelle de Gertrud von Le Fort parue en 1931 avait donné l’idée d’un scénario aux cinéastes Philippe Agostini et Raymond Leopold Bruckberger. Georges Bernanos en conçut les dialogues juste avant sa mort en 1948, mais le projet fut finalement abandonné. Jacques Hébertot décide néanmoins de porter à la scène le travail de Bernanos et crée Dialogues des carmélites le 23 mai 1952 au théâtre Hébertot.
    En 1953, le compositeur Francis Poulenc choisit le livret que le dramaturge italien Flavio Testi a tiré de la pièce montée par Hébertot comme base de son nouvel opéra. Il adapte lui-même le texte de Bernanos pour une version française qui est créée le 21 juin 1957 à l’Opéra de Paris sous le titre Dialogues des carmélites. Le succès de l’œuvre incite Agostini et Bruckberger à reprendre leur projet cinématographique initial dont le tournage a lieu en septembre-octobre 1959.”

    El film, de 1960, té un dels finals més emocionants que he vist mai ¡quín Veni Creator!
    I fa molt de temps que no sóc catòlic ni tan sols creient
    No us la perdeu si podeu. Veureu entre altres una Jeanne Moreau excepcional

    M'agrada

    • Lluís Emili, gràcies pel comentari.
      Jo de la polèmica m’estimo més passar, senzillament perquè és tramposa i m’estimo més estalviar-me debatre sobre Wagner, com si fos la taula de salvació del món. Quina mandra!
      Poulenc per altre part es va fer catòlic practicant, quasi mistic, en la etapa madura de la seva vida, quan ja es va cansar de fer allò que la religió catòlica no li permetia i ves a saber si per por a anar a parar a ls calderes de Pere Botero, cosa que no invalida que els Dialogues siguin de reclinatori, artístic, s’entén.
      La pel·lícula…BRUTAL

      M'agrada

      • Regí

        Em trobe al.ludit per unes persones i vaig a contestar-los amb tota educació. Hi ha qui sent “Wagner” i li surt un “antisemita”. Allà ells. Li fan el joc a Hitler en persona. Per a aquest senyor tots els roïns de les obres de Wagner eren jueus sense excepció: Mime, Alberich, Beckmesser… i pare el carro. Els que s’han llegit els llibrets no hauran trobat mai ni una sola paraula com ara “jueu” en cap de les 13 òperes i drames wagnerians.

        Per acabar abans, em referiré solament al suposat “antisemitisme” de Meistersingers. Abans fer referència a la meua primera intervenció sobre “Diàlegs de les Carmelites”. Van dir que m’he emocionava i que el final em fa plorar. I és cert. El recitatiu continu que domina en aqustest drama que, en certa menera, recorda l’estil de Wagner , és molt elocuent i colpidor. Jo NO HE DIT MAI que aquesta obra tractara de la revolució francesa, sinó d’un grup de persones a l’aguait de la seua mort, Això sí, he dit, perquè és així, que el marc general on s’enquadra és el de la revolució francesa i he donat el meu parer sobre això. Res més.

        No sé si qui em pregunta ha vist algun Meistersinger i si ha llegit el llibret. Cap personatge és jueu, cap. Ah, sí, el roí és una caricatura de jueu, com ara Mime. No senyor. Em cap escrit en prosa de Wagner es trobara una cosa així Els nazis sí que ho van escriure.

        Aclarim-nos. El tema central de Meisters és l’ART, en concret la MÜSICA. Hi ha tres personatges que simbolitzen diferents visions de l’art musical: Beckmesser representa la música tradicional, acadèmica , sense possibles canvis; Walther simbolitza el propi Wagner, la música que no admet convencions acadèmiques i que solament es regeix per la llibertat artística i, finalment, Hans Sachs, que queda al mig, representa la tradició però s’obre a la innovación.

        Aquest, i no altre, és el nucli, de la comèdia, de la qual , l’anomenada arenga final de Sachs, n’és la conclusió. Un cant a l’art, no a la política ni menys al nazisme, a no ser que s’haja de creure al nazis, clar. És qüestió de llegir–ho tranquil.lament.

        Tornem al suposat “jueu”, Beckmesser, no és tal, el llibret no diu més que és un membre d’un gremi de l’ajuntament. Qui sàpiga un poc d’història sabrà que en aquella época pasava a Nurenberg el mateix que per ací, que havies de ser “cristiano viejo”, o siga “tener limpieza de sagre”, és a dir, no ser jueu., per poder ocupar càrrecs públics.

        Era Ortrud, la malvada de Lohengrin, jueva? Clar que no, invocava Wotan i freia… era de pura raça ària. Dit açò en broma. Ja està bé d’estereotips absurds. Podria citar obres de Verdi, Mozart o Shakespeare on es fan alusions antsemites o razistes. ¿Són tots tres razistes? El que passa és que a Hitler li li farien molta gràcia.

        Per no cansar citaré solamente un cas. L’anglés i el seu “Mercader de Venècia”. Un jueu prestamista deixa a un cristià uns diners. Si el dia del cobrament no hi són es cobrarà en carn que ell mateix tallará de la part del cos que més li convinga i li dinarà la mort. Llegiu ,està en el llibret . Li carreguem a Shakespeare l’estigma de “antisemita”? Ridícul, veritat. Donsc bé. He estudiat el tema. A excepció de Góngora que era descendent de jueus conversos, tots els autors del Segle d’Or Español són antisemites: Cervantes, Quevedo, Lope de Vega, Calderón… era, malhauradament el que passava. 1492: els jueus són expulsats d’Espanya Es queden els conversos. Inquisició. “Limpieza de sangre”, “cristiano viejo”.

        Resumint: Wagner, com malauradament, molts altres, era antisemita, encara que tenia bons amics jueus que ll’apreciaven. Té escrits antisemites abobinables, no tan durs com Quevedo y sus “Execraciones de los judíos”, pero en les seues obres musicals no hi ha ni razisme ni antisemitisme. Qui mana cremar viu un xiquet a una gitana, en revenja de la cremació de sa mare a Azucena, no és pas ell, sino Verdi, a “Il Trovatore”. Si això haguera aparegut en una ópera de Wagner s’acusaria Wagner anti-gitanisme, infanticidi i moltes altres coses

        Salut i no busqueu fantasmes on no n’hi ha.

        Rex

        M'agrada

      • En Wagner té un problema, bé diversos, però sobretot un, haver escrit un llibre infecte en contra dels jueus, altres com Religió i art (1880) o Heroisme i cristianisme (1881) no són precisament de lectura imprescindible. Se me’n refot que altres insignes hagin estat tan indignes com ell, parlem de Wagner oi?, amagar-lo darrere d’altres que han comés les mateixes vileses i indignitats com ell no el salven, per molt genial que fos com a músic, al qual valoro per sobre de tots els altres, però res més.
        Per a mi aquesta religió wagneriana que professes i pràctiques amb devoció “admirable” es contradiu amb la teva revolucionària manera de veure el món. No cal que et digui que el revolucionari Wagner aviat es va acomodar a les “almoines” del poder de Ludwig.
        L’ús que en van fer posteriorment de la seva malaltissa enveja cap als jueus, no el salva ni el condemna. ell solet va fer prou com per posar en dubte gran part de la seva obra no musical.

        M'agrada

      • Regí

        Joaquim, t’equivoques en una cosa: jo no professe cap religió wagneriana ni de cap tipus, em sembla poc racional i intel.ligent. El Wagner persona solament m’interessa en l’etapa revolucionària, quan es va jugar la vida amb Bakunin i Röckel. Tenia la vida assegurada a cort de Saxonia com a mestre de Capella, però no dubta en jugar-s’ho tot per un ideal llibertari. 12 anys d’exili li costà la cosa. S’hi jugà la vida quan no tenia res a guanyar i tot a perdre. Això no som tots capaços de fer-ho.

        El primer que abobina dels seus escrits antisemites sóc jo. M’agrada més “L’Art i la Revolució” ,”La Revolució” , “L’Obra d’Art del pervindre” i Òpera i Drama” tots a van entre finals del 40 i principis dels 50. Els dos primers són a internet al “Archivo Wagneriano”, en castellà i en català; els altres són més gruixuts, l’el darrer fou publicat per la Diputació de Barcelona amb notes de Roger Alier.

        “Die Revolution”: en català pre-normatiu y en castellà:

        http://www.archivowagner.com/escritos-de-richard-wagner/177-w/wagner-richard-1813-1883/514-la-revolucio

        http://www.archivowagner.com/escritos-de-richard-wagner/177-w/wagner-richard-1813-1883/485-la-revolucion

        “L’Art i la revolució”, en català pre-normatiu:

        http://www.archivowagner.com/escritos-de-richard-wagner/177-w/wagner-richard-1813-1883/504-l-art-y-la-revolucio

        T’anime, Joaquim a llegir – si no ho has fet, això – especialmente “La Revolució”, que és tot un càntic llibertari que no té res de què avergonir-se ningú que estiga a favor dels drets humans. Per a variar – els escrists en prosa de Wagner són farragosos – aquest pamflet es llig d’una tirada. Per alguna cosa, els nazis minimitzen la seua importància o oculten el seu contingut. Wagner es dirigeix,a tota la humanitat, com fa en altres escrits, dins i tot dels 80.

        Saben els teus lectors que Hitler va prohibir en tot el Reich “Parsifal”, que és dels 80, enèpoca de guerra, almenys, per considerar l’obra pacifista, universalista i humanitària. Doncs és així. Alguns, amb mala llet, hi han volgut veure “Cristos arios”, comunitats de SS i pallassades semblants perquè no tenen noi idea. En els diaris de Cosima és ben clar: Parsifal no és Crist.

        I així tot. Si parle de Wagner és perque`un senyor, possiblement deixant-se dur per l’ús impropi que feren els nazis de Meistergingers ha arribat a dir una animalada fàcilment comprobale: que al llibret hi ha racisme. Això no és veritat. Que diga on, perquè no hi trobarà res de res. Ja vaig dir de què va la cosa: del concepte d’art en general i de música. Beckmesser no és jueu, no pot ser-ho pels motius que diguí. Representa el model tradicional i acadèmic, tantat i carca de la música que s’oposa a la música del futur, i ho em d’entrendre dins de la disputa musical entre brahmsians (conservador, clasicistes) i wagnerians (pregressites, romàntics) que hi havia en l’època. Res més. Ni de races ni coses per l’estil. El bo de Brucker s’hi va posicionar entre els wagnerians i ben car que ho va pagar.

        Sobre si Wagner s’abutguesà es vengué, etc. cal dir una cosa. Quan coneix Ludwug estava a punt de suïcidar-se perquè no trobava un altra sortidad. L’art costa diners i aleshores com ara , qui no tenia padrí no es batejava. Que li ho regunten a Haydn a Mozart o a Beethoven qui els pagava les factures? No buscà Mozart el recolzament de l’Emperador? Beethoven, el de l’aristocràcia de Viena? Haydn , el de la casa noble de la que era “criat”? I Wagner, és que era diferent? Menjava de l’aire? Gràcies a Wotan Wagner va ser trobat per Ludwig. En cas contrari, el món de l’art i de la cultura s’hauria perdut veritables obres d’art. Recordem el que digué Barenboim: La música sense Brahms seria menys o més igual; sense Wagner seria diferent.

        Per últim, Joaquim i resta d’amables lector, no crec que ningú s’haja de fer perdonar perquè li agrade la música de Wagner – que també m’agraden moltes altres, clar – ni comprenc per què t’han d’amollar a la cara parauletes com ara “antisemita” o “racista” o pràcticament et fan membre d’una suposada “religió wagneriana” precisament quan si he posta “Imagine” de Lenon és per a definir-me. Wagner és el meu compositor favorit. No no tinc res que avergonyir-me.

        Ara sí acabe, que estic abusant. Hi ha un músic pel que sent molta pena. Berlioz. Pobre home. El considere que era, en potència, un renovador de la música, com Wagner; de fet, els dos amb Liszt eren els màxims representants de la música del pervindre. Estrenà con pogué “Els Troians”, però lamentablement no tingué, com Wagner un rei protector. Va morir amargat perquè no pogué complir els seus projectes. Val la pena llegir les seues memòries.

        I per als buscador de semites, antisemites, etc. els recomane llegir Leopold Mozart (el pare), W. Mozart (el fill), Beethoven, Schumann…i molts més. Segur que aquesta gent no sap fins on arribava papà Mozart, el de la simpàtica “Simfonia de les joguines”. No admitia jueus en la seus orquestra i els batejava ells mateix si volien treballar o al carrer. D’això ningú no en sap res. A les cartes de Mozart es pot trobar.

        Bon Any a tothom.

        Rex.

        PD. Se m’oblidava contestar-li al senyor Olivé. Jo no tinc res en contre de Poulenc o de la seua obra, o del Sis, en absolut. “Diálegs de Carmelites” és una de les millors òpreres del XX, com ara “Salomé” o “Wozzeck”. Ja ho he dir, m’impacta i em toca la fibra sensible. Del que jo em queixava era del rerafons històric, la Revolució Francesa, on els revolucionaris “udolen con llops” segons el llibret. En “Andrea Chenier” passa el mateix, els “roíns” són els mateixos. Per què no hi ha una òpera basada en la peli de Renoir, “La Marsellesa”, per exemple on els “Bons” son els revolucionaris? Ja vaig explicar per què. El mateix passa amb “Anastasia” de la factoria Disney. No vull allargar-me més. Sóc mestre i done classes d’Història. Aquest fenòmen es dir “revisionisme” i no solament afecta al cas que ens ocupa, sino molt més, com per exemple negar la existència històrica de Catalunya.

        M'agrada

      • Regí, només una cosa, com que m’has dit irracional i poc cult o ignorant que és el que jo crec que és una persona poc intel·ligent, no puc estar a la teva alçada i em retiro.
        Confesso que no seguit amb el teu sermó, ho sento.

        M'agrada

      • És del tot contradictoria i incomprensible aquesta defensa aferrissada de les intencions de Wagner en les seves obres i en cavi mostris clars prejudicis envers l’obra de Poulenc. Sincerement (i tambè educadament) no hi ha per on agafar-ho.

        M'agrada

  5. “…crec que totes les produccions que jo cionec de Dialogues des carmélites sòn totes bones…” Tens tota la raò, és com si els regidors s’aproximessin a ella amb el degut respecte… 🙂

    He vist ja la producció del post i és però que molt bona, molt. Com de costum, i és tot un clàssic, emocionantissim el Salve Regina final, amb una corprenadora aparició de Blanche amb el “Deo patri sit gloria…” i molt original i inspirada l’escenificació d’un moment absolutament cabdal de l’òpera, la mort de la priora, una de les escenes més impresionants de força i contingut del repertori operístic.

    M’ho he passat “teta”. 🙂

    M'agrada

      • Regí

        Joaquim:

        Fa anys que t’admire, i seguesc el teu bloc, sobretot en època de Festivals de Bayreuth. No és que no t’haja dit res això ni a tu ni a ningú, és que senzillamnent ni se m’ha passat pel cap ni de lluny. A ningú que jo sàpiga he dit “poc cult” , “irracional” o “ignorant” i això és comprovable. He parlat en general sense dir eixes paraules a ningú, insistisc, que jo sàpiga. No és el meu estil.

        A més, acabe de rellegir el meu escrit i resulta que no figura ni una sola d’ eixes paraules que tu m’atribueixes a mi cap a tu, ni sinònims o expressions semblants. No hi ha res d’això. Res de res. Tagraïria una explicació perquè pots embrutar el meu bon nom dient que he dit el que no he dit. És comprobable. A més dius que no t’has llegit tot el “sermó”. A quina part del sermó apareixen eixes paraules de la meua tecla, a cap.

        Ho lamente molt. Estic totalment decebut. No m’ho esperava.

        Jo, amb el meu nom, si que he rebut de la teua part expressions poc cordials i immerescudes, com ara:

        “Per a mi aquesta religió wagneriana que professes i pràctiques amb devoció “admirable” es contradiu amb …”

        I, després de dir-me que t’he dit coses que és fals que t’ he dit, no solament perquè sempre t’he apreciat, sinó perquè no em surt dir-li-ho a ningú, m’amolles una perla ben negra, al meu nom:

        “no puc estar a la teva alçada i em retiro.
        Confesso que no seguit amb el teu sermó, ho sento.”

        I tractes de “sermó” la meua intervenció.

        Considere que totalment injust de la teua part.

        I, repetesc, jo no li he faltat el respecte mai ni a tu ni a ningú. I , tu, que coneixes l’obra de Wagner, has callat quan un contertuli, sense que vinguera a conte, diu el que tu saps que no és veritat. Que Meistersingers tingaun llibret racista. Tu ho saps i has callat.

        I perdona el “sermó”, home. Jo pensava que tot propietari de blogs agraeix la col.laboració i la participació., sempre que siga educada, clar. Jo no he ofés ningú. Si algú se sent ofés en contra de la meua voluntat, que em perdone, no ha segut a posta.

        Et demanaria llegires espaiet les dues darreres intervencions cap a mi. No han segut massa corteses que diguem.

        Jo sí que em sent ofés.

        Bon any.

        Rex

        PD. Olivé: ja he dit que no tinc cap prejudici per Poulenc, ni per la seua òpera, etc,. etc, He dit que és una de les meues favorites del XX, junt a Salomé i Wozzeck. Crec que ho he dit en diverses ocasions. Fins i tot he dit que em fa plorar i he comparat l’ús que fa del recitatiu continu i expressiu amb l’estil wagnerià on no hi ha números separats, ni àries. Mira més amunt per favor…El que he criticat és una altra cosa de caire historcista perquè sóc professor d’Història.

        A veure si queda clar: DIÀLEGS DE LES CARMELITES ÉS UNA DE LES MEUES ÒPERES FAVORITES DEL XX

        M'agrada

      • Regí.
        Quan escrius tot el que escrius, amb fonament i molta vehemència, dictant sentències has de preveure que el teu discurs no sigui sempre ni ben entès ni acceptat, forma part de es normes més bàsiques de convivència.
        Admeto que el teu comentari l’he interpretat malament i em pensava que em deies que jo era el poc racional i el poc intel·ligent per dir que professes la religió wagneriana, cosa que continuo pensant malgrat les teves explicacions. Ara bé, potser volent arreglar la cosa no sé si l’empitjores, ja que potser sense voler, però ja no sé que pensar, has tractat, no en a mi, sinó a tots aquells que professen una religió de ser ignorants i poc racionals, i com que no m’agrada que per defensar una tesi s’hagi de desacreditar a qui no pensa com tu, m’agradaria que ho evitessis, si és possible, vaja.
        Això no és un foro, jo proposo un tema, el que em sembla en a mi, i les persones que m’honoren amb les visites i comentaris, acostumen, no sempre, a respectar-ho. A vegades els apunts s’emboliquen amb altres coses. A mi no m’agrada però jo malgrat intentar centrar altre cop el tema, no ho aconsegueixo.
        La presència constant de Wagner en qualsevol dels teus comentaris, vingui o no a relació amb el que es parla, fa que això per a mi esdevingui una religió o una obsessió. Em sembla tenir prou arguments per parlar com parlo i sempre amb la màxima correcció i sense passar els límits que jo m’imposo, crec que he estat prou delicat com per fer-te entendre que potser no era l’apunt per fer-nos una dissertació wagneriana. Però no me n’he sortit ja que la insistència ha esdevingut un sermó.
        Fa temps que ens tractem, no ens coneixem personalment, però ens hem escrit molt. Fins i tot em vaig atrevir a suggerir-te que obrissis un blog per direccionar de manera lliure, sense límits, restriccions i censures tot el teu saber i inquietuds wagnerianes. Continuo pensant que és una idea que has de tenir en compte.
        Més, sincerament, ja no et puc dir.
        A mi que m’agrada moltíssim Wagner, ja ho saps, mai em molesta, però per a mi t’asseguro que no ocupa el centre de la meva vida i per sort també necessito a Verdi i Rossini per ser feliç.
        Amb tot el respecte, consideració i educació amb el que crec que sempre t’he tractat, et desitjo una bona nit, un bon dia i un bon any 2014

        M'agrada

      • Regí

        Hola Joaquim:

        La veritat és que parle molt de Wagner, però si et fixes bé, la primera persona que va parlar de Patricia Petitbon, Véronique Gens i Sandrine Piau i va dir que l’obra li agradava fins al punt de fer-li plorar vaig ser jo, sense dir res de Wagner en absolut perquè no tocava. Vaig fer alusió al context històric i doní la meua opinió. Se m’escapà la frase “per deformació wagneriana” res més en absolut de Wagner. Un senyor aprofità per a dir que Meistersingers era “racista”. Tu, com qualsevol que haja llegit el llibret sap que ho és veritat, amb tots els respectes. He treballat el text a fons per motius professionals i puc afirmar-ho rotundament. És per això, en resposta a diverses alusions sobre Wagner, que vaig tocar el tema.

        I no és la primera vegada. En un altre post dedicat, aquesta vegada sí, a Wagner, un senyor al qui admire perquè sap mot de música i io no, va tocar la mateixa tecla: que en l’arenga final del sabater hi havia “antisemitisme”, la qual cosa tu com qualsevol persona que s’haja llegit el text sap que no és així. Li ho vaig fer saber amb tota l’educació, però no hi hagué resposta.

        No sóc un fanàtic ni un maleducat. Ni comprenc com és possible que persones cultes facen afirmacions com les que fan sense cap base com no siga el seu prejudici personal.I dic això sense ànim d’ofendre.

        Amb tot respecte, et desige bon any i et felicite, com sempre, pel teu treball. Endavant.

        Perdó pel “sermó” i perdó a qui puga haver emprenyat, no hi ha hagut mala intenció, de veritat.

        Rex.

        M'agrada

      • Tindrem oportunitat de seguir parlant del antisemitisme de Wagner le slectures interessades o no, que es fan a posteriori, de les seves obres. Beckmesser és una caricatura més aviat cruel d’un crític vienés, a part que el mateix cognom Beckmesser tingui cnnotacions jueves. Certament d ela mateix amanera que els nazis van obviar Parsifal, van lloar fins la nàusea Meistersinger o el mateix Ring. Wagner va donar peu a tot això i la seva família més.
        Tenim molta informació i documentació al respecte, però la darrera vegada que et vaig recomanar un enllaç d’una senyora molt documentada, erudita i crítica amb les posicions jueves de Wagner, no et va agradar gens ni mica i menys bonica li vas dir de tot, encara que no fos en aquest blog, però si en motiu de la recomanació que jo et vaig fer en aquí. La teva posició radical i sobretot humiliant en vers el treball que ha fet i l’entrevista que va fer-li Jaume Radigales en el seu programa de Cataalunya Música em va preocupar molt i és la que em fa prendre prevencions cap a les teves tesis, tan respectables com totes les altres, però també absolutament criticables. No crec que en dogmes wagnerians i per a mi és tan genial com per a tu, però no puc fe una creuada com si la veritat absoluta de la música fos ell i tot el que l’envolta, més enllà de Wagner hi ha molta i bona vida.
        Saps perfectament que encara que no m’agradin algunes coses que dius i com les dius, sempre tindràs un lloc a IFL per expressar-les.

        M'agrada

  6. Regí

    Jo pensava que això està ja tancat, però he de contestar amb tota educació perquè he d’aclarir unes coses. Primer de tot, dir-te que no és cert que la meua vida comence i s’acabe en Wagner. Ës impossible. No li passava ni a un senyor baixet amb bigotet que va assassinar milions de persones; li encantava el seu paisà Bruckner – en podria dir moltes coses però no vull fer un “sermó”, també Beethoven – són famoses les filmacions de FurtWängler amb svàstiques dirigint la Novena i molts altres més. Per cert, la Coral de Beethoven va fer-se himne nazi. ¿Era Beethoven proto-nazi? Evidentment no; antisemita, mahauradament sí, com era habitual a l’època. Sóc, com he dir professor d’Història, per això humilment he de dir que no és correcte fer el que es diu “presentisme” o siga, valorar el passat des del segle XXI. Cal entendre l’època. Per exemple, el gran Velazquez tenia un ESCLAU negre; en aquella época era habitual si podries comprar-lo i això no tenia cap implicació moral negativa. Si ara sortira un que en sentir “Velazquez” diguera “esclavista” faria el ridícul. Molt d’això passa amb Wagner. Si voleu una obra racista, la Flauta Màgica i el negre lasciu monostatos. Recomane lectura llibret. Ningú diu que Mozart fora racista.

    Quant a mi, m’encanta Wagner, és clar, pero també Puccini. Els dos em fan plorar. Hi trobe molts paral.lelismes. Madama Butterffy i Tosca, sobretot aquesta, em produeixen un estat emotiu molt especial. I moltes coses més com ara Boris Godunov, La Flauta Màgica, Salomé, Elektra, La dona sense ombra… i música simfònica, coral els Requiems de Mozart o de Verdi, etc. Ara mateix estic sentint un dels últims quartets de Beethoven. No sóc menhador d’un plat.

    Anem a aquesta dona. Seguisc a Wagner des dels 14 anys i en tinc 53. Calcula si hauré escoltat i llegit. I escrit, perquè sóc mestre i he escrit adptacions wagnerianes en català, castellà i anglés per als meus alumnes. Doncs bé vaig escoltar l’entrevista. En resum , va aprofitar el bicentenari per a traduir un llibre que ja està traduit a molts idiomes, jo en tinc, de traduccions; precisament el més polèmic per assegurar-se les vendes. Això en el bicentenari. El morbo, que wagner té moltíssimes coses sense tradir., però no venen. Va juntar veritats amb falsedats i va desmostrar una falta de coneixement abusiva de Parsifal. Per a posar a Wagner de roí , va la bona senyora i diu – més o menys, escric de memòria – que no tenia prou amb redimir-la sinó que había de morir o de matar-la , o fer-la morir no recorde exactament, però això va dir. Aquesta senyora no cau què en les tragèdies romàntiques, l’obra acaba amb la mort dels protagonistes, com passa amb les heroïnes puccinianes o verdianes, per exemple. Butterfly, Tosca, Desdémona… Però encara té més culpa per ignorar o fer que ignora el problema de Kundry, que va dir, era jueva – mentida – Kundry és el fruit de múltiples reencarnacions: va ser una Walkiria (“ària”) Herodíes (jueva)i i una infinitud més. És l’arquetip junguià de “dona”. Estava condemnada a reencarnar-se sense fi per haver-se rigut de Crist. Cal llegir Schopenhauer per entendre bé això o tenir una mica d’idea de budisme. La mort és la salvación, deixar de reencarnar-se i patir sense fi. No és que Wagner siga tan roí que la faça morir. És que això era el que ella buscaba: “Dormir…dormir…” diu el llibret. És una cosa semblant a l’Holnadés Errant.

    A més, aquesta dona va mostrar mala fe. Quan l’entrevistador li digué Wagner havia tingut amics jueus – des del principi fins al final, solament cal veure el bon grapat de jueus que participaren en les estrenes del Ring i Parsifa – . la bona senyora va dir que TOTS eran jueus vergonyants, o siga que sentien vergonya de ser jueus. Això és una mentida horrible, perquè Levi, jueu i fill de rabí, va dirigir Parsifal, una obra “sagrada” per a Wagner. El saxó volia que ell dirigira , pero que es batejara primer. Levi es va negar rotundament, perquè no era pas un “jueu vergonyant” com dea aquesta dona. Doncs bé. Levi, jueu, jueu va dirigir durant anya Parsifal, fins i tot una vegada mort Wagner.

    Jo no tinc dodmes ni sóc partidari de cap creuada que no es diaga veritat i llibertad. Però el que no faif es deixar que m’enganye qui té interessos crematístics en la cosa. Un altre dia contaré, si és el cas, qui Herz i quina música posava en els congressos sionistes. És el fundador del sionisme modern i posava música de Wagner.

    Una altra dona periodista de El País, va escriure algunes animalades a propòsit de DIe WalKüre. La mínima era que la Fladstag estava molt mona “con el casco de cuernos”. No ha vist cap foto de la noruega vestida de Brünnhilde. Són “ales” i no “banyes”.La dona desconeix que en totes les mitologies indoeuropees les ales indica ser enviat dels déus, com ara Hermes o Cupido, fins i tit el colom de Esperit Sant. Va escriures moltes anmales, un bon grapat. Jo em vaig presentar a l’acte de presentación, un taula redona, on hi eren diversos crítics, vaig demanar la paraula i vaig denunciar que amb diners públic es contratara a una il-letrada per a fer un programa de mà que costava 10 €. Per suposat, Wagner era un proto-nazi. Presidia la taula Justo Romero i els intervinents eren crítics de tot l’Estat

    Sobre Beckmesser no voldria extendre’m massa. Sezillamente és la caricatura d’un crític important de l’època que era del bàndol conservador, el de Brahms i la música pura, la música tradicional i acadèmica que es dedicava a atacar sense parar a Wagner i als partidaris de la música programàtica, del pervindre, la que trencava els motles, la romàntica. Atacaba Liszt, Bruckner…i s’enferrisava en Wagner. Va escriure un llibre sobre la bellesa en música i quasi página per página va atacar Wagner. Es deia Hanslick (perdó si l’ortografia no és correcta) i Wagner s’hi va vengar en Meistersingers, Beckmesser seria l’altre jo del crític, on l’única disputa que hi ha és de tipus musical. No es fa cap referència racial ni religiosa. El llibret és a l’abast de tots.

    On sí que clava la pota Wagner és en la “segona edición” del seu plamflet antisemita “Aclariments sobre el Judaísme en la Música”. Clava la pota perquè tracta als partidaris de la música “pura”, “canòmica”, “tradicional” de jueva – la qual cosa és ridícula – i posa en el mateix grup a Mendelsshon, Schumann, Hanslick… música jueva.. És ridícul perquè Schumann era antisemita i Hanslick assegurava no ser jueu. Molt malament per Wagner. Jo no vaig a defensar això.

    Ara que en la seua obra no apareixen ni jueus, no visigots és cert. Wagner va ser un compositor i dramaturg genial, autor d’uns llibrets excel-lents i un poeta estimat per Baudelaire i Mallarme´,Però com a assagista va ser molt farragós i va escriure coses que em fan mal a la vista junt a cosa meravelloses, i que cal entendre’l des de la perspectiva del XX, la qual cosa no justifica moltes coses que de escriure i fer.

    Per acabar, i perdona el rotllo, volia dir-te que he tingut problemes amb wagnerians d’extrema dreta, neonazis d¡eixos que et reventen el cap, per donar la meua opinió sobre Wagner com a persona and family. He arribat a sentir por, perquè, eixos wagnernazis, com els dic, sí que són uns fanàtics. Fa gràcia que algú puga pensar per ací que sóc un fanàtic wagnerià (o antisemita, o neonaz) quan jo m’he enfrontat directament a eixa gent. ¿Sabiés que els Wagner tenen una rama marxista i jueva? Doncs sí, els descendents d’Isolde. En un foro em digueren “terrorista antiwagneriano”, “criminal antiwagneriano”, “lameculos de judíos”, “hijo de una zorra”…Ma mare no feia ni un mes que havia mort i ells ho sabien.
    Tot això por “escupir basura en la tumba de muertos ilustres”. Per això, quan dic Wagner i em solten “antisemita” no m’agrada massa, la veritat.

    Bé, perdona el sermó i gràcies. Quede a l’espera de la sorpresa wagneriana que anuncies en un altre post.

    Bon Any i moltes gràcies.

    Rex.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: