El dia 6 de juliol vaig publicar un apunt parlant-vos de dos discs gravats per l’Orquestra Simfónica de Barcelona i Nacional de Catalunya (L’OBC) amb ballets d’òperes de Massenet i Meyerbeer, ambdós discs molt recomanables, i ja us anunciava que hi havia un tercer disc també de la discogràfica nord-americana Naxos, dedicat a Montsalvatge, compositor de qui ja havien editat quatre discs amb anterioritat, dos de l’obra pianística amb Jordi Masó,  un altre disc amb l’obra per a dos pianos, amb Jordi Masó i Miquel Villalba , acompanyats per l’Emsemble Barcelona 16 dirigida per Ernest Martínez Izquierdo i un quart amb el Madrigal i les cinc invocacions al crucificat, més la Folia Daliniana i el Concertino 1+13.

Ara la discogràfica ha triat l’OBC per a gravar tres obres simfòniques de Xavier Montsalvatge que abracen tres períodes ben diferenciats de la seva extensa i fructífera producció.

En primer lloc el disc ens reserva la gran sorpresa, al menys per a mi, amb la gravació d’una selecció de una mica més de 24 minuts del ballet Manfred, una obra de 1945 que és una llàstima que no s’hagi gravat sencera, ja que si tot el ballet (aproximadament una hora de música) és com aquest suite és una troballa sensacional. D’acord que no aporta res, que és música descaradament melòdica que sembla homenatjar els grans ballets de finals del segle XIX, amb alguna picada d’ollet a la consagració de la primavera, però que més aviat mira a Minkus, Adam o Txaikovski, sota el sedàs de la particular inspiració melòdica del compositor gironí, que no estalvia farcir les referències amb tocs melòdics i sobretot orquestrals de les grans bandes sonores de Franz Waxman (hi ha un tema que s’apropa massa a Rebeca de Hitchcock, estrenada cinc anys abans), o algun altre massa proper a la Katiuska de Sorozabal, estrenada al Teatre Victoria de Barcelona el 27 de gener de 1931, res greu, petites cèl·lules melòdiques que aviat desapareixen immerses en una exuberant orquestració romàntica que res té a veure amb el que havia escoltat fins ara de Montsalvatge.

Manfred, amb un llibret adaptat per Jacqueline Alexander a partir de l’obra de Lord Byron, es va estrenar el 28 d’abril de 1945 al Teatre Coliseum de Barcelona per la Companyia coreogràfica Goubé-Alexander, amb coreografia de Paul Goubé, l’escenografia i el vestuari de Manuel Muntañola i sota la direcció musical del mestre J. Pich Santasusana. Els ballarins solistes van ser Yvonne Alexander i Paul Goubé. Montsalvatge ja havia escrit abans altres obres coreogràfiques, el primer intent és de l’any 1934, una obra inacabada que porta per títol Daguerrotipos, la segona és de l’any següent, Festejant als jardins del parc, i es va estrenar per una companyia amateur del Teatre principal d’Olot i fins al Manfred que ens ocupa, trobarem en el seu catàleg fins a 15 obres de tota mena, fins i tot alguna mai estrenada, com l’homenatge a Rosita Mauri de 1940. La darrera obra musicada per Montsalvatge destinada a ser ballada va ser l’adaptació del concerto breve que va fer l’any 1961 sota el títol Minotauro. En total hi ha catalogades 25 obres coreogràfiques.

El mestre es va casar amb la jove ballarina Elena Pérez de Olaguer l’any 1947, de ben segur l’estreta col·laboració amb el món de la dansa des dels seus inicis com a compositor alguna cosa hi devia tenir a veure.

La segona obra del disc és Bric à Brac, de l’any 1993. Es tracta de la darrera obra simfònica escrita per Montsalvatge quan comptava 81 anys, i la va estrena la Orquestra Simfónica de Tenerife el 30 de setembre de 1993 sota la direcció de Víctor Pablo Pérez, que també dirigeix a l’OBC en aquest disc que ens ocupa. És una obra breu de quatre moviments: Evocador, Sesgado, Tenso i Lúdico. Quatre moviments ben diferents de tractament dinàmic, rítmic i tímbric, que juga amb la lliure elecció d’un tema popular canari en el primer, un contrast entre el pausat segon i el tibat tercer, i l’explosió festiva del darrer. Un comiat orquestral en forma de scherzo potser és el millor testament que ens podia deixar el gran mestre. L’obra és una brillant demostració de la creativitat permanent d’un músic inquiet sense cap mena de complex a l’hora de compondre la música que li venia de gust, sense encotillar-se en cap escola o tendència.

La darrera obra del disc és la seva coneguda Simfonia de Rèquiem, estrenada el 19 de setembre de 1986 en el Festival Internacional de Música de Alacant, sota l’encàrrec que li va fer el Ministerio de Cultura en l’any Europeu d ela música. L’obra és una reflexió sobre la mort, gens tràgica, ni tan sols dramàtica o angoixant. En aquesta visió de la mort hi ha moments per a tot, sobretot per a la reflexió, no exempta d’alguns moments de grandesa orquestral aclaparadora, amb recurrències al Dies Irae gregorià, el moment sens dubte més funest, però la sensació que em queda després d’escoltar el Libera me, Domine final, amb la breu intervenció de la soprano (excel·lent Marta Matheu) és de serenor.

Les tres obres, molt diferents i contrastades estan servides per una OBC en plena forma (gravació entre el 9 al 12 de juliol de 2012), rica de color i brillantor, gràcies també, com succeïa en els discs ja comentats de Meyerbeer i Massenet, a un equip d’enginyers de so que saben extreure de L’OBC possibilitats que moltes vegades a la mateixa sala que va sé gravat (Pau Casals de L’Auditori) no podem apreciar amb la mateixa nitidesa, equilibri i diferenciació de plans sonors. Cal felicitar doncs a Sean Lewis que ho ha fet possible, però sobretot a Víctor Pablo Pérez, el director burgalès que fa sonar l’orquestra esplendorosa i ens apropa a Montsalvatge de manera brillant, efectiva i de la millor manera que ho pot fer un músic com ell, honesta i amb l’estima valuosa indiscutible a un compositor que cada dia tinc amb més estima i aquest magnífic disc no ha fet més que incrementar-la.

El disc presenta una ajustada, però escassa ressenya de David Puertas Esteve, en anglès i castellà (demanar també el català a Naxos deu ser una gosadia o una temeritat). Les biografies de l’orquestra, director i solista només en anglès, deuen pensar que ja ens els coneixem de sobres.  No és ni tan sols un llibret, un tríptic a doble cara incloent la portada, que és la capçalera de l’apunt. Coses de la Naxos que no té tanta cura en el material escrit com en el gravat.

Desitjaria que en el futur l’OBC continués tenint presència internacional d’aquesta mena, esperem que el nou gerent, de qui ja s’ha iniciat la recerca, tingui el mateix encert del ja enyorat François Bou.

El disc és excel·lent, per si no us havia quedat prou clar.

Us deixo amb el darrer moviment del Bric à Brac, l’estimulant “Lúdico” que cal pensar que és la darrera aportació simfònica del mestre Montsalvatge. En prou feines 1:44 de vitalitzant homenatge.

Bona setmana!