En una bogeria d’aquelles que donen sentit a la vida, el 18 d’octubre vàrem marxar cap a Màlaga per tornar a cas el 19 i assistir l’endemà de l’estrena al Teatro Soho, del musical Gypsy dirigit per Antonio Banderas. En aquells moments no tenia al cap la idea de tornar a obrir IFL i vaig escriure una petita crònica entusiasta tant en el meu perfil de Facebook com a Instagram.

En Fede i jo no vàrem dubtar a incloure una segona visió d’aquest imprescindible musical en aquesta visita a Madrid, iniciada ahir al Teatro Real amb la comentada representació de Ievgueni Onieguin.

Pels amants del musical, Gypsy amb llibret d’Arthur Lorents, lletres de les cançons de Stephen Sondheim i música de Jule Styne, és un dels hits de la història d’aquest gènere teatral i saben que en el món anglosaxó, no hi ha cap gran actriu que no hagi volgut interpretar el rol de Rose, la mare de la famosa striptease Gypsy Rose Lee, d’ençà que la gran Ethel Merman el va estrenar al The Broadway Theatre, el 21 de maig de 1959. Les més importants a Nova York i Londres han estat, a banda de la inigualable Merman: Angela Lansbury (1973), Tyne Daly (1989), Bernadette Peters (2003), Patti LuPone (2008), Imelda Staunton (2015), i Audra_McDonald (2024), però també s’han fet càrrec de l’imponent i odiós personatge, la gran Betty Buckley (1998) al Paper Mill Playhouse.

A l’estat espanyol el gran públic no està familiaritzat amb aquest musical, es va estrenar a Màlaga com ja he dit, la passada tardor, tot i que Concha Velasco l’hagués pogut fer. Aquest potser és el motiu pel qual tant al Teatre Soho de Màlaga com a la porta del Teatro Nuevo Apolo de Madrid, han hagut de posar més gran el nom del director, Antonio Banderas, que el de l’intèrpret de Rose, una mica més gran que la resta de principals actrius, però molt menys que el conegudíssim actor i des de fa un temps director de musicals, però el que em sembla ja escandalós és que l’hagin posat a la foto de sobre la marquesina del teatre en mig de les tres principals actrius, un despropòsit que als Estats Units o Londres mai es produiria, ja que l’actriu principal mai dels mais, ho permetria.

També és cert que no em ve al cap, cap primeríssima actriu que pugui fer el rol i relegar a Banderas a un discret lloc de la façana del teatre, ell és el reclam principal ara i aquí, sense possibilitat que una gran actriu li pugui robar aquest protagonisme.

El fet més rellevant, per a mi, d’aquesta proposta és que la producció no és cap franquícia i que és totalment original, cosa que a la cartellera madrilenya és una raresa, ja que quasi tot són productes importats del món anglosaxó i que quedi entre nosaltres, no comparables amb el nivell que s’ofereix allà, perquè tot i la millora del nivell respecte al que veiem anys enrere, juguem a una altra lliga, encara que els reclams publicitaris diguin el contrari. Aquesta Gypsy és perfectament exportable perquè no és comparable amb les produccions quasi sempre fidels a l’original, tot i que el nivell dels números de ball sigui made in Gran Via (també hagués pogut dir Paral·lel, ja que no estem millor que a la nova ciutat dels prodigis).

Doncs bé, partint d’aquesta premissa de producció pròpia, el que s’ens ofereix en una traducció al castellà de María Ruiz i de les cançons de la gran Roser Batalla, és un producte molt ben acabat amb una brillant posada en escena a base de talons i projeccions que embolcallen l’acció, obra d’Alejandro Andujar, un bon disseny de vestuari, si bé milloreable en alguns moments, d’Antonio Belart i Rafel Garrigòs, un magnífic disseny de llums de Juan Gómez-Cornejo i Carlos Torrijos i una esmerada coreografia de Borja Rueda basada en l’original de Jerome Robbins, que ho embolcallen tot per oferir continuïtat dramàtica i un bon assemblatge amb els números musicals, que compten amb una magnífica orquestra (a Madrid reduïda en 8 músics respecte als 26 de Màlaga i que espero que quan aterri a Barcelona no s’hagi reduït encara més) sota la direcció del mestre Arturo Díez Boscovich.

Banderas modernitza alguns conceptes, sobretot a la segona part i fa que els nens de la primera part del primer acte ja siguin els adults que apareixeran després, cosa que té el seu risc però que es resolt amb dignitat. Pel que fa a les novetats de la segona part són en el darrer tram de l’obra quan Gypsy triomfa en els escenaris abans de fer l’esclat final a Nova York, incorporant un mestre de cerimònies que permet canviar el vestuari a l’intèrpret del rol de Gypsy mentre distreu al públic, amb recursos “poc originals” però efectius, caient amb massa gratuïtat en els tòpics de sempre, res greu, però jo crec que millorable.

El cast és esplèndid, sí, no tenim una gran diva que arrossegui com un tsunami, al públic a esgotar l’aforament, però tenim a una Rose amb tots els ets i uts, Marta Ribera, experta en mil i una batalles i sempre triomfant de tots els reptes que ha tingut d’assumir, aquest, sense cap mena de dubte el més gran de la seva carrera. La veu no és la de la Merman, és clar, però té recursos per driblar amb molta professionalitat i tècnica les dificultats de l’exigent rol, tan musicals, vocals i dramàtiques. El rol és dur i antipàtic, malgrat que al final acabis rendit davant de tanta abnegació i egocentrisme portats a l’extrem. Ribera, gràcies a un cop de teatre magnífic de Banderas, li reserva pel número final un efecte d’aquells que només recordar-ho fa que el calfred recorri altre cop l’espinada. Ahir a Madrid tot i no tenir l’impacte de Màlaga, vaig tornar a remoure’m a la butaca, completament electritzat. Ribera desplega un amplíssim registre de recursos i els dosifica millor que a l’estrena, ja que porta molt rodatge i domina l’extenuant rol. És una gran Rose.

Al seu voltant Lydia Fairen fa una Louise (Gypsy) magnífica amb la seva projecció, exhibint recursos, seguretat i brillantor. Jo li hauria atorgat una mica més glamur en l’escena final, però el vestuari no l’afavoreix gaire i el record de Natalie Wood a la pel·lícula és molt definitiu. També Laia Prats en rol de la germana està esplèndida en tota la primera part, amb desplegament de mitjans vocals i dramàtics que la fan molt creïble fins i tot a l’inici de la representació en l’època que són criatures.

En la part masculina tots estan on han d’estar: Carlos Seguí com l’entranyable i sofert Herbie a les espatlles, Aaron Cobos com a Tulsa, amb la seva gran escena de cant i ball, a un bon nivell, però no extraordinari, li manca una mica de genialitat al seu correcte ball.

Menció especial i ovació de gala per la gran Carme Conesa (Tessie Tura), Marta Valverde (Mazeppa) i Sonia Gascón (Electra) que amb el seu brillant “Inventate un toque” (You Gotta Get a Gimmick), s’emporten merescudament una de les ovacions més intenses i espontànies de la representació. D’acord que el número és molt agraït, però és que ho broden i desitjaries que el llibret fos més generós amb elles. Genials.

Tota la resta de rols més petits estan dignament servits, amb Hugo Ruiz com a mestre de cerimònies que s’emporta una altra ovació per les seves estereotipades caracteritzacions, tan aparentment fàcils com efectives (Pel broc gros diria).

Bon cos de ball (nivell casolà, s’entén), arrodoneixen una festa per admirar i gaudir, tant pels que coneixen aquest musical, com pels que els agrada el teatre musical, perquè no hi ha cap dubte que Gypsy és per llibret, cançons i música, una obra mestra des de la meravellosa obertura fins al “Turno de Rose” (Rose’s Turn) final.