Tosca a l’Aliança del Poble Nou (Novaria). Acte 1er Carolina Fajardo (Tosca) i Alberto Cazes (Scarpia) Fotografia IFL

Ahir vaig tenir l’ocasió d’assistir a una representació de l’òpera Tosca a l’Aliança del Poble Nou organitzada per Novaria, aquesta empresa que organitza representacions operístiques dels títols més populars i sempre els mateixos, a locals emblemàtics, sobretot el Palau.

Mai m’he sentit atret per l’oferta que ofereixen, la veritat, ni pels títols proposats, ni per la manera d’oferir el producte, però ahir estava especialment interessat a escoltar a Carolina Fajardo, la soprano que interpretava per primera vegada el rol de Tosca i de la que coneixia algunes coses més que interessants que ha penjat a les xarxes.

Sé perfectament situar-me en cada lloc i no sec a la butaca, de la mateixa manera quan soc al Liceu, com quan ho faig a la Faràndula, a la malaguanyada i enyorada temporada de Sarrià, d’una dignitat total, o ahir a l’Aliança, però hi ha coses que sobrepassen la meva capacitat d’adaptació i hi ha en un espectacle on s’ha de passar per taquilla, uns mínims per cobrir i exigir. O és que ahir no pagava ni l’inexistent mestre apuntador? En qualsevol cas, fer pagar o no, tampoc dona dret a presentar les coses de qualsevol manera i a correcuita.

Desconec les condicions laborals dels artistes que hi participen, de l’orquestra, del cor, dels tècnics i dels solistes, és clar, i desconec com es preparen els espectacles, la quantitat d’assaigs abans de presentar un “nou” títol, tot i que m’ho imagino i alguna cosa m’ha arribat de manera més o menys soterrada amb aquell ànim que molts tenen d’explicar-me coses per tal que engegui el ventilador i escampi el mal rotllo a tort i a dret. No en tinc ganes ni tampoc tinc la informació necessària per fer-ho, ara bé!, em limitaré a parlar d’algunes coses arran de l’experiència d’ahir, ja que ningú se’n fa ressò real o molts, coneixedors de la situació, s’estimen més no mullar-se i mirar cap a l’altra banda.

No és la intenció d’aquest apunt, que he meditat bastant abans d’escriure’l, destrossar la feina honesta d’alguns participants a la Tosca d’ahir, però crec que és un tema que cal tractar, sobretot quan una entitat com el Palau de la Música ofereix en la seva programació externa, les propostes de Novaria, cosa que ens hauria de fer pensar molt, de la mateixa manera que fa quatre mesos tots els mitjans, xarxes i patis de veïnes, varen parlar de l’escàndol d’aquella orquestra que va actuar al Liceu fent-se passar per un altre orquestra i oferint un nivell paupèrrim de la interpretació de les bandes sonores programades.

Tampoc m’interessa tant si les representacions són escenificades de manera precària, com si es tractés d’un festival de fi de curs, ni que la proposta sigui, és clar, absolutament tradicional, amb pocs elements escenogràfics i un disseny de llums erràtic i un vestuari de cavalcada de reis de poblet perdut en una província abandonada. L’acció escènica està supeditada a l’hemicicle del Palau i si es representa en un teatre amb escenari i fossat, com al Poble Nou, res canvia, malgrat l’estretor que representava col·locar l’orquestra a dalt de l’escenari i deixar un espai ridícul per a Sant’Andrea della Valle i el Castel Sant’Agelo, sobretot, encara que les estances del Palazzo Farnese eren més petites que el menjador de casa. Això que és important perquè l’òpera també és teatre com diem sempre, no és el que més em va indignar. Potser el mateix nivell al Palau, lloc emblemàtic, m’hauria alterat més perquè com el desastre de les bandes sonores al Liceu, crec que el lloc importa i els seus responsables a banda de garantir els ingressos per quadrar els números deficitaris de les propostes més luxoses, han de preservar l’honorabilitat de la institució que acull les activitats que ens proposen.

Un espectacle quan es presenta al públic, tot i que siguin prèvies amb possibilitat de canvis abans de l’estrena oficial, ha de ser honest i presentar un nivell que dignifiqui tant l’obra que es representa com els artistes que hi intervenen. Novaria sembla ser que n’ha presentat alguns així, no pas el d’ahir. Ahir no sé si es tractava d’una prèvia i si, per tant, aquesta Tosca ja creien que era digne de presentar-se arreu o si cal retocar alguns aspectes, si és així, caldria avisar abans d’iniciar l’espectacle.

Novaria fa bé, si ho fa, d’oferir possibilitat a joves cantants a iniciar-se en aquest món tan impenetrable de l’òpera, ja que les primeres oportunitats sobre un escenari són importants, però compte! A dalt d’un escenari no hi pot pujar tothom, cal donar oportunitats a qui les mereix i té el nivell per interpretar allò que li ha estat assignat. També fa bé d’oferir la possibilitat de cantar i guanyar-se la vida, si se la guanyen, a molts cantats ja amb anys al darrere, fent front a rols principals, ja que potser només tenen oportunitats, els millors, en fer front a petits rols a les temporades estables del Liceu, la AA.O.S. o qui sap si en altres temporades més enllà de Catalunya. On rau el problema? Doncs que si tot ho fan tal com van fer-ho ahir, això no són oportunitats per a ningú, o si més no, no són oportunitats dignes i la dignitat d’una obra i els artistes i treballadors que la duen a terme, no s’ha d’oblidar i no s’ha de perdre mai. No tot s’hi val.

Drets laborals garantits i dignitat artística, això hauria de ser el mínim exigible. És així?El llistó ja el sé col·locar al lloc que correspon depenent de la proposta i els pocs mitjans que es disposin sé que condicionen, però el que és totalment denunciable és que un dels responsables de l’empresa (en són dos, crec) sense tenir la més petita condició vocal i musical per fer-ho, assumeixi un dels tres protagonistes principals, perquè això significa que a banda de ser escandalosament evident que utilitza el seu càrrec per fer allò que no mereix, compromet totalment la feina de la resta de professionals que ell contracta. També el públic es mereix un respecte! Caram! Malgrat ser el directiu que contracta al familiar o l’amic, cal passar per alt la vergonya que suposa la seva participació a l’espectacle? Cal bravejar-lo fins i tot? A quin nivell deixa a la resta, infinitament millors i tractats d’igual manera? Calen les concessions del director d’orquestra aturant-la per provocar un aplaudiment que gràcies a deu no es va produir durant el segon acte?

Amb tot aquest llarg i imprescindible preàmbul, ja us podeu fer una mínima idea del que vaig viure ahir, ara bé, no puc oblidar de fer menció per la Tosca de Carolina Fajardo, una soprano dramàtica amb un instrument poderós i una qualitat musical evident, que mereix cantar amb millors condicions laborals i més ben acompanyada per a la seva tranquil·litat i la nostra, alhora que poder demostrar la seva vàlua real. Juntament amb ella és de justícia mencionar el Sagristà de Jordi Clos i també alguns aspectes del Scarpia, molt més ben dit (no es perdia cap mot de què cantava) que no pas cantat, d’Alberto Cazes, que estic segur que millor dirigit tant sobre l’escenari, com des de l’orquestra, podria oferir un millor rendiment en rols potser no tan compromesos.

El voluntariós treball dels músics i coristes, premiat amb grans aplaudiments pel nombrós públic (moltes amistats) que va assistir a la representació, també ens hauria de fer pensar molt i molt, amb massa coses que s’amaguen sovint sota la precarietat laboral de tot aquest negoci que potser lucra econòmicament a molt pocs i artísticament a ningú.

Carolina Fajardo, Floria Tosca
Sergi Giménez, Mario Cavaradossi
Alberto Cazes, Barone Scarpia
Christian Vallester, Angelotti
Jordi Clos, Sagrestano
Jordi Casanova, Spoletta
Rodrigo Aguilar, Sciarrone
Juhee Nam, Soldat
Germán Casetti, Carceliere

Orquestra NovAria Filharmonia
Cor NovAria/ Ballet NovAria
Adolf Gassol, direcció musical
Marta Finestres, direcció cor
Sergi Giras, direcció artística
Núria Serra, coreografia
Álvaro Duran, cap de regidoria
Mar Lorca, direcció escènica
Rafató Teatre, disseny de vestuari
Laura Barbieri, traducció dels subtítols
Laura Planas, producció subtítols
Imesde, il·luminació
Ana Maria Cortés, caracterització
Ben aisit, producció i comunicació