Ahir es va commemorar a Barcelona el primer concert que va fer Carlos Gardel a la ciutat l’any 1925 en el Teatre Goya, mateix teatre que va acollir l’efemèride si bé aquell concert no va ser no va ser un 30 de juny sinó el 5 de novembre.

Gràcies a la tossuderia d’argentins establerts a la ciutat des de fa anys, encapçalats pel periodista Roberto Daus que va iniciar la vetllada amb unes càlides i entranyables paraules, apuntant l’íntima relació que va tenir l’insigne Gardel amb la ciutat de Barcelona, es va poder fer aquest merescut record a una figura cabdal de la música popular.

Homenatjar a Gardel, com fer-ho de les grans figures que han creat escola, amb un concert a càrrec d’un solista que interpretarà un reguitzell de cançons emblemàtiques i inconfusibles, arrelades a la memòria popular és un repte difícil que només l’honestedat pot portar a bon port, i això, ni més ni menys, és el que va fer el tenor argentí Leonardo Pastore, que després d’uns inicis lírics amb actuacions als principals teatres argentins interpretant el repertori més rellevant, va decidir fer un tomb a la seva carrera, dedicant el seu art al tango i a seguir l’escola “Gardelista”.

L’encert del concert, a banda de comptar amb un solista que enaltís la figura de l’homenatjat, va ser disposar d’un director musical que va recuperar les orquestracions originals que Gardel utilitzava en els seus concerts en directe, no a les pel·lícules o gravacions on les formacions orquestrals eren més importants i per l’ocasió el mestre Hernan Malagoli va fer una meritòria tasca de recerca per obtenir la sonoritat original d’una formació integrada per tres violins, un violoncel, un contrabaix i un bandoneó (una llicència, ja que en aquell moment no era l’instrument utilitzat), a banda del piano, atorgant d’aquesta manera una sonoritat molt similar a aquell primer concert que va tenir lloc a la ciutat ara fa cent anys.

Gardel abans de morir tràgicament en un estrany accident d’avió l’any 1935 va fer de Barcelona el centre d’operacions de les seves gires europees, alhora que a banda de fer altres actuacions en el Teatre Principal i en el Barcelona, va fer múltiples gravacions dels seus grans temes, ara recopilats en un CD que es venia ahir al vestíbul del teatre.

Pastore va interpretar en el programa oficial 16 temes compostos per Gardel i amb text de Alfredo Le Pera, entre els que no podien faltar els grans hits com “El dia que me quieras”, “Cuesta Abajo”, “Volver”, “Por una cabeza” y “Mi Buenos AIres querido”, aquestes quatre darreres, interpretades una darrera a l’altre en un final que es pot qualificar de catarsi emocional d’alta volada, però també va interpretar la Jota “Los ojos de mi moza” com a homenatge a la casa d’Aragó, que té la seu en l’edifici del Teatre Goya.

El cantant no imita a Gardel, si bé és fidelíssim en l’estil, en inflexions i fins i tot en sonoritats, si bé la veu de Gardel oferia unes sonoritats més abaritonades i, per tant, en les zones, central i sobretot greu, era molt més sonora que la de Partore, que potser per això va utilitzar una amplificació que sense ser exagerada, jo crec que era absolutament innecessària, llevat que li donés aquesta seguretat en el registre més greu, ja que ni el Teatre Goya és d’aforament gran i menys per a un cantant amb tècnica i emissió molt segura i una formació orquestral que no suposava cap mur sonor insalvable. De fet, el que segurament va ser el moment culminant del recital va ser quan només acompanyant-se ell mateix amb una guitarra que pertanyia a Gardel, va cantar “Guitarra mía” sense cap mena d’amplificació. La veu potent, segura i lliure es va projectar de manera magnífica i l’emotivitat i el calfred generalitzat va ser que en acabar el públic explotés amb una ovació retronant.

Leonardo Pastore canta amb seguretat, elegància i distinció controlada en el fraseig, sense emfatitzar, però respectant escrupolosament totes i cadascuna de les essències de l’escola Gardel, amb les inflexions que tant recordaven a l’homenatjat. Senzillesa, veritat interpretativa i admiració honesta.

L’orquestra formada per músics catalans, a banda del mestre Malagoli al piano i del bandeonista Dario Polonara, va fer un treball d’acompanyament esplèndid, atorgant aquella sonoritat primigènia tan embolcallant i amb criteris històrics.

El públic, majoritàriament de la colònia argentina establerta a casa nostra, no cal dir que va estar entregat a la tradició nostàlgica del tango i es va mostrar especialment participatiu quan se’ls va demanar que cantessin les tornades de “Volver” o “Por una cabeza” i la festa va acabar amb una emotiva propina a cappella, de Cambalache i el bis de “Por una cabeza” que va fer aixecar el públic dels seus seients, entre ells el tenor Josep Carreras que havia incorporat en els seus recitals alguns temes de Gardel. Pastore li va agrair la presència amb unes sentides i aplaudidíssimes paraules.

Una gran festa i un homenatge merescut a una figura mundial que va tenir una relació molt especial amb Catalunya i Barcelona.

Gràcies, Edu per invitar-me a un homenatge que si no fos per tu, m’hagués passat per alt, ja que no hi va haver gaire divulgació i això que la meva atracció cap al tango i l’Argentina és tant misteriosa com autèntica, de no ser així impossible emocionar-me fins humitejar-se els ulls escoltant “Volver” i ja no parar fins a sortir al carrer.