ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

ARAGUAIA DE CARLES CASES I PERE CASALDÀLIGA

PORTADA

El passat mes de desembre es va presentar el treball discogràfic que el compositor sallentí Carles Cases ha fet a l’entorn de l’obra i les vivències amb bisbe emèrit de São Félix do Araguaia, a l’estat brasiler de Mato Grosso, el balsarenyenc Pere Casaldáliga.

El doble CD s’anomena Araguaia i és tota una experiència sensorial i auditiva que malgrat tractar-se d’una obra musical que s’allunya del que sovint us parlo, mereix tenir un lloc a IFL, perquè és un treball bellíssim d’un dels compositors catalans que sovint oblidem de manera injusta, i que molts només coneixen, i no és poc, per el seus treballs al cinema i no només per les bandes sonores de les pel·lícules de Ventura Pons, i perquè senzillament, m’ha agradat molt i crec que és un treball important, motius més que suficients per merèixer un apunt. Continua llegint

HE MIRAT AQUESTA TERRA: SALVADOR ESPRIU (10 de juliol de 1913)

Salvador Espriu i Castellço, oli sobre tela de  J.M. Salichs

Salvador Espriu i Castelló, oli sobre tela de J.M. Salichs

Avui fa 100 anys que va néixer a Santa Coloma de Farners Salvador Espriu.

Aquest és el meu senzill, auster i sentit homenatge al poeta de Catalunya. He trigat a gaudir-lo, però quan t’atrapa ja no t’abandona mai.

Continua llegint

L’ENDEMÀ: SE’N VA ANAR

Se’n va anar (1963)
(Josep Maria Andreu – Lleó Borrell)

Tant de temps que ha passat!
Dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat
on potser
ella ha fugit.

Se’n va anar
en un dia molt clar.
Jo no sé
si a una terra llunyana.
Se’n va anar
cap enllà.
No sé pas
si tornarà.

Se’n va anar,
va donar-me la mà,
que a un adéu
no li cal cap paraula.
Se’n va anar
i un mirar
m’ha quedat per recordar.

Digue’m, amor, si és ben cert
que més enllà fa bon dia.
Digue’m, si mai que un es perd
és que ha trobat l’alegria. Continua llegint

CARLO BERGONZI:SOLO PIÙ CHE MAI

Carlo Bergonzi

Carlo Bergonzi

Fa dos dies em va arribar aquesta raresa que un cop escoltada no m’he pogut resistir a compartir-la amb tots vosaltres.

Lluny d’entrar en les polèmiques habituals que sempre provoquen els crosovers provinents de cantants operístics que es fiquen en un vesper del que acostumen a sortir-ne escaldats, avui us porto una versió de la cançó del compositor libanés Avo Uvezian que va popularitzar Frank Sinatra i que tots coneixem amb el títol de “Strangers in the night”.

La cançó original va ser adaptada per el compositor d’orígen alemany Bert Kaempfert com un tema instrumental per a la pel·lícula A Man Could Get Killed (Ronald Neame 1965) protagonitzada per James Garner, Melina Mercouri, Sandra Dee i Anthony Franciosa i que a l’Estat Espanyol es va dir “Espías en acción”.

El mateix Bert Kaempfert amb lletra de Charles Singleton i Eddie Snyder van adaptar el tema per a Frank Sinatra, que va gravar-la a l’any 1966 en l’àlbum que portava el títol Strangers in the Night, ja que la cançó encapçalava els 10 tracks originals.

L’any 1967 Sinatra guanyava dos premis Grammy, per la millor cançó i la millor interpretació. El single va esdevenir un súper vendes i va obtenir un disc de platí per més d’un milió de còpies venudes als Estats Units.

El disc va ser la darrera col·laboració de Frank Sinatra amb l’orquestra de Nelson Riddle. L’any 2010 es va tornar a reeditar el LP original incloent 3 tracks més coma bonus.

Un any més tard d’aquest esclat discogràfic, el tenor italià Carlo Bergonzi, en aquell moment en el cim de la seva gloriosa carrera, va gravar la versió que a Itàlia va fer furor gràcies a Johnny Dorelli que va gravar-la al 1966 amb el títol de “Solo piú che mai”, i que és el motiu d’aquest apunt tan kitsch. Continua llegint

L’OBLIT

Avui us hauria d’haver parlat de Le Nozze di Figaro, però em vaig oblidar que ens tocava d’abonament i  fins que a quarts de deu de la nit no vaig rebre un missatge de la Bea que em preguntava, “Hola! Q no heu vingut?”, no me’n vaig adonar de l’oblit. Fort oi?, però la cosa no acaba aquí, no. Resulta que ahir per la tarda estava compartint una interessant reunió amb bons amics i amigues, entre d’altres amb en Josep Olivé i ell ens va deixar per anar a Le Nozee di Figaro i jo com aquell que sent ploure. No me’n sé avenir, però ara ja està fet, ahir va ser l’última funció de les quatre programades i ja no es pot arreglar.

Deu ser l’edat?, potser si, o qui sap si totes les altres coses que m’amoïnen em van fer oblidar que ahir tenia Liceu, i això que no em trec el Teatre del cap amb tot aquest rebombori que ens han organitzat, però nois ara ja no té remei.

Com que l’apunt no pot ser de l’òpera que no he vist, el dedicaré a l’oblit, a veure si d’aquesta manera no me’n oblido mai més. Continua llegint

LA PASSIÓ DE ROBERTO ALAGNA (vídeo)

Hi ha una frase que tothom utilitza des de fa un temps, arran d’aquesta crisi que ens fa anar de bòlid, i no és altre que “con la que está cayendo…” i al darrera hi podeu posar qualsevol cosa. Doncs bé infernems, “con la que está cayendo y la que caerá, deixeu-me començar el més de febrer una mica friki, ja tindrem temps de posar-nos, seriosos, tristos o tràgics, però avui us porto la cara més “popular” de Roberto Alagna, que ja sabeu que quan si posa, si posa de valent.

El 31 de desembre de 2011 la cadena de televisió France 3 va emetre el seu programa de cap d’any, amb un concert del tenor francès interpretant un reguitzell de cançons espanyoles o llatines, d’aquelles que tenen l’èxit garantit en tots els envelats de Festa Major i que eren repertori habitual de Jorge Sepulveda o la nostrada Orquestra Maravella (ambdós els vaig veure a la Festa Majó de Bagà quan jo era molt jovenet) . El problema és que potser la data i sobretot el lloc, la sel·lecte Òpera Royal du Chateau de Versailles, no semblen els més idonis per oferir aquest programa, és clar que sempre em podreu dir que jo sóc un classista, ja ho sé: Continua llegint

LLUÍS SINTES: PER TU PLORO AL TEATRE GAUDÍ

Lluís Sintes a Per tu ploro. Foto: Miky Pons

Ahir dimarts es va estrenar al Teatre Gaudí de Barcelona (C/ sant Antoni Maria Claret 120) el recital dramatitzat o teatralitzat del baríton menorquí Lluís Sintes, anomenat Per tu ploro i que amb un nexe d’unió perfectament intuït, dramatitza un seguit de cançons catalanes, algunes prou conegudes i altres ja oblidades malgrat que en el seu moment van ser molt populars.

Cançons que com diu el programa són hereves dels nostres pares, avis o besavis, i que en molts casos es van enregistrar en vells discs de pedra. Ara són rareses que tan sols per això ja valdria la pena acostar-se al Teatre Gaudí, però el que Lluís Sintes ens proposa amb senzillesa i molta honestedat, són més coses i coses que toquen la fibra encara que vulguis fer-te el dur fent veure que allò forma part del passat i que esdevé com una relíquia, un treball fins i tot de recerca. Res més lluny. És també un treball de recerca, em consta, però sobretot és un vehicle per demostrar-nos la capacitat de connectar, de dir, de cantar i expressar amb sincera emoció histories, banals, romàntiques i poca-soltes, o profundament dramàtiques i en tots els casos sincerament sentides. Continua llegint

Somewhere over the rainbow’s

Copyright Rod Trevaskus

Un dia o altre tenia que arribar aquesta cançó a In Fernem Land, i ves per on avui no és un mal dia.

Harold Arlen i el lletrista Yip Harburg, van signar a les acaballes dels anys trenta del segle passat una cançó que ha esdevingut quelcom més que una cançó., una icona de la música del segle XX, del cinema, del moviment gai i sobretot una melodia preciosa, d’una pel·licula, El Mag d’Oz, tirant a impossible, tot i que ja sé que això pot comportar més “baralles” que qualsevol discussió cobre el Rosenkavalier, Edita Gruberova o Jonas Kaufmann, tres temes que particularment al blog ens han fet escriure molt.

La cançó va ser escrita per a Judy Garland i els productors van estar en un tres i no res d’eliminar-la de la pel·lícula, ja que era massa tendre i melangiosa, mentre que la resta de la partitura tenia molt més ritme. Tampoc volien que mentre la pel·lícula fos en blanc i negre hi hagués cap cançó i ves per on ha esdevingut l’única cançó recordada de tota la banda sonora.

L’escena en blanc i negre on aquesta cançó fa que esdevingui un moment gloriós del cinema, va ser dirigida per King Vidor, malgrat que en els crèdits no se’n va fer mai esment. Continua llegint

COM HO FA EL VENT

Avui, entre Die Walküre i Falstaff, una declaració d’intencions escrita l’any 1969 per un jove Joan Manuel Serrat, “Com ho fa el vent“.

La vaig escoltar ahir per la ràdio i de cop i volta em vaig recordar d’ella. La tenia completament oblidada i va ser un retorn tan inesperat com plaent a un passat molt llunyà, quan tota la música m’arribava per la ràdio i encara era un infant incapaç d’assaborir una lletra com aquesta, però que ja quedava atrapat per unes músiques d’impacte directa i per una veu de sincera claredat. Continua llegint

Podran amb nosaltres?: Que tinguem sort

Albert Puntí Culla (Torelló 1953)

Qualsevol llei aprovada al Parlament de Catalunya, que molesti al representants de la minoria, no en tingueu cap dubte, acabarà al TC.

Al TC, s’ho faran a palletes, i tant és, en algunes coses són idèntics, no importa que portin enganxada la llufa de progressistes o conservadors. Hi ha coses perfectament sòlides i potser no es posaran d’acord en temes estratègics per tirar endavant l’Estat, però en allò que s’hagi aprovat al Parlament, no en tingueu cap dubte. Tots junts com un sol home!

A Espanya respiraran alleujats, ja sigui per las corridas de toros, o pels temes, sempre tan rendibles pels vots a recaptar, de la llengua.

I així estem i així ens va infernemlandaires, avui si, una mica de dol.

Estic cabrejat. És igual que estigui o no d’acord amb les lleis que s’aproven al meu Parlament. La democràcia hauria de prevaldre, oi?, doncs no, si la minoria no accepta allò que s’aprova on s’ha d’aprovar, el mecanisme infal·lible comença a funcionar i ja hem begut oli.

I ara ho tenen per la ma i no pararan i els va de conya. Que tinguem sort Continua llegint

ESTRENEM LA TARDOR AMB YVES MONTAND

Avui entrem a la tardor, l’estació de les fulles mortes.

LES FEUILLES MORTES

lletra: Jacques Prévert
música: Joseph Kosma

Oh je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois je n’ai pas oublié
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emportet
Dans la nuit froide de l’oubli
Tu vois, je n’ai pas oublié
La chanson que tu me chantais

C’est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m’aimais, et je t’aimais
Et nous vivions tout les deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis

C’est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions, tous deux ensemble
Toi qui m’aimait, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aime
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis. Continua llegint

PROMS: La catarsi amb “You’ll never walk alone”

Com sabeu els dissabtes m’agrada sovintejar els territoris del teatre musical, i tirant del sucós vídeo del darrer dels Proms del 2010, m’aturaré en un moment catàrtic.

Si bé tot el darrer concert de cada edició d’aquesta temprada estiuenca de concerts londinencs, és quelcom més que un concert, per esdevenir una vivència col·lectiva amb la música com a catalitzador de sentiments i valors profunds.

Ja en la segona part i cap al final, el director de l’Orquestra de la BBC, Jirí Belohlávek, es dirigeix al públic que abarrota el Royal Albert Hall i als milers i milers de seguidors, repartits per molts dels meravellosos parcs anglesos, que segueixen en directa a través de pantalles gegants, que cantin, conjuntament amb els BBC Singers i el BBC Symphony Chorus, la popular, inspirada i catàrtica cançó “You’ll never walk alone” del musical de Rodgers & Hammerstein, Carousel.

Per a una bleda assolellada no és gens difícil humitejar-se de dalt a baix, tan sols escoltant la proposta de Belohlávek, però és que quan veus que tothom es posa a cantar:

When you walk through a storm,
hold your head up high,
and don’t be afraid of the dark ;
at the end of the storm there is a golden sky
and the sweet silver song of the lark.

Walk on through the wind,
walk on through the rain,
tho’ your dreams be tossed and blown.

Walk on, walk on with hope in your heart,
and you’ll never walk alone,
you’ll never walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart,
and you’ll never walk alone,
you’ll never walk alone. Continua llegint

EN EL CENTENARI DE MÀRIUS TORRES, CANÇÓ A MAHALTA

Seguint la recomanació que l’amic Assur va fer al seu blog, avui adhereixo In Fernem Land a la commemoració d’un centenari important, tal i com ens fa saber que Carme Rosanas proposa al seu blog Col·lecció de moments.

Avui fa 100 anys que va néixer Màrius Torres.

Potser aquest post de mitjanit, és la millor manera de iniciar la nova temporada del blog, amb un gran poema, musicat amb la sensibilitat acostumada de Lluís Llach, a qui un cop més haig d’agrair que em fes conèixer a aquest poeta, absolutament desconegut per a mi, abans d’ensopegar amb aquesta cançó.

Ho sé, no sóc gens original, però és que aquesta cançó és la que em va donar peu a voler saber molt més de la tristíssima vida de Torres i mai podrem agrair-li prou a Llach, tal i com ja vaig dir a l’ombra dedicada a Joan Fuster, la tasca que ell i altres cantautors, van fer per donar-nos a conèixer a molts poetes.

Continua llegint

SOTA L’OMBRA DE…UN BOLERO

Ramón Calabuch Batista (MONCHO)

La penúltima ombra portarà ritme de bolero.

Un bolero fusionat amb el jazz, a partir de les Paraules d’amor de Joan Manuel Serrat i amb la suggeridora veu de Moncho, emmarcat en el concert que el cantant va celebrar a l’any 2006 al Liceu.

És una bona manera, trobo jo, de barrejar vàries de les meves dèries que us han acompanyat en aquestes ombres estiuenques que no sé si es tornaran a repetir, però que han estat un autèntic plaer compartir amb tots vosaltres.

De la mateixa manera que Mocho fa cantar al Liceu, jo em donaria per satisfet si vosaltres, des de la vostra ombra, amb ostentació lírica o des de el xiuxiueig més tímid i avergonyit, la cantéssiu a la persona que teniu més a prop. Continua llegint

SOTA L’OMBRA DE…JOAN FUSTER

Joan Fuster (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)

Cal portar a les tardes xafogoses d’aquest estiu, una mica de poesia i he pensat que Joan Fuster i la seva Criatura dolcíssima era una bona idea.

Aquest poema el vaig descobrir gràcies a Lluís Llach, del qui fa anys i panys que en sóc un fidel i entusiasta admirador. De fet, a la Nova Cançó hem d’agrair-li la divulgació que va fer de molts poetes, musicant i divulgant llur obra.

Jo que sóc especialment mandrós a l’hora de posar-me a llegir poesia, vaig trobar en ells una escletxa per descobrir, conèixer i gaudir, molts poemes i poetes. Continua llegint

SOTA L’OMBRA DE…LA MER

Charles Trénet, un del més grans, va escriure La mer l’any 1943, diuen que en un viatge en tren, acompanyat de Leo Chauliac.

No podia faltar en aquesta hora, una cançó dedicada al mar, ell que és protagonista quasi en exclusivitat, d’aquests dies d’estiueig per a molts de vosaltres i aquesta, potser és una de les millors cançons que s’han inspirat en ell. Potser? Continua llegint

SOTA L’OMBRA DE…MOON RIVER

Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffanys

La primera tarda de les vacances d’estiu, la passarem apaivagant la calorosa xafogor sota l’ombra refrescant  de “Moon river“.

Breakfast at Tiffany´s, suposa un cim a la història del cinema i això que no és una obra mestra, però si una pel·lícula esplèndida, amb un guió sofisticat, una parella esplendorosa i una cançó inoblidable. Una icona estètica d’una època.

Per a mi són arguments suficients per motivar el primer post de vacances.

Us deixo amb Continua llegint

SÍ, HI ANIRÉ

Fins a darrere hora no ho tenia gaire clar, és clar que quan he començat a conèixer amb una mica més de profunditat la sentencia del TC, sobretot en tots els aspectes relacionats amb la llengua catalana, m’he decidit de cop. Sí, hi aniré.

És clar que hi aniré, lluny de qualsevol partit, en mig de la gentada que omplirà de ben segur el centre de Barcelona i que hauria de donar la volta al món.

Senzillament per protestar, senzillament per ser un caparró més que ocuparà uns centímetres quadrats, que a l’hora de fer la foto comptaran en la xifra final que no serà ni la que diran els organitzadors, ni la que altres siguin capaços d’admetre.

Sí, hi aniré, però que cap, CAP, ho heu entès?, partit polític capitalitzi la meva assistència. Continua llegint

ROSES OF PICARDY

Serà què el cap de setmana primaveral ha accentuat el racó kitsch que tots amaguem per allò de voler ser sempre ben modernets o serà que la casualitat, que no existeix, m’ha portat fins a Roses of picardy, una cançó que enganxa, malgrat que la melodia tan ensucrada com inspirada, pot arribar a ser d’allò més embafadora, sobretot si el cantant no té cura i cau en el recurs més fàcil i en l’amanerament vocal que sembla que la melodia i el text inviten a fer-ho.

En qualsevol cas l’abril i les roses son quelcom ben nostrat i per començar un dilluns no està gens malament. Ja m’ho sabreu dir. Continua llegint