Der Fliegende Holländer, producció d’Emilio López per a la FOC. Foto de ©ABofill.jpg gentilesa del Departaament de Premsa de la Fundació Òpera Catalunya

No acostumo a comentar les produccions operístiques de la FOC (Fundació Òpera de Catalunya, abans AA.O de Sabadell), perquè tot reconeixent la gran i fonamental tasca duta per Mirna Lacambra per donar a conèixer l’òpera més enllà de Barcelona i també de Sabadell, oferint les seves produccions a moltes ciutats catalanes, els títols que oferien quasi sempre es fonamentaven en els més populars i coneguts del repertori més sovintejat, i si en el Liceu ja no em motiven, amb mitjans més precaris tot i la seva dignitat, no m’han cridat gaire l’atenció, i això no significa que el que han fet, fan i espero que continuaran fent per donar a conèixer l’òpera no sigui extraordinari i imprescindible.

Barcelona ho “vampireja” tot, m’ho heu llegit moltes vegades, però la FOC i la seva antecessora, malgrat que quan surten de les tres funcions oficials a Sabadell, sempre fan parada a Barcelona per oferir en una única funció al Palau de la Música Catalana la versió concertant (amb vestuari per a mi impropi, però amb una dignitat que altres promotors que també sovintejant la seu de l’Orfeó Català ignoren de manera vergonyosa) i tenint sempre la fidelitat del públic barceloní, donen a conèixer les seves produccions per a tot el territori català, ja sigui Sant Cugat, Viladecans, Lleida, Girona, Maresa, Tarragona, Reus, Granollers, Cornellà, Figueres o Vic, fent realitat el meu anhel de portar la cultura arreu i no que aquest “arreu” s’hagi de traslladar al cap i casal. Ho comentava no fa gaire arran de la temporada simfònica de la Franz Schubert fa a la Barcelona saturada, mentre que moltes zones del país queden orfes d’aquests concerts de qualitat i només en comptadíssimes ocasions l’orquestra fa visites més enllà de la seva Tarragona i Barcelona. La FOC i la seva exemplar tossuderia demostren amb escreix que amb un pressupost petit són capaços de portar l’òpera arreu, i habitualment omplen els aforaments i habitualment fan èxits. L’òpera més enllà de la gran encisera, interessa i el públic respon, i això que no s’aconsegueix en dos dies, és el clar exemple del que haurien de promoure les administracions de cultura dels diversos estaments amb molta més insistència del que ja s’està fent. Cal portar la cultura a tot el territori.

Per tot això explicat i per la meva dèria wagneriana prou coneguda per a tots vosaltres, ahir dimarts em vaig apropar a l’Atlàntida de Vic per veure la producció de Der Fliegende Holänder que aquests dies ha estat de gira per Catalunya després de les tres funcions sabadellenques, una a Reus i la de diumenge passat al Palau.

La representació en un dimarts laborable a les 6 de la tarda semblava un despropòsit en una obra d’una mica més de dues hores i vint minuts de durada, que permetia perfectament començar una hora més tard, doncs bé, quasi han fet el ple absolut i això o potser per això, que les òperes de Wagner porten la llufa penjada de poc populars i no sé quantes coses més. Vic i voltants s’han bolcat amb entusiasme i això, benvolguts amics, és el primer que he de dir respecte a aquesta representació. Va ser emocionant constatar com una òpera de Wagner es pot representar sense comptar amb el Liceu. Aquest és el primer gran triomf de la FOC i del nou director artístic, en Jordi Torrents que a partir d’ara sap que han pujat un graó o dos i que ja no està permès recular. Bravo abans que comenci a sonar la primera nota de l’obertura.

El repte requeria sobretot un director musical capaç de portar el vaixell i mai més apropiat, a bon port i per a mi el jove Josep Planella Schiaffino s’ha quedat a mig camí, amb els dos primers actes a punt de naufragi i amb un tercer que ha fet surar la nau fins a port, però per a mi aquest repte hagués hagut de ser assumit per un director més expert i coneixedor de l’obra wagneriana. En els dos primers actes la direcció ha estat erràtica i tova, amb uns silencis i pauses inexplicables llevat que s’hagin produït per ajudar els cantants a fer segons quines notes, però que han trencat tota la narrativa discursiva de l’obra. La Simfònica del Vallès tan aviat desapareixia, com es mostrava erràtica, i no vull esmentar les falles puntuals d’alguns instrumentistes perquè això passa arreu, però sense una clara narrativa dramàtica de l’obra, les baixades de tensió m’han semblat letals. Ja a l’obertura he trobat a faltar gruix i calidesa en el so, però esperava que la tensió aparegués a “Die Frist ist um” i no ha estat així mancava misteri, drama, nocturnitat, La visió excessivament belcantista de la direcció no ha canviat fins a l’inici del tercer acte amb l’escena coral i aleshores sí que us he de dir que hem escoltat Wagner fins al final, massa poca estona tenint en compte que el darrer acte dura una mica menys de mitja hora.

La simfònica del Vallès pot sonar més wagneriana, no en tinc cap dubte.

El que m’ha semblat esplèndid i sense fissures és el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell que sota la direcció de Daniel Gil de Tejada en els darrers anys ha fet una evolució magnífica. El repte era compromès i han salvat amb notable alt totes les seves intervencions, del primer acte, el cor de filadores de l’inici del segon i sobretot la gran escena coral de l’inici del tercer amb tot el cor mix equilibrat, cohesionat i expressiu. Un bravo sonor i majúscul.

No puc dir el mateix del Cor Bruckner Barcelona que ha cantat des de l’intern el cor dels mariners fantasmes. Sense cohesió i amb una tessitura que els superava no han impressionat ni han fet por. Potser la posició interna no els afavoria i qui sap si el so una mica amplificat (des de la platea l’emissió era molt metàl·lica) per impressionar més, han deslluït la seva participació.

La part vocal ha estat molt ben defensada, començant pel baríton José Antonio López com  a Holandès. La seva sortida, no gen ben acompanyada per l’orquestra ha estat excessivament distant i cautelosa, però ja en el duo amb Dalnad, però sobretot amb les frases inicials del duo amb Senta “Mein Kind, du siehst mich auf der Schwelle” s’ha imposat amb noblesa, expressivitat i excel·lent projecció, tot i ser un baríton i, per tant, la zona més greu de la veu quedava més tapada que quan se’n fan càrrec baixos-barítons o baixos amb una zona aguda fàcil i generosa, que de tot podem trobar al llarg de la història. La seva intervenció en el tercer acte ha acabat d’arrodonir una magnífica i fins i tot punyent interpretació.

Maribel Ortega, malgrat que sovint faci rols de soprano dramàtica per la potència de la seva veu, crec que és una lírico spinto, això sí, amb uns aguts molts acerats que no sempre li surten del tot controlats. El rol l’han cantat des de les sopranos líriques a les dramàtiques, per tant, a ella això no li suposa cap problema. Ha iniciat amb una balada molt cautelosa, amb accents lírics i mitges veus que dotaven al personatge del convenient misteri. Després en el duet amb Erik i en l’epicentre de tota l’òpera, el gran duo amb l’holandès, la veu ha pres la consistència necessària i expansiva que ha acabat imposat de manera espectacular en un tercer acte d’impacte, amb unes frases finals que en aquesta actuació han estat esclatants. Si tingués més cura i sensibilitat en l’expressió i sobretot no fes aquella aturada poc adient i massa llarga en el duo amb l’holandès per atacar els aguts certament compromesos, diria que la seva Senta hagués estat perfecta.

El rol de Daland necessita un baix i a fe de Wotan que l’hem tingut amb Sava Vemić, un baix iugoslau encara jove i, per tant, amb un futur molt interessant, ja que la veu és dúctil, generosa, ample i rotunda malgrat la seva joventut. Semblava el fill de Senta en lloc del pare, però aquestes coses a l’òpera es perdonen. Ha de controlar una mica certes emissions que emblanqueixen el so i diria que l’afinació, però crec que són coses fàcilment corregibles. Magnífic.

Del tenor José Ansaldi puc dir que té una veu a tenir en compte, ample, fosca, heroica, però sense més estudi, sense més cura, sense més tècnica, sense més elegància i distinció, tot aquest potencial a banda de no servir de res, s’anirà en orris en els pròxims anys. Tot el seu cant és llençat pel broc gros i el rol té moments que ha de saber modular un cant líric utilitzant el legato que ni hi és ni se l’espera, i així és impossible fer front al moment més agraït i bonic de la seva partitura el “Willst jenes Tags” del tercer acte. Ja havia desaprofitat la breu part solista amb el duet amb Senta del segon acte, però és que en el tercer s’ha precipitat i malbaratat el gran moment, un moment que he de dir que a molts dels grans, també els ha fet males passades, però en compensació eren grans i amb Ansaldi encara no és el cas i si no es replanteja la manera de cantar dubto que arribi a ser-ho malgrat el generós material a disposició.

Magnífica la Mary, un rol sempre poc lluït, d’Elisabeth Gillming. Projecció, expressió i saber estar, tot el que se li demana ho dona. Brava!

El jove tenor Jorge Juan Morata, ha cantat el rol que la tradició wagneriana diu que surten els grans heldentenors del demà. No sé si serà el cas, ja que la veu és molt lírica i encara li manca un punt de cocció. S’ha precipitat en algun moment, jo crec que per alguna distracció o manca d’entesa amb el director i la veu ha perdut color i posició, però el conjunt és gratament prometedor.

Només em queda la part escènica.

El treball d’Emilio López és discret. Ha deixat excessivament a la sort als cantants i en algun moment semblava que no sabessin que fer palplantats en mig de l’escenari, però, en canvi, ha treballat bé el moviment coral, cosa que molts directors no saben fer, donant agilitat i coherència sense deixar-los perduts i limitant-se a marcar les entrades i sortides. Si hagués tingut més cura amb els solistes podria dir que la seva tasca sobre l’escenari ha estat magnífica, ja que en la seva proposta no hem de demanar dramatúrgies embolicades, ni segones o terceres lectures, missatges subliminars, ni ens cal per sort, anar al psicoanalista per entendre el que veiem sobre l’escenari, és el que va dir Wagner i punt. Això sí, López s’ha fet ajudar d’unes projeccions que en molts moments, no en tots, fan el seu efecte i atorgen caràcter, misteri i tensió a l’escena. Potser abusa del recurs, però en alguns moments l’efecte és climàtic i bell, mentre que en altres esdevé superflu, com una anada i vinguda de vaixells durant el duo de Senta i l’Holandès, sense cap mena de sentit, a no ser que es tracti d’un vaixell que fa rutes turístiques de Tossa a Lloret.

Un disseny de llums amb tendència a la penombra i un vestuari de tonalitats i estil adequat, si no tenim en compte el mirinyac de Senta, que no li escau gens bé, embolcallats per una senzilla escenografia d’una escala i un mur giratori per emmarcar els diferents espais, han estat suficients per arrodonir una proposta honesta, sense ambicions i maldecaps. Per portar el primer Wagner per Catalunya em sembla magnífic.

Després de les més de dues hores ininterrompudes, el públic ha esclatat tan aviat s’ha esvaït el darrer acord. L’emoció també m’ha envaït, perquè la fita era important i perquè sense condescendència de cap mena, us garanteixo que el resultat és d’una honestedat digna d’elogi i aplaudiment entusiasta.

Gràcies, FOC per fer-ho possible. No us demano un altre Wagner perquè això seria fer volar coloms de manera inconsistent, però aquests graons guanyats ja us he dit que no es poden baixar.

Aquest Holandès mereixia passar per més ports, tant de bo es reposi hi pugui amarrar a més teatres i auditoris de Catalunya.

Richard Wagner
DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

José Antonio López, L’holandès
Maribel Ortega, Senta
Sava Vemić, Daland
José Ansaldi, Erik
Elisabeth Gillming, Mary
Jorge Juan Morata, Steuermann

Orquestra Simfònica del Vallès 
Cor Amics de l’Òpera de Sabadell (Director Daniel Gil de Tejada)
Cor Bruckner (Directora Júlia Sesé)

Direcció musical: Josep Planells Schiaffino
Direcció descena: Emilio López
Escenografia: Jordi Galobart i realitzada per RB Creacions 1990, S.L. (Raül Vilasis i Berta Vidal)
Disseny de vestuari: Ester Martin
Disseny de llums: Sergio Gracia

L’Atlàntida de Vic, dimarts 9 de desembre de 2025