L’Auditori, 18 de desembre de 2025. El Massies Participatiu. Fotografia IFL

Assistir a un concert del Messies participatiu és una experiència magnífica que va molt més enllà de qualsevol dels concerts que es fan al llarg d’un any, i que segurament sobrepassa l’emoció i el plaer que et pot arribar a produir una formació i un director/a de categoria excepcional en una nit d’aquelles històriques, és tota una altra cos, més intensa i profunda, sobretot si en alguna ocasió de la teva vida has cantat en un cor d’aficionats d’aquells que n’hi ha tants a Catalunya i que han forjat una llarguíssima tradició coral, no sempre ben entesa i aprofitada i que sense exagerar, imprimeix un cert caràcter i manera de fer front a la vida i entendre la nació catalana.

És per això que reunir a 650 cantaires de procedències i formació musical molt dispar, mesos abans de celebrar-se els concerts per fer front a la preparació d’una obra magna com el Messies de Händel, de manera satisfactòria i en un entorn de professionalitat amb músics que exigiran el màxim rigor a l’hora d’interpretar el cèlebre, potser el més cèlebre dels oratoris, és una empresa fascinant que motiva tant als cantaires voluntaris com lògicament al públic que aquest any tindrà l’oportunitat d’assistir en dues sessions a Barcelona i una tercera a Lleida a l’esdeveniment. Seria magnífic que en les pròximes edicions s’incorporés Girona i Tarragona a la festa i que sempre acabessin esgotant totes les localitats.

És una festassa i aquesta és la més immediata de les valoracions perquè tan aviat sents l’onada imponent de les 650 veus atacant “And the glory of the Lord” és inevitable que el calfred et traspassi l’espinada i els llagrimalls s’humitegin. Quina importància té que després al llarg de l’oratori algunes notes quedin calades o que es produeixi algun petit desajust en els passatges fugats? Doncs cap ni una o quasi (els preparadors m’ho recriminaran), la festassa seguirà sent majúscula i l’orgull de ser allà, partícip com a cantant o espectador, és total.

650 Bravos!, també per a Alfred Cañamero i Esteve Nabona que han estat els seus directors preparadors durant els llargs mesos d’assaigs i als pianistes Marta Olivé i Miquel Villalba que els van assistir.

I ara anem a parlar de la interpretació.

L’ocasió reunia a banda dels sis-cents cinquanta cantaires a l’excel·lent Orquestra Vespres d’Armandi, el no menys excels Ensemble O vos Omnes, el Cant Coral de secundària de l’IEA Oriol Martorell i els quatre solistes preceptius, en aquest cas la soprano Marta Mathéu, la mezzosoprano Mercè Bruguera, el tenor Ferran Mitjans i el baríton Elias Arranz, tots sota la direcció de Xavier Pastrana.

La direcció de Pastrana m’ha semblat en massa moments lenta i fins i tot morosa en algunes àries, especialment acompanyant a Marta Mathéu, Cert que tenia un repte al davant amb aquella massa de cantaires que l’envoltava i als que havia d’equilibrar, però una mica més d’intensitat i lleugeresa m’hagués motivat més.

En general l’orquestra ha vorejat l’excel·lència i cal fer especial menció als solistes instrumentals i més concretament al trompeta que ha acompanyat la darrera ària del baix “The trumpet shall sound” de manera espectacular. La formació fundada per Daniel Espasa ara fa vint anys ha fet una magnífica progressió i mostra un so acuradíssim, compacte, bell i càlid.

Pel que fa a l’Ensemble O vos Omnes es tracta d’una formació coral professional fundada l’any 2011 que dirigeix Xavier Pastrana i que ha fet front a les parts tècnicament més complexes de les nombroses corals de l’oratori, de manera magnífica, amb coloratura clara i agilitat portentosa per a totes les quatre cordes. No arriben a 20 membres i, en canvi, tenen una projecció sòlida i una perfecció tècnica i equilibri, absolutament admirables. M’han agradat moltíssim. El contrast entre les parts que cantaven ells sols i després les rèpliques de tota la formació coral oferia un efecte sonor molt suggeridor i espectacular, quasi teatral, ja que la sensació estereofònica quan s’incorporava tota la massa coral era espectacular, tot i que la meva localitat no estava precisament centrada. El petit cor de cambra cantava al bell mig de l’hemicicle mentre que les cordes de tenors i baixos estaven situats al seu darrere ocupant tot el fons, mentre que les sopranos i les contralts estaven situades en les grades laterals del primer pis, les primeres a l’esquerra i les contralts a la dreta. Pel director tot aquest amplíssim desplegament de forces era sense cap mena de dubte, un repte a controlar i equilibrar. Cal dir que quasi sempre l’han obeït i seguir amb precisió, potser només en dues corals la cosa ha trontollat una mica, a “All we like shepp have gone astray” i a “Worthy is the Lamb” previ al Amén final, per a mi excessivament lent i confós. S’apreciava un cert cansament.

La part femenina del quartet solista ha estat clarament superior. Marta Mathéu no necessita gaire presentació i en aquest repertori llueix molt més que en l’operístic. Tret d’algun lleuger problema en alguna coloratura, la veu s’ha projectat de manera nítida i expressiva, llàstima de la morositat del tempo emprada per Pastrana en les seves àries, no sé si consensuada amb ella o no, però per a mi excessiva fins al tedi.

La mezzosoprano Mercè Bruguera en una ascensió brillant de la seva carrera, ha cantat la seva part amb molta elegància i aquella distinció que dona l’escola anglesa on ella s’ha format amb resultats evidents. Ha iniciat la seva primera ària “But who may abide the day of His coming” una mica distant, sempre audible però poc contundent. Sortosament, aviat s’ha imposat amb autoritat i un cant distingit que denota una adequació estilística exquisida. Ha passat per alguna inseguretat tècnica en alguna agilitat, però era la primera vegada que la sentia en un auditori tan gran i l’he gaudit amb escreix.

El tenor Ferran Mitjans ha canviat de color i a vegades la veu no quedava del tot coberta, mentre que el baríton Elías Arranz s’ha anat desinflant fins a la seva ària final abans de la coral conclusiva, on ha passat per molts i variats problemes. Ell és un baríton i sovint la part li requereix una tessitura greu que no té i l’emissió desapareix.

També ha participat en dues ocasions la formació de Cant Coral de secundària de l’IEA Oriol Martorell. He de dir que entremig de tota la massa coral no m’ha estat possible apreciar la seva intervenció.

Després de l’Amen final el públic que ja havia interromput amb aplaudiments en algun final solista (primera ària del tenor) o coral (després de l’Al·leluia és inevitable), ha esclatat amb entusiasme. És normal, no només perquè entre el públic hi havia pares, fills, nets, nebodes, amics i saludades dels cantaires, sinó perquè el Messies és un oratori preciós, l’ocasió era molt emotiva i l’experiència absolutament enriquidora.

Avui divendres hi tornen tot i que les entrades s’han exhaurit i suposo que diumenge a Lleida també faran un ple absolut. L’ocasió s’ho val i els resultats també.

Potser caldria parlar de l’actitud de certa, poca, part del públic durant el concert, amb mòvils gravant, estossecs molestos i inoportuns comentaris i per si no n’hi havia prou, al costat meu una senyora anglesa (entre setanta i la mort) entranyable, sí, i que com a bona anglesa coneixia l’obra de memòria i l’anava cantant “soto voce” i en el moment de l’Al·leluia, fins i tot dirigint braços enlaire. No m’he atrevit a dir-li res, a risc de provocar-li un col·lapse perniciós, ella ha estat en èxtasi de Santa Teresa, tota l’estona i una tornada a la realitat sobtada no hagués estat beneficiós.