Sempre hem associat el rol de Violetta de La Taviata a una soprano lírica, però hi han hagut sopranos spinto i fins hi tot dramàtiques, que s’han atrevit a cantar-lo. Evidentment no podem esperar mi bemolls al final del Sempre Libera, però ben segur que la concepció del personatge és tot un altre. El cas de la Callas és tot un altre cosa. Cantava el primer acte com ho canten les lleugeres, no com ho va escriure Verdi, per desprès anar transformant-se, escena rere escena en una soprano de caires molt més dramàtics. Va ser única i totes aquelles que l’han volgut imitar han acabat més aviat del previst la seva carrera.
El cas de la hongaresa Sylvia Sass, és paradigmàtic. Va néixer al any 1951. 
Va debutar quan tenia 20 anys i al inici de la seva carrera va fer La Traviata. La seva veu fosca de spinto, quasi dramàtica, va fer que tothom poses en ella totes les esperances que esdevingés una nova Callas. Per enèsima vegada, les discogràfiques, els agents i els teatres es varen equivocar i ella també, per acceptar-ho.
Sylvia Sass a l’any 1976 a Aix-en-Provence:
La soprano Nelly Miricioiu va néixer a Romania a l’any 1952, és a dir, un any més tard que la Sass, però aquesta està absolutament en actiu. Ho canta tot i molt dignament, tot i que el seu repertori és el bel canto, ha fet incursions al verisme (al Liceu ens va fer una discreta Tosca) i al repertori Verdià més compromés (Ernani, I Vespri Siciliani).
Nelly Miricioiu al Festival de Ravenna i a l’any 1991, l’acompanya Vincenzo La Scola.
La Virginia Zeani va néixer a l’any 1925 a Romania. Va cantar a tots els principals teatres del món amb gran èxit. També va venir al Liceu, on encara es recorda per les mítiques Bohèmes acompanyant a Jaume Aragall. Va cantar moltes altres óperes, La Traviata (acompanyada pel gallejant Pavarotti), Il Piccolo Marat (amb el seu marit el baix Nicola Rossi-Lemeni) i Madama Butterfly (un altre cop amb Jaume Aragall), Suor Angelica (amb Ana Maria Rota) i Alissa de Raffaello De Banfield (amb Vicente Sardinero). Desprès acompanyant a Plácido Domingo, la seva veu ja s’havia fet malbé (Fedora, Tosca i Manon Lescaut). Va cantar per darrera vegada a la temporada 1976-77 en una decrépita Fedora.
Virginia Zeani (versió audio d’estudi). L’Alfredo te el nom curiós de Ion Buzea.
IN FERNEM LAND 
Resumint, que a cada generació s’interpreten els papers segons els cantants disponibles, que no tenim sopranos per fer una Anna Bolena com està escrita s’hi posa una altra que faci les notes que pugui…
Això fa que a vegades qui canta allò que està escrit sigui incomprés pel públic acostumat a la versió adaptada a les característiques d’intèrprets previs que no respectaren ben bé l’original…
M'agradaM'agrada
Mei, no era ben be això el que pretenia dir. És més no ho crec, però pot ser un punt de vista. Jo penso que precisament La Traviata sempre l’han cantat totes les sopranos. Contemporàniament la cantava la Tebaldi, la Callas, la D’Angelo, la Stella, la Scotto, la Caballé, la Sutherland, etc., totes elles ben diferents. Però jo crec que abans el cantants no s’especialitzaven tan. Ara sembla que ens costi acceptar que un tenor canti Il Trovatore i l’Elixir.
M'agradaM'agrada
Bé, suposo que cada generació té el seu tarannà.
El que està clar és que els compositors van escriure les òperes tenint present unes veus que podien cantar allò que componien. Potser aquelles veus ara no hi són i així estem…
PS: Potser sí que m’he desviat del tema…
M'agradaM'agrada
Amb tots els seus defectes la Sass es la que en fa vibrar més i la Zeani la més polida. No sé que en passa amb la Miriciou, potser es el seu físic, que quan l’escolto en disc m’agrada molt i quan veig la seva imatge, sigui en vídeo o en persona, no en fa el pes.
La Sass es una de les veus perdudes més importants, junt am la Galvany, però aquesta no més té un disc comercial (“Medea in Corinto”) i la Sass, gracies a la influencia del Solti, bastants gravacions amb la Decca i un “montón” de Hungaroton per poder-la fruir i jutjar
M'agradaM'agrada
Per mi, de totes tres, la Zeani, malgrat ser en estudi i per tan, no comparable a les altres dues, és la que estar millor.
La Miricioiu te una retirada important a la dona del Maragall, el nostre ex. És una cantant molt important, gens mediàtica i sense cap tipus de glamour físic. Però el bel canto el fa de manual.
Potser, un dels problemes de la Sass va ser el padrinatge del Solti. Això la va condicionar i exigir massa.
M'agradaM'agrada