INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL D’EDUARDO

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ens va escriure el primer comentari l’amic Eduardo, fa anys, això sí, i ha esdevingut un incondicional malgrat que contra la seva voluntat passa alguns períodes una mica absent sense fer.ho, tot i que ell sempre em diu que entrant cada dia.

Ens separen molts quilòmetres i ens uneixen moltes complicitats, no només la imprescindible òpera, i això sempre és un afegitó que atorga uns que llaços que han traspassat l’àmbit estricte d’IFL.

Si heu anat llegint el seus comentaris no us sorprendrà el seu qüestionari. Al llarg de la seva vida l’Eduardo ha tingut l’oportunitat d’assistir a representacions d’òpera que molts de nosaltres no dubtaríem a posar en la pregunta 24, sense anar més lluny el seu bateig operístic. Impossible que no et marqui de per vida,

Aquí el teniu: Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

LES ARTS 2016/2017: I VESPRI SICILIANI

Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no hi havia tornat, era l’1 de juny, com oblidar-ho! (IFL m’ajuda a recordar, beneït sigui).

Les circumstàncies de tota mena també han fet que a la Comunitat Valenciana hagin passat moltes coses d’aleshores ençà i òbviament moltes d’aquestes coses quasi totes no artístiques, han afectat i de quina manera al Palau de Les Arts Reina Sofia.

Aquell miratge que mentre passava tothom era conscient que no podia durar gaire, ja és història i s’han confirmant els auguris pessimistes i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem tot i alguns signes que evidencien febleses impensables en aquells any que Maazel i Mehta s’alternaven les direccions, i un cor, aquest aparentment indemne, que són el goig i orgull de la casa. De fet l’orquestra i el cor he dit mil i una vegada que són el fonament de qualsevol projecte artístic de qualsevol casa operística que vulgui ser, per tant l’avís que em permetria llençar als responsables culturals del País Valencià i de l’ajuntament de València és que no deixin perdre aquestes dues joies de la corona, perquè sense elles la “falla de Calatrava no té cap sentit. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE KÀTIA

 

Avui encetem els qüestionaris femenins a IFL.

Sembla mentida que hagin trigat set setmanes a arribar, és clar que ara ja seran més freqüents malgrat que els senyors semblen més actius i participatius atenent als qüestionaris rebuts fins ara. Per cert, de moment ja tenim ple fin el darrer diumenge de març de 2018.

La primera infernemlandaire que va enviar l qüestionari va ser Kàtia, que amb la seva empenta habitual ha deixat alguna perla que de ben segur no deixarà indiferent a ningú.

Amb la seva espontaneïtat habitual encapçalava el seu qüestionari amb un engrescador “M’ho he passat pipa!”. Espero que tots els lectors del seu qüestionari també, llegint-lo

Continua llegint

LICEU 2016/2017: DMITRI HVOROSTOVSKY

001

Ambient de màxima expectació el diumenge per la tarda al Liceu per assistir al concert que el baríton rus Dmitri Hvorostovsky acompanyat per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per Mikhail Tatarnikov, va oferir en aquest moment especialment sensible de la seva vida, superant una greu malaltia que aparentment no ha deixat gaires seqüeles a la veu, si a la força i la intensitat de l’emissió.

El preciós programa estava format per una part íntegrament eslava, només per això calia anar-hi ja que és molt difícil escoltar les obres programades als  escenaris, no només al del Liceu, i una segona part italiana i un afegitó francès molt més habitual tot i que amb una concessió no gens habitual en concerts i recitals. Tot plegat una proposta que cal agrair al carismàtic baríton rus.

Comencem per les coses formals: Continua llegint

UN DON CARLO RELLEVANT A SAN FRANCISCO (FABIANO-MARTÍNEZ-KRASTEVA-KWIECIEN-PAPE;LUISOTTI)

Si l’altre dia arran d’un Requiem de Verdi us mostrava el meu atipament d’escoltar sempre el mateix quan les interpretacions són planes i mancades de caràcter, avui,  ves per a on,  m’ha arribat un Don Carlo representat a l’òpera de San Francico el mes de juny passat on els cantants, no del tot perfectes, fan que la representació prengui una tensió i un vol altament gratificant, amb la complicitat indispensable de Nicola Luisotti, Una representació que sembla d’aquelles  d’abans, on els cantants hi deixen la pell per fer-nos partícips i ho aconsegueixen, ja us dic jo que ho aconsegueixen, fent que una obra genial, però mil i una vegada escoltada amb el risc que comentava fa pocs dies, esdevingui vibrant, emotiva i bellíssima, com és aquesta obra mestra. Continua llegint

ELS PERILLS D’ESCOLTAR SEMPRE EL MATEIX: REQUIEM DE VERDI A PARÍS (Santoni-Kolosova-Borras-d’Arcangelo;Rhorer)

xl_tce-saison-2016-17b

Quants Rèquiem de Verdi hauré escoltat en els darrers mesos?

La poca imaginació dels programadors musicals o la volguda aposta inicialment segura que garanteixi un aforament sostenible, fan que els mateixos compositors, i el que és pitjor encara, les mateixes obres copin any rere any les programacions de les sales de concerts i els teatres d’òpera.

El resultat inicial pot ser esperançador pel programador que veu com les entrades es venen a bon ritme, perquè les grans obres, aquelles acceptades com a mestres, no ofereixen cap mena de risc, sobretot tenint en compte que es programen per acontentar a un  públic poc exigent, mandrós, que no demana complicacions conceptuals, ni cap mena d’esforços d’atenció que exigeix posar-se al davant d’una obra nova o poc freqüent, ja no parlo de contemporània, parlo d’obres de tots els temps, d’estètiques i escoles prou acceptades i “comprensibles” que no es programen amb l’assiduïtat desitjable, senzillament per una incapacitat de gestió cultural alarmant i extraordinàriament preocupant, perquè això limita molt i ens converteix amb un públic cada vegada menys exigent i fins i tot diria que malaltís, que s’estima més escoltar sempre el mateix, amb el risc de no satisfer mai les expectatives, abans que descobrir obres noves. Continua llegint

LICEU 2016/2017: MACBETH (Tézier-Serafin-Kowaljow-Pirgu;Loy-Bisanti)

Possiblement, només possiblement, si en lloc de l’anodí, poc apropiat i gris Giampaolo Bisanti al capdavant de la direcció musical haguéssim tingut un director amb idees, força i grandesa verdiana, sentit teatral i dramàtic, i només una mica de la categoria necessària per inaugurar una temporada d’òpera d’un teatre que vol ser alguna cosa, la cosa hagués anat millor del que va anar, perquè sense anar malament, sense ser quelcom calamitós, va ser un Macbeth on Verdi no va aparèixer en cap moment, ni tan sols en aquells finals dels actes primer i segon on un director pot fer enlairar la temperatura gràcies al regal que Verdi els ofereix amb dos concertants, marca de la casa, per sucar-hi pa, però Bisanti que ja va demostrar a Peralada en el Turandot d’aquest passat estiu que no té cap mena de interès, mai pot ser el director que inauguri la temporada del Liceu. Continua llegint

ANNA PIROZZI LA LADY MÉS TRIADA

anna-pirozzi

Anna Pirozzi

I quan possiblement ni jo mateix esperava malgrat que quan la vaig escoltar em vaig quedar absolutament colpit, la Lady més triada ha estat la soprano italiana Anna Pirozzi, una autèntica soprano dramàtica que malgrat la seva joventut ja triomfa en les presentacions que fa arreu. Ha cantat a Les Arts (Abigaille) i hi torna aquesta temporada a cantar la Hélène de Les vepres siciliennes, així com a Bilbao per cantar la Maddalena de Andrea Chénier i al Teatro Real per cantar precisament Lady Macbeth el proper mes de juliol.

A IFL l’he presentat d’incògnit i també ha triomfat, cruspint-se amb patatones a grans, grandioses Lady. Va començar a despuntar des d’un bon començament i sempre s’ha mantingut al capdavant disputant-se el primer lloc amb dos noms indiscutibles: Ghena Dimitrova i Shirley Verrett, que són les que han quedat en segon i tercer lloc. Un podi magnífic però jo mai hagués pensat que la Pirozzi guanyaria, per aixóòencara em sembla més valuós aquest triomf, perquè estic segur que la immensa majoria dels que l’heu triat no sabíeu qui era.

Les votacions han anat d’aquesta manera. Continua llegint

PREPARANT MACBETH (i 3)

giuseppe-verdi-macbeth-carr-975853760

Malgrat que l’òpera porta el títol de Macbeth, amb l’apunt d’ahir va quedar prou clar que la protagonista absoluta és ella, la Lady, que té tots els personatges al seu voltant o potser seria millor dir sota els seus peus.

Macbeth en qualsevol cas és un personatge fascinant, un gran personatge que es situa al capdamunt dels grans personatges verdians per  a baríton i en són molts, que com ja ha quedat esmentat en els dos apunts anteriors, no només es “limita” al cant sinó que incideix de manera molt minuciosa en els aspectes dramàtics i psicològics del personatge. El rol de Macbeth és ambiciós i malvat, està carregat per remordiments però en cap moment expressa penediment. Necessita trobar respostes o consol  en el món sobrenatural de les bruixes, elles són les que prediuen i que saben el final que els espera a tots i per això ell incideix en les seves prediccions fins i tot al final quan ja sap quina serà la resposta que rebrà. Un personatge amb aquesta riquesa teatral, dramàtica i gràcies a Verdi, musical/vocal, necessita també com en el cas de la Lady, una personalitat potent, tan potent com la veu que ha de ser dramàtica, densa i fosca per reflectir amb tots els matisos que les diferents fases del relat, des de la set de poder sense límits a l’inici, fins l’autodestrucció final, en un ventall amplíssim que és un regal fabulós per a un gran baríton dramàtic. Continua llegint

PREPARANT MACBETH (2): LA LADY

Maria Callas, Lady Macbeth al Teatro alla Scala de Milà 1952

Maria Callas, Lady Macbeth al Teatro alla Scala de Milà 1952

Amb l’apunt d’ahir volia evidenciar sobretot i amb l’excusa de les dues versions de Macbeth, la subtil però decidida evolució de la dramatúrgia verdiana, dotant el relat amb allò que definia com la “parola scenica” i que arracona el virtuosisme belcantista per incidir en la interpretació dramàtica que intenta unir amb la lògica coherència el text i la música que l’acompanya. Tot i semblar una obvietat només cal que feu un repàs per les grans òperes italianes o de influència italiana abans de Verdi i constatar que el gir posterior fet en molt pocs anys comparats amb el passat que s’arrossegava des del barroc, modifica les formules tancades i despulla al llenguatge del virtuosisme vocal ornamentat que allunyava tant text i música.

Ahir s’apreciava amb la música i també el cant de 1847 i de 1865, aquesta evolució sense fer esment a la tipologia vocal necessària tot i que escoltant sense gaire deteniment ja és fàcil adonar-se’n que sobretot la Lady, però també el seu espòs, el que dóna títol a l’òpera, tenen poc a veure amb les sopranos dramàtiques d’agilitat belcantistes i encara més els barítons, vocalitat relativament nova, a partir del Guillaume Tell de Rossini, ja que com sabeu abans de Rossini tot es centrava en baixos i tenors, de la mateixa manera que només hi havien sopranos i contralts, i les mezzos com els barítons van ser vocalitats que es van anar imposant tot i existir anteriorment, però amb personalitat pròpia. Continua llegint

PREPARANT MACBETH (1)

macbeth_verdi

Quan Verdi anava a buscar a Shakespeare el resultat acabava sent extraordinari i potser per aquest motiu mai lamentarem prou que no acabés donant fruit aquell King Lear que tant portava de cap al compositor però que per a una raó o altra no va trobar el el moment oportú.

Mai he entès perquè Verdi “perdia el temps” amb Antonio García Gutiérrez o  Ángel de Saavedra, Duc de Rivas, tenint El Rei Lear, Hamlet, La tempestat o Titus Andronic esperant ser musicats, i parlo d’aquestes tres obres perquè crec que són molt verdianes, però òbviament el catàleg shakesperià donava per molt. Durant tota la vida Verdi va perseguir a l’escriptor anglès i només l’encontre es va produir en tres ocasions, la primera en la seva joventut amb el Macbeth que avui ens ocupa i a la seva absoluta maduresa quann ja molt creien que tot s’havia acabat amb la genial Aida, van arribar dos obres mestres absolutes, potser massa “poc verdianes” per a tots els verdians de pedra picada, però amb el Verdi més lliure i creatiu, i perquè no dir revolucionari, de tots els Verdi reconeixibles. Continua llegint

A L’ENTORN DE MACBETH TRIEM UNA LADY

 

Vivien Leigh (Lady Macberh)

Vivien Leigh (Lady Macberh)

Iniciem les tries de la temporada 2016/2017 amb un personatge operístic fascinant, la Lady Macbeth, aprofitant que el dia 7 d’octubre s’inicien les 11 representacions d’aquesta òpera cabdal del repertori verdià.

De la Lady podríem triar-ne tres fragments o àries que caracteritzen la seva complexa personalitat i els diferents estat d’ànim que l’ambiciós personatge ha de mostrar, però potser el moment més emblemàtic i que el ofereix més possibilitats de valorar les possibilitats tècniques i expressives de la veu i l’intérpret sigui la seva escena d’entrada, amb la lectura de la carta “Nel dì della vittoria io le incontrai…“(tot i que alguna versió de les triades opta per la discutible solució d’escoltar la veu d’un home que la llegeix, no debades és la carta que Macbeth dirigeix a la seva esposa),  seguida del recitatiu “Ambizioso spirto tu sei Macbetto…” , l’ària “Vieni t’affretta! Accendere” i la preceptiva i vibrant cabaletta “Or tutti sorgete“.

Jo us proposo 12 versions, tot i que podien ser moltes més perquè la fonografia ens ha deixat veritables perles, no totes en italià, tot i que jo només m’he cenyit a les cantades en l’idioma original, encara que alguna d’elles costa acceptar que el que canti sigui en italià ;-).

En podreu triar 4 i teniu temps fins la mitjanit del dijous 6 d’octubre. El dia 7, coincidint amb la primera representació liceista publicaré la llista amb la més triada.

Gaudiu-ho perquè la intensitat de les versions és electritzant Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: OTELLO (KUNDE,JAHO,PETEAN,DOLGOV,COMA-ALABERT;ALDEN-PALUMBO)

petean-kunde

George Petean i Gregory Kunde

No ha començat bé el Teatro Real, va triar una aposta brillant i arriscada com és l’Otello verdià i ha perdut.

El canvi decebedor de Desdemona, de la prevista Stoyanova a Jaho no és motiu suficient, tot i que si notable, ja que una Desdemona no pot fer mai trontollar tant un Otello. El que si el pot fer trontollar fins el fracàs és el director musical, i de manera sorprenent l’excel·lent director Renato Palumbo ha dirigit una versió absolutament desconcertant, difícil d’entendre o de pair, perquè un Otello no es pot fer mai feixuc i molt menys deixar caure la seva tensió dramàtica i ves per on, ell ho aconsegueix en moments cabdals del segon acte, que és quan es va començar a adreçar el vaixell d’una deriva preocupant durant tot un primer acte que em va semblar desastrós. Continua llegint

INSISTINT EN EL RÈQUIEM DE VERDI DIRIGIT PER NOSEDA (Grimaldi-Barcellona-Meli-Pertusi-LSO)

Una setmana després de la inauguració de la temporada de Palau 100 amb el Rèquiem de Verdi que tan em va agradar i del que us vaig deixar l’apunt, part dels mateixos intèrprets, orquestra i directors van repetir l’experiència al Barbican de Londres, seu de la LSO.

Amb Noseda ja li comencen a caure pals incomprensibles, com també succeeix amb Gatti, la majoria iniciats a la seva Itàlia natal, que com a bons llatins es fustiguen com nosaltres davant les glòries locals. La llista de directors italians de relleu i prestigi és excepcional i Noseda hi pertany per mèrits més que sobrats, òbviament no tot el que dirigeix està al mateix nivell, com succeeix en la immensa majoria de directors, fins i tot els més indiscutibles, però no hi ha dubte que si està situat en el lloc que està és per alguna cosa i aquesta absurda etiqueta que ja li han començat a penjar, és més fruit d’interessos per a mi indesxifrables que cap altra cosa. Continua llegint

LOS ANGELES 2016/17: MACBETH (Domingo-Semenchuk-Chacón Cruz-Tagliavini;Conlon)

A Los Angeles com al Liceu d’aquí a pocs dies, han inaugurat la temporada amb Macbeth, la magnífica òpera verdiana, comptant amb l’incombustible i inclassificable Plácido Domingo en el rol protagonista i amb l’explosiva Lady de la mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk.

Ja em perdonareu però només vull parlar-vos de la Lady segons la mirada d’Ekaterina  Semenchuk, per a mi l’únic realment rellevant de la representació, sempre i quan no considerem rellevant que un tenor d’entre 75 a 79 anys (depenent de les fonts) canti el rol de Macbeth, segurament millor que barítons que podrien ser els seus fills, però en a mi aquesta darrera etapa del cantant madrileny no m’interessa per raons que ja he explicat abastament, en canvi aquesta aproximació de Semenchuk, seguint glorioses companyes de vocalitat mezzosopranil (Bumbry, Verrett, Cossotto encara que no en escena, Ludwig, Höngen, Zajick o darrerament Violeta Urmana i de manera sorprenent Larmore, entre moltes), Continua llegint

I DUE FOSCARI AL CONCERTGEBAUW (Catana-Di Basio-Wilson-Parodi;Andretta)

i-due-foscari-amsterdam-page-001

És possible fer un I due Foscari sense Domingo o Nucci i triomfar, o això és el que es dedueix després d’escoltar la transmissió de la ràdio holandesa de dissabte passat de la primera de les famoses matinée operístiques en versió de concert de la temporada del  Concertgebouw de Àmsterdam.

I el més important o el més rellevant és que els cantants que van fer triomfar aquesta òpera vibrant i inspirada del Verdi menys representat, són cantants que no formen part, ara per ara,  del star system operístic, tot i que Lucrezia anava a càrrec de Tamara Wilson, últimament molt present a IFL perquè la criden d’arreu per tenir-la en els seus programes, quelcom que denota la importància de la cantant i la magnificència d’una veu veritablement de líric spinto, ideal per cantar els rols verdians. Continua llegint

PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI (Grimaldi-Urmana-Pirgu-Pertusi-Orfeo Català-Cor Jove-LSO;Noseda)

palau-100-requiem

La Messa da Requiem de Giuseppe Verdi és una obra extraordinària ideal per inaugurar una temporada, sobretot si es compta amb els elements que puguin garantir superar tots els reptes que per a tots ells va reservar el compositor amb quelcom més que solvència.

L’ocasió era important perquè suposava la presentació de Simon Halsey, el nou director dels cors de l’Orfeó Català, així, en plural com ens informa el programà de mà, el que vol dir que tot el projecte coral de la casa recau sota la seva responsabilitat i personalitat, per tant iniciar el seu “regnat” amb una obra coral tan protagonista, era tota una targeta de presentació, tot i que ben mirat potser hagués estat bé acabar la temporada amb aquest Rèquiem i així haguéssim copsat encara més el treball que ja es va evidenciar en aquest primer concert. Continua llegint