Amb els wagnerians escalfant motors i la imminència de les vacances, arriba la darrera òpera de la temporada. 6 funcions de l’obra mestra de Vincenzo Bellini, NORMA.
Des de el proper dissabte 21 fins el dilluns 30 de juliol, dos repartiments, força interessants es repartiran la traïció amorosa, política i religiosa que se’ns 
proposa en aquest llibret de Felice Romani, on Bellini va bolcar tota la seva inspiració melòdica al servei de la veu pura.
Dels dos repartiments que ens proposen, jo em decanto clarament pel segon (25 i 29 de juliol). Em sembla que Fiorenza Cedolins, Sonia Ganassi i en un segon nivell Vicenzo La Scola superen amb interès a la desconeguda Rachele Stanisci (substituta d’una incomprensiblement anunciada Ana Maria Sánchez, que a l’any 2002 ja ens va posar al límit de la paciència en el mateix rol), la fora d’estil demostrat, Dolora Zajick com a Adalgisa i el insofrible cridaner Franco Farina.
El Pollione ha de ser, per sobre de tot, un bon cantant, un belcantista. Hauria de ser un baritenor i no un tenor candidat a fer l’Otello, com quasi sempre es fa.
Del rol d’Oroveso el primer repartiment compta amb un bon baix Giacomo Prestia i el segon amb l’eficient Andrea Papi.
La direcció musical a càrrec de Bruno Campannella es assegura la italianitat que la posada en escena, ja coneguda primer al Victòria i desprès de manera més brillant al Liceu, de Francisco Negrin, ens priva.
Del personatge de Norma s’espera tot, doncs ha de ser lírica, spinto i dramàtica a parts iguals. Ha de dominar la coloratura i sobretot ha de ser expressiva, tenir un fraseig impecable i un sentit dramàtic potent.
Que ambdues protagonistes de Norma siguin italianes, ens dona al menys la confiança que el text serà ben tractat i comprés, cosa que en el cas de l’Adalgisa i el Pollione del primer repartiment, poso en dubte.
Ja us parlaré d’ambdues experiències i mentrestant us deixo amb el millor “Casta Diva” imaginable, jo diria que la millor Norma, però Maria Callas va fer de la Norma tot un referent, fins que Montserrat Caballé no va assolir aquest rol.
Després de la Caballé moltes l’han cantat i la cantaran i ben segur que abans de fer-ho s’escoltaran aquest vídeo que us regalo avui.
IN FERNEM LAND 
Sóc conscient que després d’aquest comentari segur que tothom se’m tirarà a sobre, però haig de dir que a mi la Caballé mai no m’ha acabat de fer el pes, i ho dic no havent-la sentit mai en plenitud en directe (això també és veritat): jutjo a partir del disc. Només sento una veu i una tècnica espectacular, no em fa vibrar i no noto gaire diferències interpretatives entre els papers del seu repertori (fins i tot en alguns casos l’arribo a considerar una intèrpret poc intel·ligent). Espero que els fans de la Caballé em sapigeu perdonar (o que m’argumenteu a favor seu). Em quedo, i de llarg, amb la Callas.
M'agradaM'agrada
No et puc argumentar res Vianant, ella ho fa tota sola amb el seu cant i el seu magisteri. Si no t’arriba ho sento, potser t’arribarà més endavant o mai, però no en tinguis cap dubte de que la Caballé ja està a la història i no tinguis por, això no és un foro d’aquests on tothom es tira els trastos pel cap, per defensar o ensorrar a un cantant.
M'agradaM'agrada