El dimarts 25 de setembre s’inaugura la temporada operística del Gran Teatre del Liceu, amb l’obra mestra de Umberto Giordano, Andrea Chénier.

Portem 22 anys sense escoltar aquesta obra al Liceu. La darrera vegada ens la varen cantar Eva Marton, Vicente Sardinero i Lando Bartolini. Diguem-ho clar, varen ser unes representacions molt discretes. Segurament la direcció orquestral de Romano Gandolfi no ens predisposava a gaudir d’un òpera que requereix sobretot tres grans veus. Tan sols Marton ens podia garantir sobre el paper unes mínimes garanties, però els partenaires no varen estar a l’alçada i a ella, no cal dir-ho, li recordem altres interpretacions més glorioses que aquesta. Sardinero no era el baríton ideal pel Gerard i Bartolini, no era el tenor ideal per a res. Tan sols una escenografia i unes llums molt reeixides de Hugo de Ana, ens varen donar les minúscules satisfaccions en una obra de veus.

Els anglosaxons detesten aquesta òpera i ben mirat no sé el motiu. Les melòdies son bellíssimes i inspirades, el llibret, més interessant que molts dels que coneixem, ens assegura en el marc històric de la Revolució Francessa, les dosis d’amor, odi, lluita de classes i violència, que una òpera de caire verista que vulgui ser alguna cosa, requereix.

El llibretista va ser Luigi Illica, habitual col·laborador de Puccini, que va construir una trama molt teatral i efectista. El personatge central és el poeta idealista i pre revolucionari Andrè Marie de  Chénier, personatge real que va ser guillotinat el 8 de juliol de 1794, per criticar en els seus escrits, l’època del terror implementada per Marat i executada per Robespierre.

Sembla ser que la seva darrera musa, va ser una noia noble que va conèixer en el captiveri abans de l’execució. El seu nom era Anne Françoise-Aimée de Franquetot de Coigny, i tot fa pensar que va ser el personatge triat per Illica per convertir-la en la Madalena di Coigny. Però per sort de la veritable noia, ella va poder escapar de l’execució.

La darrera obra escrita per Chénier, La Jeune Captive, es la que inspirà els famosos versos de la darrera ària de Chénier, Come un bel dì di maggio.

L’obra necessita tres grans cantants, si bé, està farcida de petits rols secundaris, transcendentals per narrar la tragèdia dels protagonistes.

El poeta Chénier està escrit per un tenor líric spinto amb ample registre, però jo diria que els dramàtics que l’han interpretat no han donat tot el caire romàntic que el rol requereix. Te quatre àries importants (una per acte) i dos duets d’impacte (final del segon acte i del quart). Les àries són ben diferenciades i cada una d’elles expressa l’evolució anímica del personatge.

• “Colpito qui m’avete…Un dì all’azzurro spazio”, és la més famosa. És l’ària de presentació, que comença amb un recitatiu i quan arriba “Su dalla terra a la mia fronte” la melodia esdevé amplia, romàntica i quan diu “Ecco la bellezza della vita! El públic ja te la pell de gallina. És una declaració amorosa revolucionaria de gran impacte, que si es canta bé, malgrat tenir tres actes per endavant, el tenor ja ha triomfat.
• La segona ària, en el segon acte és un dialeg amb l’amic Roucher. “Credo a una possanza arcana”…”Io non ho amato ancor”. Molt més melangiosa i d’exultació amorosa (“bella, ideale, divina come la poesia”) te sempre el caràcter d’explosió expansiva i melòdica que Giordano va donar al personatge. No acaba de manera clara i es barreja amb el diàleg esmentat de Roucher.
• La tercera ària en el tercer acte. És molt central i heroica. “Si, fui soldato”. Potser és on es requereix més un tenor dramàtic o spinto. És la declaració davant del tribunal que l’ha de condemnar a mort.
• En el quart acte, “Come un bel dì di maggio”, Giordano li reserva al tenor l’ària més lírica on ha de lluir més la mitja veu i el cant controlat, que tan malament ho ha fet passar als tenors dramàtics. Diguem que és l’adéu a la vida de l’Andrea Chénier.

La soprano, Maddalena di Coigny, ha de ser malgrat que representa una noieta molt jove, una soprano lírico spinto, amb una bona zona aguda per afrontar els dos duets de manera convincent, però amb un registre central i greu capaç de sobrepassar l’orquestra i al tenor. Tan sols te una ària. Diguem que la Maddalena di Coigny ha de començar com una noieta aristòcrata mal criada i un pèl estúpida, per esdevenir a partir del segon acte, la dona enamorada i entregada fins a la mort, amb un tercet acte, on te el seu “vissi d’arte” particular, en una situació una mica similar a la de la Tosca en el segon acte amb Scarpia. “La mamma morta”, és una ària agraïda i que ha de commoure al auditori de la mateixa manera que al baríton, que després d’aquesta declaració, se’n dona compta del error. (l’Scarpia es torna bo).

El baríton te dues àries, bellíssimes ambdues. “Son sessant’anni, o vecchio, che tu servi”, on ja intuïm que aquest xicot se’ns farà revolucionri i la gran ària del tercer acte, “Nemico della Patria?!…Un dì m’era di gioia”. Gran moment d’expansió idealista del baríton que ha d’estar molt discret per no fer aixecar al públic de les butaques.

Els dos dúos són similars, per bé que el més famós és el segon, en del darrer acte. En el primer, la soprano porta la veu cantant amb un llarg fragment que podríem tractar d’ària, “Eravate possente”. El duo te el clímax en a frase musical gloriosa, que remata el duo “Ora soave, sublime ora d’amore!”. El segon duo, acaba d’aquella manera tan esgarrifosa  “Viva la morte insiem” que enlloc d’un duo d’amor, més aviat sembla un duo de legionaris.

En els rols petits hi ha dos moments brillants per a dues mezzos. La Mulata Bersi es prostitueix per tal del mantenir la seva senyora. Un grau de servilisme com aquest no es va tornar a veure fins els criats de la Scarlatta O’Hara en Allò que el vent s’endugué. L’arieta “Temer? Perché? Perché temer dovró?” Inicia el revolucionari segon acte. L’altre fragment de lluïment per un altre mezzo ( o la mateixa) és en el tercer acte, on la vella Madelon porta al seu únic net viu, a allistar-lo per la Revolució. És una ària curta i intensa, trista i colpidora “Son la vecchia Madelon”.

La partitura està farcida de moments musicalment molt potents, frases aïllades d’exaltació revolucionària i amorosa, amb intervencions del cor, ja siguin nobles empolsinats al primer acte o el poble exaltat en el segon i el tercer.

Esperem que els tres repartiments escollits per les representacions liceuenques facin honor a la partitura i al llibret d’aquesta òpera curta, però intensa.

El fet de que en el repartiment de l’estrena, el rol de Chénier el canti el sempre controvertit tenor argentí José Cura, no pronostica unes funcions tranquil·les. Malauradament hi ha gent que ja han fet el judici abans d’hora. La Maddalena de Coigny de l’americana Deborah Voigt ens assegura la veu ideal, per bé que caldrà una dosí una mica més passional i calenta, que la que va donar en la darrera Gioconda per emocionar-me de veritat i Carlos Alvárez crec que serà el Carlo Gerard ideal.

En l’altre repartiment tenim assegurada la italianità, amb el matrimoni Dessì-Armiliato, que a mi tan m’agraden. Llàstima que el Carlo Gerard sigui l’anglès i sempre, tan sols correcta, Anthony Michaels-Moore.

Hi ha un tercer repartiment molt interessant. Sobretot per la soprano russa Anna Shafajinskaia (Turandot memorable en una única actuació al Liceu al costat de Galouzine i la Blancas). Carlo Ventre és un tenor que té crítiques força interessants i Silvio Zanon és un baríton totalment desconegut per a mi.

La orquestra serà dirigida per Pinchas Steinberg. Jo crec que un italià solvent de tota la vida, hagués estat millor. Aquestes obres requereixen una vessant sanguínia que no sé jo si Steinberg serà capaç de donar-li.

La posta en escena es de Philippe Arlaud, que si he de jutjar pel Tannhäuser vist a Bayretuth aquest estiu, és d’aquells regisseurs que volen ser moderns sense molestar als tradicionalistes (malament!).

Finalment us vull recomanar un enregistrament de l’Andrea Chénier. Prové d’una representació feta a l’Òpera de Viena el 26 de juny de 1960. Dirigia l’orquestra Lovro von Matacic i cantaven Franco Corelli (un dels únics rols que jo crec que cantava com a mi m’agrada), Renata Tebaldi (potser la millor Maddalena di Coigny) i Ettore Bastianini (sens dubte el Gerard de mes rêves).

Tornarem a parlar de la Chénier, com a mínim tres vegades. Ara quatre fragments en vídeo:
Vicino a te…(Fabio Armiliato-Daniella Dessí)

“Colpito qui m’avete…Un dì all’azzurro spazio” (Josep Carreras i Eva Marton – Scala de Milà)

La mamma morta…(Renata Tebaldi 1 d’0ctubre de 1961-Tokyo) colecció Oneguin65

Nemico della Patria (Joan Pons – MET 1996)