En el Liceu, l’altre dia el meu amic Vianant va protestar, però no pas contra la interpretació artística si no contra el públic.
Jo no hi era, però ja ho he llegit pels foros d’aquest món i desprès en el seu magnífic blog, El Foll Pur, ell, en un gest que l’honora, ens en parla amb pèls i senyals.
Fa molt temps que en el Liceu, però també al Palau o al Auditori, el públic en general, encara que es tracti de pocs però molt notoris, demostra no tenir la més mínima educació i respecte cap als artistes i persones que com ells, o millor que ells, volen anar a gaudir d’un espectacle, amb tot el silenci i concentració necessaris.
Als concerts de paperets de caramels, desembolicant-se o els comentaris més o menys impertinents en una veu baixa però audible, si ha de sumar cada vegada més, els descarats atacs de tos sense cap mirament i escrúpol, sense cap mocador esmorteïdor del so i sense cap sensibilitat en el moment d’emetre el desagradable so.
Ja no es tracta d’esperar a la fi d’un moviment d’una simfonia, ara tant els hi fa que sigui al mig d’un pianíssim o d’un moment d’especial commoció escènica i musical. Ells deixen anar els desagradables decibels acompanyats dels conseqüents microbis a la sala.
Els impertinents telèfons mòbils són de més fàcil solució, penso jo. Tan sols cal posar un dispositiu a la sala, que ens deixi a tots sense cobertura. És possible i el benefici no serà mai comparable amb la inversió que cal fer.
Sembla ser que la direcció del Gran Teatre del Liceu, quan es produeix 
alguna protesta d’aquestes no previstes, desplega un dispositiu de “seguretat” implacable, fent una persecució del membre subversiu absolutament personalitzada. Si aquest seguiment personalitzat el fan per evitar que aquest individu no torni a alterar la placidesa del auditori, proposo que ampliïn la plantilla d’acomodadors o membres de seguretat, per tal de fer el seguiment de membres amb telèfons impertinents (aquests se’ls ha de fitxar i si reincideixen fer un carnet per punts, i si els esgoten, no deixar-los entrar mai més), rellotges i avisadors de tota mena que deixen anar les alarmes (de les pastilletes per la tos, potser?) i sobretot quan es detecti un refredat, engripat o amb notoris símptomes de tos, no deixar-los entrar.
L’amic Viannat potser va aturar la representació de manera grollera, però en el darrer Orfeo de Monteverdi, va ser el mateix Jordi Savall el que ho va fer, sense tenir que utilitzar els mètodes “vianantescos”. Es va tombar i va dir: Ja ni ha prou, ho fan el favor de no molestar o no seguim. És el mateix i no crec pas que la Direcció li enviés un acomodador al costat per vigilar que no ho tornés a fer.
Prenguin mesures Sra. Cullell, ja ni ha prou!
IN FERNEM LAND 
Quanta raó tens, es una vergonya que la societat en general sigui tan desconsiderada amb els seus veïns, tan se val que estiguis al Liceu, al Auditori, al Poliorama o al Bosque, els sorolls no paren mai, i menys mal que las ‘palomitas’ encara no s’han posat de moda a segon quins llocs, però tot arribarà, la pela es la pela
M'agradaM'agrada
Ai, senyor…
I ara la pregunta del milió… Al cap de sala i a la direcció únicament se’ls acut posar un guardià al que ha fet l’escridassada i no fa res amb els que fan soroll contínuament…?
Amb això no es soluciona el probleman de què part del públic liceista sigui maleducat… Potser necessiten d’algún que els ensenyi com comportar-se a un espectacle, pobrets…
M'agradaM'agrada
Benvolgut Ximo:
Jo era al Liceu la nit que cites, com tu ja saps, i t’asseguro que vaig estar a punt d’aixecar-me a ovacionar a en Vianant. Desgraciadament, les faltes de respecte i educació van en augment en tots els camps dela vida.
Hauriem de reproduïr aquest escrit i repertir-lo a les portes del que queda de Liceu
M'agradaM'agrada
mariodelmonaco benvingut.
Em fa molta il·lusió, tanta com que ens retrobéssim desprès de tants anys a la porta del nostre estimat Liceu, el teu primer comentari (espero que no l’últim) a In fernem land.
A tots:
És cert que la manca d’educació i respecte creix en tots el àmbits de la societat, però hom espera de unes persones que es tanquen unes quantes hores a un teatre d’òpera per emocionar-se amb la música i el cant, una predisposició vers la resta, una mica més desenvolupada. Ni així.
Els problemes de manca d’educació no ens els pot solucionar el Liceu, però ja que despleguen els seus mitjans per tal de “asserenar” l’ambient, desitjaria, que el ho fessin sempre i no tan sols quan algú indignat ha de clamar contra aquesta plaga bíblica que ens ha tocat en càstig.
M'agradaM'agrada
Òndia! Gràcies, Ximo i a tu també Mariodelmonaco. Potser sí, ja que no ho fa el teatre, que seria una bona idea repartir aquest escrit a la porta. Jo avui segurament aniré a la funció: a veure si em tornen a vigilar i a veure si el públic es comporta com déu mana. Però és que realment la cosa no pot quedar aquí: hem d’obligar la direcció del teatre a fer alguna cosa.
M'agradaM'agrada
Tengo entendido que esta misma semana en una representación de “Un ballo in maschera” en el Teatro de La Farándula de Sabadell el tenor interrumpió su aria porque en ese preciso instante sonaba un móvil. Tanto lo de los móviles, como lo de toser, o lo de marcharse apenas bajan el telón (molestando al pasar a toda la fila) me parecen una falta total de respeto. Me adhiero totalmente a la propuesta de bloquear los móviles durante las representaciones, tanto en el Liceo como en los teatro, y hasta me arriesgaría a decir hasta en los cines.
M'agradaM'agrada
La ment humana és d’allò més interessant. Realitza sense adonar-se accions d’allò més absurdes. Una, parar-se a parlar en una porta o al mig del pas. Dos, desembolicar un caramel el més lentament possible perquè creuen que així fa menys soroll.
Aquests són els que em fan més ràbia. Els que parlen, si és puntual, passa; els mòbils molesten, sí, però segurament no se n’ha enrecordat (injustificable, és clar, però un error al cap i a la fi). En canvi, un caramel? A sant de què han de pendre un caramel? Perquè, podria ser un caramel com podria ser una llauna de refresc, i que sonés el KISSCH!! de l’obertura.
No?
En fi… No he vist res pitjor que al TNC, però, a Don Gil de las Calzas verdes. Hi va haver uns 10 minuts seguits i sencers en què no vaig entendre cap frase a l’haver-hi un cop de tos en cada paraula clau de cada frase. Per exemple, -“ayer comí *ahu!”. -“Ah, pues yo *ejem! a Manolo”. Us ho prometo.
En fi…
M'agradaM'agrada
Durant la representació de Madama Butterfly al Liceo, la meva veïna de localitat que s’havia “mudat” per l’ocasió, a part del soroll de les perles i que el perfum no seria dels meus preferits, es va dedicar a menjar “un” caramel, que va fer durar tota l’opera, el desenvolicava el llepava una mica, el tornava a embolicar i el guardava a la bossa, per acabar amb els meus nervis, 15 minuts abans del final, l’hi va sonar el mòbil.
El dia abans havien publicat una carta a La Vanguardia sobre la forma de vestir per anar al Liceo, a mi personalment m’agrada arreglar-me una mica, però es mes important el comportament que el vestuari, perquè la senyora del meu costat anava molt arreglada, però no tenia ni idea de com comportarse
M'agradaM'agrada
Al llegir avui la polèmica pels espectadors sorollosos he sentit una barreja de reaccions dins meu que necessito explicar-vos. No més sóc abonat del torn PB, tinc seient 1 fila 1. Podeu imaginar que estic en unes condicions que requereixen una autèntica vocació d’estàtua silenciosa ja que, si se m’escapa un rotet, el Jesús López Cobos es giraria i em clavaria una plantofada. Per tant, no cal que us expliqui les males estones que em dona aquella inoportuna picor de gola que no pots controlar i vol sortir en forma de gemec que em provocar una suor freda malaltissa. Porto, normalment, un conjunt de caramelets JA SENSE ENVOLTORI enganxats a les butxaques per acollir-los d’urgència a la meva gola i, al paladejar-los, aconseguir un lleuger fluït dolç que calmi o amagui la maleïda tos.
Per altra banda, també he de dir-vos que em molesten, tan com això, els exagerats SSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSHHHHHHHHH! que hem de patir, de vegades, quan no hem escoltat pas la causa d’aquest crit. No entenc que una persona que sent un soroll que el molesta, faci un altre que ha de patir tota la sala (que no ho havia sentit)!
Pot ser, de vegades, oblidem que en un temps la gent anava a l’òpera a passar la tarda, amb la carmanyola i que els músics, a les obertures, feien sonar uns forts acords per anunciar que l’espectacle començava.
M'agradaM'agrada
Aleix i Elektra, benvinguts.
Ricard, lamento no està d’acord, com es obvi en el meu plantejament, amb el teu comentari.
Tal com ho acabes, vols donar a entendre que hem de tornar als temps dels comentaris en veu alta i de parar l’atenció en les àries o fragment principals?. En el temps on els barrets de les senyores tapaven la visió dels pobres que tenien al darrere?, en les platees sense butaques amb la gent passejant?, en les llotges plenes de gent traient la carmanyola i menjant?.
Es obvi que no. Verdi i Wagner, els dos grans operistes de la història, juntament amb un grapat important, varen esser els que varen començar a posar ordre.
Si ens relaxem una mica, tornarem altre cop al circ romà.
Jo lamento que els SSSSSSSSSSSSSHHHHHH!, dels quals en sóc un veritable expert, et molestin, però són l’única arma disponible contra la manca total de respecte i sensibilitat.
Si permanentment tens problemes de picor a la gola, hauries de tractar-ho amb un metge.
No serà el teu cas, però jo crec que, moltes vegades són deguts al nerviosisme que produeix està assegut suportant un espectacle que no agrada. És una reacció nerviosa contra el malestar.
Quan és produeix un moment màgic, d’aquells que malauradament succeeixen en compta gotes, i un cantant ens ofereix una interpretació memorable, no s’acostuma a sentir absolutament res. Què ha passat amb les goles inquietes i les goles profundes? un misteri.
Si en lloc d’estar a la primera fila, butaca nº 1 estiguessis al quart pis, i no tinguessis l’amenaça del director de fotre’t un clatellot, et deixaries anar?, doncs ves en compte per que si estiguessis al meu costat, tel clavaria jo. POBRE BEA!!! 👿 👿 👿
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Hola Ximo!
Pot ser no m’he explicat bé. No crec que hi hagi en tota la sala una persona més respectuosa que jo amb el silenci, per això mateix pateixo horrors per no fer cap soroll. Pot ser et sorprendria els sorolls que, de vegades, fan els propis músics de l’orquestra, més d’un cop m’han agafat ganes de dir…”Jesús”! Més d’un arquet s’ha caigut o algun soroll fan aquells músics que ja han acabat i marxen de puntetes.
El que he volgut dir és que és millor esperar a l’entreacte i cridar-li la atenció a aquella persona que ha estat maleducada i no tallar tota la representació. Hem d’educar al públic, però donant exemple.
Els criteris artístics són tots discutibles, però si els fem cridant, pot ser que molestem a algú que no hi està d’acord amb el nostre.
És ben cert que cal una estat especial per anar a un espectacle en directe, un silenci atent, una complicitat per part de l’espectador i els “sorolls” són un “interruptus” en el discurs artístic. Però m’ha semblat veure un to d’intolerància, d’elit d’uns escollits que penso que no ajuda a educar l’auditori.
El tema dels telèfons mòbils si que el trobo de “jutjat de guàrdia” i caldria fer alguna cosa.
No volia generar polèmica, tan sols expressar la meva opinió, sempre des del “bon rotllo”. Respecta a la Bea, encara no la he despertat mai amb la meva tos quan, malgrat l’espectacle era bo, s’havia adormit pel cansament de la jornada laboral.
Una abraçada i un somriure, si us plau.
Ricard
M'agradaM'agrada
😀 😛
Ricard és que has anomenat el que era l’òpera abans de que posessin una mica ordre!!!
Jo a la mitja part, per molt que vulgui educar civilitzadament, ja no hauré pogut escoltar el duet del final del segon acte, en el cas del Chénier, que ens comenta el Vianant. I no puc anar educant, un per un, tots els tísics de la sala, a part que tinc el perill d’encomanar-me.
Lo de la Bea fent nonetes GENIAL, mentre no ronqui! 😀 😛 😀 😛 😀 😛 😀 😛
M'agradaM'agrada
Ja us val a tots dos, si es que ara semblarà que vaig al Liceu a dormir … Vaig pel sopar de després!!!
M'agradaM'agrada
Podrían funcionar unas octavillas a la entrada del Teatro, con unas indicaciones claras y concisa; pañuelito en la boca si no hay más remedio que toser, caramelitos pelados, y no olvidar los abanicos que también hacen un clic clac clic clac que molesta mucho. El tfno. movil y las alarmas de reloj a estas alturas son ya de juzgado de guardia.
Es lo más sencillo y yo creo que algo evitaría.
Saludos
M'agradaM'agrada
Estoy con Pilar: “LO DE LOS ABANICOS, POR FAVORRR”, y si van acompañados de tintinear de pulseras o perlas, un horror.
Lo de los teléfonos parece un imposible, pero respecto a las toses, se podría dar con el programa un caramelo SIN PAPEL DE PLÁSTICO DURO con una nota del tipo: Pectolín patrocina esta función y vela por el silencio más respetuoso. O algo así.
Otra cosa: En el Liceu el público HABLA MUCHO. Al menos en mi turno. Pero mucho mucho.
M'agradaM'agrada
Yo entiendo que se tenga necesidad de toser en los conciertos, a mi misma me ha sucedido sobretodo en época de gripe y he tosido claro está pero hay maneras y maneras, el solo hecho de ponerte un pañuelo delante de la boca ya es suficiente para no llamar la atención ,lo que no puedo entender es que no se oiga a nadie toser cuando suena la música y en todos los cambios de tempo durante la corta pausa la gente arranque con estrepitosos sonidos que a mi siempre me parecen forzados , es como si en las pausas fuese obligatorio el toser siempre me llama la atencion pero claro está que esas personas no estan enteradas de que los silencios y los cambios de tempo forman parte de la misma obra por lo tanto, molestan lo mismo o más ya que coinciden muchos y es como otro desagradable concierto del publico que rompe con la atmósfera que crea la música , asi que yo opino que cada uno tosa cuando le venga en gana con discrecion , es bueno llevar una botellita de agua ,caramelitos (ojo con el papelito) y tener presente el respeto obligado que debemos a los demás,especialmente a los músicos ya que se por propia experiencia…? que molesta , y mucho…. GLORIA
M'agradaM'agrada