IN FERNEM LAND

BETTE DAVIS, cantant


Bette Davis 

Avui li toca el torn a la gran Bette Davis. Si, ella també va cantar en un escenari de Broadway. Diguem que la seva veu s’acosta més a les ja escoltades Hepburn o Bacall, en la mateixa col·lecció, que a la O’Hara o Hayward.

El show escollit va ser una revista i no pas, una comèdia musical, titulada Two’s Company, amb música de Vernon Duke, lletres de Ogden Nash i Sammy Cahn. Els esquetxos entre números varen ser ideats per Charles Sherman i Peter DeVries.

El show es va estrenar a Detroit el 19 d’octubre de 1952, ara ha fet 55 anys. En la primera aparició de la Davis, es va desmaiar i va tenir que ser atesa pel seu marit Gary Merrill. L’acolliment va ser bo i tot seguit es va representar a Pitsburg. No es va repetir l’èxit i la resposta va se més freda i quan va arribar el show a Boston, pas previ per estrenar-se a Broadway, es va decidir canviar moltes coses. La Davis va haver de fer repòs, doncs el seu estat no millorava.

Un cop arribats a Broadway, l’espectacle es va estrenar el 15 de desembre de 1952, onze dies després de la data inicialment prevista, dirigit per Jules Dassin i coreografiat pel mític Jerome Robbins.

Les crítiques no varen ser bones però les entrades es varen esgotar per les 90 representacions previstes. Cal recordar que no es tractava de una comèdia musical, que s’eternitzaven varis anys.

La salut de la Davis no millorava i el metges tan sols sabien diagnosticar-li esgotament. En una visita al dentista, li varen detectar osteomielitis de mandíbula. Van haver de intervenir-la d’urgència i es varen haver de cancel·lar les representacions. Les pèrdues varen superar els 320.000$

Després de la intervenció, la Bette Davis va haver de fer tres anys de recuperació. Va ser un moment decisiu, docs comproveu les pel·lícules immediatament anteriors a aquest entrebanc.

  • 1950, All About Eve (Joseph L. Mankiewicz)
  • 1951, Payment on Demand (Curtos Bernhardt)
  • 1952, Another Man’s Poison (Irving Rapper)
  • 1952, Phone Call From a Stranger (Jean Negulescu)
  • 1952, The Star (Stuart Heisler)
  • 1955, The Virgin Queen (Henry Coster). Reaparició al cinema després dels tres anys de recuperació. 

Ara us deixaré uns fragments del art canor de la Davis. Cal dir que no és un prodigi de bellesa vocal. El fiato és més aviat escàs i l’afinació aproximada, però renoi, estic segur que tots haguéssim pagat el que no tenim, per haver pogut patir en directe aquestes representacions.

En primer lloc escoltereu el fragment d’entrada de la Davis, allà on en l’estrena de Detroit va tenir el primer símptoma de la malaltia “Turn me loose on Broadway”, per desprès i tot seguit escoltar-la en “Just Like a Man”, diguem que amb una mica més de delicadesa interpretativa.

A l’any 1976, la Davis va gravar un disc d’estàndards. Sembla mentida, però suposo que el poder de la mítica actriu encara perdurava. I pensar que hi ha cantants excel·lents que moren esperant l’oportunitat de gravar el seu primer disc!.

Escoltem-la amb “It can’t be wrong” (Max Steiner). Tema de la pel·lícula Now Voyager (Irving Rapper), que va protagonitzar ella mateixa a l’any 1942.

2 comments

  1. colbran

    Este no fue el único musical en que intervino la Davis. En 1974 fue requerida para interpretar la comedia musical “Miss Moffat” que basada en la célebre comedia dramática “The corn is green” (aunque con el argumento muy cambiado) pretendía poner a Bette Davis camino de los Tony. En Boston, donde se hicieron las funciones previas, fue masacrada por la crítica que encontró a Bette demasiado mayor (66 años) e incapaz de cantar en un teatro. Con muchos cambios se presentó luego en Filadelfia y fue recibida con siseos. Alegando una dudosa repetición de la enfermedad que le aquejó en 1952 cuando interpretaba “Two´s company”, la Davis abandonó la compañía y el musical ni llegó a Broadway ni se llegó a grabar.
    No obstante Bette Davis tiene en su haber un hit musical: “They either too young or too old”, perteneciente al film musical-constelación de la Warner “Thank your lucky stars” de 1943 (a mayor gloria de los soldados que estaban combatiendo en la segunda guerra mundial), en cuya canción, con letra del compositor Frank Loesser y música de Arthur Schwartz, Bette se queja de que los hombres que quedan en la retaguardia o son muy viejos o muy jóvenes para poder considerarlos posibles amantes. Dicha canción fue nominada al Oscar de 1943 y constituyó un hit para la Davis y un superventas para la orquesta de Jimmy Dorsey con la vocalista Kitty Allen.
    Y ésta no fue la única canción que cantó en un film la Davis, pues en “What ever happened to Baby Jane?”(1962) cantaba “I´ve written a letter to Daddy” (música de Frank de Vol y letra de Vincent Jaffe) y en 1976 la grabó junto a varios standards, uno de los cuales nos ha incluído Ximo y que en la España de los 40´s decía: “No, no puede ser error…” y la cantaron en castellano todos/as los/las vocalistas de la época.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: