Té vuitanta-quatre anys i continua exercint el magisteri que ha caracteritzat la seva extraordinària carrera com a director musical i especialment com a director verdià. Sí algú vol saber el que significa la importància d’un director i concertador en una representació operística, només ha de veure el vídeo de la retransmissió que va fer la RAI del Macbeth de Giuseppe Verdi que s’ha representat al Teatro Regio de Torí sota la direcció del mestre Riccardo Muti.

Ja no és que l’orquestra i el cor del teatre piemontès es transformin amb la seva direcció, és que el treball expressiu dels cantants, que estic segur que amb un altre director no seria el mateix, és especialment notable, amb una cura pel fraseig i la intenció en la dicció, un fet molt poc usual en qualsevol representació actual. El cast és notable o el mestre Muti el fa notable, sobretot en la parella protagonista, fonamental i pràcticament de protagonisme exclusiu. Buscaré altres coses que hagin cantat tant el baríton italià Luca Micheletti, com l’extraordinària Lady de la soprano russa Lidia Fridman, i estic pràcticament segur, que, malgrat les qualitats vocals, en altres actuacions que pugui trobar per la xarxa, hi haurà aquesta complicitat amb el fossat, aquesta magnífica comunió entre el fraseig orquestral i el vocal, en tots els mínims detalls. És extraordinària la capacitat del director napolità per fer que l’orquestra frasegi amb un so preciós, càlid i vellutat, amb els immensos arcs melòdics, amb el fet que Verdi construeix la seva dramatúrgia aclaparadorament expressiva. Muti controla tots els mínims detalls dels acompanyaments i té aquella capacitat d’emocionar en els crescendos dels grans finals d’acte, amb els concertants exactament pensats per emocionar, amb la dramatúrgia musical i la intensitat melòdica. Pocs directors saben construir un monument sonor amb aquesta capacitat per transmetre les emocions, sense oblidar mai la bellesa i la intensitat teatral. Els cantants sembla que amb semblant direcció ho tinguin molt més fàcil, perquè Muti ajuda, ensenya el camí, segur que exigeix, però s’implica en el declamat, en el fraseig i definitivament amb el cant.

La versió inclou el ballet escrit per a la versió parisenca i amb el que Muti fa lluir l’orquestra del Regio, en altres ocasions discreta, a cotes d’excel·lència, així mateix el Cor va lluir una homogeneïtat, un color i una capacitat pel matís, acuradíssims.

El cast, integrat per noms que tenia presents de veure’ls anunciats, però que he de reconèixer que no havia sentit mai majoritàriament, m’ha sorprès, sobretot, la soprano russa Lidia Friedman (la temporada vinent serà una de les Norma del Real), amb una veu densa, d’ample registre dramàtic, aguts segurs i punyents, sobrades agilitats, sobretot per fer front a la cabaletta de l’ària d’entrada i a l’escena del brindis, i sobretot una dicció claríssima i una expressió molt intensa i dramàticament molt convincent pel rol, d’una ambigüitat fascinant. La veu no és un prodigi de bellesa, tot i que Verdi potser l’hagués trobat encara massa maca pel rol. Una absoluta i agradabilíssima sorpresa i només té trenta anys (20 de febrer de 1996, Samara, Rússia).

Macbeth és el baríton, també actor de teatre de prosa i regista italià, Luca Micheletti (Brescia, 1 d’octubre de 1985). La veu, tot i no ser dramàtica, té un registre homogeni i inconfusible de baríton. La seva faceta d’actor teatral ajuda molt per tal de fer que la seva interpretació del personatge vagi molt més enllà del simple cantant que actua. La interpretació és intensa i el cant, sempre ben envoltat d’una veu molt càlida i de timbre líric, però accents interpretatius profunds, fan la resta. Un Macbeth com feia temps que sentia.

El baix-baríton de l’Azerbaidjan, Maharram Huseynov interpreta el rol de Banco. La veritat és que es tracta del cantant més fluix del quartet principal. La veu posseeix un timbre fosc, però un trèmolo bastant desagradable, tot i que per a mi el pitjor és que no sap trobar, com si ho han fet la resta del cast, el sentit interpretatiu imposat per Muti, i el seu “Come dal ciel precipita” esdevé incomprensiblement pla, quan des del fossar el mestre l’acompanya amb un misteri i una tensió que convida a esplaiar-se en aquesta ària tan lluïda.

Giovanni Sala canta el rol de  Macduff i aquest sí que aprofita la lliçó mestrívola de Muti per cantar “La paterna mano” amb molta distinció i expansió lírica, i això que l’instrument no és gens suggestiu de color. Al seu costat, el Malcolm de Riccardo Rados no brilla per la musicalitat del cant, simplement compleix, mentre que Chiara Polese llueix com a dama de la Lady.

Els rols petits, contagiats per l’excepcionalitat de tenir a Muti com a mestre director i concertador, resolen les seves parts amb més que suficiència. Es nota que en la representació hi ha qui galvanitza a tothom i els fa créixer.

Chiara Muti, responsable de la producció, i que em va desgraciar el Guillaume Tell de la Scala fins a l’exasperació, signa una potentíssima producció teatral, que encara reforça més el concepte d’intensitat que el seu pare fa emanar des del fossat. Magnífica concepció teatral i treball de les escenes i els cantants, amb una escenografia d’Alessandro Camera que no canvia, tret d’alguns elements que s’incorporen, com un llit, un tron o una taula, però que manté sempre el bosc com a teló de fons i uns telons transparents enmig d’una foscor angoixant, que ho embolcalla degudament, tot. El magnífic vestuari d’Ursula Patzak i l’encertat disseny de llums de Vincent Longuemare, arrodoneixen una representació veritablement notable, que potser només la coreografia correcta i en cap cas pertorbadora, com a la Scala en el Tell, deguda a Simone Valastro, no està a la mateixa altura del conjunt.

Inesperada i sorprenent nit operística, és clar que amb Muti al podi i dirigint Macbeth, aquí sabem el que es capa de produir.

Giuseppe Verdi–Francesco Maria Piave e Andrea Maffei